Categoria: Arqueologia

Cassoletes de la Creu del Mas de Bondia

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Mas de Bondia és una vila closa espectacular del municipi segarrenc de Montornès de Segarra. De fet, només té un únic carrer al qual s’accedeix per una única entrada.

L’entrada, que es veu en la imatge que agafo en préstec de la Wikipedia, sembla l’accés a una masia, però en realitat és l’entrada al carrer del Portal, l’únic que formava la vila closa.

En aquesta imatge es veu una creu en primer terme i els elements que volem comentar es troben en la seva base. Es tracta d’un conjunt de cassoletes que semblarien prehistòriques, però a la base de la creu es troba gravada la data de 1950…

Cassoletes de la creu del Mas de Bondia
Base de la creu amb la data gravada

No sé si mai sabrem com és que una pedra amb cassoletes ha acabat fent de base d’una creu que teòricament es va erigir l’any 1950. Les cassoletes preexistien a la pedra que es va tallar? Es varen gravar després?  Si en sabeu alguna cosa, m’agradarà saber-la.

 

Contrapès a Sauvanyà

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Sauvanyà o Selvanyà és un poble abandonat que forma part del municipi de la Ribera d’Urgellet, a l’Alt Urgell. Actualment està format per una església dedicada a sant Esteve, tres o quatre cases que formen un nucli agrupat al costat de l’església, i diverses masies aïllades.

Com que no m’agrada copiar res i fer-ho passar per meu, us remeto al que ja està escrit sobre aquesta església.

 

En aquest nucli es pot trobar, abandonat, un contrapès de premsa de vi de manual, fet que ens estaria indicant que als seus 1.000-1.100 metres sobre el nivell del mar també s’hi prrduïa vi.

Contrapès de Sauvanyà

 

Roca dels Guerrers

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

En el número 17 de la revista Ker vaig publicar un article sobre uns gravats de la Solana de la Cerdanya, entre els quals hi ha una figura d’un cavaller armat amb una llança i una dona que va a peu (pàgina 62).

En el seu  moment vaig pensar que podria tractar-se de gravats ibèrics, però tornant al lloc he trobat una pedra, que anomeno dels Guerrers, on hi ha tres personatges masculins (el penis és molt clar), armats amb llances. Sota d’un dells es veu clarament la paraula “Niula”, de manera que sembla que respon a una cronologia medieval.

Roca dels Guerrers, part superior

De moment no he pogut desxifrar la inscripció que apareix a la part de sobre, que segurament ens aportaria molta informació sobre el que es vol representar. La visió d’aquesta imatge em suggereix una lluita entre dos grups (pobles?), separats per un frontera (dues línies verticals, potser un riu). Les llances que porten ambdós guerrers són desproporcionades, i el cap de l’únic que es veu, molt petit.

El guerrer de la nostra esquerra és evident que va ser esborrat a cops de roc, però per sort en veiem els peus, la llança i el penis, que ja ens serveixen per afirmar que es tracta d’un altre guerrer. Tot porta a pensar que seria un enemic del primer.

La pedra fa un metre de llarg, i a la part inferior hi ha un altre guerrer gravat. En aquest cas no li veiem el cap, que en principi hauria de quedar darrere d’una ballesta que sembla que porta en una mà. A l’altra mà, ens apareix clarament una llança. No es pot assegurar que ambdós gravats formessin part de la mateixa composició.

Guerrer amb ballesta i llança

Pany de la Nativitat de Durro

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’església de la Nativitat de Durro, a la Vall de Boí, és una obra romànica dels segles XII o XIII. A finals del segle XV va ser incendiada per ordre d’Hug Roger III, comte de Pallars, perquè la població s’hi havia refugiat.

L’església presenta una portalada força senzilla i sobretot que fa la impressió de necessitar una bona neteja/restauració.

En canvi, el pany de la seva porta no té pèrdua. Segur que respon a una morfologia pròpia del romànic, però és l’únic cas que coneixem (que consti que el nostre coneixement no és massa ampli) que està decorat amb motius figuratius, més enllà dels habituals motius geomètrics, que també hi són presents.

Pany de la Nativitat de Durro

En ella veiem una figura antropomorfa que semblaria una dona, dins d’un tancat quadrangular delimitat per torres en els extrems, i acompanyada de dos animals. Un d’ells sembla que seria un òvid i l’altre podria ser un èquid. També s’hi pot veure un element ramiforme que segurament representa un arbre.

 

Sant Sadurní de Sallent

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’ermita de Sant Sadurní de Sallent, originària del segle XII, ha tingut una vida força moguda. Tal com diu la inscripció que podem veure en la fotografia, a l’entrada de l’edifici, aquest santuari va ser destruït per un llamp l’any 1784. Els i les habitants de Sallent la varen refer tres anys més tard, quan era rector Francesc Sarmentero (que després seria rector de Santpedor).

Làpida de Sant Sadurní de Sallent

El fet que en l’escut de la làpida apareguin una mitra i un bàcul fa pensar en la implicació en la reforma de qui havia estat bisbe de Vic, Bartolomé Sarmentero (bisbe entre 1752 i 1775). Potser eren de família? Algú ho sap?

Tina de Massarrubies

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

El Santuari de Massarrúbies es troba a Lladurs (Solsonès). Tot i que és d’origen romànic, va ser molt reformat durant el període barroc.

Tina de Massarrúbies

Al nord-oest de l’edifici religiós, sobre un petit cingle i tocant a la pista, es troba una tina rodona connectada per un canal subterrani amb un piador rectangular. La tina fa 1,86 m de diàmetre i actualment se’n pot veure una profunditat d’uns 80 cm. Per la seva part, el piador fa 1,52 x 0,90 metres.

Arner a Pont d’Orrit

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

A Pont d’Orrit (Pallars Jussà), hi ha dues coses interessants. La primera es troba just on comença el camí que puja a Sant Pere d’Orrit (hi passa un GR) i s’agafa al costat del que els mapes en diuen casa el Pastisser (aquí).

Molera de Pont d’Orrit

Com mostra la imatge, es tracta dels negatius d’unes quantes rodes de molí. N’hi ha com a mínim dos emplaçaments, a tocar del camí i de la casa.

La segona cosa que val la pena és l’arner que es troba a la mateixa banda de la casa on s’agafa el camí que porta a Orrit.

Arner a Pont d’Orrit

Tot i que avui dia no està en funcionament, encara es poden veure més d’una quinzena d’arnes colocades en posició horitzontal dins d’un cobert construit i tapat actualment per unes planxes d’Uralita.

Forn de la Figuera

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

La Figuera és una masia del terme de Vilanova de l’Aguda (la Noguera) que en alguns mapes apareix com si fos un castell. Encara no a cent metres de la casa-castell, es troba l’ermita de Sant Martí de la Figuera de l’Aguda. Tots dos monuments apareixen documentats al segle XI.

En la carena que segueix cap al sud, no massa lluny de l’ermita, hem trobat un parell de forns de ginebre, això sí, molt casolans.

El primer té forma rectangular i fa aproximadament 60 cm de llarg per 30 d’amplada. El conjunt compta també amb un regueró per recollir l’oli de ginebre.

Forn d’oli de ginebre de la Figuera

En la mateixa pedra, en trobem un altre que, aparentment, sembla més antic. La seva forma tendeix a ser quadrada, però no ho arriba a ser totalment. Deu fer uns 30 o 35 cm de costat. Aquest és molt més profund que l’anterior, i també presenta un regueró per recollir l’oli que s’hi produïa.

Segon forn de ginebre

I com que no hi ha dos sense tres, a la pedra del costat trobem una o dues creus (la segona no queda gens clara), gravades a la roca. Amb el GPS a la mà, entre aquestes creus i l’ermita de Sant Martí hi ha exactament 30 metres, que és la distància que habitualment cobria el territori sagrat (la sagrera) dels espais religiosos.

Creu de la sagrera

Si un dia us perdeu per la Noguera, us hi podeu arribar: és aquí.

Anagrama de Maria

Publicat el by Francesc Roma Casanovas
Sant Miquel de les Canals

Tot i que no estava previst, com a continuació del post anterior, us poso una fotografia de l’anagrama de Maria que decora l’interior de l’ermita de Sant Miquel de les Canals (Berguedà).

Anagrama de Maria a Sant Miquel de les Canals

De l’ermita de Sant Miquel no en sabem pràcticament res. Com a molt, que se suposa que és del segle XII, tot i que hauria estat reformada posteriorment, sobretot al seu interior.