A Aguilar de Segarra, al nord de cal Girald, s’aixeca aquest turó de 638 m d’altura, format per mitja dotzena d’agulles de gres. El conjunt, a l’alta edat mitjana, havia estat tancat amb un mur que enllaçava les diferents agulles. A més a més, dalt d’una d’elles es troben les restes (fonaments) d’una torre de planta quadrada, i al seu costat d’una de rodona. A la primera, posteriorment, es va construir un aljub per recollir l’aigua. En una tercera agulla també es troba un altre d’aquests aljubs.
Encaixos de les bigues dels sostres dels habitatges
A nivell del sòl, criden l’atenció els diversos conjunts d’encaixos que permeten identificar els llocs on es trobaven els primitius edificis. En una d’aquestes agulles, concretament la situada més al sud, a la banda de migdia, per sobre d’un petit balmat, encara s’observa una regata de forma triangular que insinua un primitiu sostre. Semblaria que aquesta edificació hagués quedat just a fora del perímetre emmurallat.
Premsa de vi
També quedava fora, just a l’extrem sud-oriental, una antiga premsa de vi, que tot i estar força malmesa encara ens permet identificar-hi el fonyador (mig trencat) i els ancoratges que aguantaven l’estructura de fusta. Hi ha també dos clots allargats tallats al terra, que han estat identificats com a tombes infantils, però que, per la seva posició, semblarien correspondre més aviat a parts dels ancoratges de l’esmentada premsa.
Grevalosa és un poble de l’actual municipi de Castellfollit del Boix (Bages). El centre se suposa que havia estat al voltant d’un castell que no se sap on para, però que deuria ser no massa lluny de Sant Miquel o de Santa Cecília. Des de l’explanada de Santa Cecília es veuen diversos marges i masies abandonades, però més a llevant, uns quatre-cents metres diu un cartell, trobem Sant Miquel.
Es tracta d’una obra preromànica del s.IX, que estava formada per una sola nau quadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat (rectangular).
Més endavant, l’edifici es va reformar (finals del segle X o començaments del s.XI) i s’hi varen construir un parell d’arcs diafragmàtics, que dividien l’edificació en tres estretes naus.
Més al sud es troba l’ermita de Santa Cecília, que és posterior, tot i mantenir l’essència medieval.
I encara més a ponent, dalt de la carena, s’alcen les runes d’uns murs força grans, fets amb pedres ben treballades i escairades, que ocupen un petit turonet que sembla tenir una mena de vall al voltant. Podria ser que es tractés de les runes del castell de Gravelosa, documentat per primer cop el 990.
No massa lluny del castell, dalt de la mateixa carena, i més a llevant, apareix un antic trull d’oli o bé un molí de sang tallat parcialment a la pedra.
Com es veu a la imatge superior, es tracta d’una pedra arrodonida d’uns dos metres de diàmetre, sobre la qual s’ha excavat un cercle rodó de 95 cm de diàmetre, amb un forat interior que servia per sostenir un eix de fusta (13 cm de diàmetre i 14 de fons). A la banda sud, hi ha un tall que sembla que feia les funcions de broc, però no s’acaba d’entendre la seva funció. També sembla que hi hagués hagut altres forats més petits que haurien aguantat altres pals rodons, però actualment estan molt desgastats.
Al voltant d’aquest roc, encara s’endevina un vall per on una o diverses persones feien rodar la mola (si hagués estat un animal, hauria de ser molt petit).
A tocar d’aquest trull, sota el penya-segat de la banda sud, apareix una paret feta amb grans carreus treballats i desgastats pel pas del temps. Segurament es tractava d’una masia abandonada, o d’una dependència més del mateix castell.
El vídeo següent mostra amb una mica més de detalls aquest indret:
A uns tres o quatre quilòmetres de Calaceit (Terol), enmig d’uns camps d’ametllers, s’aixeca la Roca Caballera que, segons la tradició oral, tindria a la seva part inferior un altar on els templers s’haurien reunit i fet missa. Com a prova s’esmenten unes creus que encara es veuen sobre la superfície d’aquest altar.
El suposat altar dels templers
Així mateix, una sèrie de forats a la part superior han dut alguns estudiosos a pensar que es podria tractar d’un calendari solar. Ho podeu veure aquí. També es parla de rituals i sacrificis que farien rajar la sang de les ofrenes fins a la gran cassoleta central (font).
