La por a Sant Martí

Diuen que el jovent de Sant Martí que anava a Centelles per divertir-se, després de la guerra, quan tornava a casa de vespre, per allà a sota les Comes, els sortia la por. Un dia varen decidir posar-hi remei.

Quan la tartana amb què pujaven tots plegats va haver passat l’indret, després que els aparegués la por, un dels nois, que s’havia quedat enrere expressament, va veure un llum que pujava cap a la rectoria. Com ja ho tenia previst, li va tirar un tret, no se sap si de sal o de balins (segurament de balins).

El cas és que el dia següent, a cal metge (el doctor Roldán) es varen trobar amb el mossèn, el rector Martí Morera, amb tot el cul ple de balins. Quan el metge li demanà què li havia passat, aquest va dir que caçant se li havia disparat l’arma i l’havia ferit a les cuixes. Però el metge va dir que no podia ser, que si hagués estat una escopetada des de tan a prop hi tindria un gran forat, i no un escampall tan gran de balins.

Hi ha qui assegura que aquesta escena la varen veure alguns testimonis que en podrien donar fe.

També es diu que al forn de la masia de la Serra hi sortia por.

L’assassinat d’en Bonnoi

Can Bon Noi era una casa que es trobava sota el Còmics, sembla que molt a prop de la carretera de Sant Feliu. Durant la guerra civil, un dels homes de la casa era considerat un espia (al servei del comitè revolucionari?). Era un germà dels propietaris del Pujol.

La seva condició d’espia va fer que unes persones de can Farigola li tallessin el coll amb un volant (falç) al carrer de les Comptesses. Varen deixar el cos allà mateix i quan el varen trobar el seu propi gos se n’havia menjat la meitat.

El grau del Rouret

Al grau del Rouret, al nord del torrent del Tro, hi ha uns feixons i una bassa. Es diu que al cingle hi havia un forat a la pedra amb un rusc, d’on en regalimava mel. El nostre informant hi havia anat a menjar-ne. Un dia el varen esberlar amb un parell de barrinades.

Parlant d’aquesta zona, ens diuen que després de la guerra hi havia gent que anava a robar menjar a les masies del pla de la Garga. Si els atrapaven, els feien saltar per aquests cingles. Segurament encara es trobarien els seus cadàvers a sota, si es busqués bé.

Elaboració del carbonet

Caldera de fer carbonet (Castellsagué)
Caldera de fer carbonet (Castellsagué)

La producció de carbó vegetal és avui dia força ben coneguda gràcies a la bibliografia que s’ha publicat en els darrers anys. Malgrat tot, ens quedava un dubte sobre el procés d’elaboració del carbonet. Segons Cèsar Gutiérrez, el carbonet és un tipus de carbó vegetal de baixa qualitat elaborat a partir de matèria vegetal que no es prou gruixuda per poder-ne fer carbó (productes de tallades, d’esmatassades, etc.). Tot i les similituds quant al procés de producció i al resultat final, cal diferenciar ambdós processos. Segons Jaume Enric Zamora, l’anomenat carbonet es feia de les branques d’alzina més primes, en uns sots (o súties) que, una vegada plens, es tapaven amb terra o amb llaunes. Quan el carbó estava a punt, s’apagava amb aigua.
Aquests dos tipus de carbó servien per cuinar (font).

D’entrada, diguem que hi havia dos sistemes de producció de carbonet i que sembla que la frontera entre la utilització de l’un i de l’altre és aquell any que va fer tan fred (segurament als anys seixanta del segle XX):

1 – Es fa un sot al terra i s’hi crema la llenya a dins. Quan el sot és ple de caliu, es cobreix amb una plantx metàl·lica i es recobreix amb terra. Al cap de dos o tres dies es treu el carbonet. Normalment els sots són de forma quadrada o rectangular i encara en trobem força en la nostra geografia.

2 – Més tard es va substituir el sot al terra per una caldera de metall (que no s’enterrava). Aquesta s’omplia de llenya i es tapava amb una tapa també metàl·lica i es cobria de terra.

La mida del sot (sútia?)1 depèn del que s’hagi de transportar la llenya. Evidentment, es busca economitzar esforços.

Si hi ha aigua a prop, es fa una plaça rodona (que rep el nom de carbonera), sense fer-hi sot i es tira aigua i es remena per apagar-la.

El material que es carboneja amb aquest sistema són mates i branques primes (com a molt, gruixudes com el braç). La llenya més gruixuda es feia servir per fer carbó (sistema més conegut). En alguns casos, però, les branques dels pins eren prou gruixudes per ser aprofitades per a altres usos. En aquest cas, rebien el nom de torrats (peces de fusta que es podien vendre com a llenya, que a vegades eren arreplegats de manera irregular pels carboners).

