Roca dels Guerrers

En el número 17 de la revista Ker vaig publicar un article sobre uns gravats de la Solana de la Cerdanya, entre els quals hi ha una figura d’un cavaller armat amb una llança i una dona que va a peu (pàgina 62).

En el seu  moment vaig pensar que podria tractar-se de gravats ibèrics, però tornant al lloc he trobat una pedra, que anomeno dels Guerrers, on hi ha tres personatges masculins (el penis és molt clar), armats amb llances. Sota d’un dells es veu clarament la paraula “Niula”, de manera que sembla que respon a una cronologia medieval.

Roca dels Guerrers, part superior

De moment no he pogut desxifrar la inscripció que apareix a la part de sobre, que segurament ens aportaria molta informació sobre el que es vol representar. La visió d’aquesta imatge em suggereix una lluita entre dos grups (pobles?), separats per un frontera (dues línies verticals, potser un riu). Les llances que porten ambdós guerrers són desproporcionades, i el cap de l’únic que es veu, molt petit.

El guerrer de la nostra esquerra és evident que va ser esborrat a cops de roc, però per sort en veiem els peus, la llança i el penis, que ja ens serveixen per afirmar que es tracta d’un altre guerrer. Tot porta a pensar que seria un enemic del primer.

La pedra fa un metre de llarg, i a la part inferior hi ha un altre guerrer gravat. En aquest cas no li veiem el cap, que en principi hauria de quedar darrere d’una ballesta que sembla que porta en una mà. A l’altra mà, ens apareix clarament una llança. No es pot assegurar que ambdós gravats formessin part de la mateixa composició.

Guerrer amb ballesta i llança

Pany de la Nativitat de Durro

L’església de la Nativitat de Durro, a la Vall de Boí, és una obra romànica dels segles XII o XIII. A finals del segle XV va ser incendiada per ordre d’Hug Roger III, comte de Pallars, perquè la població s’hi havia refugiat.

L’església presenta una portalada força senzilla i sobretot que fa la impressió de necessitar una bona neteja/restauració.

En canvi, el pany de la seva porta no té pèrdua. Segur que respon a una morfologia pròpia del romànic, però és l’únic cas que coneixem (que consti que el nostre coneixement no és massa ampli) que està decorat amb motius figuratius, més enllà dels habituals motius geomètrics, que també hi són presents.

Pany de la Nativitat de Durro

En ella veiem una figura antropomorfa que semblaria una dona, dins d’un tancat quadrangular delimitat per torres en els extrems, i acompanyada de dos animals. Un d’ells sembla que seria un òvid i l’altre podria ser un èquid. També s’hi pot veure un element ramiforme que segurament representa un arbre.

 

Sant Sadurní de Sallent

L’ermita de Sant Sadurní de Sallent, originària del segle XII, ha tingut una vida força moguda. Tal com diu la inscripció que podem veure en la fotografia, a l’entrada de l’edifici, aquest santuari va ser destruït per un llamp l’any 1784. Els i les habitants de Sallent la varen refer tres anys més tard, quan era rector Francesc Sarmentero (que després seria rector de Santpedor).

Làpida de Sant Sadurní de Sallent

El fet que en l’escut de la làpida apareguin una mitra i un bàcul fa pensar en la implicació en la reforma de qui havia estat bisbe de Vic, Bartolomé Sarmentero (bisbe entre 1752 i 1775). Potser eren de família? Algú ho sap?

Tina de Massarrubies

El Santuari de Massarrúbies es troba a Lladurs (Solsonès). Tot i que és d’origen romànic, va ser molt reformat durant el període barroc.

Tina de Massarrúbies

Al nord-oest de l’edifici religiós, sobre un petit cingle i tocant a la pista, es troba una tina rodona connectada per un canal subterrani amb un piador rectangular. La tina fa 1,86 m de diàmetre i actualment se’n pot veure una profunditat d’uns 80 cm. Per la seva part, el piador fa 1,52 x 0,90 metres.

Arner a Pont d’Orrit

A Pont d’Orrit (Pallars Jussà), hi ha dues coses interessants. La primera es troba just on comença el camí que puja a Sant Pere d’Orrit (hi passa un GR) i s’agafa al costat del que els mapes en diuen casa el Pastisser (aquí).

Molera de Pont d’Orrit

Com mostra la imatge, es tracta dels negatius d’unes quantes rodes de molí. N’hi ha com a mínim dos emplaçaments, a tocar del camí i de la casa.

La segona cosa que val la pena és l’arner que es troba a la mateixa banda de la casa on s’agafa el camí que porta a Orrit.

Arner a Pont d’Orrit

Tot i que avui dia no està en funcionament, encara es poden veure més d’una quinzena d’arnes colocades en posició horitzontal dins d’un cobert construit i tapat actualment per unes planxes d’Uralita.

Forn de la Figuera

La Figuera és una masia del terme de Vilanova de l’Aguda (la Noguera) que en alguns mapes apareix com si fos un castell. Encara no a cent metres de la casa-castell, es troba l’ermita de Sant Martí de la Figuera de l’Aguda. Tots dos monuments apareixen documentats al segle XI.

En la carena que segueix cap al sud, no massa lluny de l’ermita, hem trobat un parell de forns de ginebre, això sí, molt casolans.

