Arqueologia – Pàgina 37 – Patrimoni Existencial

Barraca d'en Xevarria

Publicat el 8 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta estructura es troba en el punt 41ª 46′ 877 – 002º 18′ 226 – 943, al costat de la pista que de la Perera mena a la Móra (és ben visible des del camí).

Aparentment té un aspecte força recent i, pel que es desprèn de mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, hi ha moltes dificultats per establir-ne la datació. D’altra banda, “El topònim Xevarria s’ha de relacionar amb el cognom Etxevarria, que pertanyia a un senyor tortosí que vingué a fer de carboner a la zona del Montseny, van ser molts tortosins que pujaren a treballar per aquesta zona. Aquest fet s’ha de relacionar en un context de gran auge del món carboner relacionat amb la industrialització i la gran necessitat d’obtenir carbó. El senyor Etxevarria va construir la barraca, datable a inicis del segle XX, on s’hi havia arribat a albergar un gran nombre de carboners.”

El que no tenim clar és que es tracti d’una cabana de carboner, tal com proposa el mapa de patrimoni, donada la seva morfologia, que el mapa descriu de la següent manera:

“Estructura construïda en pedra seca, de forma circular tirant a ovalada, que fa 5 m de llarg per 3’4 m ample. El material utilitzat no presenta cap mena de tractament, es tracta de pedres de dimensions irregulars i de diferents tamanys disposades de forma horitzontal i que segurament haurien subjectat una estructura de caire perible (embigat de fusta) o una coberta de tipus vegetal o de lloses de pedra. El seu estat de conservació es força precari ja que només conserva unes poques filades d’una construcció que hauria estat força gran.“

Església de Sant Martí

Publicat el 7 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Segons diu Anna Gómez, es tracta d’una petita església situada al peu del turó de Tagamanent (just a sobre del collet de Sant Martí, a l’est del turó). Només en resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d’absis, orientada al sud-est, amb el començament de la volta de quart d’esfera i l’arc triomfal on ha quedat un àbac. Aquest àbac, és visible per la cara interior, i el mur conservat fa 6 per 3 m alt i és força fragmentari.

Es tracta d’una una nau única amb absis semicircular, ornamentat amb un fris de finestretes cegues. El mur sud, que encara roman més o menys sencer, presenta filades de carreus d’arenisca vermella de petites dimensions, ben escairats per la cara externa i ajuntat amb morter de calç, mostrant la fàbrica constructiva. Encara es poden observar els basaments dels murs que formen la planta, tot i el deteriorament progressiu de les estructures.

Al seu entorn hi ha un cementiri, i ben aprop un seguit de murs sense identificar.

Aquest edifici de petites dimensions, dedicat a Sant Martí de Tours, fou construït avançat el segle XI i funcionà com a parròquia del terme. Documentada al 1009 com a “Sancti Martini supra via”, havia de ser església parroquial cap al 1098, en lloc de Santa Maria, quan aquesta havia d’esdevenir monestir.

L’any 1361, l’església de Santa Maria va esdevenir el centre parroquial i la de Sant Martí, poc a poc, es va anar malmetent, essent considerada una capella depenent de l’església principal o una capella de camí.

Casa Vella del Bellver

Publicat el 5 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Segons Anna Gómez,”Coneguda com la Casa Vella de Bellver, el mas Prat o la Rectoria Vella; aquesta construcció de cronologia constructiva indeterminada, apareix esmentada al segle XIX, en un document del 1830 on es fa referència a un tros de terra conegut com mas Prat vulgo la Rectoria Vella que “dista de la Iglesia mitxt quart, ab casa en dita terra…posseida per Isidro Castellseguer” i que limitava amb el mas Bellver, can Coll, i el Solà. Al llarg del mateix segle s’esmentarà diverses vegades en el registre de la propietat i el els Amillaraments del 1861, arribant a sortir en el cadastre de 1946.
Com ja s’ha esmentat, la dificultat de datar-la cronològicament s’agreuja per la manca d’elements arquitectòncs i constructius definitoris. Hem de pensar que aquest mas tindria els seus annexos agrícoles i ramaders, junt als seus espais de conreu i que tot i la seva connotació antiga, donada per l’adjectiu “vella”, la seva cronologia no seria molt reculada.”

Es troba en el punt 41º 44′ 695 – 002º 17′ 713 – 945, just a tocar de la pista que mena al Bellver i a l’Agustí, en el lloc on indica el mapa de l’editorial Alpina. Just aquí comença un camí que permet pujar al cim de Tagamanent.

El Passarell

Publicat el 3 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

La masia del Passarell avui dia és un munt de runes. Malgrat tot, el seu emplaçament és d’allò més bucòlic (41º 45′ 296 – 002º 18′ 113 – 1016).

En resten un parell de parets i el forn, encara reconeixible. Darrerament també s’ha recuperat la font, que prové d’una petita mina i aboca les seves aigües a una bassa, amb un petit rentador i una rampa perquè els animals que hi caiguessin en poguessin sortir amb facilitat. El que queda d’empeus suggereix una casa de dos pisos que havia anat creixen a mesura que les necessitats ho requerien.

