Power Point sobre la mineria a Queralbs.
Categoria: Arqueologia
Balma de les Creus
La balma de les Creus es troba a la Calma, al Montseny. Ja fa temps que en vaig escriure això. Segurament el seu nom deriva de les creus que hi ha gravades a sobre, que no són moltes, i és possible que aquestes indiquessin el límit entre parròquies o entre els municipis de Tagamanent i el Brull, perquè, tot i que actualment el límit s’ha establert una mica més al nord-est, els mapes antics situen aquest límit molt a prop d’on hi ha les creus.
Això pel que fa a l’aflorament superior de la roca. A la part de sota, com el seu nom indica, hi ha una petita balma (vegeu això). Ja fa temps que se sap que a la part superior, al costat de les creus, hi ha alguns reguerons i cassoletes. Fa algun temps vaig descobrir un d’aquests reguerons més gran que els altres i que sembla posterior que presenta un canaló que conduïa el líquid que recollís (aigua?) cap a la paret.
En una darrera exploració he pogut veure que al sostre de la balma hi ha un rec que recollia les aigües que regalimaven per la paret i les duia a una zona clarament tallada, de planta rectangular, on suposo que hi devia haver algun element per recollir l’aigua.
Tot fa pensar que les aigües que eren recollides a la part superior durant el episodis de pluja eren conduïts per aquest regueró (a dalt) fins a una possible pica que es trobaria en el lloc que indica la foto que teniu a l’esquerra del text (per cert, l’escala que es veu a les imatges fa 20 cm).
El mapa de l’Institut Cartogràfic indica al costat de la balma un lloc que anomena roca de l’Amorriador. Segons el diccionari de l’IEC un amorriador és un lloc on s’amorria el bestiar, és a dir, on fa la migdiada, que seria un lloc ombrívol.
Es força possible que els xais s’arreceressin sota aquest petit penya-segat, mentre els pastors que els cuidaven es refugiessin en aquesta balma. Tot i això, caldria mirar de saber-ne més dades per poder passar de la categoria d’hipòtesi a la de certesa.
A menys de dos-cents metres del lloc es troba una pica tallada en gresos vermellosos, de la que he parlat en un altre lloc.
I, seguint la carena que baixa cap a la Caseta, hi ha una mena de pedra dreta que té una curiosa cassoleta amb un regueró, que es repeteix en altres casos i que no soc capaç d’interpretar. A escassos metres d’aquesta pedra (que es veu en la darrera imatge) hi ha una altra pedra amb una creu gravada, que també sembla que coincideix amb el traçat del límit municipal o parroquial que es troba en els mapes antics. Podria ser que aquesta pedra també indiqués per on passava el termenal entre els dos municipis.
Blockhaus 13
El Blockhaus-13 es troba a la comunitat de Madrid, als afores de Colmenar del Arroyo. Es tracta d’una fortificació de 160 metres quadrats feta amb ciment armat per l’exèrcit franquista. Segons es diu, consta d’un cos principal de 10 metres de diàmetre que permet accedir a quatre nius de metralladora rodons i amb tres espitlleres cadascun.
Segons se sap, Colmenar del Arroyo va ser ocupada per l’exèrcit franquista el mes de novembre de 1936 i es va convertir en una zona d’acantonament de tropes per anar a combatre a primera línia de front. Davant de la por d’una ofensiva republicana, a finals de 1938, es va ordenar crear una xarxa de defenses situades al costat de les vies de comunicació, i sembla que aquesta és l’única obra que es conserva de tot el projecte.
Si en voleu saber més.
Pista militar del pla de les Forques
La fotografia aèria de 1956, coneguda com a sèrie B del vol americà, mostra una ampla pista que surt de l’actual estació ferroviària de la Molina i s’enfila fins al pla de les Forques. A la Molina s’hi pot veure clarament el campament militar que s’hi havia instal·lat. Podeu veure la pista aquí.
