L’Organització Defensiva del Pirineu, també anomenada Línia P, va ser un intent de l’exèrcit franquista d’aïllar el nostre país de la resta del món. El projecte tenia prevista la construcció d’un total d’unes cinc mil vuit-centes estructures a Catalunya, però només se’n varen dur a la pràctica la meitat.
Aquestes estructures, anomenades sovint búnquers, es divideixen en emplaçaments de metralladores, fusells, metralladores antiaèries, morters, refugis i observatoris. Diuen els experts que no es varen armar ni es varen utilitzar mai, tot i que sabem que algunes d’elles varen ser reconvertides en parts de les Gran Guàrdies, sobre les que parlarem en un altre moment.
El procés de fortificació del Pirineu no comença l’any 1944, quan s’aprova la instrucció militar que havia de donar coherència al conjunt, sinó que ja es troba el mateix any 1939 o 1940 (sobre aquesta darrera cronologia vegeu el cas de Molló).
Després de mesos d’investigar aquest tema, podeu consultar un treball molt complet amb els resultats que n’he obtingut (si en voleu una edició digital us sortirà gratuït, però si la voleu en paper, haureu de pagar)
En la seva memòria de les prospeccions dutes a terme a Núria, coma de Vaca i coma del Freser, Palet i Orengo (2013) esmenten una rasa minera a la coma de l’Embut[1] i unes altres rases mineres a la coma de Finestrelles, on es troba el topònim costa del Ferro i on varen documentar “evidències diverses d’activitat metal·lúrgica”, entre elles fosses mineres d’extracció de ferro de cronologia indeterminada.
El problema d’aquestes rases mineres és precisament la seva cronologia. Ja fa temps que vàrem trobar unes rases en el camí del Puigmal, que semblen correspondre a unes mines de coure d’època contemporània. També havíem trobat una rasa minera a la carena que separa Espanya de França.
Així mateix, també havíem reconegut una altra rasa al nord de la collada de Fontlletera, en la carena que puja cap al puig del mateix nom, que varem pensar que segurament es dedicava a l’obtenció de ferro. La inferior és la que presenta una estructura més clara, i en ella trobem indicis d’un parell de parets i un bloc de pedra amb una cassoleta de 21x16x3 cm. A les rodalies se’n troba una altra de rodona, de 16 cm de diàmetre i 3 de profunditat. Totes dues són fetes en gneis, material que es dona a la rodalia, però que es veu clarament que el bloc que es troba dins de l’esquerda ha estat portat expressament, segurament per servir com a morter.
En una visita recent a Coma de Vaca, vàrem passar pel lloc a primera hora del matí i vàrem poder veure una cosa que semblava una rasa:
Una visita posterior al lloc ens permet dir que es tracta d’una explotació de minerals a cel obert, segurament ferro, i que no és l’únic cas que es troba en aquest indret.
Aquesta sèrie de rases, segurament per recollir materials ferrosos, ens recorden el que l’any 1934 va publicar algú amb el pseudònim de Brot Novell en una revista de Ribes de Freser. Aquesta persona parlava d’un “gran nombre de forats fets pels minaires, mig enderrocats la majoria, que es veuen a tot arreu en les vertents de totes les muntanyes de la Vall.” La majoria d’aquestes cavitats estaven relacionades amb l’explotació del ferro, i l’autor −que signa com a Brot Novell− deia que el seu avi li explicava diverses facècies d’aquells miners, entre elles que
“la gent del país, quan no tenien feina, anaven a carregar l’animal de bast de mineral de ferro i el portaven a la farga, que amb molt gust els el compraven a tant l’arroba i així sempre tenien un medi de guanyar algún diner. Ell mateix diu que havia anat vàries vegades amb la mula carregada a vendre’n a la Farga de Campdevànol que és la última que en comprava.”[1]
Aquest text aporta algunes informacions interessants, que segurament fan referència a un model miner anterior a les dues grans febrades contemporànies de què parla Antoni Llagostera (2017). Fixem-nos que ens parla d’una gran quantitat de forats miners escampats per la muntanya, en aquell temps ja abandonats, i de persones que anaven amb els seus animals, carregaven el mineral i se’l venien a la farga de Campdevànol. Aquest tipus d’explotació dels recursos minerals pràcticament exigia el tractament previ dels materials sobre el terreny, de manera que només la mena es transportés fins a les fargues o en general al fons de les valls, mentre la ganga es quedava en el lloc d’explotació. És a dir, que moltes vegades els materials de rebuig no arribaven ni a veure la llum del dia.
