La paraula espantabruixes no figura al diccionari oficial de l’IEC ni en la majoria de diccionaris de català, però Jaume Lladó i Font ens diu que és un element que es troba en el vèrtex dels teulats i que també se li diu pardalera o cardadora de pardals.
Normalment està format per tres elements o fagments curvilinis de teula, un col·locat en posició horitzontal i els altres dos parteixen de la seva base en sentit oposat. D’aquesta manera, “el seu aspecte recorda la gola d’un animal amb la seva llengua, agressiva, al centre” (vegeu imatge a sobre).
Jaume Lladó explica que n’hi ha una variant que està feta amb un sol fragment de teula plantat en el vèrtex del teulat que apunta cap a l’infinit. Té forma corbada cap amunt. N’hem trobat un coronant la façana de Sant Andreu de Samalús, que no sabem en quin moment es va construir. Sí que sabem, però, que a la llinda de la façana figura la data de 1580.
Com que la matèria primera amb què es fabricava eren les teules, no es trobarien espantabruixes en llocs on les teulades són fetes de lloses o de pissarra.
A Corró d’Amunt n’hem trobat un de triple en una masia propera a l’església, que a més té la peculiaritat que les obertures havien estat pintades de color blau, que era una altra de les estratègies per fer front a les bruixes.
En el llibre sobre el patrimoni històric de Santa Eulàlia de Ronçana n’apareixen diferents exemples d’aquest municipi.
Patrimoni Existencial 