Cassoletes rituals
Jo no tinc ni idea de què podia haver estat. L’única cosa que sé és que algunes de les representacions que s’han fet de la roca, no responen a la realitat. I, per tant, les interpretacions deuen ser igualment poc fiables.
Fontilles és un sanatori situat a la Vall de Laguar (Marina Alta). Va ser creat pel jesuïta Carles Ferri l’any 1909, per confinar dins del seu recinte els malalts de lepra.
Estàtua dedicada al pare Ferri, fundador de l’establiment
Des de lluny encara es divisa la muralla de la que està envoltat, de 3.513 metres, que es va començar a construir el 1923, perquè els pobles del voltant volien tenir confinats els malalts. La muralla es va acabar en 1930.
Edifici de l’hospital
De lluny, encara es veu perfectament el mur que protegia els veïns d’una possible infecció. I, com es veu a la fotografia superior, presentava de tant en tant una mena de torres rodones amb dues finestres espitllerades per poder vigilar els interns.
Es troben a Bocairent (Vall d’Albaida), en una paret propera al poble orientada al sud-oest.
Es tracta del grup de coves-finestra artificial més conegut de la zona, tot i que n’hi ha altres exemples.
Vista general de les Covetes
Es tracta d’unes cavitats artificials obertes a la paret amb forma de finestra, i actualment és un dels recursos turístics de la vila.
El conjunt està format per més de cinquanta finestres, algunes no acabades. Estan disposades en tres o quatre pisos irregulars, i sembla que en origen no estaven connectades les unes amb les altres, ja que la majoria disposen d’ancoratges per lligar una escala de corda per enfilar-s’hi. Avui dia, però, estan interconnectades entre elles, de manera que es pot seguir un traçat laberíntic (i així et conviden a visitar-les, com si fos un joc: cal trobar la continuació, indicada per escales i cordes en els llocs més complicats).
Detall d’una de les finestres, amb una corda per entendre com funcionava l’escala d’accés
Avui dia s’hi entra per una còmoda escala metàl·lica, però encara són visibles els antics graons per on es podia arribar fins a la boca més baixa d’una d’elles.
Les cambres, quasi totes de planta aproximadament rectangular i variables quant a mesures (2,5×3 m. i 2,5x 4 m., com a mitjana), no presenten sitges ni elements destacables, i solament unes quantes tenen dipòsits o compartiments oberts, diu la pàgina web del lloc.
Interior d’una de les covetes
Aquestes cavitats han estat interpretades de maneres molt diverses, des de graners a coves sepulcrals, passant per oratoris visigòtics. Avui dia, però, el guia ens explica que el més raonable sembla que siguin antics graners i cambres de refugi de persones i béns. Les possibilitats de datació són molt poques, atès que no hi ha aparegut cap vestigi arqueològic ni cap inscripció. Tot i això, el Museu Arqueològic d’Ontinyent creu que es tractava de graners-magatzems de seguretat, realitzats en època andalusina (hispano-àrab), que servirien a determinades comunitats camperoles de les proximitats, molt probablement d’ascendència berber. Sembla que és un model de graner traslladat del nord d’Àfrica (els tazaghin de l’alt Atles, per exemple).
Correspondrien a un moment molt precís, probablement entre els segles X-XI.
No massa lluny de Bocairent, es troba el petit poble d’Alfafara. Des del centre del poble, comença un itinerari amb marques blanques i grogues que ens condueix al molí rupestre del Pantanet (indicat des de la carretera). S’arriba fins ben a prop amb cotxe, tot i que només ens guiaran les marques del PR.
Vista general del molí- A l’angle superior dret hi ha el pou
Abans d’arribar al lloc, trobem a la nostra esquerra la resclosa, feta de grans carreus quadrangulars. Encara es reconeix per on passava el rec, i a l’altra banda del camí, una pedrera d’on es va extreure la pedra per construir-la.
Allà mateix trobem una masia abandonada, que sembla que també havia estat un molí. El que ens interessa, però, es troba poc més aigües avall, on el torrent s’estreny. De fet, des de la casa en runes ja es veu l’entrada del molí hipogeu.
Situats davant de la porta principal, a la nostra dreta, a nivell del camí, hi ha un espai rodó tallat a la roca i amb un rebaix, que segurament correspon al sòcol d’un antic molí. De tota manera, caldria una neteja del lloc per assegurar-ho.
Primitiu assentament del molí
Just a sobre de la porta, per sobre d’unes regates que servien per desviar l’aigua que regalimava per la paret, es reconeix un espai rectangular tallat artificialment. Si hi pugem, amb compte, veurem que es tracta del pou del molí, que de seguida es transforma en un tub rodó d’uns sis o vuit metres de profunditat. Vigileu que no hi ha cap mena de barana ni de protecció.
