Conjunt de la cova de Sant Miquel dels Sants

Es tracta d’un conjunt de mitja dotzena de cavitats de petit recorregut i diferents formes i mides que es troben en el punt 41º 49′ 305 – 002º 21′ 424 – 1168 (a llevant i per sota del santuari de Sant Segimon).

Tot el conjunt semblaria correspondre a una explotació mineral, segurament una antiga mina d’ametistes, a excepció de l’anomenada cova de Sant Miquel dels Sants (la que té la reixa a la fotografia).

Tal com hem publicat en un altre lloc (pàgines 87-90), aquesta cova apareix en les obres del geòleg Jaume Almera (1884) i del topògraf militar Juli Serra (1890) com a indret on es va retirar el sant vigatà. La història, però, ens diu que Miquel Argemir no va venir mai en aquest indret. Va ser a partir de 1862 que un personatge anònim va publicar a la premsa vigatana que havia trobat la cova, després de diversos intents i de què tothom li digués que no existia i que el sant mai no havia estat per aquest lloc. Després de parlar de la dificultat del camí per arribar a l’indret, l’autor deia “la cueva es doble, una arriba y otra abajo sin comunicacion entre sí; la de arriba que parece una de tunel tiene siete metros de profundidad por uno de altura y de diámetro; la inferior es mas ancha y menos profunda… A esta traen los cerdos la temporada que pastan en la montaña“.

El dilluns 22 de setembre de 1879 es va anar en processó fins a la cova i s’hi varen instal·lar unes imatges de Sant Miquel i el seu company de fugida, agenollats davant la creu en el moment en què el seu pare els va trobar. Eren obra de l’escultor Pere Cuadras -ja estaven fetes al 1827, però no sabem perquè no s’hi varen instal·lar abans- i l’acte va coincidir amb el centenari de la beatificació del sant. Per arribar fins al lloc havia calgut obrir un nou camí, tallat a la roca, que encara es conserva parcialment. L’acte comptà amb la participació del pintor Llucià Bertrana.

Després de la missa, es dugué la relíquia del sant (suposem que la que tenia la ciutat de Vic) fins a la cova, en processó d’una sola fila. Posada la relíquia del sant a la boca de la cova, el penitencier va beneir el lloc amb un branquilló de faig. Jaume Collell –que havia fet el sermó- en va publicar la crònica a La Veu del Montserrat del 27 de setembre de 1879.

La cova de Sant Miquel fa 6,30 m de recorregut i té una bona d’1,15 m x 1,50 m. A la part final fa 1 m x 1,40 m. Just passar la reixa es troben les restes de ciment on se suposa que estava fixada alguna de les imatges. La boca està penjada en una paret vertical, fet que dificulta accedir-hi. En aquest pany de paret hi havia una inscripció pintada que no hem pogut llegir.

La cova inferior, on es duien els porcs segons el document de 1862, és molt més baixa i fa uns quatre metres de recorregut. Més a ponent hi ha dues boques, una de més gran i l’altra més petita, connectades entre elles, que donen accés a una galeria excavada seguint la beta d’algun mineral. Més a ponent, i per sobre, hi ha altres boques que se suposa que foren obertes per extreure’n algun mineral. Si es puja una mica més i s’avança cap a l’oest, arriba un moment en què un petit pas entre roques permet baixar fins a la feixa on es troba la cova de Sant Segimon, a l’extrem oriental del santuari. Suposem que aquest és el camí que es va seguir l’any 1862.