Mas de Bondia és una vila closa espectacular del municipi segarrenc de Montornès de Segarra. De fet, només té un únic carrer al qual s’accedeix per una única entrada.
L’entrada, que es veu en la imatge que agafo en préstec de la Wikipedia, sembla l’accés a una masia, però en realitat és l’entrada al carrer del Portal, l’únic que formava la vila closa.
En aquesta imatge es veu una creu en primer terme i els elements que volem comentar es troben en la seva base. Es tracta d’un conjunt de cassoletes que semblarien prehistòriques, però a la base de la creu es troba gravada la data de 1950…
Cassoletes de la creu del Mas de BondiaBase de la creu amb la data gravada
No sé si mai sabrem com és que una pedra amb cassoletes ha acabat fent de base d’una creu que teòricament es va erigir l’any 1950. Les cassoletes preexistien a la pedra que es va tallar? Es varen gravar després? Si en sabeu alguna cosa, m’agradarà saber-la.
Es troba a l’Alta Garrotxa, a l’oest de la masia anomenada el Pujol. Fa uns dos metres de diàmetre i es conserven 80 cm de la meitat de la paret (excepte el que hi pugui haver enterrat).
Sauvanyà o Selvanyà és un poble abandonat que forma part del municipi de la Ribera d’Urgellet, a l’Alt Urgell. Actualment està format per una església dedicada a sant Esteve, tres o quatre cases que formen un nucli agrupat al costat de l’església, i diverses masies aïllades.
Com que no m’agrada copiar res i fer-ho passar per meu, us remeto al que ja està escrit sobre aquesta església.
En aquest nucli es pot trobar, abandonat, un contrapès de premsa de vi de manual, fet que ens estaria indicant que als seus 1.000-1.100 metres sobre el nivell del mar també s’hi prrduïa vi.
En el número 17 de la revista Ker vaig publicar un article sobre uns gravats de la Solana de la Cerdanya, entre els quals hi ha una figura d’un cavaller armat amb una llança i una dona que va a peu (pàgina 62).
En el seu moment vaig pensar que podria tractar-se de gravats ibèrics, però tornant al lloc he trobat una pedra, que anomeno dels Guerrers, on hi ha tres personatges masculins (el penis és molt clar), armats amb llances. Sota d’un dells es veu clarament la paraula “Niula”, de manera que sembla que respon a una cronologia medieval.
Roca dels Guerrers, part superior
De moment no he pogut desxifrar la inscripció que apareix a la part de sobre, que segurament ens aportaria molta informació sobre el que es vol representar. La visió d’aquesta imatge em suggereix una lluita entre dos grups (pobles?), separats per un frontera (dues línies verticals, potser un riu). Les llances que porten ambdós guerrers són desproporcionades, i el cap de l’únic que es veu, molt petit.
El guerrer de la nostra esquerra és evident que va ser esborrat a cops de roc, però per sort en veiem els peus, la llança i el penis, que ja ens serveixen per afirmar que es tracta d’un altre guerrer. Tot porta a pensar que seria un enemic del primer.
La pedra fa un metre de llarg, i a la part inferior hi ha un altre guerrer gravat. En aquest cas no li veiem el cap, que en principi hauria de quedar darrere d’una ballesta que sembla que porta en una mà. A l’altra mà, ens apareix clarament una llança. No es pot assegurar que ambdós gravats formessin part de la mateixa composició.
L’església de la Nativitat de Durro, a la Vall de Boí, és una obra romànica dels segles XII o XIII. A finals del segle XV va ser incendiada per ordre d’Hug Roger III, comte de Pallars, perquè la població s’hi havia refugiat.
L’església presenta una portalada força senzilla i sobretot que fa la impressió de necessitar una bona neteja/restauració.
En canvi, el pany de la seva porta no té pèrdua. Segur que respon a una morfologia pròpia del romànic, però és l’únic cas que coneixem (que consti que el nostre coneixement no és massa ampli) que està decorat amb motius figuratius, més enllà dels habituals motius geomètrics, que també hi són presents.
Pany de la Nativitat de Durro
En ella veiem una figura antropomorfa que semblaria una dona, dins d’un tancat quadrangular delimitat per torres en els extrems, i acompanyada de dos animals. Un d’ells sembla que seria un òvid i l’altre podria ser un èquid. També s’hi pot veure un element ramiforme que segurament representa un arbre.
