Restes d’una masia situada al nord del castell de can Bori (Samalús) (41º 41′ 732 – 002º 18′ 851 – 521). El conjunt insinua una construcció de 10 m d’ample per 5 m de profunditat, orientada al sud, on segurament estava la porta principal, dividida en dos espais diferents. Podria ser que el conjunt hagués estat una mica més gran, però a simple vista no s’evidencia res en aquest sentit.
A l’extrem occidental hi ha el forn de pa, encara ben visible tot i tenir la boca desfeta.
El conjunt s’aixeca sobre un espai de feixes fetes amb pedra seca. Just al davant de la casa, una feixa força àmplia hauria fet les funcions d’era.
Ardericó és una antiga masia convertida actualment en refugi de muntanya, situada a la banda sud de la serra de Catllaràs (Situació). Fa algunes setmanes ens hi vàrem arribar per plaer i per prendre vistes de les trumferes, que sabíem que existien però que no havíem pogut visitar. Ara hi hem tornat, seguint un magnífic itinerari, que ens ha dut a visitar tres d’aquestes trumferes i a localitzar les runes d’una altra que caldria verificar.
Entre les dades del nostre itinerari i aquest altre en tindreu prou per trobar-les. Si no, també ho podeu preguntar al refugi.
Les trumferes d’Ardericó són de planta rectangular, d’aproximadament 4 m de llarg per 2,5 d’ample, i una altura que arriba a més de dos metres. La coberta és feta amb un arc de mig punt (volta de canó), construït amb pedra relligada amb morter i alguna teula. Presenten dos orificis a la part superior i un tercer a mitja altura (més o menys on s’inicia la volta) per on s’introduïen les patates. A la part de sobre està recobert amb terra i alguns vegetals.
Es pot accedir al seu interior per una porta petita (aproximadament un metre d’altura i uns 70 cm d’amplada). De les tres trumferes, una té la boca rebentada, però les altres dues (la més oriental i la més occidental) es troben completes. La que està situada just a tocar del torrent i a sota la casa tenia una data gravada a la volta, però malauradament no l’hem poguda llegir.
Trumfera d’Ardericó. Vista Interior
Si us interessa el tema, potser us pot agradar llegir això.
Pel que sabem en aquestes trumferes es guardaven les patates de llavor, que situades a aquesta alçada (Ardericó està a 1.300 m sobre el nivell del mar) no eren atacades pel temut escarabat de la patata. Ens consta que la gent feia quilòmetres per anar a buscar el planter que després es plantava en camps de menor alçada i més a prop de les àrees urbanes. Un dels llocs que s’hi havia especialitzat era Peguera, però als anys quaranta del segle XX ja es deia que un virus va desacreditar les llavors de l’Alt Berguedà, que abastien la meitat del nostre país. A partir de llavors, aquest producte es va produir més a ponent, a les estribacions pirinenques de Lleida, o bé eren importades de Burgos o fins i tot de Bretanya.
La Vall de Claror (Andorra), junt amb les de Perafita i Madriu, ha estat declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, fonamentalment perquè en ella es conserven mostres de patrimoni existencial que ens parlen de la vida als Pirineus des del Neolític. Una d’aquestes mostres són els orris, estructures de pedra seca que es feien servir per munyir les ovelles.
Orri a la Vall de Claror
Potser l’element que més defineix un orri és el passadís on els animals “feien cua” tot esperant el torn de ser munyits (vegeu la foto superior). Això no treu, però, que en alguns indrets la paraula orri es faci servir per fer referència a la cabana dels pastors. En aquest conjunt (orri + pleta + cabanes) es fabricaven i emmagatzemaven temporalment els formatges. Durant l’estiu, el bestiar pasturava per la muntanya i tornava cada dia a aquest lloc per ser munyit. Segons David Mas i Canalis, l’orri consisteix en un passadís delimitat per un mur de pedra seca a banda i banda, de forma sinuosa i d’entre 20 i 60 metres de llargada, obert per un extrem, mentre que a l’oposat hi havia un petit recinte on es posava el pastor per munyir els animals. Sempre hi ha una cabana o dues formant part de l’estructura, i a vegades una pleta.
A nivell arqueològic, l’explotació pastoral apareix molt ben documentada al Madriu, amb l’eclosió de l’explotació dels orris a partir del segle XIV i una ocupació important a partir de la baixa edat mitjana i en època moderna i contemporània (Mas i Canalís).
El treball de David Mas va fer que, a inicis d’agost, ens traslladéssim fins a la vall de Claror per visitar tres d’aquests orris i passar unes hores enmig d’aquest paisatge ancestral. La nostra sorpresa va ser majúscula quan, sobre el terreny, vàrem veure que hi havia restes d’altres dos orris (de manera que n’hi ha, en molt poc espai, com a mínim cinc) i algunes cabanes que sembla que no estan referenciades.
