Petita ermita, sufragània d’Aiguafreda, situada entre el Saní i la Casanova de Sant Miquel (41º 47’ 253 – 002º 17’ 088 – 575).
Es tracta d’un edifici de 10,40 m de llarg per 5,30 m d’ample, construït amb pedres treballades petites relligades amb ciment o argamassa. Les cantoneres no es diferencien de la resta de l’edificació. Té unes petites finestres a cada costat, la de la banda de llevant, que es troba a l’absis just darrere l’altar, té forma de creu.
L’edifici està cobert per una volta de mig punt a l’interior, mentre a l’exterior està coronada per una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal (sud).
Al peu de l’absis, gravat en el ciment a l’extrem sud-est, hi figura la data de 1820, que segurament correspon a una restauració. A l’interior hi ha un altar en molt mal estat amb una pintura sobre guix a punt de perdre’s totalment.
La porta d’entrada, situada a la façana sud, presenta un arc de mig punt. A la part interior hi ha una petita pica per a l’aigua beneïda de reduïdes dimensions. A la part interior, els murs nord i oest estan resseguits per un petit mur a manera de seient que fa 30 cm d’altura per 30 cm d’amplada.
Les primeres referències escrites sobre aquesta església són de 1309, tot i que segurament sigui més antiga. Al segle XVII formava part de possessions de can Serra de l’Arca.
Les restes de l’antiga capella de Sant Nicolau es troben al cim d’un turonet al sud-est del Bellit, i al sud de la Jaça del Bellit (41º 45’ 706 – 002º 18’ 711 – 1112).
L’edifici feia 8,30 m de llarg per 5,50 m d’ample i estava construït amb pedres treballades disposades en murs de diferents gruixos (d’entre 70 cm i 1,20 m) i relligades amb argamassa.
A la banda oest hi hauria hagut la porta d’accés, des d’on es veu la masia del Bellit. A l’interior de les runes, de les que es conserva fins a 1,5 m de paret, s’evidencien tres fornícules (dues a la paret sud, una de 35 cm x 26 cm i l’altra de 26 cm x 32 cm, i una darrere de l’altar, de 45 cm x 43 cm i 52 cm de gons, amb una motllura i forats per encaixar-hi unes portetes).
A la banda de ponent, davant la porta, hi havia hagut un espai pla segurament delimitat per un mur, del qual encara es conserven els fonaments a la banda nord.
Cal remarcar que el mur sud, a més de ser molt gruixut (1,20 m) presenta la peculiaritat de no ser completament recte, sinó que a uns 3 m, fa una desviació en forma de quatre que no hem estat capaços d’interpretar.
El mapa de patrimoni de la Diputació inclou la capella de Sant Nicolau annexa al mas i indica que una llinda diu “Josep Bellit 1830”, fet que fa pensar en un trasllat del lloc de culte de la primitiva ermita a la nova, aquest cop adossada a la masia.
Es troba a ponent de la Figuera, just en el camí que porta a aquesta casa (41º 46’ 769 – 002º 17’ 769 – 886).
L’ermita en si és un edifici de 5 m de façana per 6,80 m de fons, orientat al sud-est, amb teulada a dues aigües d’eix perpendicular a la façana. Té adossada una sagristia de 3 m d’ample per 6 de fons. Està coronada per un petit campanar d’espadanya, actualment sense campana, situat just a sobre de la porta principal. L’edifici té unes cantonades treballades i sobta el fet que, al sostre de lloses, hi apareix una xemeneia. La sagristia té una petita finestra a la banda oest. La porta de l’ermita és de llinda plana, sense cap inscripció i fa 1 m d’ample per 1,80 m d’altura.
Sant Isidre de la Figuera
Al davant de l’ermita hi ha un padró amb una creu de construcció recent; aquest padró duu gravada la data de 1779 a la base.
En fotografies antigues s’aprecia un rellotge de sol a la façana de l’ermita, just a sobre de la porta.