La primera cosa que crida l’atenció és que l’amplada d’aquesta pista és superior a la de la carretera de la collada de Toses (aquesta pista actualment fa més de cinc metres). Està feta amb macadam, és a dir capes de pedra matxucades i un rebliment final de sorra que omple els buits entre les pedres. Una altra cosa destacable és la consistència que tenen els ponts, dotats en tots els casos de baranes.
Per una banda, aquesta pista condueix al pla dels Coms, passant pel coll de la Bassa. Just abans hi ha una desviació que porta al pla de les Forques (en aquesta cruïlla trobem un monument amb forma de castell, que recorda les persones −sapadors− que varen construir aquesta pista).
Des d’aquesta segona cruïlla la pista continuava pujant cap al nord-est fins a trobar una bifurcació que porta a un coll situat al nord del refugi de Vilallobent (que s’hauria construït en un segon moment) o al coll Marcer, on abans d’arribar, dalt de petits turons trobem dues posicions amb trinxeres i pous de tirador.
Des del coll de les Forques, una bifurcació amb lleugera baixa duia a la carretera de la Collada. Al voltant del pla de les Forques trobem diferents posicions amb trinxeres i pous de tirador.
Tot i que ambdues fotografies són força dubtoses, sembla que aquests emplaçaments apareixen en ambdós casos (fotografies de 1945 i 1956), fet que ens parlaria d’una ocupació militar a la primera meitat dels anys quaranta.
Just al sud de la pista que comentem, al costat de l’actual refugi del pla de les Forques, hi ha diferents emplaçaments rodons, segurament per a tendes de campanya militars, i les restes d’algunes barraques fetes de pedra i fang, que no semblen aparèixer en la fotografia de 1945.
En aquesta pista trobem un total de 24 ponts, tots de morfologia molt semblant. I en dos d’aquests ponts trobem elements d’interès. El primer és un pont que es troba a un centenar de metres al nord-oest del monument que s’ha comentat. Està fet amb encofrats, com la majoria dels que hi ha a la pista, però a l’interior, amb pintura de color blanc, trobem diferents noms de persona (Andrés, Migel (sic), Domingo i Crespo), però també inscripcions prou reveladores: una diu “Teniente” i una altra “Sargento” (a més hi ha unes inscripcions que diuen “Hospital del” o “Ramos”).
La pista arriba poc després a un explanada plana que, segons els mapes actuals de l’ICGC, i els militars històrics, rebia el nom de coll de la Bassa, on no hem trobat cap resta que ens pugui evidenciar un passat de fortificació (si no és la pista que estem comentant).
Al cap de poc s’arriba a la barraca d’Urtx, annexa a un pont fet amb dos tubs rodons. En la cara nord del pont hi trobem un escrit que diu “Fortale-za nº 1 viva” i la resta és tan precari que no es pot ni llegir, però sembla que hi hagi una data de l’any 1955.
Pel que fa a la barraca, aquesta consta de dues parts, una de les quals estava dedicada al bestiar i té una finestra en forma d’espitllera (altres refugis que hi ha a la zona tenen una mateixa morfologia tot i que en principi s’haurien construït més tard).
A final de la pista, avui dia enmig del bosc, trobem una excavació que tot sembla suggerir que era per hostatjar un búnquer que mai no es va construir. En tot cas, cal notar que −tal com ens indica el mapa− l’any 1945 ja hi era.
Pedra de les Creus
Amb aquest nom em refereixo a una pedra que es troba en el terme de Port de la Selva (aquí), que té una sèrie de creus, cassoletes i reguerons gravats en la seva superfície, i que crec que és inèdita.
Deixo la pedra per si algú més capacitat que jo la vol estudiar. De manera que només aporto algunes imatges de la mateixa:
Com a dades interessants diré que no massa lluny hi ha l’anomenat dolmen de la Pallera (on heu de deixar el cotxe si hi voleu anar) i una mica més enllà el dolmen de Mores Altes I (més informació): aquest darrer amb una coberta plena de gravats molt semblants als que hem vist (diria que aquí no hi ha creus):
Búnquers de cala Justell
Durant la Guerra Civil, al coll de Balaguer i a cala Justell (Camp de Tarragona) les tropes republicanes varen muntar una línia de defensa en aquesta important via d’accés al centre de Catalunya. En aquesta línia hi havia búnquers, camps de trinxeres, nius de metralladores, antiaeris i canons.
Com es veu en el vídeo següent, les mides del búnquer eren molt petites, i estava enllaçat amb els altres elements mitjançant trinxeres.
Alquercs en monestirs
Fa dies que dono voltes per alguns monuments romànics buscant coses gravades a les parets. I, per sorpresa meva (per desconeixement, vull dir) he trobat que en alguns claustres apareixen gravats taulers de joc que recorden el tres en ratlla, però que tenen 25 posicions.
El que hi ha a sobre d’aquesta línia es troba a l’entrada de Santa Maria de Castelló d’Empúries, on també en trobem un dins de la presó medieval, fent de carreu en un mur, senyal que va ser reaprofitat.
Els he vist en diferents llocs, entre altres, en una peça del petit museu de Sant Pere de Rodes, on també en trobem un al claustre (molt poc visible, però).
En un altre lloc, he proposat que també hi havia una variació del joc del marro que es caracteritza per gravar forats a les pedres.
En aquest link trobareu alguns alquercs a la Seu de Lleida (que de moment no he vist).
La paraula alquerc no apareix en cap diccionari normatiu, però sí a la Wikipedia.
Fortalesa del coll de Balaguer
El coll de Balaguer es troba al municipi de Vandellós-Hospitalet de l’Infant (Baix Camp). Sabem que al segle XIII hi havia un castell, però es va reedificar en diferents moments històrics.
De tota manera, el que més crida l’atenció, a dia d’avui, és el conjunt de quatre casamates comunicades interiorment per un passadís que les uneix.
Crida molt l’atenció les mides del conjunt, on trobem un corredor d’una seixantena de metres de llarg i dos i mig d’amplada. Mirant cap al sud-oest hi ha quatre emplaçaments per a canons, ja que des d’aquí es domina la carretera que ve de València.
Tot i que la pàgina web de patrimoni de la Generalitat diu que no hi ha rastres d’ocupació ni constància històrica del seu ús, a l’interior es troba un petit escrit a la paret que suposem que deia “Año 1938”.
És, per tant, una fortalesa de l’època de la Guerra Civil (1936-1939), fet que s’adiu força bé amb els búnquers que es troben a la rodalia, i dels que parlaré més endavant.
Situació en el mapa.
Grafits de Castelló d’Empúries
A Castelló d’Empúries tenen una presó del segle XIV, museïtzada. En algunes cel·les d’aquesta presó hi ha diferents elements interessants. En primer lloc, un marro fet en un bloc de la paret, posat verticalment, de manera que no serveix per jugar.
En altres dependències hi ha alguns grafits, que segurament corresponen ja a l’edat moderna. En destaquem sobretot els gravats de vaixells, que en aquest cas tindrien la seva raó de ser, ja que ens trobem a prop de la costa, però que sabem que apareixen en lloc molt poc costaners.
Els gravats de vaixells han estat interpretat de maneres molt diverses. Acostuma a ser habitual que es pensi que corresponen a exvots gravats per mariners que han sobreviscut a algun naufragi o quasi naufragi.
Però jo -i em consta que no soc l’únic- cada cop que en veig un em recordo d’aquella cançó del José Luis Perales que diu “Y a su barco le llamó libertad…”. No sé, potser perquè els primers que vaig veure es trobaven dins de presons. I va ser a la Llitera, un lloc ben allunyat de la mar.