Cabana de Claror
La veritat és que no podem fer altra cosa que recomanar la visita a aquest racó de pau andorrà. Nosaltres ho vàrem fer des de la Rabassa, que ens va semblar que seria el camí més ràpid. Ara sabem que no és el més agradable paisatgísticament parlant. D’altra banda, no volem afegir res més al que ja n’ha escrit David Mas, de manera que
Podeu trobar la ruta aquí.
I l’article de David Mas, aquí.
Refugi de Claror, el camp base per visitar la vall i els orris
Al nord-oest del turó de les Queredes, a tocar de la pista que baixa a la font Pomereta (41º 49’ 615 – 002º 20’ 485 – 1254). Localització.
Cabana de Fontsavellar
Cabana de planta quadrangular, d’entre 2,5 m i 3 m de costat i sostre de volta de canó amb un arc lleugerament rebaixat. La coberta presenta restes d’argamassa i sembla que hauria estat feta amb una cintra. En el punt més alt fa 1,80 m d’altura i la planta té uns 5-6 m2. A la banda sud hi ha un petit armari d’uns 40 cm x 30 cm aproximadament i a la cantonada nord-oriental hi ha un forat que fa de xemeneia i al terra una petita llar de foc, just a tocar de la porta, que és rectangular (aproximadament 1,20 d’alçada per 80 cm d’amplada). La porta, de llinda plana, és de fusta i es conserva sencera, tot i que actualment està encallada. Està collada a la paret amb unes frontisses de ferro. A l’interior es conserven restes d’ampolles i un parell de sabates que fan pensar en una ocupació força recent. També hi ha uns empostissats de fusta que serveixen a manera de bancs per seure. Per la part de fora, la cabana està coberta per terra i herbes.
Just al davant de la cabana, molt embardissat, es conserven les restes d’un corral, fet amb un ampli mur de pedra i dividit pel mig en dues parts. Deu tenir uns 300 m2.
A uns vint metres al sud-est de la cabana hi ha una pedra plana amb una inscripció que diu “Fonseballa cabida 237 cuarteras (…)” i segueix amb dues is llatines (o dos uns) seguits d’un zero i, per sota, ja pràcticament il·legible es podria intuir que fa referència 110 quartans (però no es pot assegurar).
Agraïm a Joan Campanyà les dades que ens va facilitar per retrobar la cabana i, sobretot, la pedra.
Aquest orri es troba un centenar de metres a ponent i per sobre de la cabana de Gombrèn. Per arribar-hi, des de Fontalba agafem el camí que condueix a Núria i al cap de tres quarts d’hora passem pel costat de la cabana. Podeu fer servir aquest itinerari.
El que es veu a la fotografia és una pleta d’uns cinquanta metres de llarg amb un corredor per munyir el bestiar i les restes d’una barraca de planta rodona enfonsada. A sota, a tocar del camí, hi ha la cabana de Gombrèn, de planta circular i sostre de falsa volta, cobert de gleva. Fa gairebé cinc metres de diàmetre i a l’interior hi ha tres fornícules. La porta, orientada a l’est, és força baixa, i els murs amples.
La transhumància ha estat un dels fenòmens més importants en la història econòmica del nostre país i un dels que més impacte va generar sobre el medi ambient. Sortosament, en els darrers anys s’han realitzat estudis de major o menor amplitud que complementen alguns treballs esdevinguts ja clàssics. Tenim, també, un mapa de camins ramaders publicat per la Fundació del Món Rural i l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
El comptador de la Cot (Gombrèn, Ripollès)
Més enllà d’això, el passeig per alguns d’aquests camins esdevé un exercici interessant i saludable. Els camins que feia servir el bestiar acostumen a no tenir pendents massa accentuats i eren originàriament suficientment amplis com per permetre el pas de més d’un cap de bestiar en paral·lel. Bona part d’aquests camins eren empedrats, sobretot en les parts més pendents o abruptes.
Un element interessant que s’hi pot trobar són els comptadors. Normalment es diu que un comptador és una obertura de dimensions no massa grans, feta a la paret d’una pleta o corral que servia per facilitar el pas individualitzat del bestiar oví i cabrum i si convenia poder-lo comptar.
Al Ripollès, coneixem dos d’aquests comptadors. El primer una mica més al nord de la Cot (Gombrèn) i el segon just a mig Pujant del Taforc (o d’Altaforc). A diferència dels casos descrits anteriorment, en aquests exemples els comptadors eren passos estrets entre roques verticals, que en alguns casos semblen haver estat tallats a la roca i presenten murs que acaben de definir el circuït que han de seguir els animals. També sembla que tenien espais d’aturada per al bestiar que no podia travessar tot de cop el comptador.
