Es troba sobre el cementiri del Figaró (41º 43’ 032 – 002º 16’ 52 – 391).
La configuració general de la mina té una inclinació d’uns 45 graus. Al cap de poc, s’arriba a una gran sala, on hi ha una petita saleta a la dreta i un pas per sota d’un tronc que aguanta un munt de runes. A l’altre costat hi ha una petita galeria que, com la resta de la mina, es va produir mentre es seguia el filó de baritina que s’hi explotava.
Continuant baixant, després d’un pas estret per sota d’unes pedres enrunades, s’arriba al fons de la mina. A la banda esquerra es pot accedir a una galeria lateral.
Darrerament s’ha especulat que l’anomenada Cova de Can Plans, o cova de l’Home Mort, en realitat fos una mina. Donades les característiques geològiques del terreny, sembla que podria ser una hipòtesi força plausible.
Del que no hi ha dubte és que no massa lluny d’aquesta cavitat, en direcció a llevant, hi ha una altra boca amb morfologia de mina i un recorregut aproximat d’uns sis metres, que correspon a una explotació de mineral o, més aviat, a una cata.
Així mateix, uns dos-cents metres al sud, sota un bloc caigut, es troba un refugi que aprofita una altra cata d’un parell de metres de recorregut, tancada amb un petit mur de pedra seca a la part del davant (foto).
Es troba en un lloc de difícil accés, penjada enmig d’un cingle sobre la carretera que porta a Montmany (41º 42’ 919 – 002º 15’ 277 – 540).
S’hi accedeix, amb moltes dificultats, per una lleixa penjada a mitja paret. A l’arribar a la balma, una gran roca despresa del cingle i repenjada a la paret principal obliga a fer un pas estret. Després d’un petit tram de baixada, es troba la balma, encarada al sud i situada sota un curs hídric normalment sec. Si seguim per la lleixa caldrà fer un segon pas entre una roca despresa i la paret, aquest cop més estret.
La dificultat d’accedir a l’indret per altre lloc que no fos la lleixa, i la presència de les dues pedres, feien pràcticament inexpugnable aquesta balma. A més a més, des de la carretera resulta pràcticament invisible. La balma en si és petita (4 m de llarg per 1,50 m d’ample) i baixa (1,15 m d’altura màxima). Aprofita una esquerda natural formada per l’encreuament de dues diàclasis. Està tancada per un mur fet de pedra relligada amb una barreja de fang i fanals. Una obertura de 50 cm permet accedir a l’interior i hi ha una altra obertura que fa les funcions de finestra. A la banda de ponent, a l’interior, es troba un espai per fer foc sense que es pugui veure des de l’exterior; a llevant hi ha les restes d’un jaç.
Hem pogut saber de la seva existència gràcies a l’Antoni, del Figaró, amb qui ens va posar en contacte en Xavier. A tots dos, moltes gràcies.
Es tracta d’un conjunt de mitja dotzena de cavitats de petit recorregut i diferents formes i mides que es troben en el punt 41º 49′ 305 – 002º 21′ 424 – 1168 (a llevant i per sota del santuari de Sant Segimon).
Tot el conjunt semblaria correspondre a una explotació mineral, segurament una antiga mina d’ametistes, a excepció de l’anomenada cova de Sant Miquel dels Sants (la que té la reixa a la fotografia).
Tal com hem publicat en un altre lloc (pàgines 87-90), aquesta cova apareix en les obres del geòleg Jaume Almera (1884) i del topògraf militar Juli Serra (1890) com a indret on es va retirar el sant vigatà. La història, però, ens diu que Miquel Argemir no va venir mai en aquest indret. Va ser a partir de 1862 que un personatge anònim va publicar a la premsa vigatana que havia trobat la cova, després de diversos intents i de què tothom li digués que no existia i que el sant mai no havia estat per aquest lloc. Després de parlar de la dificultat del camí per arribar a l’indret, l’autor deia “la cueva es doble, una arriba y otra abajo sin comunicacion entre sí; la de arriba que parece una de tunel tiene siete metros de profundidad por uno de altura y de diámetro; la inferior es mas ancha y menos profunda… A esta traen los cerdos la temporada que pastan en la montaña“.
