Es troba al nord-est de l’Espina i a ponent del Querol, uns dos-cents metres al nord d’on indica el mapa dels Cingles de Bertí de l’editorial Alpina (41º 49’ 214 – 002º 11’ 060 – 974).
Aprofita un cingle que es despenja a ponent i que tanca la poua per l’est i, en part, el sud. Les parets nord i oest són fetes amb grans blocs de pedra poc treballada. A la banda nord, el mur fa dos metres de gruix.
La poua fa 9 m de diàmetre, tot i que no té una forma perfectament rodona. Es conserva un alçada de 5 o 6 metres de parets. No sembla que hagués estat coberta. Al costat nord-est, aprofitant una petita balma, hi ha una entrada a l’interior de la poua (el mur comença on acaba el sostre de la balma). En aquest passatge hi ha una pica de forma més o menys rectangular excavada al terra que, en el moment de fer la visita, era plena d’aigua. Tal com es veu a la fotografia, a l’est de la poua hi ha un espai de roca mare lleugerament inclinada cap a ponent, sense vegetació ni cap tipus de sediment. Se suposa que es tracta de l’espai on es trepitjava la neu per a compactar-la just abans d’introduir-la a la poua.
La documentació de l’arxiu municipal de la ciutat de Vic (actes del Consell del 9 de març de 1740) mostra que en aquell moment no s’havia pogut fer aprovisionament ni de neu ni de gel, ni a la ciutat ni a les rodalies, a causa de les pluges irregulars que s’havien endut les preses “repetidas vezes”. Per aquest motiu, es va firmar un conveni per proveir-se de gel amb Jaume Espina, llaurador de Collsuspina, per assegurar el subministrament de neu per als veïns.
Patrimoni Existencial 