S’utilitza sobretot la fusta de pi, que bé es talla expressament (les branques) o bé s’utilitza el producte de les esporgades que es feien per fer llenya (brancada). La fusta d’alzina, amb aquest sistema, no es podia tocar (suposem que es tracta d’un costum consuetudinari); sembla ser que estava reservada per als carboners que feien carboneres apilades. Les branques es tallaven a la mida de la caldera, de manera que s’hi posessin planes (així cremen més a poc a poc). També es feia carbonet amb brucs o romanins, és a dir, qualsevol tipus de matèria vegetal que pogués cremar (normalment barrejada amb la llenya del pi i mai els matolls tots sols).

Amb els residus de biomassa es feien gavells (que no es lligaven) i es recollien amb una forca de fusta (segurament feta d’alzina) i es tiraven dins de la caldera. La forca servia per dur la llenya a l’esquena, penjada a l’espatlla. D’aquesta manera evitaven cremar-se (cal recordar que, en ser metàl·lica la caldera, aquesta adquiria una temperatura molt alta i, per tant, no es podia tocar amb les mans). Per ajudar aquest procés d’alimentació de la caldera, s’aprofitaven els pendents naturals, de manera que es pogués carregar aprofitant la pujada natural del terreny.

La fusta d’alzina no es feia servir per fer carbonet, perquè el carbó que en sortia era massa dur i trencava les paperines del carbonet que s’envasava per a la seva venda.

El nostre informant ens explica que a la masia del Fabregar (Sant Martí de Centelles) en feien un camió cada setmana que enviaven a Barcelona per vendre el carbonet als seus clients. El cobrament dels carboners era a tant per sac (comissió); en un moment indeterminat es cobraven 15 pessetes per cada sac (d’espart). D’una sola caldera es podien arribar a treure fins a 17 o 18 sacs de carbonet a mitja tarda, quan la caldera ja era plena. Això feia que no calgués quedar-se a dormir a bosc, tot i que algunes quadrilles ho feien habitualment (però utilitzaven una masia deshabitada a prop de Granera).

En un cas es va arribar a fer servir una caldera de vapor d’una fàbrica, arreglada per un ferrer, però pesava molt i costava d’apagar-ne el foc. El problema de les calderes era transportar-les d’un lloc a l’altre pel mig del bosc. I ai las! si us queia rostos avall!

Quan s’encenia la caldera, calia vigilar de no anar molt de pressa en el procés de cuita, perquè si no es formava prou brasa, apareixia una mena de pasta anomenada l’empanada o cremaiot que no servia per a res. La culpa era de què la llenya havia cremat massa de pressa.

A la imatge superior veiem una caldera de fer carbonet que es troba en uns camps poc abans d’arribar a Castellsagué (Tagamanent). Fa dos metres de diàmetre i un i mig d’alçada. També es conserven dues tapes metàl·liques. A la dreta de la caldera es veuen uns sacs de carbonet preparats per dur a vendre. La fotografia es va fer a finals de l’any 2011.

_____

1Segons el diccionari Alcover-Moll, clot fet a terra on cremen la llenya per a fer el carbó (Olot, Anglès)

Com curar-se les berrugues?

Recollim un costum tradicional de la parròquia de Sant Martí de Centelles, que era viu després de la guerra civil i que fa referència a la curació de les berrugues:

S’han de colgar tants grans de ginebre com berrugues es tinguin a sota d’un roc, resar un parenostre i no moure’l mai més. És possible que s’hagi de fer sense tocar els grans.

 

Cova del Carme

Aquesta cova artificial es troba en un aflorament geològic de pòrfirs (roca ígnia intrusiva). Es tracta d’un indret de gran interès paisatgístic, situat en el punt 41º 42′ 970 – 002º 16′ 533 – 439. La cova, amb algunes figures religioses, es troba tancada per una reixa i un cadenat. Hi ha un parell de bancs per seure al seu davant.

En aquest indret, als anys cinquanta, tenia lloc un petit aplec el dia de la Mare de Déu del Carme, amb la participació de gent del poble i escolars. Com diu Anna Gómez, “Aquesta tradició sembla que es va originar al mateix segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s’hi feia cap altra activitat.”

S’hi accedeix des de la font d’en Llanes, agafant el camí que marxa cap al sud (el més elevat de tots). S’hi pot arribar seguint la pista, però millor agafar el caminet que permet fer drecera.