Cova de Sant Miquel dels Sants
El dilluns 22 de setembre de 1879 es va anar en processó fins a la cova i s’hi varen instal·lar unes imatges de Sant Miquel i el seu company de fugida, agenollats davant la creu en el moment en què el seu pare els va trobar. Eren obra de l’escultor Pere Cuadras -ja estaven fetes al 1827, però no sabem perquè no s’hi varen instal·lar abans- i l’acte va coincidir amb el centenari de la beatificació del sant. Per arribar fins al lloc havia calgut obrir un nou camí, tallat a la roca, que encara es conserva parcialment. L’acte comptà amb la participació del pintor Llucià Bertrana.
Després de la missa, es dugué la relíquia del sant (suposem que la que tenia la ciutat de Vic) fins a la cova, en processó d’una sola fila. Posada la relíquia del sant a la boca de la cova, el penitencier va beneir el lloc amb un branquilló de faig. Jaume Collell –que havia fet el sermó- en va publicar la crònica a La Veu del Montserrat del 27 de setembre de 1879.
La cova de Sant Miquel fa 6,30 m de recorregut i té una bona d’1,15 m x 1,50 m. A la part final fa 1 m x 1,40 m. Just passar la reixa es troben les restes de ciment on se suposa que estava fixada alguna de les imatges. La boca està penjada en una paret vertical, fet que dificulta accedir-hi. En aquest pany de paret hi havia una inscripció pintada que no hem pogut llegir.
La cova inferior, on es duien els porcs segons el document de 1862, és molt més baixa i fa uns quatre metres de recorregut. Més a ponent hi ha dues boques, una de més gran i l’altra més petita, connectades entre elles, que donen accés a una galeria excavada seguint la beta d’algun mineral. Més a ponent, i per sobre, hi ha altres boques que se suposa que foren obertes per extreure’n algun mineral. Si es puja una mica més i s’avança cap a l’oest, arriba un moment en què un petit pas entre roques permet baixar fins a la feixa on es troba la cova de Sant Segimon, a l’extrem oriental del santuari. Suposem que aquest és el camí que es va seguir l’any 1862.
Cavitat amb dues entrades clarament diferenciades, separades per un petit pas estret que es troba a sobre de l’anterior (41º 49’ 190 – 002º 26’ 612 – 1284).
A la banda nord, oberta sobre el penya-segat, es troba una gran boca triangular, d’uns dos m d’amplada a la part baixa i uns 4 m d’altura màxima. Aquesta cavitat fa 8 m de recorregut rectilini, fins que arriba a un petit pas estret que permet arribar a una sala més baixa i situada a un nivell també més baix.
La segona boca s’obre a l’est, sobre una gran tartera. Té la morfologia típica de les explotacions mineres d’aquesta zona (semicircumferència) i una alçada que obliga a anar ajupit. Fa 12 m de recorregut i abans d’arribar al final desemboca en una saleta d’uns 4 m de diàmetre (on va a parar la primera galeria). Al fons del tot, en el punt més allunyat de l’entrada, hi ha una petita galeria plena de blocs enderrocats que semblen connectar amb una esquerda que es troba per sobre de la cavitat (però no s’ha comprovat).
Es troba al nord del turó de Collsaprunera (41º 49’ 220 – 002º 22’ 634 – 1226). Sembla que es tracta d’una balma natural formada en una diàclasi amb un bussament d’uns 45 graus, que podria haver estat eixamplada posteriorment. Té una planta triangular, de 7 m de profunditat i 4 m d’ample a la part més gran (entrada). L’altura màxima és de 2 m. La boca ha estat parcialment tancada amb dos murs de pedra seca construïts a diferent profunditat. A la banda de ponent hi ha una petita xemeneia el fum de la qual surt a l’exterior per un forat que queda entre la paret de pedra i el sostre de la cavitat.
