La documentació de l’edat moderna és molt explicita quan recull que l’església de Sant Martí del Congost, antiga església parroquial d’Aiguafreda, patia problemes estructurals relacionats amb les filtracions d’aigua que baixaven de la muntanya. Aquests problemes varen arribar fins al segle XX, quan al 1917 es feren unes obres que permeteren descobrir tombes i materials d’origen romà (els darrers). Segons diu Josep Gudiol, al Butlletí del Centre Excursionista de Vic de març-abril de 1918, el setembre de 1917 es va “isolar el vell edifici per medi d’una vall” a causa -encara- de la humitat.
Per fer front a aquest problema, no sabem exactament en quin moment, es va construir un sistema de recollida i evacuació d’aigües freàtiques que encara avui dia es pot visitar. Es tracta d’un sistema de mines que, a diferència de la major part dels casos, el que pretenen no és trobar aigua, sinó evitar que aquesta arribi fins als fonaments de l’església i l’acabi esfondrant i humitejant.
És possible que la presència d’aquesta humitat expliqui el contrafort que presenta l’església de Sant Martí del Congost a la seva cara est (a la banda de l’altar major).
A l’altre costat del camí que passa a tocar del contrafort s’evidencia una entrada a una mina d’aigua, força baixa, normalment plena a vessar d’aigua que cau del sostre. A la tardor de 2011, unes obres de condicionament i reforma varen permetre trobar la boca d’una altra mina que es troba una desena de metres més amunt. Les seves mides són les habituals en aquests casos, o sigui, les justes per permetre el pas d’una persona i encara no completament dreta.
La peculiaritat d’aquesta mina és que, al cap d’un parell de metres de la boca, s’hi troba una bifurcació. Una galeria continua en direcció est, cap a l’interior de la muntanya, però als 4 metres de recorregut es troba obstruïda per unes arrels que han estat recobertes de pedra tosca. De tota manera, s’endevina una continuació.
La segona galeria marxa en direcció sud, formant un angle recte amb la primera i prenent una direcció paral·lela al la muntanya. De seguida s’arriba a una zona esfondrada i la galeria, de mides molt més reduïdes, continua en direcció sud. El pas és estret i humit, però no ens hi hem aventurat.
Segurament, aquesta segona galeria estigui connectada amb una tercera mina.
La boca de la tercera mina es troba a l’alçada de la segona però una mica més al sud (segons les mides preses amb el GPS a uns cinc metres). Aquesta presenta una galeria més estreta que l’anterior i força irregular (segurament per la pressió del terreny sobre les parets de pedra seca), que es va estrenyent a mida que ens hi endinsem. Al cap de 10 metres gira cap al nord i, com dèiem, se suposa que arriba a enllaçar amb l’estructura anteriorment descrita.
El conjunt (tres boques de mina, fins al moment), la disposició del conducte que ressegueix el perfil de la muntanya i la documentació històrica semblen indicar que es tracta d’una obra per evitar que la humitat arribés a danyar l’estructura de l’església de Sant Martí. L’objectiu era evacuar l’aigua, que segurament era aprofitada per regar els camps de la rectoria.
En el torrent de les Fontetes (que es troba al sud de la casa) hi ha les restes d’una gran bassa, a la qual segurament eren conduïdes les aigües de les mines. Però cal advertir que aquesta bassa també rebia l’aigua d’una sorgència que apareix en el llit del torrent, que era conduïda fins al dipòsit mitjançant una conducció de metall que encara s’aprecia sobre el lloc.
Les dues mines que s’han visitat tenen l’entrada feta amb maons d’obra i les parts internes fetes amb pedra seca i una coberta a voltes apuntalada i a voltes plana.
Si en voleu saber més, podeu mirar això.
Patrimoni Existencial 