Aquest comunidor és força conegut. Es troba just al davant de la que fou la primitiva església parroquial d’Aiguafreda. És un comunidor de planta quadrada, obert als quatre vents. La teulada és sustentada per quatre columnes fetes de pedra tosca treballada. Una d’aquestes columnes ha estat continuada per fer una tanca que aïlla la part del davant de l’església. Al seu interior hi ha un pedró amb una creu de ferro.
La coberta, a quatre vents, està tancada per una peça de fusta ornada amb uns motius geomètrics i una data, segurament la de la seva edificació: 1731. Al parament de fusta interior es pot llegir una altra data, la de 1787 (possiblement una reforma de la part superior).
Detall de les dates gravades al comunidor de Sant Martí del CongostDetall comunidor Sant Martí d'Aiguafreda
Aquesta masia, que altra hora va ser una de les importants de la parròquia d’Aiguafreda, avui dia es troba tota enrunada. Les seves restes es troben al sud d’Aiguafreda de Dalt (41º 47′ 140 – 002º 15′ 293 – 597) i denoten que es tractava d’una gran casa de fins a tres pisos d’alçada.
No hi ha cap element que en permeti una datació clara, però està ben documentada al segle XVIII.
Possiblement la peça més interessant correspongui a la pica de rentar els plats, que corprèn per la seva extraordinària senzillesa. Està construïda amb tres pedres de pedra rogenca.
La peça central mesura 45 cm d’ample per 56 cm de llarg i fa una amplada d’entre 5 i 10 cm segons el punt en què es mesuri. La part central correspon a una ondulació de forma irregular, molt mal treballada, on es conservava una petita quantitat d’aigua que servia per rentar els plats. Un forat a la paret servia de desaigüe.
A dreta i esquerra d’aquesta peça se’n troben dues més, del mateix gruix. La peça de la dreta, de 45 cm d’ample és llisa i no presenta cap particularitat. En canvi, la de l’esquerra fa 52 cm i té la característica d’estar recorreguda per una petita regata per on s’escorria l’aigua que regalimava de la vaixella molla. Aquesta aigua anava a parar a l’interior de la pica (a la peça central). Aquesta fisura mesura 45 cm de llarg i la seva profunditat va augmentant a mida que s’acosta a la peça central, on fa un centímetre de fons. D’aquesta manera, l’aigua s’escorria més fàcilment cap a la pica.
La masia també conserva l’antic forn, avui dia esventrat, i un portal de mig punt, de pedra rogenca, molt gastat.
La pica del Saüc
Foto d'Antoni Gallardo (1931). 'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
Es tracta d’un petit refugi situat al costat mateix de la Casa Nova del Bruguer, de la qual dista una cinquantena de metres. Es troba al nord-est de les restes de la masia, en el punt 41º 47′ 901 – 002º 16′ 092 – 665.
L’entrada és de reduïdes dimensions (75 cm d’ample per 85 cm d’alt), la profunditat total d’1’50 m i l’amplada màxima d’1 metre. No hi ha cap indici de què hi hagués hagut cap tipus de porta. A la banda nord, gairebé a nivell del sòl, hi ha una petita fornícula de 37 x 35 cm i 47 cm de fons. El sostre és fet pel procediment d’acostament de filades progressiu, tot i que aquest procés no és massa accentuat.
El refugi està excavat dins del marge d’una de les feixes de conreu de la casa i la seva obertura mira al costat de ponent.
En un altre lloc s’ha defensat que la Casa Nova del Bruguer seria una construcció del segle XVIII. Aquesta hipòtesi es reforça per la proximitat del refugi a la masia, perquè, trobant-se a escassos cinquanta metres, no tindria cap sentit construir-hi un refugi tan precari.
D’altra banda, sembla clar que la zona dels Plans havia estat conreada antigament (possiblement des de l’edat mitjana?) i que l’explotació es feia a partir de refugis com aquest o alguns altres dels quals hem trobat alguns indicis a les rodalies. N’hi ha un al punt 41º 48′ 002 – 002º 16′ 082 – 659.
De tota manera, de moment no hem trobat cap manera fàcil de datar ni l’origen de la masia ni, encara menys, d’aquests refugis.
A l’extrem sud dels Plans, en terme d’Aiguafreda, es troben les ruïnes d’aquesta antiga masia (41º 47′ 885 – 002º 16′ 055 – 653). Actualment, tot i no quedar ni un pany de sostre, s’hi aprecien quatre estances diferents, en dues de les quals es veuen els arrancaments d’una possible volta catalana, tot i que també podria ser que es tractés del sostre d’una cisterna.
La casa tenia la porta orientada al sud, i donava a una petita era. Les parets són de pedra del lloc i tenen un gruix aproximat de 50 cm.
A la part sud-est de la casa hi ha les restes d’una edificació feta en un sòl rebaixat. En principi podria semblar una bassa, però l’estructura no sembla corroborar aquesta hipòtesi.