El creixement de l’aristocràcia dels masos té a la Móra una expressió molt clara en la construcció, a principis del segle XVII, de l’ermita dedicada a sant Isidre, propietat de la Figuera. Sant Isidre (Madrid, 1082-1172) va ser beatificat al 1619 i canonitzat al 1622; la seva popularització es pot vincular al creixement del poder dels masos durant el segle XVII. D’aquesta manera la seva figura es va associar a la protecció del món agrari i, a partir de la seva canonització, el seu culte s’expandeix per la nostra terra: a Centelles, l’any 1620 ja es constata una processó en la seva diada a Santa Maria Savall,[1] i a la quaresma de 1625, “(…) ses posada y dita la primera missa ab un quadro gran de pinzell <> altar de S. Isidro pages”.[2] Set anys més tard (1632), Damià Bolló escrivia unes Cobles de S. Isidro pages on es deia “De pedra, neula, y tots mals sempre foreu advocat, y quant sia necessitats feu fugir los temporals fins las Bruxas infernals vos tenen molt gran temor”.[3] No deixa de ser curiós que el moment de màxima expansió d’aquest culte coincideixi amb la gran persecució de bruixes, segurament perquè, com hem mostrat en un altre lloc (Roma, 2011), ambdós fets responen al mateix context sociecològic.
Continuant amb l’expansió del culte al sant, diguem que al 1631, a Vic, es funda la confraria del Bon Succés, que originàriament va triar sant Isidre com a patró, però ni el bisbe ni els consellers ho varen autoritzar “per averhy confraria en la Pietat y lo tenen per patró” (Capdevila, 1931; 35). A Viladrau, al 1638 es feia una processó i un ofici votat en honor del sant i a Sant Fruitós de Balenyà, en una visita del 2 de setembre de 1759, es parla de les capelles de sant Isidre i del Salvador, “nuebamente fabricadas”.[4] A Malla, al 1760, es feia una processó en honor de sant Isidre que apareix consignada a la consueta de 1760.[5]
Tradicionalment es diu que la capella de la Figuera va ser construïda al 1625, però malauradament no ens ha estat possible recuperar el document que segons Antoni Pladevall (1965) donava permís a Pau Figuera per a l’erecció d’aquesta capella (3 de febrer de 1625). Segons el mateix Pladevall, però, en aquell moment ja s’hi celebrava. En qualsevol cas, aquesta capella es trobaria al nord-oest del mas, en un lloc anomenat prat de les Saleres i hauria estat erigida en un moment prou primerenc de l’extensió del culte a sant Isidre en la nostra terra.
S’ha de dir, però, que la documentació de l’arxiu episcopal de Vic suggereix que aquesta capella ja existia anteriorment. Segons la consueta de 1620, redactada per Joan Pratnarbonès, a l’església de la Móra se celebraven unes misses en record de Pau Figuera i el rector les podia fer tant a la capella de Sant Isidre com a l’església parroquial:
“lo Rector de Sant Cypria te llibertat de scelebrar (sic) las missas sobra ditas en la parrochial de St. Cypria ho en la capella de St. Isidro tot en son lloch tot lo sobra dit per lanima de Pau Figuera condam y per los seus benefactors.”[6]
La missa per Magdalena Figuera, alias Carnera, que es fa “en la capella de St. Isidro de la casa de la figuera”.[7]
Pedró de Sant Isidre de la Figuera
Hi ha força evidències per pensar, però, que aquesta consueta seria una mica posterior a la data que suposadament es va redactar. Això no treu, però, que la documentació indiqui la llicència per a construcció dugués la data del 20 d’abril de 1626 i que fou concedida a rector Joan Pratnarbonès. Aquell any, el mateix rector en va beneir la campana i per la diada de Sant Isidre (15 de maig de 1626) la capella va ser beneïda pel rector de Seva.[8]
Amb el pas del temps aquesta capella va anar adquirint renom i s’hi va arribar a celebrar un aplec. Aquest aplec va esdevenir amb el pas del temps una de les grans festes de la parròquia , que atreia a gent de tota la rodalia. Mostra de la seva importància és que, a la Figuera, “Per sant Isidro de 1766 hem mort una borrega que ha pesat 9 lliures 2 tersos”.[9]
Al 1730 s’escrivia: “En esta parroquia ço es a la casa de la Figuera hi ha una capella sots invocació de St Isidro confesor, Patró dels pagesos la qual es de gran consuelo per las tres principals casas de la pª per fer la estació de la butlla (…) y a la fi de ditas missas, las quals se celebran per las animas que als benefectors tenian obligació, y per la conservació, y augment dels fruits de la terra (…)”.[10] També s’hi deia que al final de la missa es cantaven els goigs de sant Isidre. “Esta consuetud io lahe alcançada mes de vint anys an deixat de aplegar que diuhan no si trobava cosa no se si exa es la causa.”
