Corral d’abelles a la Juncosa del Montmell

Els corrals d’abelles es construïen en un lloc arrecerat, generalment força pendent i encarat a migdia o a sol naixent.

En el cas català acostumen a tenir forma rectangular, i una entrada molt petita (normalment s’hi ha d’entrar ajupit). En aquest cas fa uns 12 metres de llarg per gairebé 8 d’amplada. L’altura de les parets era de dos metres i mig o tres, per evitar l’entrada dels animals que podien perjudicar la mel o de les persones que la podien robar. No és estrany que a la part superior del mur hi hagués claus de cap per amunt o vidres per impedir-ne l’entrada.

Les arnes es col·locaven o en unes furnícules expresses (com les nou que es veuen en aquest cas) o bé en les bancades fetes expressament. En aquest cas sembla que hi havia les dues possibilitats. Sempre, però, es buscava que el sol naixent els toqués directament, de manera que les abelles comencessin la seva activitat ben d’hora ben d’hora.

Corral de Roca Foradada

Benjamí Català va publicar un article dins del llibre Arquitectura dels oficis (Pagès Editors, 2003) en què parla dels corrals d’arnes del Penedès, concretament dels que coneixia en aquell moment a la Bisbal del Penedès i el Montmell.

Els corrals d’abelles eren llocs on es guardaven els ruscos per extreure’n posteriorment la mel.

En el proper número n’oferirem més informació.

Corral de Roca Foradada

Mas a Aspa

A uns 800 metres al nord-oest d’Aspa (Segrià) hi ha un petit turonet amb les restes d’una aparent cabana de volta. De tota manera, les parets, fetes amb grans blocs ben escairats, relligats amb morter de terra i pedres petites (possiblement un part de calç), semblen indicar que es tractava d’alguna cosa més.

La fotografia següent ens mostra aquesta estructura, de la qual es veuen clarament dos cossos (gairebé segur que algú els ha “excavat”). El primer espai que es troba, que és el més visible, fa 6 metres x 2,60, però sembla que amb un segon (i potser més espais) cap al nord es podria arribar a un edifici de 10 m x 6 m (aquesta part no ha estat “excavada”). El conjunt recorda força la Grallera, a Torre-Serona i porta a pensar que no es tractés d’una torre o almúnia.

El mas d’Aspa

Una de les coses que crida l’atenció és que per la banda oriental del turó es troben sis graons tallats a la pedra, que semblen dibuixar una escala que va a parar justament a la separació entre els dos espais. Si realment es tracta d’una escala, tindria sentit la separació de tres metres que es troba a la banda sud, que sembla que dibuixen un petit fossat (és clar que es va treure pedra). Al poble, en un dels carrer de la part occidental, es pot veure una escala molt semblant a aquesta, també tallada a la pedra i avui dia inutilitzada.

Escala d’accés a l’edifici

El conjunt es complementa amb una sèrie d’elements que estan a una cinquantena de metres de distància.

En primer lloc, hi trobem un espai de forma allargada d’una quinzena de metres de llarg, amb una entrada a la banda nord d’1,25 m d’amplada i una altra al sud d’1,80 metres. A les parets laterals, a banda i banda, trobem diferents encaixos, alguns d’un possible embigat i altres a nivell del terra. També un lloc que semblaria destinat a lligar-hi animals. A les dues entrades hi ha encaixos que semblen destinats a tancar l’interior (era potser un corral de bestiar?).

No massa lluny d’aquest tancat, continuant el mur de la part superior, apareix una cavitat rodona de 23 cm de diàmetre i 26 cm de fons, amb el fons pla. Semblaria un lloc per anclar-hi algun pal vertical, però no es veu quina relació pot tenir amb la resta.

En tercer lloc, a uns trenta metres al sud de l’edifici principal, dalt d’un cingle molt petit, es troba una mena d’abeurador (110 x 50 cm), amb uns 10 cm de profunditat i un sobreixidor en forma d’entalladura.

Abeurador (la regleta del centre fa 20 cm)

I finalment, completa el conjunt una tina i un fonyador. Aquest darrer fa 1,20 x 0,90 metres i té una profunditat de 35 cm (podria ser que hi haguessin els ancoratges d’una petita premsa de fusta). Al seu costat, a un metre i mig, es troba un gran dipòsit també buidat a la pedra que actualment fa 2,60 m de llargada per 1,50 d’amplada i una altura que arriba als 110 cm. Tota la roca s’ha desplaçat cap a la vall i això ha fet que el cup hagi perdut la seva paret lateral. Segons vàrem saber fa temps, és el Trull dels Moros, que el mapa de l’ICGC situa erròniament en una cabana de volta a l’altra banda del poble.

Seguer de Castellnou d’Osso

Es tracta d’un edifici rectangular, de 35 m de llarg i uns 10 d’amplada, amb parets que en alguns llocs arriben als tres metres. En principi s’hi entrava per una porta molt petita, on calia passar ajupit. Com es veu en la foto aèria, està orientat de nord a sud, de manera que la seva part més alta quedava exposada al sol eixent. És justament en aquesta banda on es trobaven els antics ruscos.