[1] Àrees ferruginoses amb evidències d’extracció, estructura 284 (Palet i Martínez & Orengo Romeu, 2013, p. 58).
[1] Brot Novell, “Els Minaires”, Petrària, any V, núm. 100 (Ribes de Freser, 3 de juny de 1934), p. 2.
Fa uns quants anys, Lluís Bosch va escriure un article dedicat a parlar de la fàbrica de dinamita de Sant Fost de Campsentelles (aquí), que comercialment responia al nom de La Nueva Manresana.
Casa dels treballadors de la Fàbrica de Dinamita
L’any 1886 Vicenç Plantada, que exercia les funcions de veterinari a Mollet, va haver d’anar-hi per atendre un dels animals que havia resultat ferit a conseqüència d’una bolcada que havia tingut lloc mentre transportava un àcid.
Plantada parla de sis edificis: “lo charpanta” (un cobert fet de fusta?), el molí, un magatzem i dipòsit dels carros, un dipòsit de pasta, el lloc on s’omplien els cartutxos i finalment, a dalt de tot, la casa on residien els cinc dependents que treballaven a l’establiment i els seus animals.
Un dels edificis de la fàbrica
Aquesta fàbrica era propietat de dues persones de Barcelona, el senyors Tarruella i Berch. El molí de què parla la documentació era un molí de sang (que feia anar un animal que girava entorn de la pastera), que està o havia estat en una casa de Mollet. Per evitar explosions, els productes que es molien eren barrejats amb aigua. Després la mescla es deixava assecar i es recollia, però amb uns instruments que no fossin metàl·lics per tal de no causar espurnes i possibles deflagracions.
La pólvora elaborada era duta a un magatzem que hi havia a Mollet i després als seus destinataris. Consta que els focs d’artifici que es varen fer amb motiu de l’exposició internacional de 1888.
Sembla ser que aquesta fàbrica hauria entrat en funcionament l’any 1883 i va deixar de funcionar a principis del 1900. Durant aquest temps, Lluís Bosch documenta tres explosions amb víctimes a la fàbrica, els anys 1883, 1885 i 1896.
Avui dia són un munt de runes al costat de la font de la Dinamita:
La balma de les Creus es troba a la Calma, al Montseny. Ja fa temps que en vaig escriure això. Segurament el seu nom deriva de les creus que hi ha gravades a sobre, que no són moltes, i és possible que aquestes indiquessin el límit entre parròquies o entre els municipis de Tagamanent i el Brull, perquè, tot i que actualment el límit s’ha establert una mica més al nord-est, els mapes antics situen aquest límit molt a prop d’on hi ha les creus.
Això pel que fa a l’aflorament superior de la roca. A la part de sota, com el seu nom indica, hi ha una petita balma (vegeu això). Ja fa temps que se sap que a la part superior, al costat de les creus, hi ha alguns reguerons i cassoletes. Fa algun temps vaig descobrir un d’aquests reguerons més gran que els altres i que sembla posterior que presenta un canaló que conduïa el líquid que recollís (aigua?) cap a la paret.
En una darrera exploració he pogut veure que al sostre de la balma hi ha un rec que recollia les aigües que regalimaven per la paret i les duia a una zona clarament tallada, de planta rectangular, on suposo que hi devia haver algun element per recollir l’aigua.
Tot fa pensar que les aigües que eren recollides a la part superior durant el episodis de pluja eren conduïts per aquest regueró (a dalt) fins a una possible pica que es trobaria en el lloc que indica la foto que teniu a l’esquerra del text (per cert, l’escala que es veu a les imatges fa 20 cm).