Com es veu, aquesta ermita permetia la protecció de la pagesia i dels productes del camp, per això ens sembla rellevant que s’hi fessin benediccions en dies com Sant Pere Màrtir, 29 d’abril, quan es beneeix l’olivera, i el dia de Sant Llop, el primer de setembre, on es beneeix el pa, vi i blat. Sembla que la importància d’aquestes celebracions hauria estat apaivagada pel rector Di Pratnarbonès per evitar que l’increment de la seva popularitat no resultés en perjudici de l’església parroquial.De fet, sembla que es captava més pels bacins de la capella que no en la parroquial.[11]
L’any 1781, s’autoritzava el prevere Vicenç Balmas perquè fes missa a la capella de Sant Isidre els dies que volgués “(…) y evitarle con esto un trabajo que le cueste la vida, como poco ha le sucedio darse un golpe iendo a la Parroquial; y el Rdo Rtor podra decir las dos misas, sino hay otro sacerdote en su Parroquia”.[12]
[2] Llibre en lo qual se acentan las cosas pertocants als Obres de la Iglesia parroquial de Sta Coloma de Centelles… essent Rector lo Rnt Damia Bollo… any 1617. ABEV, Centelles, Sta Coloma, G/2 (1617-1751).
[3] Proseguimus manuale primum de apprisiis intrumentorum receptorum… Arxiu parroquial de Santa Coloma de Centelles. Manuals notarials de la parròquia. AP R/67 (antic R/48bis). Fol. 576v. Aquesta és l’única referència que coneixem en què es lliguen explícitament les bruixes i el mal temps.
Es troba uns quatre-cents cinquanta metres al nord del Cerdà (41º 46’ 531 – 002º 13’ 940 – 668).
Antigament era el nucli d’una parròquia, però més endavant es va convertir en sufragània de Santa Coloma de Centelles, fins que al 1868 es va unir a la parròquia de Sant Martí de Centelles. Va ser dotada el 1094 i consagrada el 1097; aleshores era dedicada a Santa Maria.
Actualment és un munt de runes de 16,5 m de llarg per 5,5 m d’ample, amb murs de 80 cm de gruix fets amb pedra treballada i argamassa. Les cantoneres són fetes de pedres ben treballades de mida mitjana. Es conserva la major part de la paret nord-est, fins a l’arrencada de la volta, i algun tram de la sud-oest.
Sant Cugat de Gavadons (41º 50’ 780 – 002º 10’ 459 – 1030) és un edifici romànic del segle XII, tot i que la primera referència de l’església és del 968. Més endavant fou coneguda com Sant Cugat de Coll-sa-sima. Sembla que s’hi varen fer reformes al segle XVI i al segle XIX el campanar d’espadanya va ser substituït per una torre quadrada (aquesta ampliació encara s’evidencia avui dia).
Avui dia és un mirador privilegiat de tots els encontorns. Entre el mirador i l’església hi ha un pedró, format per una gran pedra arrodonida d’1,60 m de diàmetre i 25 cm de gruix, elevada sobre una altra pedra que li dóna l’aparença d’una taula.
