Diu l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya que aquesta ermita va ser costejada per un tal Don, que seria “un dels principals senyors d’armes, la casa del qual se situa davant de l’església” i que a sobre de l’arc d’entrada hi ha la data de 1815.
El que no diu aquest inventari és que la dreta de la façana principal (mirant tal ho fem en la imatge anterior) hi ha un petit pedró o taula format per una llosa rectangular, d’una mica més d’un metre en el costat més llarg. Està feta de gresos i conté algunes cavitats, que podrien ser cassoletes, sobretot perquè s’hi veuen un parell de creus molt clares, una de les quals estaria feta per la connexió de quatre cassoletes.
Taula del Calvari (Arnes)
Poc abans d’arribar a l’ermita hi havia hagut la Creu del Calvari, que es va perdre i que només podem veure en una foto.
Podria ser que la llosa que comentem fos anterior a la construcció de l’edifici? I que estigués relacionada amb la creu del Calvari?
Això dels gravats depèn, entre moltes altres coses, de com vingui la llum en el moment de fer l’observació. I no fa massa que em vaig tornar a mirar una zona que tenia requetemirada de la Solana de la Cerdanya, i que vaig publicar aquí.
Resulta que hi vaig trobar unes “bailaoras” que Casamajor i Gálvez descriuen en el seu llibre (p. 61), però crec que n’he trobat dues inèdites (una per sobre i l’altra per sota de les que aquests autors descriuen).
Bailaora nova de trinca
No massa lluny, vaig trobar una sèrie de gravats que corresponen clarament a antropomorfs, com el que apareix a continuació:
Antropomorf a la Solana de la Cerdanya
D’aquí no massa temps miraré de publicar uns altres antropomorfs que he trobat amagats entre un munt de ratlles sense interpretació possible…
L’església de Santa Eulàlia de les Cases de Posada és un edifici preromànic de Navès (el Solsonès), d’una datació que es remunta al segle IX o X. De fet, d’aquest preromànic en queden molt poques coses.
Santa Eulàlia de les Cases de Posada
A la paret sud, encastat, trobem un contrapès de premsa, que podria ser del segle IX o X…
Una visita a Tarragona sempre ofereix noves perspectives, sobretot si passes una mica dels romans, que ja estan prou vistos.
Així que a la catedral i al seu museu, tot i que la majoria de sales estan tancades, he pogut veure unes altres marededeus amb moixó com aquesta que vaig fotografiar:
Mare de Déu dels Omellons (segle XIV)
A part de dues o tres imatges que contenen ocells, vaig poder comprar un llibre sobre l’artista del segle XIV Guillem Seguer de Montblanc. En aquest llibre, la seva autora, Francesca Español, inventaria tres marededeus d’aquest escultor, pintor i arquitecte que tenen com a protagonista la Mare de Déu i el seu fill, que apareixen acompanyats d’un moixó.
El que no he pogut resoldre és l’enigma d’aquesta imatge en què el nen Jesús sembla que està traient d’una cosa (que sembla un llibre?) un peu de criatura. Algú en sap alguna cosa? (Potser no és un peu)
Imatge de la Mare de Déu de la Pineda de Vila-seca, segle XIV
El segon cas de cassoletes en creu de terme el trobem a just al davant del portal de Sant Antoni de Tarragona. No en dic res més, només penjo tres fotografies de la creu i les cassoletes:
Creu de Sant Antoni, TarragonaDetall de les cassoletesUna cassoleta vista de prop
No fa massa dies vaig publicar una entrada sobre el Mas del Bondia i la creu de terme que hi ha a l’entrada. Allà deia que a la base d’aquesta creu es troben un seguit de cassoletes que podrien semblar prehistòriques.
Avui ofereixo dos casos més, de creus de terme amb cassoletes, una realitat que algú m’hauria d’explicar.
El primer cas es troba a Montblanc (Conca de Barberà), just al davant de la façana principal de l’església de Santa Maria, que se suposa que és gòtica del segle XIV, tot i que la portalada deu ser renaixentista.
