Sant Cristòfol de Monteugues

Segons l’Enciclopèdia Catalana, era l’antiga església parroquial del municipi del Figueró i Montmany. Ja existia al 1021 i era sufragània de Sant Esteve de la Garriga; més tard fou independent i passà a ésser propietat del monestir de l’Estany (1139). El 1553 posseïa només els masos can Valls i can Plans. Ara depèn de la parròquia del Figueró. La seva església, reformada el 1572, té l’absis romànic.

Segons Antoni Gallardo (1938) es creia que aquesta església havia servit de refugi dels cristians en temps de persecucions. Es deia que fins i tot hi venien a celebrar la missa gent de Montcada, i Gallardo apunta que tot plegat es podria justificar per la suposada presència al cementiri d’uns sarcòfags atribuïts a la família Montcada.

Gallardo també recull la llegenda segons la qual aquesta església hauria estat erigida per Carlemany en acció de gràcies per la victòria aconseguida davant dels àrabs en un encontre que hauria tingut lloc en el pla de la Batalla (un coll situat a llevant de l’església). Gallardo afegeix que “en aquest pla, situat en amunt, encara es troben nombrosos ossos i alguna moneda, per poc que s’escarbi“. També  explicava com se suposava que al costat de la capella estava enterrat el cabdill àrab amb tots els seus ornaments.

En bona part, l’origen llegendari vinculat a Carlemany s’explica per una inscripció que hi havia en una de les dues campanes que es trobaven en el campanar d’espadanya. Segons Gallardo, era cert que aquesta campana duia la inscripció “Carolus Magnus me fecit” (perquè deia haver-ne vist un dibuix). Segons aquest excursionista, l’explicació es trobava en què la campana hauria estat fosa en un moment en què la llegenda ja estava ben constituïda i assentada.

No sabem si va ser cert o no el que explica Gallardo que uns lladres varen robar la campana i els va marxar rodant rostos avall, de manera que la varen perdre. Passat el temps la campana va ser trobada per un pastor de can Oliveres de Montmany, que la va dur a la casa on va ser guardada fins que un antiquari la va comprar. (La veritat és que ens fa l’efecte que es tracta d’un relat llegendari, més que no pas històric.)

Francesc Maspons i Labrós, en les seves Tradicions del Vallès (1876) explicava en una nota que a prop de can Valls hi havia una plana de la qual es deia que “en una de les expedicions de l’exèrcit franc-català per a reconquistar la nostra terra del poder dels sarraïns, havent-hi aquests estat acampats per algun temps, s’hi donà després una forta batalla en què hi hagué molta mortandat. D’aquí que sigui conegut encara el dit pla per la Bataia, corrupció de la paraula “batalla”, per la dificultat que sabem que tenen els pagesos a pronunciar la ll. En commemoració del dit fet  va edificar-s’hi una capella petita, bizantina, que és dedicada a sant Cristòfol, en la qual entre altres es veuen dues tombes de devien ésser per a dos dels principals cabdills que moriren en la dita batalla (…)”

“A la dita capella de Sant Cristòfol hi havia una campana amb antigues lletres que deien “Carolus Magnus me fecit”. Desgraciadament l’any 1848, quan , per efecte de les nostres turbulències polítiques, entre altres calamitats aparegueren per la muntanya quadrilles de lladres que es dedicaven al robatori de campanes, ja per vendre-se-les, ja, el que és més probable, per a la fabricació de moneda falsa, que tant abundà en aquella època, fou robada la dita campana, així com quasi totes les d’aquells voltants (…)”.