A la perifèria del pedró, a la part superior, hi ha gravades les inicials dels quatre punts cardinals (N, E, S i O), tot i que estan mal orientats (hi ha uns 45º de diferència). El centre de la taula està ocupat per un forat rodó de 20 cm de diàmetre que la travessa totalment. A la banda de llevant hi ha un altre forat, que també travessa tota la pedra, però aquest té forma ovalada i un diàmetre màxim de 18 cm. Finalment, a la part nord hi ha un rectangle excavat, que no arriba a travessar tota la pedra, de 40 cm per 30 cm de costat.
És possible que el forat central rodó servís per aguantar una creu, però, quina funció feien la resta?
Les runes d’aquesta antiga església i petit convent es troben al nord del pantà del mateix nom, al tram superior del torrent de Sauva Negra, al seu vessant dret, just a la part interior de la gran corba que hi dibuixa la carretera asfaltada (41º 47’ 283 – 002º 11’ 620 – 834).
Aquesta església ja existia al 1121, quan apareix documentada com Santa Maria de Sauva Negra. Segons l’Enciclopèdia Catalana, entre el 1218 i el 1236 fou ampliada amb un atri o segona nau pels senyors de Cassoles i s’hi erigí una petita comunitat de donades, sota l’obediència d’un rector o sacerdot, la qual durà poc temps. Depenia de la parròquia de Santa Coloma Sasserra. Tingué rectors propis fins al s XVIII i culte fins al XIX.
Una consueta de 1659, copiada al 1700, indica que els feligresos dels Hostalets de Balenyà hi anaven en processó el 22 de maig.[1]
Es troba uns dos-cents metres al sud-oest de l’actual església, just al costat del camí del grau de Sant Martí (41º 45’ 873 – 002º 12’ 198 – 739) i per sobre de la Font Morta i la Caseta.
El topònim la Coma del Bosch es remunta, com a mínim, a principis del segle XIII, però les referències a la rectoria són aproximadament del segle XVII. L’edifici fa més de 12 metres de llarg i es fa difícil calcular l’amplada perquè sembla que falta la paret oriental. Sembla que s’hi dibuixen quatre grans estances, separades per murs de 60 cm de gruix i que en alguns punts arriba a tenir fins a tres pisos. Es troba adossada al marge i es va construir amb pedra local i argamassa, amb algunes cantonades força ben treballades.
Aquesta cova artificial es troba en un aflorament geològic de pòrfirs (roca ígnia intrusiva). Es tracta d’un indret de gran interès paisatgístic, situat en el punt 41º 42′ 970 – 002º 16′ 533 – 439. La cova, amb algunes figures religioses, es troba tancada per una reixa i un cadenat. Hi ha un parell de bancs per seure al seu davant.
En aquest indret, als anys cinquanta, tenia lloc un petit aplec el dia de la Mare de Déu del Carme, amb la participació de gent del poble i escolars. Com diu Anna Gómez, “Aquesta tradició sembla que es va originar al mateix segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s’hi feia cap altra activitat.”
S’hi accedeix des de la font d’en Llanes, agafant el camí que marxa cap al sud (el més elevat de tots). S’hi pot arribar seguint la pista, però millor agafar el caminet que permet fer drecera.
El mapa de l’editorial Alpina indica que als plans del Soler, en el punt 41º 45′ 350 – 002º 17′ 076 – 789, hi ha un element arquitectònic identificat com Santa Cecília.
Sobre el terreny, amagat per la vegetació, es troben les restes d’un edifici d’uns 10 m x 5 m, orientat al sud-est. Les parets fan un metre de gruix, fet que indica una edificació força consistent. Tot i el topònim, res no fa pensar que es tracti d’un edifici religiós, a no ser la mida ja indicada de les seves parets. Tampoc n’hem trobat cap referència documental.
