Pou de glaç del Soler

El 10 de novembre de 1698, Coloma Vinyolas, vídua d’Antoni Vinyolas, pagès de Centelles, i el seu fill Josep Vinyolas, hereu i posseïdor del mas Vinyolas, firmen una concòrdia amb Ambrós Fabrer, negociant de Centelles, i la seva dona Margarida Fabrer i Estrada, i Joan Fabrer, apotecari. El problema és que els Vinyolas no poden passar anar a pasturar les terres dites les costes de Sant Marçal, pròpies dels Vinyoles, sense que els Fabrer els donin pas per les terres del mas Soler. Històricament això ho havien arreglat mitjançant el pagament d’un cens en compensació pel dret de pas.

Però aquell 1698 un canvi en l’orientació de les activitats dels Fabrer els va dur a pactar unes noves condicions. A partir d’aquell moment, els amos del Soler tenen “(…) menester la aygua per ocacio (sic)  de regar las terras del mas Soler y de ampuar glas en lo pou que est any dits conjuges fabrer y estrada an fabricat en la heretat en la heretat (sic) del predit mas Soler: que naix y te origen de dos fonts del predit mas vinyolas la una de las quals es sota las toscas y la altra sota las costas de demunt o sobra dit mas Vinyolas quals ditas dos fonts son propies dels predits mare y fill vinyolas per tenir origen y naxer en llur propria heretat (…)”.

El tracte que es firmarà assegurarà l’accés a les pastures per als Vinyolas i la utilització de l’aigua sobrant als habitants del Soler. El tracte permetia “(…) perpetuament de poder pendra la aygua que naix de las preditas dos fonts y aquella conduir en las terras de dit mas Soler ja sia per regar o per fer anar aquella en las basas fetas o fahedores en dit mas Soler per ampuar glas en lo predit pou o altrament fent de dita aygua lo que los aparegui be, y tambe de profundar o enfundir tant y quant y sempre los apareguia be a los dits conjuges y fill Estrada la sobredita font demunt o sobra (costa?) que te origen sota las costas de dits mare y fill vinyolas, despres que dits mare y fill Vinyolas y llurs hereus y successors de dit mans Vinyollas yan regat las terras de dit mas Vinyollas del modo y forma an acostumat regar fins lo die de vuy (…)”.[1]

El document conté algunes informacions interessants, com ara el topònim costes de Sant Marçal, avui dia sembla que desaparegut. També té un gran interès el fet que es parli de basses per empouar glaç “fetes o fahedores”, ja que aquesta expressió indica que com a mínim hi havia una bassa a prop d’un pou que ja “an fabricat” en la heretat del mas Soler. Igualment, el fet de parlar d’aprofundir una de les font d’on es recull l’aigua indica que segurament es tracta d’una mina (encara avui dia hi ha tres boques de mina a Vinyoles).

Tot plegat mostra una explotació del glaç segurament industrial (un dels Fabrer era un negociant i l’altre un apotecari) basat en un sistema en què el gel es produïa a partir d’aigua que era retinguda en una bassa i, un cop congelada, era tallada en blocs regulars i empouada.