Pedro de Sant Cugat de Gavadons

Pedró de Sant Cugat de Gavadons
Pedró de Sant Cugat de Gavadons

Sant Cugat de Gavadons (41º 50’ 780 – 002º 10’ 459 – 1030) és un edifici romànic del segle XII, tot i que la primera referència de l’església és del 968. Més endavant fou coneguda com Sant Cugat de Coll-sa-sima. Sembla que s’hi varen fer reformes al segle XVI i al segle XIX el campanar d’espadanya va ser substituït per una torre quadrada (aquesta ampliació encara s’evidencia avui dia).

Avui dia és un mirador privilegiat de tots els encontorns. Entre el mirador i l’església hi ha un pedró, format per una gran pedra arrodonida d’1,60 m de diàmetre i 25 cm de gruix, elevada sobre una altra pedra que li dóna l’aparença d’una taula.

A la perifèria del pedró, a la part superior, hi ha gravades les inicials dels quatre punts cardinals (N, E, S i O), tot i que estan mal orientats (hi ha uns 45º de diferència). El centre de la taula està ocupat per un forat rodó de 20 cm de diàmetre que la travessa totalment. A la banda de llevant hi ha un altre forat, que també travessa tota la pedra, però aquest té forma ovalada i un diàmetre màxim de 18 cm. Finalment, a la part nord hi ha un rectangle excavat, que no arriba a travessar tota la pedra, de 40 cm per 30 cm de costat.

És possible que el forat central rodó servís per aguantar una creu, però, quina funció feien la resta?

Santa Maria Savall

Santa Maria Savall
Santa Maria Savall

Les runes d’aquesta antiga església i petit convent es troben al nord del pantà del mateix nom, al tram superior del torrent de Sauva Negra, al seu vessant dret, just a la part interior de la gran corba que hi dibuixa la carretera asfaltada (41º 47’ 283 – 002º 11’ 620 – 834).

Aquesta església ja existia al 1121, quan apareix documentada com Santa Maria de Sauva Negra. Segons l’Enciclopèdia Catalana, entre el 1218 i el 1236 fou ampliada amb un atri o segona nau pels senyors de Cassoles i s’hi erigí una petita comunitat de donades, sota l’obediència d’un rector o sacerdot, la qual durà poc temps. Depenia de la parròquia de Santa Coloma Sasserra. Tingué rectors propis fins al s XVIII i culte fins al XIX.

Una consueta de 1659, copiada al 1700, indica que els feligresos dels Hostalets de Balenyà hi anaven en processó el 22 de maig.[1]


[1] ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, I/1.

Rectoria de la Coma del Bosc

Rectoria de la Coma del Bosc
Rectoria de la Coma del Bosc

Es troba uns dos-cents metres al sud-oest de l’actual església, just al costat del camí del grau de Sant Martí (41º 45’ 873 – 002º 12’ 198 – 739) i per sobre de la Font Morta i la Caseta.

El topònim la Coma del Bosch es remunta, com a mínim, a principis del segle XIII, però les referències a la rectoria són aproximadament del segle XVII. L’edifici fa més de 12 metres de llarg i es fa difícil calcular l’amplada perquè sembla que falta la paret oriental. Sembla que s’hi dibuixen quatre grans estances, separades per murs de 60 cm de gruix i que en alguns punts arriba a tenir fins a tres pisos. Es troba adossada al marge i es va construir amb pedra local i argamassa, amb algunes cantonades força ben treballades.

Cova del Carme

Aquesta cova artificial es troba en un aflorament geològic de pòrfirs (roca ígnia intrusiva). Es tracta d’un indret de gran interès paisatgístic, situat en el punt 41º 42′ 970 – 002º 16′ 533 – 439. La cova, amb algunes figures religioses, es troba tancada per una reixa i un cadenat. Hi ha un parell de bancs per seure al seu davant.

En aquest indret, als anys cinquanta, tenia lloc un petit aplec el dia de la Mare de Déu del Carme, amb la participació de gent del poble i escolars. Com diu Anna Gómez, “Aquesta tradició sembla que es va originar al mateix segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s’hi feia cap altra activitat.”

S’hi accedeix des de la font d’en Llanes, agafant el camí que marxa cap al sud (el més elevat de tots). S’hi pot arribar seguint la pista, però millor agafar el caminet que permet fer drecera.

