Arqueologia – Pàgina 36 – Patrimoni Existencial

Mirabò

Publicat el 28 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Tal com deia Enric Garcia-Pey, can Mirabò és una antiga masia, que avui dia només és un cloper, on encara, amb la formació de les parets, es pot veure alguna divisió dels antics espais interns, ocupats ara per pins. Es troba en el triangle que formen els torrents de Cruïlles i can Mirabò, arran del camí que ve d’Aiguafreda i marxa cap a Vilargent, just en el punt 41º 46′ 945 – 002º 15′ 643 – 698 (la pista, després de travessar el torrent de Cruïlles arriba a una zona plana, amb un petit eixamplement per aparcar a tocar de les restes de la casa). La darrera edició del mapa de l’editorial Alpina la situa incorrectament.
De la casa poca cosa se’n pot dir, perquè fa dècades que és enrunada. Però gràcies al treball de Garcia-Pey, hem pogut localitzar, a tocar de la casa, la premsa de can Mirabò. Segons Garcia-Pey, es tracta d’una roca situada sobre l’actual camí de desembosc, a migdia, poc abans de les ruïnes de la casa. Allà, la gent de can Mirabò hi premsaven raïm. Al mig d’aquesta pedra encara es veu el forat on es posava el cargol que premia el fruit. Hi havia un clot a sota, una mena de pica on saltava el suc.

El forat on s’aguantava la biga fa 19,5 cm d’ample per 25 cm d’alt i 18 cm de fondària. La tina que insinua Garcia-Pey s’intueix però no es pot assegurar que hi sigui.

Nota: agraïm la informació aportada per Joan López Cortijo, que ens ha permès localitzar tant la casa com la premsa.

El Bassau

Publicat el 24 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Actualment, del Bassau, amb prou feines en queden quatre rocs en el punt 41º 47′ 126 – 002º 19′ 773 – 1144. El primer esment de la masia l’hem trobat l’any 1724, però segurament ja existia d’abans. És possible que la casa prengués el nom d’un biot proper, perquè en una consueta de 1666 es diu que la rodalia de la Móra “(…) sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat (…)”. El pla del Bassau era un lloc humit fins no fa massa dècades, fins al punt que aquí (41º 47′ 186 – 002º 19′ 186 – 1159) es va construir una teuleria, de la qual no en queda pràcticament res a part del topònim i algunes restes de teules.

Hem buscat alguna cosa que recordi una teuleria en dues o tres ocasions, però sense èxit. Només les restes de les teules i el mur que es poden veure en les fotografies.

De tota manera, l’existència de la teuleria i de la masia ha estat comprovada per memòria oral. Efectivament, en Ramon del Boscàs l’estiu de 2011 ens va confirmar la situació de la Teuleria i ens va explicar que no era una casa, sinó una explotació temporal. També digué que l’aigua la recollien d’un petit biot que hi ha allà mateix, que per poc que plogui s’omple d’aigua. Per tant, només podien fer les teules després de ploure. Calia coure-les. És possible que aquesta feina la desenvolupessin persones expertes en la seva realització.

Restes de teules de la teuleria del Bassau

Creu de l'Ajuda

Publicat el 23 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta creu de terme va ser construïda el 22 de maig de 1695, segons consta en una inscripció, però possiblement en va reemplaçar una altra d’anterior.

La creu presenta per una banda una imatge de Jesucrist i per l’altra, la Verge Maria.

Una llegenda, que recollim d’aquí, diu que unes nenes, tot jugant a l’era, van trencar les cames del Sant Crist, raó per la qual Déu les va castigar amb el mateix mal.

Si feu clic sobre la fotografia, en podreu veure un magnífic reportatge fotogràfic fet per Graciel·la Vidal.

El Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda, segurament edificat al segle IX, va ser el nucli parroquial fins a l’edat moderna. Segons Jordi Ginesta, “El nom de Santuari de la Verge de l’Ajuda és el nom que se li dóna actualment ja que el nom original era Sant Fructuós de Balenyà. L’edifici es va consagrar l’any 1083. Molts fets han ocorregut durant la història com per exemple que els francesos destruïssin l’antiga imatge de la Verge o el canvi de nom. Ha tingut noms tan diversos com Santa Maria de les Dones (s. XII) o Verge de la Bona Sort (s. XVII). El nom actual prové del segle XVIII quan la població venia a demanar a la Verge protecció en cas d’una epidèmia de pesta. Actualment al Santuari s’hi diu missa setmanalment i és freqüent trobar-hi de visita bastants feligresos ja que la Verge és estimada per la majoria de balenyanencs.” (font)

Sobre el santuari vegeu també La Guerra del Francès a Sant Fruitós de Balenyà.

Camí empedrat de l'Abella

Publicat el 21 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Via empedrada Es troba al costat esquerre del riu Congost, entre el pont de l’Abella del segle XVIII i el nou pont de finals del segle XX. Les intervencions arqueològiques que s’hi varen fer al 1986 no varen poder demostrar que es tractés de l’antic camí romà de Granollers a Vic. El que sí es va poder afirmar amb certesa va ser que corresponia als anys 1740, quan es va construir el pont de l’Abella.

De tota manera, no es pot descartar el seu origen romà, perquè aquest està ben documentat amb la trobada d’un conjunt de mil·liaris prop del molí de les Canes a la segona meitat del XIX i en les excavacions realitzades en les successives ampliacions de l’actual C-17.

Si voleu veure aquests mil·liaris, podeu consultar el següent article.

Era del Burguès

Publicat el 19 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

A la masia del Burguès es conserva en força bon estat una era força diferent de les que hem vist en les dues entrades precedents. La principal diferència es troba en el fet que el seu empedrat no és fet de lloses treballades sinó de peces piçarroses collides en el mateix indret. Això li dóna un aspecte més primitiu, però també en realça l’encant.

Per pujar a l’era hi havia unes escales que encara avui dia es conserven.

Era del Burguès — Estat acutal de l'era del Burguès

Escales de l'era del Burguès — Les escales que permeten accedir a l'era del Burguès.

Barraca d’artigaires prop del turó de la Torre

Publicat el 18 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Es troba en el punt 41º 46′ 074 – 002º 19′ 937 – 1249, a tocar de la pista que travessa el pla de la Calma (des d’on és visible), al nord-oest del turó de la Torre.

Fa 5 m x 3 m aproximadament i té una obertura que correspondria al lloc on es trobava la porta. Al costat hi ha una altra estructura una mica més petita, de 2 m x 1,5 m aproximadament. Està construïda amb pedra local força grossa i podria correspondre a un espai utilitzat com a magatzem per a activitats relacionades amb les pràctiques d’artigaire.

S’ha associat aquesta construcció amb les pràctiques ramaderes i el pastoreig, però a nosaltres ens sembla que correspon més a una estructura emprada en el treball agrari. No oblidem que al pla de la Calma es varen conrear patates fins i tot després de la guerra civil. Era una producció adreçada al mercat de la metròpoli barcelonina, i no una agricultura d’autoproducció o de subsistència.

És probable que aquesta cabana estigui relacionada amb el que diu un document de l’any 1673, segons el qual a la zona propera al camí ral, a llevant del terme parroquial (concretament al Bosc dels Ginestells, al pla de la Montanya, a tocar al camí ral de Sant Segimon -que podria correspondre al pla del Ginestar), hi havia el plano dicto de las masaneras, una artiga que no s’havia de poder cremar.

Diguem de passada que en uns capítols matrimonials de 1676 es parla d’una “petiam terre de frigoles y ginestells plantada”, molt a prop del corral de Puigventós, anomenada l’hort dels Planters.

Queda, per tant, documentada la colonització agrària d’aquestes espais durant les darreres dècades del segle XVII. Una cosa diferent seria que aquesta estructura ja hi fos, en aquell moment.

