Francesc Roma i Casanovas
Al nord del Roc Castellar, a ponent de la carena, enmig del bosc (41º 44’ 653 – 002º 03’ 529).
Fa uns seixanta centímetres d’altura i té una planta quadrada de 20 cm de costat. La part superior acaba en una punxa triangular.
A la banda nord hi ha gravat l’escut de Castellterçol, mentre a la sud hi ha una data que creiem que és la de 1676.
Es troba al sud de la serra de Puigsobirà, sota una cinglera orientada al sud (41º 47’ 701 – 002º 05’ 571 – 666), en terme de Moià.
La balma fa uns 20 o 30 metres de llarg i 6 o 7 d’amplada a la part més ampla. El més evident són unes restes de murs que semblen força recents, junt amb unes evidències d’excavacions arqueològiques on es veuen les bases d’uns murs d’uns 80 cm de gruix, fets amb pedra i fang (fotografia). Algunes de les pedres es veuen treballades i de mida mitjana.
A la paret es veuen fins a 10 encaixos de diferents mides (el més gran fa 25-30 cm d’amplada), situats pràcticament al mateix nivell, però a la banda oest podrien haver-n’hi dos o tres més, situats més amunt, que permetrien pensar en un segon pis. La paret és negra d’haver-s’hi fet fum en temps reculats.
Es troba entre Casanoves i can Serra de l’Arca, lleugerament per sota (41º 46’ 455- 002º 15’ 803 – 613), al municipi d’Aiguafreda.
Té una planta rectangular d’aproximadament 3,5 m x 2,5 m, orientada al sud-oest, on sembla que hi hauria hagut una porta. El sostre estava format per una volta de mig punt o rebaixada, feta amb grans blocs de pedra calcària. A l’extrem nord-oriental hi ha una fornícula excavada a la tartera sobre la qual està construïda. Semblaria que hagués estat una construcció adossada a un marge.
Es troba al sud-est de la Coma, sobre la riera de la Golarda, en terme de Monistrol de Calders (41º 46’ 642 – 002º 02’ 352 – 522). Ens la va ensenyar en Gustau Erill en una excursió molt interessant per la zona.
La premsa es va tallar sobre un bloc de pedra (gresos) de 4,40 m de llarg per 1,60 m d’ample i una altura aproximada d’un metre. El plat fa 1,30 m x 1,50 i està orientada a l’oest, just en direcció contrària a l’eix del bloc. A l’extrem occidental es conserven dues entalladures d’uns 15 cm d’ample que travessen tot el bloc. És en aquest punt on el plat adquireix la seva màxima profunditat (20 cm). A la part oriental hi ha la canal (petit pas estret per on s’escolava el most acabat de premsar) i un forat rodó de 10 cm de diàmetre (sembla que n’hi havia hagut un altre a la banda sud-est, però hauria desaparegut o correspondria a un altre forat molt desplaçat).
A l’extrem sud-oriental del bloc es conserva un canaló d’escassa profunditat i un metre aproximadament de recorregut, que no sembla ser natural, i que podria haver servit per recollir el most que es pogués escapar del plat (?).
Cal remarcar que, a diferència de la premsa anterior, en aquest cas la canal i la biga (braç de palanca) estaven orientats en el mateix sentit. També esmentem que pocs metres per sota de la premsa hi ha una barraca de vinya (número 7 del Soleis de la Coma, codi 6665 de la Wikipedra), tot i que semblen correspondre a èpoques històriques molt diferents.
Font de capelleta, situada al nord-est de Puig-Agut a la falda del turó Vermell (41º 45’ 683 – 002º 16’ 581 – 690). Actualment es troba seca. Consisteix en un petit receptacle excavat al terra i reforçat per unes parets de pedra seca que li donen una planta quadrangular, d’aproximadament un metre de costat.
Es troba 170 metres al sud-est de Puig-Agut, just on en el mapa de l’Alpina hi ha la ema del torrent Mal (41º 45’ 523 – 002º 16’ 541 – 649).
El vàrem conèixer gràcies a les indicacions de Francesc Casanellas, a qui li havien fet saber una parella de persones que el coneixen. Es tracta d’un refugi excavat sota un gran bloc de forma triangular de 2,20 m x 4 m x 5 m, amb un gruix d’entre un i dos pams. Les dimensions interiors són de 2,5 m x 1,5 m.
Està orientat al sud-est, on s’obre l’entrada d’accés i una obertura que podria actuar com una finestra. La paret del fons està formada per roca mare, mentre que la de la banda nord està feta per grans pedres tallades de forma regular (caldria verificar-ho). A la banda est hi ha el mur que tanca l’habitacle, on s’obren la porta i la finestra.