El pou o cup
El casal del molí es troba excavat dins de la roca. Entrant, a la dreta, trobem la mola que queda sobre el lloc, una mola força recent (de fet, inscrit sobre la roca damunt de la porta hi ha gravada la data de 1887). Tallat a la paret, hi ha diversos encaixos de difícil interpretació.
Mola i encaixos a la paret
Al fons d’aquesta primera sala, en trobem una de més petita, que té la particularitat de contenir una pica perquè els animals mengessin. Això fa pensar que potser en algun moment va funcionar com a molí de sang.
L’estable interior
De tota manera, el rec, el pou i el carcaba, tallats gairebé tots ells en la roca mare, indiquen la presència d’un molí hidràulic. L’aigua, després de ser conduïda pel rec arribava directament al pou, sense cap mena de bassa per emmagatzemar-la. Després de moure la roda, sortia a l’exterior per un rec subterrani que actualment no es pot seguir perquè està superembadissat (de tota manera, s’identifica amb claredat i es veu la llum exterior des de dintre).
A l’entrada del molí, a la paret de la dreta, hi ha diverses creus gravades a la paret. També a la part de fora trobem algunes formes que semblen tallades a la roca. I, al terra, algunes cunyeres rodones força petites.
Un petit corriol, mig penjat, permet seguir el rierol aigües avall i, al cap de pocs metres, trobem una escala tallada a la roca i molt desgastada, que duu a una cavitat artificialment tallada, que queda lleugerament per sobre del molí.
Aigües avall, el camí es converteix en un rec tallat a la roca, amb una bifurcació i tot. No l’hem seguit més avall per no tenir temps.
És dels pocs molins subterranis que coneixem. En algunes pàgines web es diu que és medieval, però només he trobat referències documentals de l’any 1637. Se sap que era un molí del poble, amb privilegi reial, però que l’any 1646 la universitat se’l va vendre a un particular.
L’any 1644 es va arrendar en subhasta pública, amb la condició que el contracte duraria fins que el molí “ya no tenga agua suficiente para moler“. El mateix document ens informa que tots els veïns del poble estaven obligats d’anar-hi a moldre. (font)
En un altre lloc ja vaig intentar demostrar la presència de l’elaboració de vi al Collsacabra, segurament ja en època medieval.
Darrerament ha aparegut aquesta possible base de trepit i elaboració de most, que si es confirma que és el que se suposa, no hauria presentat premsa pròpiament dita, En aquest sentit, estaria en la línia d’algunes estructures descrites per la zona, però seria força més clara.
El conjunt està construït sobre un gran bloc de gres, relativament fàcil de treballar. A part de la zona arrodonida de trepit (una mica més d’un metre de diàmetre), en destaca el rec per on s’escorria el most. Uns antics graons permetien pujar al cim del monòlit.
El conjunt es complementa amb algunes regates i cassoletes de difícil interpretació.
Que a prop del Noguer hi havia unes tombes antropomorfes tallades a la roca, era força sabut. Tot i això, no sempre s’havien pogut trobat (1).
Però quan el Jordi me’n va indicar l’emplaçament exacte i matemàtic, ja no vaig tenir excusa.
La sorpresa va venir en comprovar que en una d’elles, hi ha una mena de regates i unes cassoletes tallades a la roca. I, per sorpresa, vàrem descobrir que la tomba està connectada per la seva part superior a dues regates que recorren el sòl rocallós, una més evident, que sembla resseguir el perfil de la roca, i una que talla més pel dret. Ben mirades, no tenen sentit ni per allunyar l’aigua de la tomba, ni per conduir-la-hi. O sigui, que queda el camp obert a considerar-les unes regates rituals.
Per la part inferior, on estarien els peus del difunt, apareix una regata més marcada i no tan llarga, que connecta amb una cassoleta de forma quadrada i continua fins a una segona cassoleta arrodonida.
Nota 1 – Diu l’inventari de patrimoni arqueològic de la Generalitat de Catalunya:
Tomba o tombes (ja que una d’elles es troba molt desdibuixada) escavades a la roca, de tipus antropomorf. La tomba que es conserva en més bon estat fa uns 2,2 metres de llargada, i d’amplada de cap/espatlles/peus amida 30/60/26 cm respectivament. S’observen uns forats circulars que fan pensar en una possible construcció de fusta ara inexistent. També hi ha unes creus que molt bé podrien ésser d’èpoques més recents.