La casa estava rodejada de feixes que encara es conserven a la part de llevant. Un camí travessa aquestes feixes i marxa cap al sud, tot guanyant progressivament altura fins que va a parar a la masia del Bruguer.
En un altre lloc hem explicat el procés de delimitació de les parròquies del Brull i Aiguafreda en aquest indret. Els límits municipals actuals i els parroquials des de 1709 passaven per aquest lloc (en concret per lo Pla o boscos del Bruguer), on aquell any es plantà una terma. Segons la documentació, aquesta terma es posà sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras. La manera de referenciar aquesta fita permet pensar que la Casa Nova encara no existia, perquè hauria estat una referència molt més clara que no la que es va fer servir. Tot plegat permet afirmar que aquesta casa hauria estat construïda, com a molt tard, durant el segle XVIII.
Es troba a uns 150 metres al nord de l’antic castell de Cruïlles, al punt 41º 46′ 902 – 002º 15′ 318 – 587, al marge d’unes antigues feixes.El marge de la feixa és interromput per permetre l’accés al seu interior (per la boca del pou), mitjançant un corredor de dos metres de llarg.
Actualment es troba en molt mal estat i una alzina que ha crescut al seu interior denota el temps que fa que està en desús.
Té uns 4 m de diàmetre i la part superior del pou està construïda amb un mur circular de pedra seca.
La documentació de l’edat moderna és molt explicita quan recull que l’església de Sant Martí del Congost, antiga església parroquial d’Aiguafreda, patia problemes estructurals relacionats amb les filtracions d’aigua que baixaven de la muntanya. Aquests problemes varen arribar fins al segle XX, quan al 1917 es feren unes obres que permeteren descobrir tombes i materials d’origen romà (els darrers). Segons diu Josep Gudiol, al Butlletí del Centre Excursionista de Vic de març-abril de 1918, el setembre de 1917 es va “isolar el vell edifici per medi d’una vall” a causa -encara- de la humitat.
Per fer front a aquest problema, no sabem exactament en quin moment, es va construir un sistema de recollida i evacuació d’aigües freàtiques que encara avui dia es pot visitar. Es tracta d’un sistema de mines que, a diferència de la major part dels casos, el que pretenen no és trobar aigua, sinó evitar que aquesta arribi fins als fonaments de l’església i l’acabi esfondrant i humitejant.
És possible que la presència d’aquesta humitat expliqui el contrafort que presenta l’església de Sant Martí del Congost a la seva cara est (a la banda de l’altar major).
A l’altre costat del camí que passa a tocar del contrafort s’evidencia una entrada a una mina d’aigua, força baixa, normalment plena a vessar d’aigua que cau del sostre. A la tardor de 2011, unes obres de condicionament i reforma varen permetre trobar la boca d’una altra mina que es troba una desena de metres més amunt. Les seves mides són les habituals en aquests casos, o sigui, les justes per permetre el pas d’una persona i encara no completament dreta.
La peculiaritat d’aquesta mina és que, al cap d’un parell de metres de la boca, s’hi troba una bifurcació. Una galeria continua en direcció est, cap a l’interior de la muntanya, però als 4 metres de recorregut es troba obstruïda per unes arrels que han estat recobertes de pedra tosca. De tota manera, s’endevina una continuació.
Antic forn de calç que té la peculiaritat d’haver estat abandonat quan encara estava per posar en marxa i coure la calç. Es troba en el punt 41º 47′ 253 – 002º 16′ 553 – 835 i està indicat en el mapa de l’editorial Alpina.
Antiga masia que en la delimitació parroquial de 1709 apareix esmentada com a Brull Inferior: “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”. Avui dia no són més que uns munts de pedres enmig de la vegetació, només identificables per les referències cartogràfiques.
Ja no apareixia en les minutes de finals dels anys vint.
Es tracta de cases derruïdes, situades al vessant nord occidental de la Serra de l’Arca.
De cal Cabrer (41º 46′ 780 – 002º 15′ 676 – 665)) se’n conserven algunes parets (13 x 4 m). Era un mas rodejat de feixes de terra i amb una petita bassa al costat mateix.
Les runes de Vilargent (41º 47′ 389 – 002º 15′ 981 – 748) s’aixequen sobre la carena que acaba al collet de la Costa. Actualment està completament enderrocada i no s’hi aprecia res d’interessant.
Brucdemí (41º 47′ 470 – 002º 16′ 221 – 764) jeu amagada entre la vegetació, a la carena del mateix nom, una mica més al nord. Les parets més altes amb prou feines si fan mig metre d’alçada.
Finalment, de la Berlana no en queda cap rastre. El lloc on la situa el mapa de l’editorial Alpina (41º 47′ 318 – 002º 16′ 312 – 781) ha estat netejat i arrasat en els darrers temps. Només s’hi observen restes d’antigues feixes, però res que recordi un habitatge o construcció.
El dolmen de Cruïlles està situat a la zona de les pinedes. Hi podem veure dues grans lloses una mica ajagudes i la resta escampada pel voltant.L’any 2003 s’hi va fer una actuació de estudi i arranjament de l’entorn (font).