El 23 de maig de 1742, el bisbe Ramon de Marimon feia una visita a l’església parroquial de Vacarisses i anotava (he actualitzat l’ortografia, però en la foto surt el text original):
“Sent cosa impròpia, i contra lo estil de totes les esglésies que tingui una dona la incumbència de tocar les campanes i en ocurrència de temporal, i en dies de festivitats haurà de ajudar-se d’altres, que si era d’homes seria indecència: vegi el rector, si amb lo que dona i ajustant-hi alguna cosa l’Obra, es troba algun home, que exerceixi aquest ministeri, i mentrestant no permeti que ningun home ni minyó pugi al campanar, i als obrers els manem que reconeguin quin medi hi hauria de fer l’escala menos dreta, que ara està indecentíssima per pujar-hi dones”
En el mateix sentit, el seu successor, Manel Muñoz, en una visita a Sant Boi del Lluçanès de l’1 de novembre de 1746, escrivia:
“Hem sabut que per moltes funcions en què s’ofereix haver-se de pujar en lo campanar a tocar les campanes s’ha permès pujar en ell en unes ocasions dones o minyones, en altres tropell de minyons, essent això clarament inconvenient: manem al monjo, o al que serveixi per a ell son ofici, que d’aquí endavant no permeti que pugi en lo campanar per a ajudar-lo dona ni minyona alguna, ni tropell de minyons, sinó tan solament un o dos quan siguin necessaris”.
La masia que rep el nom de Creu del Perelló té unes magnífiques vistes sobre la cara nord de Montserrat, però sembla que el lloc va ser objecte de més d’una tragèdia. Segons l’edició catalana de la Wikipedia, el 7 d’agost de 1963 hi va morir Ramon Vila Capdevila, conegut com a Caracremada, que ha estat qualificat com el darrer maqui del nostre país. Ara bé, segons la versió castellana de la Wikipedia, els fets haurien tingut lloc a Rajadell, prop del castell de Balsareny.
Imatge d’en Caracremada pintada a la façana del mas
A la Creu del Perelló hi ha un rètol signat per l’Ajuntament de Castellnou de Bages en què s’afirma que aquest maqui va morir en els murs d’aquesta casa.
Per altra banda, un pintada molt esborrada, encara permet veure una imatge del Caracremada i a sota una frase que diu “Jamás el olvido / Jamás el silencio“.
La casa podria haver-se construït a finals del segle XVIII (hi ha una llinda de fusta que porta la data de 1780, tot i que podria correspondre a una reforma). Era una masia com moltes altres de la zona, dedicada a la viticultura, com indiquen les grans tines que s’hi troben.
Pel que sembla -segons ens explica el cartell de l’Ajuntament- la casa acollia alguns maquis (entre ells el Caracremada) i com a conseqüència d’això la família que hi vivia va ser afusellada. Una placa colocada en el lloc l’any 2006, arran d’una marxa d’homenatge als maquis -molt vandalitzada, per cert- ens explica que les persones qui hi haurien estat assassinades eren Ramona Bessa i Domingo Rovira, que moriren el mes de febrer de 1945. Com hem dit, anys més tard hi moria “en combat” Ramon Vila, en Caracremada.
La Creu del Perelló, amb Montserrat al fons
El Caracremada era nascut a Peguera, en una casa als peus de la paret més espectacular de la Gallina Pelada (la Plana). Una placa recorda que en aquesta casa va néixer Ramon Vila Capdevila el 2 d’abril de 1908, que hauria mort “en combat” el 6 d’agost de 1963 (sic). Quan hi vàrem anar fa encara no un any, en una paret interior encara es llegia, escrit amb guix, “La lluita [no] s’acabat / 17/01/08 / Tu sempre hi / seràs Visca Ramon”.
Casa on va néixer el Caracremada, a Peguera (Berguedà)
Ramon Vila va ser enterrat el 8 d’agost de 1963 al costat de l’església de Castellnou de Bages, en l’antic cementiri que llavors ja no es feia servir. No se li va posar cap creu ni cap referència, fins que l’any 1999 les restes varen ser exhumades i identificades per a la posteritat. La caixa que conté aquestes restes es va dipositar”a la torre de l’antic cup del mas de Can Batista“.
La seva mort continua encara avui envoltada de misteris, no només quant a les circumstàncies, sinó -com hem vist- fins i tot en el lloc i la data.
L’ermita de Sant Sadurní de Sallent, originària del segle XII, ha tingut una vida força moguda. Tal com diu la inscripció que podem veure en la fotografia, a l’entrada de l’edifici, aquest santuari va ser destruït per un llamp l’any 1784. Els i les habitants de Sallent la varen refer tres anys més tard, quan era rector Francesc Sarmentero (que després seria rector de Santpedor).
Làpida de Sant Sadurní de Sallent
El fet que en l’escut de la làpida apareguin una mitra i un bàcul fa pensar en la implicació en la reforma de qui havia estat bisbe de Vic, Bartolomé Sarmentero (bisbe entre 1752 i 1775). Potser eren de família? Algú ho sap?
El Santuari de Massarrúbies es troba a Lladurs (Solsonès). Tot i que és d’origen romànic, va ser molt reformat durant el període barroc.
Tina de Massarrúbies
Al nord-oest de l’edifici religiós, sobre un petit cingle i tocant a la pista, es troba una tina rodona connectada per un canal subterrani amb un piador rectangular. La tina fa 1,86 m de diàmetre i actualment se’n pot veure una profunditat d’uns 80 cm. Per la seva part, el piador fa 1,52 x 0,90 metres.
Patrimoni Existencial 