El camí que duu a la masia, rematat a plec de llibre, conserva encara el seu encant. Malauradament està en desús i la vegetació l’està envaint.

Segons Anna Gómez, “Destaca la seva factura força moderna amb l’ús d’arrebossats i solucions d’adscripció moderna.” La primera referència documental recularà fins al segle XII on s’esmenta a “Oler de Passarell“.

Aquesta propietat va anar variant d’amo. Més endavant el propietari serà Josep Bellver, quedant englobat dins les propietats d’aquesta masia propera; mentre que al 1886 era de Felip Farges i el 1861 de Jaume Pareras.

En el cadastre de 1946 s’esmenta com a propieta i Josep Puigagut i actualment pertany a la Diputació de Barcelona.

Les evidències arquitectòniques ens aporten una dada cronologia força moderna, possiblement documentant una de les reformes de la casa, quan aquesta va canviar de propietari o es va engrandir. (font)

Font de l'Agustí

Publicat el 30 Desembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

La font de l’Agustí es troba a uns 150 metres al nord-oest de la masia (41ª 45′ 096 – 002º 18′ 259 – 1004), amagada enmig de les feixes dels camps. De tota manera, és fàcil de trobar perquè el terreny és net i està rodejada per tres basses que en recullen l’aigua.

La primera és una bassa que presenta una forma quasi natural i es troba una mica al nord de la font. Les altres dues basses queden una mica per sota de la font, una a la dreta i l’altra a l’esquerra.

L’aigua que surt de la font va a parar a una de les basses, mentre l’altra queda actualment buida. La primera bassa tenia un rentador de roba i feia uns 2 metres per costat. En canvi, la segona, que està buida, és una mica més gran (3 x 3 m) i té una profunditat d’un metre.

La part més interessant, però, tal com es veu a la foto, és la mateixa font. Es tracta d’una curta galeria d’1,90 m de recorregut. La boca exterior té una forma d’arc escarser i mesura 1 m d’alçada a la part mitjana per 1,15 d’ample. Té una fletxa de 60 cm.

Passada l’entrada, tot el recorregut està cobert per aigua, de manera que en realitat actua com un dipòsit d’1,10 m de profunditat. La paret del fons presenta un orifici per on raja l’aigua (és possible que vingui de la bassa superior, però no s’ha comprovat). A banda i banda de l’entrada hi ha dues petites lleixes per poder seure, tot i que la de l’esquerra està trencada.

Cova de la Mare de Déu de Tagamanent

Publicat el 26 Desembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Es tracta d’una balma que es troba al peu de la cinglera, prop del camí que puja a dalt del turó de Tagamanent, a uns cent metres del collet de Sant Martí (41º 44′ 853 – 002º 17′ 778 – 1010).

La cavitat té unes dimensions aproximades d’ 1’40 m d’alçada i uns 4’2 cm d’alçada fins les estructures conservades. Hi queden les restes de la capella, dues parets que separen la cavitat de l’estructura construïda. L’edifici, de planta rectangular de 3,5 x 3 metrees, tenia una cobertura en volta de canó d’una amplada de 60 cm. La tècnica constructiva es basa en carreus de pedra local més o ménys ben escairada i lligats amb argamassa.

En els murs encara es conserven restes d’estuc de color blanquinós-groguenc amb dibuixos geomètrics pigmentats en vermell que formen una mena de quadres; i al lloc on deuria anar l’altar, es troba un fragment d’estuc i un grafit amb forma de creu i amb el número 6.

Continua la lectura de “Cova de la Mare de Déu de Tagamanent” →

Pou de glaç de la Fontmolsa

Publicat el 24 Desembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Integrat en un itinerari patrimonial (Parc Patrimonial de la Pedralba). Es troba al marge dret de l’antic camí de Barcelona a Vic; a la dreta de la variant de l’antiga C17 sota la casa de la Pedralba.

Estructura construïda en un marge a la dreta de l’antic camí ral de Barcelona a Vic, aprofitant un banc al natural reforçat per un mur de pedra seca. El pou segueix la tipologia tradicional de secció circular i excavada a la part interna, antigament coronada amb una coberta semicircular. El mur intern és folrat amb pedra local, tallada de dimensions diferents i poc treballada, seguint la tècnica de pedra vista, sense revestir, amb l’ús de petits còdols per falcar l’estructura. La paret presenta encara els forats testimoni de les bastides utilitzades per a la seva construcció. El pou fa uns 7 metres de profunditat des del nivell de terra fins al fons, el qual, tanmateix, conté prou enderroc per pensar en una profunditat d’uns 2 o 3 metres més. El diàmetre és de 9 metres aproximadament.

Aquesta construcció es relaciona amb la producció i comercialització del glaç que es feia al terme de Tagamanent, des d’almenys el segle XVII i fins al segle XX. El Pou de la Fontmolsa, concretament, consta en funcionament a mitjan segle XIX.

