Guimerà (l’Urgell) es mereix una visita, i les seves rodalies, un parell:
Església de Santa Maria de Guimerà
Una de les coses que es poden visitar és el santuari de la Bovera, un magnífic exemple d’arquitectura barroca amb passat romànic. A la paret de llevant es troben dues peces que formaven part d’un rellotge de sol, que sembla que al segle XVIII ja els feien nosa.
Rellotge de sol, a l’ermita de la Bovera
Segons se sap, l’edifici original era del segle XII, tot i que actualment pràcticament no en queda res. La seva història es pot seguir aquí.
Fa anys, Joan Duch va escriure unes pàgines parlant del nus de Salomó que s’havia trobat a la part romànica de l’edifici (aquí). A més d’això, a la façana sud trobem una creu, possiblement record d’una visita, i un gravat que té la forma de dos ocells. La pregunta és si podia ser de cronologia medieval. I la resposta és que no ho sabem.
Creu en la façana sud
Ocells gravats a la portalada de la casa de l’ermità
L’església de Planoles se cita per primer cop l’any 1141, tot i que hi ha referències del poble de dos segles abans.
Sant Vicenç de Planoles
El temple -dedicat a sant Vicenç- és d’estil romànic, segurament del segle XII, construït amb una sola nau. Posteriorment es va afegir una segona nau, fet que va fer que desaparegués l’espai del porxo. A l’actual porta encara es conserva, tot i que situada al terra, la llinda de la porta de l’església del segle XVIII. En ella es llegeix una cosa semblant a “Sant Vicenç, ora pro novis” i la data de 1742. Segurament aquesta llinda es va situar en aquest lloc en la restauració del segle XX que va permetre recuperar el porxo.
A la paret de la banda oest es conserven alguns gravats, molt petits i dissimulats que, com la majoria dels que hi ha a la banda sud o al costat de l’absis, resulten indesxifrables: ratlles molt fines i sense formes concretes, algunes coses que semblen signatures i una possible data del segle XVII.
El més interessant, però, sembla que són les dues creus que mostrem a continuació, totes dues a la banda de ponent. Fixeu-vos en la perfecció en relació a la seva mida (fan entre 2 i 4 cm!):
Moltes torres o masies abandonades de la Llitera (Aragó) presenten algun tipus de gravat, i entre tots ells volem individualitzar els ganivets o navalles. Com a tals apareixen en la portada de l’ermita de la Mora (Quatrecorts), però també en una casa al costat del riu Sosa (aquí).
Aquesta mena de gravats es troben a les parets de les portes i dels pessebres d’aquestes cabanes, on es troba una important representació d’objectes tallants. De fet, n’hem trobat fins a 22 casos i l’interessant és que 20 d’ells estan representats mirant cap amunt. El fet d’estar apuntant el cel ens sembla que és un element ressaltable i que facilita la seva interpretació.
Sabem que els pastors del Pirineu tenien el costum de posar “en la puerta de sus casetas o “mallatas” los cuchillos y navajas, con el filo mirando al cielo, para ahuyentar la tormenta” (Pallaruelo, 1988, p. 180).
Igualment, Ramon Violant i Simorra (1989, p. 259) recull que a la comarca del Pallars, quan apareixia una tempesta, la mestressa de la casa obria la finestra i feia el senyal de la creu o “señala la amenazadora nube con la punta de un cuchillo para “cortar” la tempestad (Rialb)”.
Severino Pallaruelo (1984, p. 31) afirma que, en cas de tempesta, al Pirineu, els ganivets es posaven de punta:
“Esta es una costumbre extendida por todo el Pirineo. Los cuchillos, las tijeras, las hoces o las guadañas se ponen con la punta o el filo mirando al cielo, como amenazando a las nubes para que no descarguen su temido vientre.
En muchos lugares he oído que los cuchillos y hoces han de ponerse cruzados. En Ainielle –en el desolado Sobrepuerto– creo que ponían los cuchillos de punta, junto a una escoba que también miraba al cielo” (Pallaruelo Campo, 1984, p. 31).