El terra és d’argila i de la boca arrenca un petit canal de desguàs. Segons Casanellas, s’ha descartat que es pugui tractar d’un megàlit. Creiem que podria ser alguna mena de refugi vinculat a l’explotació d’una pedrera propera a la zona.
Es troba al terme municipal de Moià, un quilòmetre al sud-est de la Saleta.
La base de la premsa, rebaixada en la codina, fa 1,60 m d’ample x 1,20 m de llarg i està inclinada cap a llevant. Una petita regata conduïa el most cap a un punt on saltava per un petit graó. A la banda nord hi ha quatre forats, pràcticament arrodonits, els més propers a la premsa fan 22 cm i 20 cm de diàmetre (no es pot saber la profunditat perquè estan reomplerts de sediments), mentre els dos darrers fan un diàmetre d’uns 20 cm. A la banda sud els forats són lleugerament més grans (30 cm i 25 cm de diàmetre, també plens de sediments).
Segons diuen Ramon i Jaume Corominas (1998),
“Als forats rodons d’una banda, hi anaven encastats els muntants del bastiment de recolzament de la biga, i en els de l’altre cantó anava fixat l’altre bastiment, el que treballa a tracció i serveix per a retenir l’extrem de la biga -d’aquí la forma peculiar dels forats, dissenyats perquè els muntants no s’hi puguin escórrer-. Entremig d’aquests bastiments a sobre mateix del plat hi posaven la brisa prèviament acordonada i a punt d’ésser premuda. (…) Suposem que la força a l’extrem de la biga o palanca s’efectuava apalancant, és a dir, repenjant-s’hi, ajudant-se potser també amb algun contrapès (…)”.
Agafem d’un article de l’amic Albert Fàbrega (2011) la reproducció d’una d’aquestes premses del Beatus Emilianense (segle X):
Creiem que podria tractar-se d’una premsa d’època medieval, si no anterior, associada a la masia de la Saleta, actualment derruïda, datada com a mínim al segle XIV i que es troba a un quilòmetre al nord-oest. O també vinculada a la Coma de Sant Jaume, datada al segle X.
A l’extrem nord del municipi de Sant Quirze de Safaja, tocant la carretera de Moià, els mapes indiquen una balma dels Gitanos. Es tracta d’un espai ombrívol i humit, i la balma és pràcticament inapreciable.
D’altra banda, el mapa de Patrimoni de la Diputació de Barcelona indica una Balma dels Gitanos al costat del torrent de la Fàbrega i indica que es troba “al sud-oest de la vila. Termenejant amb el municipi de Castellterçol. A prop del pont de la Fàbrega.” Creiem que la situació està equivocada, com a mínim si tenim en compte que els mapes de l’editorial Alpina la situen més al nord, a l’altra banda de la font de la Falzia (riera de Castellnou). Sembla que les fotografies que la Diputació va posar a aquest espai corresponen a aquest darrer emplaçament. Actualment hi ha algunes vies d’escalada que semblen d’obertura força recent.
En tot cas, el que voldríem en aquest post és cridar l’atenció sobre el valor patrimonial de la balma. El terra és ocupat per grans blocs que segurament havien format part d’algun mur. També s’hi evidencien restes de parets, tot i que molt poc visibles. I, excavats a la paret de la balma, hi ha alguns encaixos de bigues que dibuixen, com a mínim una construcció de dos pisos o bé alguna construcció que no tocava al terra.
Valdria la pena fer-hi una prospecció arqueològica per valorar les possibilitats del lloc.
Mentre no es publiquen les comunicacions de la Trobada de Pedra Seca de 2013, us oferim el resum del que hi vàrem presentar, en un document adjunt. inventari pedra seca alt congost.
Situat just al nord del torrent de Montmany, gairebé on enllaça amb el Congost, a tocar de la conducció de gas natural i al costat de l’antic camí.
De forma cilíndrica, fa uns cinc metres de diàmetre i una altura de 4 m. A la banda sud hi ha una boca d’1,60 m d’ample, feta amb un arc rebaixat construït amb totxos. La resta és feta amb pedra relligada amb ciment. En algun lloc de l’interior s’aprecien vidriacions fruit de les altes temperatures de cocció.
L’hem trobat gràcies a les indicacions d’en Josep i l’Antoni. Aquest darrer ens deia que al molí de Gallicant la gent li donava el nom de molí del Ciment, perquè se suposa que en aquest forn de calç s’hauria intentat fabricar ciment. Encara que sembla que no es tracta d’un forn de ciment, cal remarcar que als forns de l’Oller la intenció era la mateixa, tot i que mai no es va arribar a anar més enllà de la producció de calç.
Patrimoni Existencial 