 

Cova del Carme
Cova del Carme

Santa Cecília

Santa Cecília
Santa Cecília

El mapa de l’editorial Alpina indica que als plans del Soler, en el punt 41º 45′ 350 – 002º 17′ 076 – 789, hi ha un element arquitectònic identificat com Santa Cecília.

Sobre el terreny, amagat per la vegetació, es troben les restes d’un edifici d’uns 10 m x 5 m, orientat al sud-est. Les parets fan un metre de gruix, fet que indica una edificació força consistent. Tot i el topònim, res no fa pensar que es tracti d’un edifici religiós, a no ser la mida ja indicada de les seves parets. Tampoc n’hem trobat cap referència documental.

Al costat, hi ha evidències de què la zona va ser utilitzada com a pedrera que abastia de pedres rogenques tallades. Una d’aquestes pedres fa uns 45 cm de llarg en la seva part més estreta i 53 en la més ampla per 60 de llarg. El seu gruix és d’uns 30 cm. Té la peculiaritat de tenir dos rebaixos en els extrems d’entre 18 i 20 cm de profunditat, de manera que no arriba a travessar tota la peça.

Suposem que es tracta d’un gran carreu que havia de servir per a una edificació i que aquestes incisions servien per encaixar la peça amb alguna altra. No queda clar que aquesta peça hagués format part de l’edifici enrunat, perquè podria tractar-se d’una peça tallada per un picapedrer esperant ser traslladada fins al lloc del seu muntatge definitiu.

Santa Cecília
Croquis fet sobre el terreny de la pedra de Santa Cecília

 

Anna Gómez, en fer la fitxa del catàleg patrimonial del Soler, comenta que “També es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font.”

I Jaume Oliver, a Tagamanent a l’edat mitjana (p. 57) diu que la capella de Santa Cecília, com la de Sant Nicolau (al Bellit) “es documenten per primera vegada l’any 1333 amb motiu de sengles deixes testamentàries“.

La Guerra del Francès a Sant Fruitós de Balenyà

A la parròquia de Balenyà també es deixaren sentir les conseqüències de la Guerra del Francès, a les quals seguí un episodi epidèmic. El rector ho va anotar així al llibre de defuncions:

 

En lo dia setsa del mes de Abril del any mil vuitcents y nou entraren los francesos en esta parroquia de Balenyá, y estigueren fins al dia divuit de juny del mateix any, cremaren la iglesia, li robaren molta part del tresor, y molts ornaments, destruiren la iglesia de Nostra Senyora de Collcespina, cremaren part de la rectoria, moltas altres casas, derrotaren y usaren de moltas crueltats, morí molta gent fora de la parroquia, entre los quals los següents (…)”[1]

Aquí seguia una llista de 30 pàgines de persones mortes durant la contesa, acabada la qual es continuava escrivint:

Foren tantas las enfermedats de malalties putridas y morts en estos temps, com se pot veurer en los obits retro escrits, pues y hagué dia en esta parrqouia de Balenyá que de una axida del Santíssim Sagrament sen combregaren sis, y encara tornà axir una vegada al mateix dia; se enmalantian ab molta promtitut comunament, fenia á modo de constipació, y freqüentment luego eran ab desvaris; regularment la malaltia pujava fins al catorsé dia, patian gran dolor de cap, cor, ossos, y nervis; se’n morian molts, pues hi hagué día que entre Albats, y Cossos y hagué vuit morts encaraque no morts tots ab un mateix día: forent tants los malalts que ni haguepochs los que no se enmalaltiren, y los que eran de edad avansada moltissíms morian: se dexa á la consideració dels treballs en estos temps, en especial venir en un  temps despres de haver dexat los Francesos un terreno enterament destruït, moltissims sense llit, havent de jaurer per los sostres en terra ab una poca de palla, pochs aliments, pocas medicines per no tenir que gastar; las cases plenes de malalts ab poca asistencia per causa de la gran multitud de malalts, molts per no tenir res per rahó que so havien gastat anant corrent per lo mon, y perdut lo que desaren á casa, altres ab poca acistencia dels metjes perquè no podien assistir esser (sic) ab tots; en fin era gran tribulació com se pot pensar: en estos temps al Sr. Rr.y Vicaris havien de anar a tota tribulació per assistir al malalts, però gracias á Deu que sempre estiguérem bons, a pesar que quasi tot lo dia havíem de estar entre malalts; y axis si torna dit temps, lo que Deu Nostr Sr no permetia, sobre tot animo, y acistencia. Ab totes estas tribulacions no se pogueren fer los funerals quant se morían per causa de estar los capellans molt ocupats, y molts perquè no tenia per ferlos, perso se feren despues passat las malalties, y foren los següents (…)”[2]

 

Una carta datada el 22 de juny de 1809 explica que l’església es troba derruïda i que només ha quedat íntegra la sagristia i la volta del campanar (ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, N/1).


[1] ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, D/3, p. 17.

[2] ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, D/3, p. 47.

Església de Sant Martí

Església de Sant Martí
Església de Sant Martí

Segons diu Anna Gómez, es tracta d’una petita església situada al peu del turó de Tagamanent (just a sobre del collet de Sant Martí, a l’est del turó). Només en resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d’absis, orientada al sud-est, amb el començament de la volta de quart d’esfera i l’arc triomfal on ha quedat un àbac. Aquest àbac, és visible per la cara interior, i el mur conservat fa 6 per 3 m alt i és força fragmentari.

Es tracta d’una una nau única amb absis semicircular, ornamentat amb un fris de finestretes cegues. El mur sud, que encara roman més o menys sencer, presenta filades de carreus d’arenisca vermella de petites dimensions, ben escairats per la cara externa i ajuntat amb morter de calç, mostrant la fàbrica constructiva. Encara es poden observar els basaments dels murs que formen la planta, tot i el deteriorament progressiu de les estructures.

Al seu entorn hi ha un cementiri, i ben aprop un seguit de murs sense identificar.

Aquest edifici de petites dimensions, dedicat a Sant Martí de Tours, fou construït avançat el segle XI i funcionà com a parròquia del terme. Documentada al 1009 com a “Sancti Martini supra via”, havia de ser església parroquial cap al 1098, en lloc de Santa Maria, quan aquesta havia d’esdevenir monestir.

L’any 1361, l’església de Santa Maria va esdevenir el centre parroquial i la de Sant Martí, poc a poc, es va anar malmetent, essent considerada una capella depenent de l’església principal o una capella de camí.

 

Cova de la Mare de Déu de Tagamanent

Cova de la Mare de Déu de Tagamanent
Cova de la Mare de Déu de Tagamanent

Es tracta d’una balma que es troba al peu de la cinglera, prop del camí que puja a dalt del turó de Tagamanent, a uns cent metres del collet de Sant Martí (41º 44′ 853 – 002º 17′ 778 – 1010).

La cavitat té unes dimensions aproximades d’ 1’40 m d’alçada i uns 4’2 cm d’alçada fins les estructures conservades. Hi queden les restes de la capella, dues parets que separen la cavitat de l’estructura construïda. L’edifici, de planta rectangular de 3,5 x 3 metrees, tenia una cobertura en volta de canó d’una amplada de 60 cm. La tècnica constructiva es basa en carreus de pedra local més o ménys ben escairada i lligats amb argamassa.

En els murs encara es conserven restes d’estuc de color blanquinós-groguenc amb dibuixos geomètrics pigmentats en vermell que formen una mena de quadres; i al lloc on deuria anar l’altar, es troba un fragment d’estuc i un grafit amb forma de creu i amb el número 6.

Continua la lectura de “Cova de la Mare de Déu de Tagamanent”

Sant Cristòfol de Monteugues

Segons l’Enciclopèdia Catalana, era l’antiga església parroquial del municipi del Figueró i Montmany. Ja existia al 1021 i era sufragània de Sant Esteve de la Garriga; més tard fou independent i passà a ésser propietat del monestir de l’Estany (1139). El 1553 posseïa només els masos can Valls i can Plans. Ara depèn de la parròquia del Figueró. La seva església, reformada el 1572, té l’absis romànic.

 

Sant Cristòfol de Monteugues
Sant Cristòfol de Monteugues (font Wikipedia)

Continua la lectura de “Sant Cristòfol de Monteugues”