El mapa de l’Institut Cartogràfic indica al costat de la balma un lloc que anomena roca de l’Amorriador. Segons el diccionari de l’IEC un amorriador és un lloc on s’amorria el bestiar, és a dir, on fa la migdiada, que seria un lloc ombrívol.
Es força possible que els xais s’arreceressin sota aquest petit penya-segat, mentre els pastors que els cuidaven es refugiessin en aquesta balma. Tot i això, caldria mirar de saber-ne més dades per poder passar de la categoria d’hipòtesi a la de certesa.
A menys de dos-cents metres del lloc es troba una pica tallada en gresos vermellosos, de la que he parlat en un altre lloc.
I, seguint la carena que baixa cap a la Caseta, hi ha una mena de pedra dreta que té una curiosa cassoleta amb un regueró, que es repeteix en altres casos i que no soc capaç d’interpretar. A escassos metres d’aquesta pedra (que es veu en la darrera imatge) hi ha una altra pedra amb una creu gravada, que també sembla que coincideix amb el traçat del límit municipal o parroquial que es troba en els mapes antics. Podria ser que aquesta pedra també indiqués per on passava el termenal entre els dos municipis.
El Blockhaus-13 es troba a la comunitat de Madrid, als afores de Colmenar del Arroyo. Es tracta d’una fortificació de 160 metres quadrats feta amb ciment armat per l’exèrcit franquista. Segons es diu, consta d’un cos principal de 10 metres de diàmetre que permet accedir a quatre nius de metralladora rodons i amb tres espitlleres cadascun.
Segons se sap, Colmenar del Arroyo va ser ocupada per l’exèrcit franquista el mes de novembre de 1936 i es va convertir en una zona d’acantonament de tropes per anar a combatre a primera línia de front. Davant de la por d’una ofensiva republicana, a finals de 1938, es va ordenar crear una xarxa de defenses situades al costat de les vies de comunicació, i sembla que aquesta és l’única obra que es conserva de tot el projecte.
La fotografia aèria de 1956, coneguda com a sèrie B del vol americà, mostra una ampla pista que surt de l’actual estació ferroviària de la Molina i s’enfila fins al pla de les Forques. A la Molina s’hi pot veure clarament el campament militar que s’hi havia instal·lat. Podeu veure la pista aquí.
La primera cosa que crida l’atenció és que l’amplada d’aquesta pista és superior a la de la carretera de la collada de Toses (aquesta pista actualment fa més de cinc metres). Està feta amb macadam, és a dir capes de pedra matxucades i un rebliment final de sorra que omple els buits entre les pedres. Una altra cosa destacable és la consistència que tenen els ponts, dotats en tots els casos de baranes.
Pont on hi ha les pintades
Per una banda, aquesta pista condueix al pla dels Coms, passant pel coll de la Bassa. Just abans hi ha una desviació que porta al pla de les Forques (en aquesta cruïlla trobem un monument amb forma de castell, que recorda les persones −sapadors− que varen construir aquesta pista).
Des d’aquesta segona cruïlla la pista continuava pujant cap al nord-est fins a trobar una bifurcació que porta a un coll situat al nord del refugi de Vilallobent (que s’hauria construït en un segon moment) o al coll Marcer, on abans d’arribar, dalt de petits turons trobem dues posicions amb trinxeres i pous de tirador.
Monument als sapadors que varen construir la pista
Des del coll de les Forques, una bifurcació amb lleugera baixa duia a la carretera de la Collada. Al voltant del pla de les Forques trobem diferents posicions amb trinxeres i pous de tirador.
Tot i que ambdues fotografies són força dubtoses, sembla que aquests emplaçaments apareixen en ambdós casos (fotografies de 1945 i 1956), fet que ens parlaria d’una ocupació militar a la primera meitat dels anys quaranta.
Just al sud de la pista que comentem, al costat de l’actual refugi del pla de les Forques, hi ha diferents emplaçaments rodons, segurament per a tendes de campanya militars, i les restes d’algunes barraques fetes de pedra i fang, que no semblen aparèixer en la fotografia de 1945.