Tot i que podria semblar una casa, l’edifici no presenta sostre i el seu interior és un penya-segat desprès, per on cal anar a trossos entre les pedres.

Les parets són fetes de pedra, a la part inferior, i tàpia, a la de dalt, rematada amb unes lloses que eviten el seu deteriorament.

A l’interior hi ha diversos llocs on es veu clarament que  havia contingut ruscos d’abelles i fins i tot n’hi ha algun tros, tant de caixes quadrades com de ruscos cilíndrics (horitzontals).

Vista general del seguer des de la carretera

Mur amb arneres a Sant Ramon

A Sant Ramon, la Segarra, molt a prop de la carretera que porta a Tarroja, en el lloc anomenat Camí de Guissona, es troba un mur que serveix de marge a uns camps de secà, orientat al sud-oest. Si ens ha cridat l’atenció és per la presència de quatre fornícules que indubtablement havien servit per contenir unes tantes caixes d’abelles (una d’elles encara és al lloc).

El mur amb dues de les arneres

Detall de les arneres

 

Dues d’aquestes fornícules o arneres es veuen des de la carretera, mentre les altres dues queden amagades per la vegetació arbòria que creix al costat del marge.

Casal d’en Rodà

Es troba a Espinavell (Molló) a 1.491 metres d’altura i apareix en el mapa de l’ICGC (tot i que sense nom) i en el de l’Alpina. Correspon al codi 445 de la Wikipedra (altres construccions).

Casal d’en Rodà. Detall de les fornícules

Es tracta d’una construcció rectangular, un mur de 14 per 7 metres, aproximadament, amb una entrada per la banda nord. Just al costat de l’entrada es troba un abeurador de fusta i una banyera més moderna (avui dia totes dues buides).

A la paret de ponent, la primera a la que toca el sol només sortir per l’horitzó, hi ha dues fornícules, de mides clarament diferents. La més gran fa 52 x 60 x 45 cm. La petita fa 45 x 20 x 50.

Tot fa pensar que, si més no la gran, servia com a lloc on dipositar un rusc d’abelles.

El conjunt no sembla haver estat cobert.

Funcionament d’un forn de guix

A Albalate del Arzobispo, Teruel, a part d’una magnífica ruta amb tombes antropomorfes i cassoletes i reguerons, es trobem diversos forns de guix. La majoria estan en un estat molt precari, però n’hi ha un que es va preparar per encendre’l i sembla que no es va arribar a fer. Això ens permet veure com funcionava:

Com es veu en el vídeo, el forn no era altra cosa que una estructura de pedra seca, en forma de ferradura, oberta per un dels seus extrems i destapada. Al seu interior es col·locava la pedra de guix, de manera que (com en els forns de calç) es deixés una o dues cavitats on es feia el foc.

El guix necessitava una temperatura molt més baixa que la calç per coure’s. El que era l’estructura del forn simplement servia per conservar l’energia i evitar que aquesta es dispersés en l’ambient. La pedra que constituïa el forn era sorrenca (gres), que aguanta molt bé les altes temperatures.

Adjunto una fotografia d’un forn de guix tal com el va veure Claudio Gómez l’any 1942:

 

Mina de la Roca Endorada

Segons diu la Wikipedia, també s’anomenava el Mener de l’Or. Es troba a l’oest de l’estany Blau, el que està per sota de l’Estany Gran o de les Truites, a la vall de Carançà. La seva escombrera és visible en les fotos aèries.

Mina de la Roca Endorada o Mener de l’Or (Carançà)

Tot i això, la mina no té gaire més d’un metre de recorregut. De fet, es tracta d’una zona en què el gneis entra en contacte amb una gran veta de quars. I és aquí on segons es diu es buscava or, tot i que a simple visa semblaria més aviat una explotació de ferro no reeixida. Val a dir que en alguns llocs, barrejat amb el quars apareix un mineral de color verd, segurament malaquita (sobretot a la carena dels Racons).

La seva altitud (a 2.200 metres) i la llunyania de la vall (quatre hores de camí) segurament varen jugar en contra de l’explotació més intensiva de la veta.

Una trumfera a Queralbs

Diu el diccionari coordinat per Pascual Madoz, que les produccions de Queralbs (Ripollès) eren el sègol (centeno) i les patates, a part del bestiar i la caça. Aquest diccionari es va publicar l’any 1849.

A les rodalies del poble encara es veuen restes de barraques, algunes d’elles al costat mateix d’antics camps (esdevinguts actualment prats). Algunes són tan petites i estan fetes aprofitant els marges que esdevenen pràcticament inútils per a l’ocupació humana, a no ser que sigui en forma de recers provisionals.

Quan es passa al costat de la Ruïra, en el camí que puja a Núria, a la nostra esquerra destaca una cavitat artificial, excavada al terra. Tot fa pensar que es tracta d’una trumfera, un  lloc on es guardaven les patates de què parlava Madoz, que hi passaven tot l’hivern, tancades. El curiós és que té una data gravada, que malgrat la mala caligrafia del seu autor, sembla que ens indiqui que es va constuir el 1817.

Trumfera de Queralbs

Data gravada a la trumfera