Era de la Perera

Publicat el 17 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Tot i el seu abandonament, la Perera ofereix tot un seguit de detalls interessants de ser estudiats. En aquest cas ens aturem en la seva era pel fet que en el moment de la seva construcció es va gravar una de les lloses de l’estructura amb la data de la seva construcció o reforma: 1739.
Sobre la masia podeu consultar la informació que en dóna el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, on es parla de l’era però no es fa cap referència a la seva datació (de fet, vàrem trobar aquesta data amagada entre les bardisses).

Les Pelunques

Publicat el 12 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.

Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.

Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.

La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.

Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.

El turó de les Pelunques — El "turó" de les Pelunques

Picamena

Publicat el 10 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

El topònim de Picamena ha fet volar la imaginació, fonamentalment per la seva vinculació amb alguna possible explotació minera o algun molí. Sobre el tema del molí, diguem que el mapa de patrimoni de la Diputació diu textualment que aquest suposat molí “(…) quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d’un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l’aigua al molí.”

El que avui dia podem veure sobre el lloc són les restes d’una antiga masia situades a la confluència del Sot d’en Baus i la riera del Pujol (41º 47′ 227 – 002º 17′ 330 – 493). Es conserva el que segurament seria el cos principal, de planta rectangular, i alguns murs fets amb pedra local. Una part de l’estructura aprofitaria el terreny natural, que va ser rebaixat per la banda nord de la casa. Al voltant de la casa s’observen alguns camps i, just a l’altre costat del sot d’en Baus, la feixa de la Verneda.

L’estructura del mas fa pensar en una construcció d’època moderna, dels segles XVII o XVIII, moment de gran auge econòmic i demogràfic a la parròquia de la Móra. Una llinda diu “pau c[o]dina 1797” (podria ser que l’any fos 1757), llinda situada a l’interior de la casa, en un lloc poc usual.

Enric Garcia-Pey recull la versió popular de l’origen del topònim: a Picamena, s’hi estava el picador d’unes mines properes de les quals s’extreia un mineral anomenat mena. D’aquí l’origen del nom de la casa. Aquesta etimologia podria tenir el seu fonament si fos cert el que diu Jaume Oliver quan esmenta que el topònim Picamena “(…) delata l’activitat extractiva realitzada en aquest indret més de 1.000 anys enrere“.

Sabem que a la zona les mines no foren estranyes (vegeu aquest post), però no creiem que aquest sigui l’origen del topònim. El que la documentació conservada a l’arxiu parroquial (ABEV) ens permet dir és que l’any 1741 apareix una referència a Picha Mena i sis anys més tard (1747) un document explica que la casa de la Codina de la Riera és el mateix que Picha mena. Més endavant, al 1788 apareix documentat Mariano Clot, àlies Picamena (descendent del Clot), i finalment la masia de Picamena amb el nom amb què encara la coneixem avui dia.

Artur Osona, en la seva guia del Montseny (1886), diu que per pujar al pla de la Calma es passa per la casa de Picamena, “(…) de hont per entre terreno de vinya y bosch y per forta pujada ab 1 hora s’guanya la parroquial iglesia del poble de la Mora (…) (p. 58). No cal dir que la presència de vinya en aquesta zona està molt ben documentada. De fet, encara que només sigui una hipòtesi sense massa fonament, potser es podria pensar que la mena fes referència a una “Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.), tal com diu el diccionari Alcover-Moll que en dóna tres referències documental de l’edat mitjana. De tota manera, aquesta hipòtesi no ens l’acabem de creure.

El Morrull

Publicat el 9 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta estructura no identificada podria correspondre a una masia abandonada fa segles. El mapa de l’editorial Alpina l’anomena El Morrull i es troba en el punt 41º 45′ 138 – 002º 18′ 111 – 1007.

Sobre el terreny s’evidencien antigues parets sense que sigui possible obtenir-ne cap altra dada, si més no a simple vista. Sembla, però, que es tractaria d’una antiga masia i no d’algun corral com els que es troben a la carena del Passarell (n’hi ha un al costat de la creu de l’Agustí, una mica a ponent, i un altre al turó de 1.044 metres d’alçada segons el mapa de l’Alpina) o en altres indrets.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: