Al sud del Bellit (Tagamanent), més o menys on el mapa diu que hi ha el roure del Bellit, enmig d’una codina de gres vermell es troba una mena de semicercle de 3,40 m de diàmetre, picat a la pedra amb una eina metàl·lica.
El cercle del Bellit
És força clar que el cercle servia per apartar l’aigua que regalimava per la roca, però per protegir què?
Podria ser que hi hagués hagut una barraca, o potser un paller, tot i que no hi ha cap forat per al pal del paller. També podria ser que fos per resguardar algun buc d’abelles… En tot cas, un altre misteri més per resoldre.
L’orri de Tonet es troba en terme de Saurí, enmig d’un espai actualment de difícil accés. Es tracta d’un petit espai tancat en part per un mur natural i en part per una tanca de pedra.
Orri de Tonet
Aprofitant una petita cavitat natural que va ser eixamplada es troba un refugi molt baix però suficient per estirar-se i resguardar-se dues persones.
Refugi de l’Orri de Tonet
De l’antiguitat d’aquest orri en dona fe un gravat segurament medieval que trobem en una de les seves parets. Com es veu en la imatge, s’hi veu un cavaller dalt d’un cavall, amb una llança. El gravat, tot i estar parcialment cobert per una pàtina de líquens, encara es veu magníficament, i segur que no és el més modest de la zona (que com sabem n’és ben rica).
Gravat medieval de l’orri de Tonet
A part d’aquest gravat, en una antiga pedrera que es troba més al sud, apareixen altres petits grafits (segurament la pedrera se’n va carregar més d’un). En destaco un que semblaria un calvari, amb tres creus (la tercera molt poc perfilada). Si fossin calvaris, no costa adonar-se que els crucificats tenen els peus separats, fet que em sembla que correspon a les talles romàniques, però no ha a les gòtiques. Potser això ens podria servir de pista cronològica, juntament amb el fet que Sant Esteve de Menaurí, ja documentat al segle X (font), no es troba massa lluny del lloc.
Calvari? (segons J. Abélanet seria una ballesta)
Aquí tenim el resultat del treball d’ordinador amb el famós cavaller:
El Porxo d’Ovella (en els mapes també apareix com a Santa Maria d’Ovella) havia estat un antic lloc d’habitació amb estructures, o sigui, un poblat (tot i la mania de dir-li despoblat), oficialment adscrit a una cronologia medieval (800 / 988). El poble d’Ovella és citat el 839 en l’acta de consagració de la Catedral d’Urgell, com a Evella (tot i que segurament l’acta és una falsificació).
Antigament existia en aquest lloc una església anomenada Santa Maria d’Ovella, però pràcticament no en queda res, ja que l’església sembla que va ser incendiada a mitjan segle XVII. Segurament seria d’aquesta època una volta d’arc rodó a la cara nord de l’edifici, que diria jo que no correspon a l’entrada sinó a una capella lateral.
Darrerament s’ha publicat el treball de Joan Trigall sobre la Cerdanya al 1603, que va seguit de tres cartes adreçades a Jeroni Pujades. En una d’elles, molt interessant perquè fa una excursió d’estudi al Pirineu Cerdà, es diu textualment que d’Ovella, Palou (?) i Saltèguel “no apareixen sinó les ruïnes, paredsses y montons de pedres, y una esglesia casi tota en peus” (que ben segur era la d’Ovella) (Font).
Un dels carreus de la banda sud-oest podria correspondre a un contrapès de premsa reutilizat, però mentre segueixi al seu lloc no es pot assegurar.
A les pedres que hi ha enmig de la carena, al costat de l’església, es conserven alguns grafits i possiblement algunes marques d’esmolar eines, com podrien ser les següents:
Marques d’esmolar?
Pel que fa als grafits, la majoria són simples ratlles o elements geomètrics com el següent, que tant podria correspondre a un element geomètric com a un rostre humà.
Saltèguet era un despoblat situat al municipi d’Alp (Cerdanya). El lloc va ser esmentat per primera vegada l’any 839 i sembla que encara existia al s XV. Avui dia hi ha més hipòtesis que certeses sobre el seu emplaçament.
No massa lluny d’un corral abandonat es troba una pedra d’aparença igual a tantes altres, però que va ser decorada amb diferents motius: en primer lloc, cassoletes fetes amb un percutor sobre una paret vertical (fet que els treu qualsevol interpretació utilitària), però també algunes ratlles rectilínies.
En un pany de paret, s’evidencien una vintena de cassoletes situades en un pla vertical, molt properes les unes a les altres. Estan fetes amb una técnica de puntejat i mesuren entre 4 i 6 cm de diàmetre. La profunditat, com a molt, arriba als dos centímetres.
A més de les cassoletes, hi ha algunes ratlles rectilínies, d’uns dos milímetres d’amplada i amb forma d’u. Algunes de les ratlles sembla que s’originen a les cassoletes (com si es tractés d’alguna mena de xupa-xup).
La roca sobre la que està feta és pissarra, i es troba en una carena.
El turó de la Barraqueta es troba en terme municipal de Llanars (Ripollès), i el vàrem conèixer gràcies al bloc d’en Joan Maria.
Conjunt del turó de la Barraqueta
El turó pràcticament no existeix, és simplement un amuntegament de blocs que deu fer uns 15 o 20 metres quadrats i que amb prou feines sobresurt d’un prat que està a punt de desaparèixer sota la pressió de la vegetació que ho envaeix tot.
Algunes de les Cassoletes del turó de la Barraqueta
Més cassoletes
En aquest indret es troben un total d’unes 25 cassoletes, la majoria d’elles rodones i de poca profunditat, dividides en diferents blocs que es troben l’un al costat de l’altre:
Una irregular d’uns 16 cm de costat
Quatre de rodones (10, 15, 11 i 8 cm de diàmetre)
Vuit de rodones d’entre 2 i 4 centímetres
Una de 7 cm de diàmetre i tres de profunditat
Una rodona de 14 cm de diàmetre y 8 de profunditat
Una rectangular de 13 x 10 cm de costat i 8 de profunditat
Dues rodones més molt petites
En una altra roca hi trobem dues cassoletes petites i uns petits gravats, i en una altra dues de rodones de set centímetres de diàmetre i tres de profunditat.
Gravat sobre la pedra del turó de les Barraquetes
En un altre bloc de pedra que es troba just al límit dels municipis de Llanars i Vilallonga de Ter apareixen un altre conjunt de 10 cassoletes petites junt a una creu (segurament de terme).
Segon grup de cassoletes, a la frontera dels dos municipis
A Campome (Pirineus Orientals), a una escapadeta de Prada de Conflent, tenen, segons la Wikipèdia, “un conjunt de gravats del final del Paleolític Superior (del Magdalenià)”.
L’excepcionalitat del jaciment -segueix la Wikipèdia- consisteix en el fet de trobar-se a l’aire lliure i no en una cova, ja que tot i que al món no són estranys els casos d’art rupestre a l’aire lliure, a Europa occidental són molt escassos (i pràcticament circumscrits a la península Ibèrica i zones pròximes).
En aquest cas, s’hi poden veure 22 motius geomètrics (ziga-zagues, angles, retícules…) i animals, entre els quals un possible cabusset, cabres i isards. Us asseguro, però, que si no la busqueu expressament hi passareu pel costat i no hi veureu res.
Aquesta roca va ser descoberta per Jean Abélanet, l’any 1983, quan era el conservador del museu de Tautavel.
A les rodalies hi ha altres roques gravades amb cupuliformes i creus. De fet, al peu mateix de la roca hi ha una cassoleta.
Patrimoni Existencial 