En el moment de fer la visita (novembre de 2013) s’hi varen trobar diferents estris que indicaven una ocupació esporàdica recent.
Podria correspondre a una antiga explotació minera (d’ametistes?).
A ponent i lleugerament per sota de la cova d’en Pere, oberta a la cara nord (41º 48’ -991 – 002º 21’ 835 – 1283).
Oberta en pòrfirs. Té una boca de 3 m d’ample per 2,30 m d’altura, i un recorregut de 7 metres d’orientació sud-nord. El sostre va reduint la seva altura fins que al final de la cavitat ens obliga a arrossegar-nos. A la boca hi ha un mur d’1 m d’amplada, fet amb pedra seca, que sembla que tancaria l’entrada a la cavitat, que té el sol pla i, aparentment, de sorra.
A l’entrada, en una paret de la banda nord, hi ha pintada una creu i set estrelles de color blau. A sota seu, amb prou feines es distingeix una cara o una calavera. Al costat hi ha una petita zona balmada que semblaria haver estat aplanada expressament.
Per sota, un centenar de metres al sud, en el llit del torrent, es troba una cavitat que semblaria ser el resultat de l’explotació d’alguna beta de mineral, però caldria confirmar-ho.
En cap dels dos casos no hem sabut evidenciar quin material s’hi podia explotar.
La Roca Foradada es troba al sud-est de Sant Segimon i al nord del turó de Collsaprunera (41º 49′ 174 – 002º 21′ 537 – 1291). Es tracta d’un penya-segat de pòrfirs obert a la cara nord-occidental de la muntanya en el qual es troben tres petites cavitats d’origen antròpic i funcionalitat desconeguda. Les dues primeres estan una a tocar de l’altra en el punt que s’ha indicat i la segona es troba una mica per sota, enfilant-se per un lleixa penjada.
Tenen aproximadament uns tres metres d’amplada i un parell d’altura, i un recorregut que no passa dels tres metres. No hi ha dubte que han estat excavades artificialment, però no semblen ser mines, perquè no hi ha presència de cap mena de minera en aquell lloc. Podrien tractar-se d’eremitoris vinculats al monestir de Sant Marçal, tal com reporta la llegenda de Sant Segimon, i en paral·lel a la cova d’aquest sant que es troba a tocar del santuari. De tota manera, també podria tractar-se d’explotacions mineres no reeixides (i fins i tot de refugis utilitzats en temps de guerra).
Es tracta de dos pous de neu que es troben al sud-est del santuari de Sant Segimon, un a prop de l’amorriador del Pou (41º 48’ 779 – 002º 21’ 871 – 1452) i l’altre a prop de la jaça de les Eugues (41º 48’ 693 – 002º 22’ 326 – 1497).
El primer sembla ser un clot obert al terra, però el segon està format per un mur cilíndric de pedra seca de 7 m de diàmetre i 6 m de profunditat, en el qual s’evidencien tres nivells diferents de construcció.
Aquest darrer possiblement correspongui a “lo pou dela neu del torrent de Vales” que va costar 200 lliures “(…) entre mestres de obres manobres fustes y serrados y (…) per les barrinades (…)” [1779?].[1]
Es troba no massa lluny de la font de Matagalls, que en el mateix document apareix com a “font de mategualls”, la construcció o reparació de la qual va costar 44 lliures.
Refugi construït sota un bloc caigut de pedra rogenca.Es troba entre el Solà i can Coromines (41º 48′ 621 – 002º 18′ 043 – 731) . La boca s’obre de cara a llevant, enmig d’una zona de petits camps i feixes avui dia abandonats.
Fa uns 5 o 6 m de recorregut, amb un alçat pendent i que acaba a la part superior amb un petit forat que podria actuar com una xemeneia. Hi ha clares evidències de què va ser ampliat de manera artificial (es conserva el forat d’un explosiu).
Patrimoni Existencial 