Creu de MontblancDetall de les cassoletes de la creu de Montblanc
Continuant amb el que havia dit sobre les marededeus i els ocells (aquí), vàrem anar a visitar el Museu d’Art de Girona, on vaig trobar tres estàtues més d’època gòtica amb imatges de la Mare de Déu i el Nen Jesús amb un ocell.
Marededeu de Pontós (MAG)
Una de les imatges em va cridar especialment l’atenció. Es tracta de la marededeu de Pontós, feta en alabastre policromat i datada al segle XV. No només perquè el Nen porta un ocell a la seva mà, sinó pel “penjoll” que porta al coll. Podria semblar una petíta estàtua amb un antropomorf, però segurament es tracta d’una peça de corall, amulet que sabem que històricament havia estat molt utilitzat per protegir-se dels llamps.
A la sortida de l’Alzina d’Alinya, anant per la pista que porta a Ossera, més o menys per on el mapa diu que es troben els Agols, hi ha un arner arrambat a la paret calcària.
Vista general de l’arner de l’Alzina d’Alinyà
S’hi distingeixen tres zones ben clares. Les dues primeres corresponen a dos arners, que estan un a continuació de l’altre (de fet, comparteixen una paret lateal). Les arnes són de fusta, i algunes caixes, però també hi ha una arna de tronc d’arbre.
A la banda de ponent hi ha alguna altra arna, aquest cop sense sostre i protegida per la paret natural i un bloc per sobre de la caixa.
No fa massa vaig fer una visita al MEV buscant algunes coses que no vaig trobar i altres que se’m varen presentar sense pensar-hi.
Aquest darrer va ser el cas d’unes imatges de la Mare de Déu dels segles XIV i XV en què la Verge o el Nen Jesús sostenen un colom a les seves mans (tres casos en mans del nen, un de la mare i un cas que el sostenen entre els dos).
Maredeu gòtica, amb un ocell
El que més em va cridar l’atenció va ser que en un parell de casos l’animal està mossegant el dit del nen o de la mare.
Detall de la imatge anterior
Josep Gudiol –que va ser conservador d’aquest museu– deia que sembla que l’ocell -que hauria desaparegut en les imatges del segle XV- bregui per fugir “i que simbolitza al pecador”.
Però en alguns escrits del segle XVIII (i segurament abans), es diu que la Verge Maria, tot i no necessitar-ho (ja que la seva concepció havia estat immaculada), es va presentar al temple el dia de la Purificació i hi va oferir dues tórtores o coloms en senyal de redimir a Crist.
En les portes d’un orgue de la catedral de la Seu d’Urgell, que actualment es poden veure al MNAC, apareix una imatge pintada pel mestre de la Seu d’Urgell amb la Mare de Déu en el moment de la presentació al temple de Jerusalem i sant Josep que duu un cistell amb dues aus blanques, possiblement coloms. Així mateix, en el retaule de Verdú, de la primera meitat del segle XV, obra de Jaume Ferrer II que s’exposa al MEV, es veu una predel·la amb la presentació de Jesús al temple en què sant Josep també porta un cistell amb cinc ocells blancs al seu interior.
Pintura en la porta de l’orgue de la Seu d’Urgell. Vegeu sant Josep amb el cistell amb colomins
Sabem que Joan Amades explicava que en alguns llocs la festa de la Candelera −que commemora la presentació al temple i la purificació de la Verge després de tenir un fill− se celebrava amb l’alliberament de colomins dins del temple per part de les mares recents.
Retaule de Verdú, detall del cistell amb coloms que porta sant Josep
De manera que tenim com a mínim dues explicacions del mateix animal, sense voler dur la contrària a mossèn Gudiol, per qui sento un profund respecte.
El que no diu aquest inventari és que la dreta de la façana principal (mirant tal ho fem en la imatge anterior) hi ha un petit pedró o taula format per una llosa rectangular, d’una mica més d’un metre en el costat més llarg. Està feta de gresos i conté algunes cavitats, que podrien ser cassoletes, sobretot perquè s’hi veuen un parell de creus molt clares, una de les quals estaria feta per la connexió de quatre cassoletes.
Patrimoni Existencial 