Al costat, hi ha evidències de què la zona va ser utilitzada com a pedrera que abastia de pedres rogenques tallades. Una d’aquestes pedres fa uns 45 cm de llarg en la seva part més estreta i 53 en la més ampla per 60 de llarg. El seu gruix és d’uns 30 cm. Té la peculiaritat de tenir dos rebaixos en els extrems d’entre 18 i 20 cm de profunditat, de manera que no arriba a travessar tota la peça.
Suposem que es tracta d’un gran carreu que havia de servir per a una edificació i que aquestes incisions servien per encaixar la peça amb alguna altra. No queda clar que aquesta peça hagués format part de l’edifici enrunat, perquè podria tractar-se d’una peça tallada per un picapedrer esperant ser traslladada fins al lloc del seu muntatge definitiu.
Croquis fet sobre el terreny de la pedra de Santa Cecília
Anna Gómez, en fer la fitxa del catàleg patrimonial del Soler, comenta que “També es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font.”
I Jaume Oliver, a Tagamanent a l’edat mitjana (p. 57) diu que la capella de Santa Cecília, com la de Sant Nicolau (al Bellit) “es documenten per primera vegada l’any 1333 amb motiu de sengles deixes testamentàries“.
A la parròquia de Balenyà també es deixaren sentir les conseqüències de la Guerra del Francès, a les quals seguí un episodi epidèmic. El rector ho va anotar així al llibre de defuncions:
“En lo dia setsa del mes de Abril del any mil vuitcents y nou entraren los francesos en esta parroquia de Balenyá, y estigueren fins al dia divuit de juny del mateix any, cremaren la iglesia, li robaren molta part del tresor, y molts ornaments, destruiren la iglesia de Nostra Senyora de Collcespina, cremaren part de la rectoria, moltas altres casas, derrotaren y usaren de moltas crueltats, morí molta gent fora de la parroquia, entre los quals los següents (…)”[1]
Aquí seguia una llista de 30 pàgines de persones mortes durant la contesa, acabada la qual es continuava escrivint:
“Foren tantas las enfermedats de malalties putridas y morts en estos temps, com se pot veurer en los obits retro escrits, pues y hagué dia en esta parrqouia de Balenyá que de una axida del Santíssim Sagrament sen combregaren sis, y encara tornà axir una vegada al mateix dia; se enmalantian ab molta promtitut comunament, fenia á modo de constipació, y freqüentment luego eran ab desvaris; regularment la malaltia pujava fins al catorsé dia, patian gran dolor de cap, cor, ossos, y nervis; se’n morian molts, pues hi hagué día que entre Albats, y Cossos y hagué vuit morts encaraque no morts tots ab un mateix día: forent tants los malalts que ni haguepochs los que no se enmalaltiren, y los que eran de edad avansada moltissíms morian: se dexa á la consideració dels treballs en estos temps, en especial venir en un temps despres de haver dexat los Francesos un terreno enterament destruït, moltissims sense llit, havent de jaurer per los sostres en terra ab una poca de palla, pochs aliments, pocas medicines per no tenir que gastar; las cases plenes de malalts ab poca asistencia per causa de la gran multitud de malalts, molts per no tenir res per rahó que so havien gastat anant corrent per lo mon, y perdut lo que desaren á casa, altres ab poca acistencia dels metjes perquè no podien assistir esser (sic) ab tots; en fin era gran tribulació com se pot pensar: en estos temps al Sr. Rr.y Vicaris havien de anar a tota tribulació per assistir al malalts, però gracias á Deu que sempre estiguérem bons, a pesar que quasi tot lo dia havíem de estar entre malalts; y axis si torna dit temps, lo que Deu Nostr Sr no permetia, sobre tot animo, y acistencia. Ab totes estas tribulacions no se pogueren fer los funerals quant se morían per causa de estar los capellans molt ocupats, y molts perquè no tenia per ferlos, perso se feren despues passat las malalties, y foren los següents (…)”[2]
Una carta datada el 22 de juny de 1809 explica que l’església es troba derruïda i que només ha quedat íntegra la sagristia i la volta del campanar (ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, N/1).
Patrimoni Existencial 