Claude Lecouteux ens indica que aquest ritual apareix en un conjur alemany de 1493. També sabem que al País Basc i Catalunya durant les tempestes es col·locaven la destral d’acer amb la part tallant cap amunt, al portal de la casa, esperant d’aquesta manera preservar l’edifici (Violant i Simorra, 1989, p. 259-260).
Per això creiem que aquests gravats tenien funcions protectores, de manera que aquests ganivets cuidarien la propietat durant els períodes en què els seus propietaris n’estaven absents.
Santa Magdalena de la Vall és una antiga església d’origen romànic del terme de Calonge de Segarra (Anoia). Avui dia està pràcticament enrunada i abandonada, però la seva construcció es pot datar al segle XII. Està adosada al mas Soler, que també està abandonat i enrunat.
Quan es va fer el mapa de patrimoni del municipi, encara es podia parlar dels enguixats de l’interior de la nau i dels ornaments amb motllures barroques, que avui dia pràcticament han desaparegut. En queden uns murs que l’aigua de la pluja va anorreant sobre els quals podem veure la típica pintura blavosa.
Segons podem llegir, la capella era sufragània de Santa Fe de Calonge i està documentada des de l’any 1294, però sens dubte va ser aixecada abans.
Els gravats de Santa Magdalena
El que més crida l’atenció d’aquesta capella gairebé passa desapercebut: només entrar per la porta principal (a l’oest), a la nostra esquerra, trobem restes d’antics gravats. Alguns són clarament indesxifrables, però entre les restes de la paret ens ha semblat veure-hi aquestes dues persones (femenines les dues?) que apareixen en la imatge superior.
Donen la imatge original (tot i que tractada) i una interpretació de les línies principals. És possible que una visita a partir de migdia o a la tarda permeti interpretar alguna cosa més, si es porta una llum prou potent per projectar-la de manera rasant a la paret.
Cava és un petit poble de l’Alt Urgell, que forma municipi amb Ansovell, i es troba a la cara nord de la serralada del Cadí.
Jordi Casamajor va descobrir aquests gravats fa uns quants anys i en va escriure un parell d’articles, tal com dèiem aquí. Després es va presentar una comunicació a les Cinquenes Jornades de Recerca de la Cerdanya (en podeu veure un resum en la comunicació que van presentar P. Campmajo i D. Crabol aquí -a les 7 hores i 43 minuts, aproximadament).
Però trobo a faltar algunes fotos sobre el lloc, de manera que he aprofitat per fer-ne una petita col·lecció, que de pas ens indiquen que no tot el que s’hi troba són gravats naviformes:
Dins de l’actual terme de Montblanc, els Cogullons era un dels pobles més alts de la Conca de Barberà. Entre el poble i el colletó d’en Serra es troba una (o tres, depèn de com es miri) placa de gres vermell, lleugerament inclinada i coberta per diferents signes.
Segons l’Invarque, hi hauria d’haver un antropomorf d’1 metre de llargada per 0’25 d’amplada (que no hem vist) i diverses ferradures i creus, algunes de les quals tindrien els braços acabats en mans, de manera que es validaria la hipòtesi que les creus prehistòriques podien ser representacions antropomorfes.
També s’hi veu una inscripció, que resulta ser ibèrica, formada per tres signes consecutius que segurament correspondria al nom d’un déu ibèric. Això faria pensar que es tractés d’un santuari rupestre
Es troben al terme de Montblanc, en el que havia estat l’antic terme de Rojals, al coll de la Mola. Varen ser donats a conèixer per Salvador Vilaseca l’any 1943, que els remet a Josep Iglésies. De tota manera, l’Invarque diu que els va trobar Ramon Palau.
Segons el llibre de Marcos García i altres, apareixen gravats en set roques diferents, totes elles fetes de conglomerats o de gresos vermells del triàsic. La primera roca conté fins a 20 creus, tot i que només n’hem localitzades una dotzena (però la resta poden estar sota la vegetació i la farda).