L’any 1754, un contracte d’arrendament del pou de la Fontmolsa explica que “(…) si se pot omplir de glas, se poden contar a treta en lo principi del estiu 1600 càrregas. Té la conveniència de ser mitja hora més cerca de Barna, que los Pous de Avancó, que és apreciable per lo descans del Carruatge. Y son dueño Ygnasi Circuns Botiguer de Telas lo lloga si pot: Hi ha molts anys que busca comprador; però té malas circunstancias; perquè està molt faltat de bassas, i per a poder fer anar la aygua a las bassas, fora necessari ferse una resclosa a la Riera, que costaria molt“.

Més informació.

Forns de calç de la Pedralba

Publicat el 22 Desembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Aquestes construccions de caire industrial es troben ubicades en un pendent o petita elevació que s’obre a l’actual C-17. S’hi accedeix baixant pel monument del Beat Miró de Tagamanent (final del C/ del Brull). Es tracta de dues estructures de combustió restaurades els darrers anys.

La primera és una estructura circular i cilíndrica, que aprofita part del marge d’un petit turó de calcària, mentre que l’altra part és construïda amb pedra i morter, la boca d’accés està en força mal estat, però conserva l’arrancament de tota la cúpula i té una alçada aproximada d’uns 4 metres. Mentre que el segon forn és una excavació cilíndrica i vertical, que aprofita el terreny natural per la seva construcció. D’aquest es conserva part de la porta d’accés al forn, que fa 1’50 m d’amplada, i part de la volta que cobria tota l’estructura.

Aquestes dues construccions presenten les mateixes característiques arquitectòniques. Segueixen el sistema constructiu tradicional dels forns de calç: una planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions; amb la boca a la part inferior de l’estructura per recollir les cendres i alimentar el foc.

La seva posició geogràfica pot fer pensar en algun tipus de producció de caire industrial.

Els forns de calç de la Pedralba es relacionen amb les etapes de construcció del proper casal, antiga domus medieval, de la Pedralba.

Continua la lectura de “Forns de calç de la Pedralba” →

Dolmen del Duc

Publicat el 20 Desembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “Es tracta d’una cambra simple, oberta, poligonal, formada per blocs de grans mides, irregulars, conservant la llosa de cobertura in situ. Les mides aproximades són 2,20 metres de llargada per 2 metres d’amplada i la llosa de coberta d’uns 2,40 metres d’amplada per 1 metre de gruix. No conserva túmol. Pel que fa al material arqueològic, s’ha trobat uns pocs fragments ceràmics sense decoració de pastes negroses. D’aixovar cal destacar una conta circular de pecten, fragmentada i dos fragments de valva de pecten. A nivell antropològic es conserven diversos fragments de costelles, tibies i falanges. El fragment de mandíbula inferior, un premolar, 4 peces dentàries i 5 molars d’adult. El megalit es conserva força, gràcies a les lloses irregulars i grans que suporten la llosa de coberta.Observacions: El megalit pren el nom de “El Duc” perquè la finca on és situat era propietat del Duc de Centelles.”

Mines de la Font Amargosa

Publicat el 8 Desembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

La font Amargosa és, en realitat, la part visible d’una mina d’una trentena de metres de recorregut i de mides força estàndar (les justes perquè hi pugui passar una persona) que anomenarem la tercera mina. Està construïda excavant una galeria sinuosa recoberta de maons i amb una volta també d’obra. En els primers metres, però, les parets són fetes de pedra seca.

L’aigua neix a mig recorregut i la galeria acaba en un punt on es veu clarament que es va estar treballant per donar-li més recorregut.

A l’entrada hi ha un decantador, que és el lloc d’on agafa l’aigua l’aixeta de la font. La resta de l’aigua surt per una conducció fins a un distribuidor que es troba just al davant de la primera mina.

La primera mina es troba lleugerament més baixa, just al costat del camí que duu a la pista principal (les restes d’un antic canal condueixen fins a la boca d’aquesta mina). Entre les dues, però més a prop d’aquesta darrera, hi ha una tercera mina tancada amb clau. Al davant de primera mina hi ha una caseta que recull les aïgues de les tres i les canalitza fins a la seva destinació. El canal continuava el seu camí i passava just per davant d’un forn de calç després d’aturar-se en una bassa. De moment no s’ha seguit el seu recorregut i no es pot assegurar on anava ni perquè servia.

A la primera mina hi ha una data gravada en una pedra rogenca: 1777 i a la llinda de la porta que conduiex al decantador hi diu 1863 (aquesta mina no sembla tenir recorregut soterrani, tot i que se suposa que és perquè es va tapar en algun moment).

A la tercera mina hi ha, gravades a la pedra, algunes inicials i pintat a la paret la data de 1969, però el més probable és qu aquest sigui l’any d’una visita i no el de construcció. De tota manera, sembla més recent que la primera.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: