El Gibell de Queralbs és un document on es descriuen les zones de pastura comunals d’aquest poble del Ripollès. Es tracta d’una còpia de finals del segle XIX, que no sabem de quin moment podia ser l’original.
La desena partició que fa de les pastures comunals s’anomenava Deveseta de Cap de Porc. Aquest topònim encara apareix avui dia en els mapes de l’ICGC.
El document parla sovint del Jassal de Cap de Port, fet que fa pensar en una possible construcció. La imatge aèria suggereix l’existència d’un possible tancat, i un cop al lloc, aquest es verifica, tot i que actualment estigui molt malmès.
Restes de la pleta de Cap de Porc
El lloc es complementa amb un estrany cercle en forma de túmul, que no sembla massa antic, i les restes d’una cabana adossada a un gran bloc.
Restes de cabana a Coll de Porc
El conjunt es troba en una zona de prats, molt pendents, això sí.
Segurament s’hi accedia des de la confluència entre el riu de Noucreus i el de Noufonts. Just en aquest lloc, la gent de l’ICAC hi va fer un estudi de la torbera (que dona una cronologia dels segles IX-XI) i d’un antic espai ramader que datava del segle XI (disponible a l’arqueortuta 4).
Pujant cap al Clot de la Mora (Tagamanent), per la pista que hi arriba des de la riera d’Avencó, passem pel costat d’un lloc anomenat els Castanyers del Rector.
Aquest lloc antigament s’anomenava el Solei del Vinyet, i com ja us podeu imaginar, hi havia una o diverses vinyes. Documentalment sabem que aquesta vinya més tard es va convertir en castanyerars.[1]
L’any 1673, Bartomeu Codina cedeix a Josep Codina unes peces de terra i li dóna permís per “(…) ut domun edificity in ea (…)”, és a dir, per construir-hi una casa. La documentació de l’època assenyala que aquestes terres estaven sota el domini del comte de Centelles i que el torrent també es deia del Llançar (“torrente dicto del Llansar ho del Vinyet”; “a circio cum torrente del llansar”).[2]
El 1674 Jaume Clot estableix a Josep Codina del mas Brull de Sant Martí d’Aiguafreda una vinya al Solei del Vinyet, a rabassa morta. És la vinya de Aspra, en la qual, com en altres de la zona, s’explota la vinya i es planten alhora cereals, com deixa veure clarament el fet que en aquest cas es pactés que en Codina tindria franca la palla que en tragués.[4] El mateix any s’estableix una altra vinya a un bracer de Sant Martí del Brull.
En aquest lloc ja fa temps que hi tenia localitzades tres barraques. Però amb motiu d’inventariar-les per a la Wikipedra (codis 22051, 22052 i 22053) hi he tornat.
Situació de les cabanes al Solei del Vinyet
La primera té planta quadrada i fa 2,50 m de costat. Com que els murs fan 60 cm, l’espai interior és aproximadament d’1,90 m de costat. Està feta, com les altres dues, amb pedres poc o gens desbastades, utilitzant una mica de fang o terra per relligar-les. També en els tres casos només se’n conserven els primers centímetres de les filades (en aquest cas, fins a 75 cm).
La segona cabana també es pot considerar pràcticament quadrada, donat que fa 2 x 2,25 m, amb una altura màxima, a la paret nord, on hi havia el marge, d’1,50 m. El gruix de la paret fa entre 60 i 80 cm, depenent de cada cas. La porta, situada al sud, feia 80 cm d’amplada i just pel davant hi passava un camí delimitat per un mur de pedra.
La cabana 3 està en pitjors condicions i en aquest cas no té una forma definida, tot i que tendeix a ser rodona. Fa 2,80 m de llargada per 1,70 d’amplada. Està orientada a ponent.
[1] La Móra, St. Cebrià, I/2. Vegeu també el censal de l’hereu Parera sobre una “pessa de terra que te dit parera al solei del vinyet que es demunt los castanyers de la rectoria y del clot”. ABEV, La Móra, St. Cebrià, I-L/1.
A la Jaça dels Frares no s’hi acostuma a passar… El curs superior del Freser és un rosari d’estructures ramaderes i residencials de diferents èpoques, sobretot vinculades amb la producció ramadera. Són ben conegudes i divulgades les estructures de Coma de Vaca, que han estat objecte d’un curós treball de recerca arqueològica dut a terme per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.
Passat el gran orri que es troba a mig camí, s’arriba a un seguit de cabanes i tancats al costat d’un antic pluviòmetre. Més amunt hi ha els Aigols Podrits, un lloc que va ser estudiat pel ja esmentat ICAC. Però just a sobre del pluviòmetre (al nord-oest), uns 250 m per sobre hi ha una tartera que rep el nom de Jaça dels Frares. En el seu extrem nord, es troben dues barraques. La primera és ben visible des de qualsevol punt de la tartera, i la segona queda a uns trenta metres, però costa una mica més de veure.
Són dues barraques que es conserven completes, però no s’hi veu cap evidència d’estructura ramadera (?). Una mica més amunt, en direcció a una balma molt visible, hi ha les restes d’una tercera cabana, aquest cop completament ensorrada. I a la part superior, hi ha la balma, que també va ser protegida amb un petit muret. Tot plegat, amb una gran vista sobre el Gra de Fajol i el coll de la Marrana.
Al sud de les barraques, quan ja s’acaba la tartera, hi ha altres estructures arrodonides que no es pot precisar què eren, però que en tot cas no són naturals.
Si voleu saber-ne més coses, podeu mirar la pàgina de la wikipedra.
Cal Lleró és una casa abandonada del terme de Solsona. A tocar de la pista que queda al nord de la casa, hi ha un tros de penya-segat on apareixen dues coses interessants.
La primera és una tina de tipologia medieval, completament esllavissada, de manera que només se’n podem veure dues terceres parts. De tota manera, encara es conserva la boixa per on s’extreia el vi ja fermentat. Fa 1,75 m de diàmetre i té una altura d’1,25.
Tina de cal Lleró
Just al costat, sobre una gran roca plana despresa del cingle, es pot veure un forn d’oli de ginebre de mides més aviat reduïdes.
En una propera visita en prendré les mides, perquè de moment n’he tingut prou amb localitzar-ho i fer-ne alguna foto.
Es troba en el punt 31T x=441416 y=4623425, sobre el sot de Vall-llossera, a Tagamanent, just quan la pista que duu a les runes de ca la Tona fa la seva darrera corba, pràcticament al final de tot.
Es tracta d’un tancat molt petit, de 4 metres de llarg per 2,50 d’ample, que presenta una entrada a la zona oriental. El mur està trencat en la seva part sud-oest, a causa de l’obertura de la pista esmentada. Les parets fan 50 cm de gruix i se’n conserva una altura d’un metre.
A la banda nord, hi ha una petita barraca, feta també de pedra seca, amb una coberta de lloses, però de dimensions molt reduïdes (amplada a la part de baix, 56 cm, però a la part de dalt 32; altura 100 cm i fondària 113 cm). Per les mides, difícilment es devia tractar d’una barraca dedicada a acollir persones. La casa més propera es troba a cinc minuts, i no sembla formar part de cap conjunt de tancats.
A l’extrem sud del serrat de la Torre, mirant a llevant, en terme de Moià, es troben les restes d’un antic mas. El que es pot veure correspon a les restes d’un mur a recer d’un petit penya-segat, encarades al sud-est. En algun lloc arriben a tenir un metre de gruix i estan fetes amb pedres poc treballades relligades amb fang.
Semblen dibuixar diversos espais que podrien correspondre a una casa o edifici. No sembla que puguin tenir un origen natural, i la proximitat al topònim “la Torre” fa pensar que es tractés d’un antic mas. El conjunt fa més de 12 x 17 m, tot i que està molt emboscat.
Els actuals propietaris de la Grossa ens confirmen l’existència d’aquest mas, el seu nom i el seu emplaçament.
A nivell documental sabem que en un capbreu de l’any 1500 que es conserva a l’arxiu municipal de Moià, Francesc de Vilatarçana, de Sant Vicenç de Calders, confessa tenir el Cortó de Sellers, àlies de la Torra (sic), constituït dins de la parròquia de Moià, amb 4 peces de terra. Totes aquestes terres limiten amb un mas anomenat la Torra,
A banda d’aquest fet, altres topònims actualment encara existents ens ajuden a identificar aquest mas com les restes que descrivim, per exemple el fet que una de les terres tingués a ponent els honors de la Bastona i a tramuntana el camí ral que va de Vic a Manresa.
Tot i que en el lloc on es creu que havia estat emplaçada la masia de la Bastona actualment no s’hi evidencia pràcticament res, només una acumulació de pedres i un petit fossat, els habitants de la Grossa ho han rebut per via familiar. Es diu que la mestressa de la Grossa havia nascut en aquest mas, al segle XIV.
El mas de la Bastona apareix encara en un capbreu de Santa Maria de Moià de l’any 1479, quan el declara Francesc de Vilatersana. També se’n parla en un capbreu de l’any 1500.
Patrimoni Existencial 