El primer té forma rectangular i fa aproximadament 60 cm de llarg per 30 d’amplada. El conjunt compta també amb un regueró per recollir l’oli de ginebre.

Forn d’oli de ginebre de la Figuera

En la mateixa pedra, en trobem un altre que, aparentment, sembla més antic. La seva forma tendeix a ser quadrada, però no ho arriba a ser totalment. Deu fer uns 30 o 35 cm de costat. Aquest és molt més profund que l’anterior, i també presenta un regueró per recollir l’oli que s’hi produïa.

Segon forn de ginebre

I com que no hi ha dos sense tres, a la pedra del costat trobem una o dues creus (la segona no queda gens clara), gravades a la roca. Amb el GPS a la mà, entre aquestes creus i l’ermita de Sant Martí hi ha exactament 30 metres, que és la distància que habitualment cobria el territori sagrat (la sagrera) dels espais religiosos.

Creu de la sagrera

Si un dia us perdeu per la Noguera, us hi podeu arribar: és aquí.

Anagrama de Maria

Sant Miquel de les Canals

Tot i que no estava previst, com a continuació del post anterior, us poso una fotografia de l’anagrama de Maria que decora l’interior de l’ermita de Sant Miquel de les Canals (Berguedà).

Anagrama de Maria a Sant Miquel de les Canals

De l’ermita de Sant Miquel no en sabem pràcticament res. Com a molt, que se suposa que és del segle XII, tot i que hauria estat reformada posteriorment, sobretot al seu interior.

 

Sant Martí de Sentfores

Es tracta de l’antiga església de la parròquia, consagrada originalment l’any 1151. L’església va ser reformada en diferents moments, entre els quals finals del segle XVI i principis del XVII. A l’interior apareix gravada una creu, que possiblement sigui la creu de la consagració.

Sant Martí de Sentofes

L’església va ser abandonada a mitjan segle XIX i actualment està mig enrunada i la porta d’accés tapiada.

A l’interior es troben un parell de capelles laterals. En una d’elles es veu l’anagrama de Jesucrist, l’any 1598 i un anagrama que sembla que hauria de ser el de la Verge Maria:

Llinda en un altar lateral

Si ens fixem en la imatge de sota, veurem que l’anagrama de la Verge conté totes les lletres del nom de Maria (excepte la erra?).

Anagrama de Maria

El que resulta interessant és que hi podem veure una ve baixa junt a una i (que a vegades es va representar com una ve doble). Aquesta ve doble apareix en diferents llindes de la comarca, entre elles una d’una casa de Santa Maria d’Oló (sota l’anagrama de Jesucrist):

Llinda de Santa Maria d’Oló

Per tant, és força probable que aquesta mena de ve doble que apareix a la llinda sigui un anagrama de la Mare de Déu, tot i que sovint s’hagi dit que correspon als tres claus de Crist (que trobem en l’emblema de la Companyia de Jesús).

Si descartem que es tracti dels claus de Crist és perquè, quan l’any 1604 Ribadeneira va publicar el seu Flos sanctorum, la imatge que estem comentant apareix dins d’un cor, fet que permet pensar que no es tracta dels tres claus de Crist sinó del Cor de Maria. I Ribadeneira no és l’únic autor que en aquell moment va dibuixar aquests tres elements dins d’un cor.

Portada del llibre de Ribadeneira

Sabates contra les bruixes

Un bon amic m’acaba de dir que hi ha un cas documentat en què una persona es protegia de les bruixes deixant les seves espardenyes penjades a la porta de casa. Ho ha tret d’un llibre sobre els pobles abandonats, on trobem aquesta imatge i un peu de foto que diu “Aquestes espardenyes eren d’en Siset Costa d’Albons. Les tenia penjades a la porta per allunyar les bruixes i els mals esperits“.

Ja fa temps que em va sorprendre un cas català, com és el que us mostro en la següent fotografia:

Com es veu, es tracta de dues sabates desaparellades penjades dins d’una cabana, on figura clarament inscrit a la paret l’any 1950. Quin significat tenien?, si és que en tenien algun…

L’única cosa certa, és que sembla que en el món britànic el fet de guardar sabates amagades dins de les construccions (per exemple, enmig de les parets), va ser un element que servia per protegir-se de la mala fortuna (segons diu la Wikipèdia). Veig que si li demaneu a Google informació sobre “Concealed shoes” es portarà a diferents pàgines que en parlen.

Però, en coneixeu algun cas a casa nostra?

 

 

 

Inscultures a la Mora

Aquesta comunicació vol donar a conèixer els gravats rupestres i les cassoletes que es troben a la zona composta per terrenys del Buntsandstein (gresos vermells) de l’antiga parròquia de la Móra (municipi de Tagamanent), una zona que s’estén entre 750 i 1.300 metres sobre el nivell del mar. El conjunt inclou un centenar de cassoletes, vuit gravats (quatre d’inèdits) i 23 creus de diverses formes i mides.
La comunicació intenta aportar algunes hipòtesis sobre el seu origen i cronologia, però l’important és la seva descripció i documentació.
Paraules clau:
Inscultura, cassoleta cupuliforme, gravat rupestre, Tagamanent

Estudiosos_Montseny