Durant la visita efectuada a aquest lloc el setembre de 1993 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica d’Osona, no va ser possible localitzar les tombes.
No massa lluny de l’ermita de Sant Francesc del Carbonell, al municipi d’Osor (31T x=458285 y=4642078), es troben les restes molt malmeses d’un forn de tipologia iberoromana.
Avui dia, pràcticament només en queda una de les dues cavitats i algunes fumeroles molt desfetes.
Més o menys al quilòmetre 126 de la N-260, al límit sud de Ribes de Freser, es troben les coves de Ribes (dites a vegades de la Corba). Es tracta d’un conjunt de cavitats excavades a la roca calcària que tenen, com a molt, una trentena de metres de recorregut (en trobareu la topografia, aquí).
Podria ser que fos en aquest punt on al segle IX es varen aturar les tropes sarraïnes en el seu atac contra Narbona. Les primeres notícies documentals, però, són del segle XII, i se’n perd la pista al XV, tot i que sabem que en l’onada de pesta de 1650-1652 s’hi va situar una porta que impedia la circulació de persones i mercaderies, fins al punt que la farga de Campdevànol va haver d’aturar-se per manca de matèria primera per treballar.
Al segle XVI, la crònica aragonesa de Jerónimo Zurita hi fa referència dient que eren dues roques situades a banda i banda del riu, a un tret de pedra de distància, i que només s’hi podia pujar per uns graons. Aquesta descripció sembla indicar que Zurita coneixia l’indret, però no ho puc afirmar.
Coves de la banda occidental
Jeroni Pujades (1609) també en parla amb força deteniment i ens aporta informacions interessants, com ara que en un costat hi ha quatre coves mentre a l’altre només n’hi ha una. De les primeres diu que tenen unes fustes travessades a mode de baranes, perquè no caiguin els qui s’hi aboquen. A l’altre costat (llevant), “(…) se ve una cueva que tiene garita de cal y canto, cuyas claraboyas o troneras , que acá llamamos espilleras, se descubren hasta nuestros días. Estaba esta garita cubierta de tablas y maderas, mostrando su duración o perpetuidad, y debieron de ser de gruesas teas o incorruptibles enebros: hoy no se halla camino, senda ni subida para estas cuevas, ni hay quien pueda decir lo que allá se esconde.” Pujades continua amb altres detalls d’interès però que avui dia no es reconeixen o han desaparegut.
Quan es va publicar la Catalunya Romànica (volum dedicat al Ripollès) es va dir que no es podia precisar què en quedava, perquè calia pujar-hi escalant. De tota manera, encara s’hi reconeixia, a la banda de llevant, diversos trossos de mur fets amb pedra tallada i les restes d’una construcció de fusta formada per dues grans bigues que sobresurten i que permeten pensar en un sòl o base artificial. Tal com deia Pujades, no s’hi veu manera d’accedir-hi, perquè està situada just a sobre d’un petit balmat, i aquesta morfologia no sembla haver estat afectada per la construcció de la via del ferrocarril (que queda just a sota).
Estructura penjada a la banda oriental
A la banda occidental, es descrivia el camí d’accés tallat en part a la roca, i amb un aparell de caràcter medieval. Vist des de fora, sembla que la part final del sòl d’aquesta cova estigui fet amb grans lloses tallades, disposades en forma semicircular.
Tal com es veu en les imatges adjuntes, dins d’aquesta cova hi ha una mena de dipòsit pràcticament quadrat, d’un parell de metres de costat, que té la peculiaritat que no toca el terra de la cavitat, sinó que s’hi pot passar per sota. Semblaria correspondre a una cisterna per recollir aigua de pluja, tot i que actualment està completament seca. Al final de la galeria (a la que s’accedeix pel camí penjat, com ja he dit) s’obre una gran boca, on hi ha una mena de paret que tanca parcialment la cavitat i que podria ser que presentés una mena de matacà. Just a sobre, en un lloc aparentment inaccessible, es troba una gran biga de fusta penjada uns tres o quatre metres més amunt (es veu des de la carretera i sembla que correspon a una de les baranes que cita Pujades). A l’interior de la cavitat hi ha altres marques que indiquen la presència humana.
Pel que fa a la cavitat de la banda oriental, avui dia accessible per una curta via d’escalada artificial, no em puc dir res més que el que mostren les imatges, donat que encara no hi he pogut ascendir.
Patrimoni Existencial 