 

Cova del Carme
Cova del Carme

El Bassau

Teuleria del Bassau
Teuleria del Bassau

Actualment, del Bassau, amb prou feines en queden quatre rocs en el punt 41º 47′ 126 – 002º 19′ 773 – 1144. El primer esment de la masia l’hem trobat l’any 1724, però segurament ja existia d’abans. És possible que la casa prengués el nom d’un biot proper, perquè en una consueta de 1666 es diu que la rodalia de la Móra “(…) sen va desde Terrús per lo Camí Real enllà fins al Pla del Bassau y després sen va per dit Camí Real qui va a Sant Sagimon fins a camp de Bernat (…)”. El pla del Bassau era un lloc humit fins no fa massa dècades, fins al punt que aquí (41º 47′ 186 – 002º 19′ 186 – 1159) es va construir una teuleria, de la qual no en queda pràcticament res a part del topònim i algunes restes de teules.

Hem buscat alguna cosa que recordi una teuleria en dues o tres ocasions, però sense èxit. Només les restes de les teules i el mur que es poden veure en les fotografies.

De tota manera, l’existència de la teuleria i de la masia ha estat comprovada per memòria oral. Efectivament, en Ramon del Boscàs l’estiu de 2011 ens va confirmar la situació de la Teuleria i ens va explicar que no era una casa, sinó una explotació temporal. També digué que l’aigua la recollien d’un petit biot que hi ha allà mateix, que per poc que plogui s’omple d’aigua. Per tant, només podien fer les teules després de ploure. Calia coure-les. És possible que aquesta feina la desenvolupessin persones expertes en la seva realització.

Restes de teules de la teuleria del Bassau
Restes de teules de la teuleria del Bassau

 

Creu de l’Agustí

Creu de l'Agustí
Creu de l'Agustí

Es tracta d’una petita treu metàl·lica de 30,5 cm d’ample per 40 cm d’alçada, situada sobre un roquissar a prop del coll de la Creu de l’Agustí (41ª 45′ 127 – 002º 18′ 466 – 1072).

Aquesta creu, durant molt temps es va creure que havia desaparegut a causa d’un despreniment. Però l’Eloi ens va indicar que encara existeix.No sabem si és l’original o si algú la va reposar en el seu lloc.

Segons la tradició popular, “una pubilla de la masia de Ca l’Agustí, festejava amb l’hereu del mas del Bellit i aquest sovint feia el camí per anar-la a veure. Una nit d’hivern negra i gebrada, després del festeig el noi va agafar el camí de tornada cap a casa, camí del Sot de les Credes, que és un punt de pas dificultós, on va tenir una topada amb una llopada famolenca. Els familiars trobaren, l’endemà al matí, a l’estret pas unes poques restes de la seva roba. Per recordar el fet es posà una petita creu metàl·lica sobre una de les roques“.

Per trobar-la, des del revolt que descriu la pista que travessa el pla de la Calma, continueu la carena del Passarell fins que trobeu una petita bassa al coll. La creu és a una cinquantena de metres, sobre un roquissar, just en un lloc on es veu que hi va haver un despreniment. És a un centenar de metres de la pista, just a dalt de la carena, com dèiem, sobre una roca.

 

 

Cova de la Mare de Déu de Tagamanent

Cova de la Mare de Déu de Tagamanent
Cova de la Mare de Déu de Tagamanent

Es tracta d’una balma que es troba al peu de la cinglera, prop del camí que puja a dalt del turó de Tagamanent, a uns cent metres del collet de Sant Martí (41º 44′ 853 – 002º 17′ 778 – 1010).

La cavitat té unes dimensions aproximades d’ 1’40 m d’alçada i uns 4’2 cm d’alçada fins les estructures conservades. Hi queden les restes de la capella, dues parets que separen la cavitat de l’estructura construïda. L’edifici, de planta rectangular de 3,5 x 3 metrees, tenia una cobertura en volta de canó d’una amplada de 60 cm. La tècnica constructiva es basa en carreus de pedra local més o ménys ben escairada i lligats amb argamassa.

En els murs encara es conserven restes d’estuc de color blanquinós-groguenc amb dibuixos geomètrics pigmentats en vermell que formen una mena de quadres; i al lloc on deuria anar l’altar, es troba un fragment d’estuc i un grafit amb forma de creu i amb el número 6.

Continua la lectura de “Cova de la Mare de Déu de Tagamanent”

Creu de Can Plans

Es troba en un coll entre can Plans i Sant Cristòfol de Monteugues (41º 43′ 130 – 002º 17′ 516 – 612), amb vistes cap al Vallès i cap a Tagamanent. Segons la tradició, es va aixecar en aquest lloc per recordar la mort d’un infant per l’atac d’un llop famolenc.

Creu de Can Plans
Creu de Can Plans