En aquesta pista trobem un total de 24 ponts, tots de morfologia molt semblant. I en dos d’aquests ponts trobem elements d’interès. El primer és un pont que es troba a un centenar de metres al nord-oest del monument que s’ha comentat. Està fet amb encofrats, com la majoria dels que hi ha a la pista, però a l’interior, amb pintura de color blanc, trobem diferents noms de persona (Andrés, Migel (sic), Domingo i Crespo), però també inscripcions prou reveladores: una diu “Teniente” i una altra “Sargento” (a més hi ha unes inscripcions que diuen “Hospital del” o “Ramos”).
La pista arriba poc després a un explanada plana que, segons els mapes actuals de l’ICGC, i els militars històrics, rebia el nom de coll de la Bassa, on no hem trobat cap resta que ens pugui evidenciar un passat de fortificació (si no és la pista que estem comentant).
Al cap de poc s’arriba a la barraca d’Urtx, annexa a un pont fet amb dos tubs rodons. En la cara nord del pont hi trobem un escrit que diu “Fortale-za nº 1 viva” i la resta és tan precari que no es pot ni llegir, però sembla que hi hagi una data de l’any 1955.
Inscripció del regiment que va construir el pont
Pel que fa a la barraca, aquesta consta de dues parts, una de les quals estava dedicada al bestiar i té una finestra en forma d’espitllera (altres refugis que hi ha a la zona tenen una mateixa morfologia tot i que en principi s’haurien construït més tard).
A final de la pista, avui dia enmig del bosc, trobem una excavació que tot sembla suggerir que era per hostatjar un búnquer que mai no es va construir. En tot cas, cal notar que −tal com ens indica el mapa− l’any 1945 ja hi era.
Amb aquest nom em refereixo a una pedra que es troba en el terme de Port de la Selva (aquí), que té una sèrie de creus, cassoletes i reguerons gravats en la seva superfície, i que crec que és inèdita.
Deixo la pedra per si algú més capacitat que jo la vol estudiar. De manera que només aporto algunes imatges de la mateixa:
Com a dades interessants diré que no massa lluny hi ha l’anomenat dolmen de la Pallera (on heu de deixar el cotxe si hi voleu anar) i una mica més enllà el dolmen de Mores Altes I (més informació): aquest darrer amb una coberta plena de gravats molt semblants als que hem vist (diria que aquí no hi ha creus):
Durant la Guerra Civil, al coll de Balaguer i a cala Justell (Camp de Tarragona) les tropes republicanes varen muntar una línia de defensa en aquesta important via d’accés al centre de Catalunya. En aquesta línia hi havia búnquers, camps de trinxeres, nius de metralladores, antiaeris i canons.
Com es veu en el vídeo següent, les mides del búnquer eren molt petites, i estava enllaçat amb els altres elements mitjançant trinxeres.
Fa dies que dono voltes per alguns monuments romànics buscant coses gravades a les parets. I, per sorpresa meva (per desconeixement, vull dir) he trobat que en alguns claustres apareixen gravats taulers de joc que recorden el tres en ratlla, però que tenen 25 posicions.
Marro de Santa Maria de Castelló d’Empúries
El que hi ha a sobre d’aquesta línia es troba a l’entrada de Santa Maria de Castelló d’Empúries, on també en trobem un dins de la presó medieval, fent de carreu en un mur, senyal que va ser reaprofitat.
Els he vist en diferents llocs, entre altres, en una peça del petit museu de Sant Pere de Rodes, on també en trobem un al claustre (molt poc visible, però).
Alquerc de Sant Pere de Rodes
En un altre lloc, he proposat que també hi havia una variació del joc del marro que es caracteritza per gravar forats a les pedres.
En aquest link trobareu alguns alquercs a la Seu de Lleida (que de moment no he vist).
La paraula alquerc no apareix en cap diccionari normatiu, però sí a la Wikipedia.
Patrimoni Existencial 