Creus i altres signes al coll de la Mola de Rojals
A la banda de ponent del coll hi ha diferents afloraments rocosos on es troben altres gravats, normalment creus, i algun element força recent. El que no hem pogut trobar és el suposat antropomorf format per dos triangles, del qual el llibre esmentat també dubta de la interpretació.
També apareixen diverses cassoletes, normalment en grups de dues, i uns quants dubtes sobre algunes ratlles que no se sap si són naturals o antròpiques.
El que hem vist és que la foto que presentem correspon a una roca no descrita originàriament.
La primera església de Moià va ser consagrada l’any 939, però entre els segles XVII i XVIII la vila va créixer i això va dur la ciutat a plantejar-se aixecar un temple nou. Diverses fonts coincideixen a afirmar que els primers treballs es van iniciar a l’any 1674.
Creu a la paret de l’església de Santa Maria de Moià
El primer arquitecte va ser Pere Torrents, però el cambril va ser construït l’any 1747 per Josep Morató i Soler. El campanar és una obra que es va construir entre 1684 i 1726.
Però al costat d’aquests noms reconeguts hi ha també una sèrie de persones anònimes que varen deixar l’empremta del seu pas a les parets exteriors del temple, concretament a la seva banda sud-est.
Es tracta de petits grafits, almenys una desena, que es troben en algunes de les pedres dels nivells inferiors. Són dibuixos de caire religiós, entre els quals destaquen les creus (hi ha qui també hi ha vist motius vegetals, triangles, crismons, semicercles, lletres etc., però nosaltres no tenim tanta imaginació).
Alguna d’aquestes creus, com la que veiem a l’esquerra, contenen una inscripció que ens informa del seu contingut: “Inri” (com a abreviatura de Iesvs Nazarenvs Rex Ivdaeorvm, o sigui, Jesús de Natzaret, rei dels jueus). No hi ha massa dubte que es tracta d’una creu votiva, segurament feta per algun fidel que es va acostar al temple.
En altres casos, les creus tenen la particularitat que ens recorden figures antropomorfes amb els braços oberts:
Creus gravades a l’església de Moià
De fet, si les trobessin en un altre lloc i sense la inscripció “Inri“, podríem pensar que es tracta d’imatges que representen persones. De fet, a l’aqüeducte de Passarell trobem una pedra amb un gravat que ens indica que es va edificar l’any 1750 (més o menys en el moment que s’estava treballant en l’església) i que presenta una creu amb una peana i els dos braços i la part superior acabats en formes bifurcades, que semblen suggerir mans o dits.
Es tracta d’un gravat molt senzill, possiblement modern o contemporani, que es troba aigües avall de l’aqüeducte de Passarell (Moià).
Gravat a la riera de Passarell (Moià)
Queda clar que es tracta d’una incisió fusiforme corbada, sense arribar a ser semicircular, i que no es tracta de cap element natural. El que ja no és tan clar és si a la part superior hi falta alguna cosa o si també són gravats (si fos així, podria ser una cara, però tornem a dir que la imaginació va pel seu compte).
Fa un parell d’anys que se’m va ocórrer mirar a la part del darrere d’una bota de vi… i hi vaig trobar un escrit i una imatge.
Castell gravat sobre la fusta d’una bota de vi
La imatge no deixa de ser curiosa, perquè ens ensenya una cosa que segurament era un castell, però en una vista molt estranya, ja que no respecta les regles de la perspectiva.
Però el més estrany és l’escrit que hi ha a sobre del castell, també sobre la bota:
Inscripció cuneiforme
La veritat és que encara hores d’ara no sabem ni què ni qui, i encara menys per què. Les expertes que ho han vist diuen que sembla autèntic cuneiforme, però escrit per algú que estava començant el seu procés d’aprenentatge. I tot a apunta cap a Montserrat.
Però a part d’això, res més. Qualsevol idea serà benvinguda.
Patrimoni Existencial 