Aquestes construccions de caire industrial es troben ubicades en un pendent o petita elevació que s’obre a l’actual C-17. S’hi accedeix baixant pel monument del Beat Miró de Tagamanent (final del C/ del Brull). Es tracta de dues estructures de combustió restaurades els darrers anys.
La primera és una estructura circular i cilíndrica, que aprofita part del marge d’un petit turó de calcària, mentre que l’altra part és construïda amb pedra i morter, la boca d’accés està en força mal estat, però conserva l’arrancament de tota la cúpula i té una alçada aproximada d’uns 4 metres. Mentre que el segon forn és una excavació cilíndrica i vertical, que aprofita el terreny natural per la seva construcció. D’aquest es conserva part de la porta d’accés al forn, que fa 1’50 m d’amplada, i part de la volta que cobria tota l’estructura.
Aquestes dues construccions presenten les mateixes característiques arquitectòniques. Segueixen el sistema constructiu tradicional dels forns de calç: una planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions; amb la boca a la part inferior de l’estructura per recollir les cendres i alimentar el foc.
La seva posició geogràfica pot fer pensar en algun tipus de producció de caire industrial.
Els forns de calç de la Pedralba es relacionen amb les etapes de construcció del proper casal, antiga domus medieval, de la Pedralba.
La construcció del forn es solia fer a l’abric d’un pendent, com s’ha constatat en tots els forns documentats, ja que facilitava el seu procés productiu. D’altra banda, la boca del forn es troba a la part inferior del pendent des d’on era més fàcil l’accés, tant per la càrrega i descàrrega de les pedres com pel seu posterior transport i alimentació del forn. L’ús de la calç com a element constructiu, barrejat amb sorra i aigua o sola, ha estat utilitzat, des de sempre, de forma tradicional. Aquest tipus d’activitat s’ha d’associar amb la presència de calcita com a matèria primera. Per la zona de Tagamanent aquesta pedra calcària, al ser molt abundant va ser durant molt temps tractada per esdevenir calç, un d’aquests mateixos forns està excavat sobre calcària.
Aquest procés s’iniciava amb l’extracció de la pedra, que un cop col·locada dins el forn i a alta temperatura, esdevenia pols. La calç resulta de calcinar la pedra calcària, molt rica en carbonat calci i que un cop sotmesa a una temperatura de 900º o 1000 º C, s’obté la calç. Quan aquesta substància surt del forn es presenta en terrossos d’òxid de calci de color rosat, que tradicionalment es coneix com a calç viva o calç de terrós. La seva posterior manipulació permetrà que en la construcció s’utilitzi la calç en pasta o la calç en pols, les dues com a modalitats de l’hidròxid de calci.
Les semblances arquitectòniques i la proximitat d’aquestes dues estructures fa que siguin indisociables i els hi adjudiquem el mateix període cronològic. Aquestes construccions solen estar ubicades en entorns rurals. Possiblement aquests forns s’haurien de relacionar amb un ús temporal i de caire esporàdic i concret com seria la construcció o remodelació d’una masia, la mateixa Pedralba? o una intervenció arquitectònica important, com l’arrenjament d’alguna obra pública.
La manca d’elements materials visibles fa que sigui molt difícil la seva datació, per criteris generals se’ls hi ha atribuït una cronologia a partir del segle XVII, i sobretot XVIII, perdurant fins a mitjans del segle XX.
(font)
Patrimoni Existencial 