Es troba en el camí que va des del coll de Tres Pics al refugi de Coma de Vaca (42º 22′ 975 – 002º 13′ 879 – 2281).
La barraca és de planta més o menys rectangular (5,40 m x 2,50 x 1,70 m, aproximadament), amb una porta a la banda sud-oest (1,10 m x 0.60 m). Enganxat a la seva banda oest sembla que hi hauria hagut un petit tancat, avui dia molt malmès. La coberta presenta una estructura curiosa: la meitat està feta amb una falsa cúpula de pedra, mentre l’altra meitat és coberta amb 5 bigues que es recolzen en una de travessera. Curiosament, la part que conserva la gleva és la que té la coberta de bigues.
A l’interior hi ha 4 fornícules o armaris a la paret de la banda est, i dues finestres o respiradors a la sud.
Al costat nord i est hi ha una gran pleta, força pendent, i a tocar de l’angle sud-oest de la barraca una pedra amb un forat que podria correspondre a la polleguera d’algun tancat.
Al nord-oest de Ribes de Freser, relativament a prop de mas Segura (42º 18′ 738 – 002º 09′ 520- 1124) es troba un forn, que no sembla ser massa antic, de morfologia peculiar. Està construït amb pedres de mides i materials diferents, extretes del lloc, relligades amb ciment i amb les juntes arrebossades a la part inferior.
Part superior del forn
La part superior està formada per un espai quadrat de 3,30 m de costat, dins del qual hi ha el forn pròpiament dit (2 m de diàmetre). L’estructura fa 3,5 m d’altura per la banda sud. Al nord, està enganxat a un marge i per accedir a la seva boca superior es va construir una volta rebaixada coberta de sorra i pedres.
Boca oriental del forn
Curiosament, la boca no s’obre a la banda sud (en perpendicular al marge), sinó que presenta dues boques comunicades als costats est i oest. Això permetia introduir la llenya per tots dos costats. Les boques inferiors fan 1,45 x 1,50 m. Al costat est, la presència de la boca del forn i de la volta que aguanta l’accés superior fa la impressió que sigui un forn de dues boques. A més a més, a la dreta de les dues boques, excavat en el marge hi ha un espai quandrangular que devia servir de refugi als fornaires.
De moment no sabem a què estava destinat. S’agrairà qualsevol tipus d’informació.
Aprofiteu el viatge per arribar-vos a les mines de can Paloca.
Als sud del turó de Pujalt (41º 46’ 109 -002º 04’ 193 – 788). Quan es va fer la visita es trobava desclavada.
Fita de 60 cm d’altura, amb un tall transversal de 15 cm x 20 cm, tallada en gresos. En un dels costat hi ha el castell que identifica el terme municipal de Castellterçol, mentre a l’altra hi ha gravada una ema minúscula, que sembla que correspon a l’antic municipi de Marfà. Si aquesta atribució és certa, la fita correspondria al període que va entre 1812 i 1827.
Segons la Wikipèdia, es troba a prop del límit amb Castellterçol, a llevant de la Closella i al nord-oest del Pedrós, al terme de Castellcir, a l’enclavament de la Vall de Marfà, tot i no pertànyer a l’antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, que tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827. Al 1847 es va unir a Castellcir. Localització.
Pujalt (Castelllcir)
La casa presenta una estructura força clara: una zona construïda –potser ampliada- al segle XVII (com es veu en una llinda d’una finestra de la casa) a la que es va adossar, per la banda de llevant, un edifici i segurament també una tina. La porta d’entrada a aquest espai duu la data de 1799. La tina hauria de ser construïda en aquesta data o posteriorment.
Llinda de la tina de Pujalt
La càrrega i el trepitjat del raïm es feia per una obertura que hi ha a la banda de llevant, aprofitant un desnivell. Aquí hi ha la tina pròpiament dita, de forma cilíndrica amb un rebaix per al brescat, construïda amb cairons sense esmaltar. Dins de la casa s’observa la possible boixa (un tub metàl·lic que sembla connectar amb l’interior de la tina).
Just al davant de la boixa, a la que era la paret principal de la casa, hi ha el que aparentment sembla una porta amb una llinda plana de fusta. Aquest era el lloc on hi havia la premsa per a la brisa, perquè la gran fusta és el mascle del cargol de la premsa. La resta de l’aparell de premsat ha desaparegut, tot i que caldria estudiar més a fons unes pedres d’un dels costats de l’obertura.
Patrimoni Existencial 