Situada al sud de can Cuixes, sobre el torrent de l’Aliguer (41º 44’ 292 – 002º 11’ 812 – 633).
Actualment només en queden els fonaments, però encara se’n pot resseguir el perímetre, un perímetre que fa 10,5 metres de llarg (direcció nord-sud) per uns 7-9 metres d’ample. Sembla que el seu interior estaria dividit en quatre estances i que a la banda nord hi hauria hagut el forn i, per tant, la cuina. Una part de la paret occidental de la casa sembla que ha estat destruïda en la construcció de la pista que passa pel seu costat.
Els murs que es conserven, amb prou feines un metre a les cantoneres, estan fets amb pedra local i fang, i fan 60 cm de gruix. No hi ha cap indici de les obertures que permetien accedir a la casa.
La gent en diu la Casanova, sense cap indicació més.
L’expansió agrària dels segles XVII i XVIII va dur a roturar algunes terres en els límits entre Castellcir i Sant Martí de Centelles.[1] A partir d’aquest fets, varen aparèixer una sèrie de conflictes, sobretot per saber a quina parròquia calia pagar els censos. Això va provocar que la documentació sobre aquesta zona sigui encara avui dia molt abundant.
Fita número vuit
En tota aquesta documentació apareix una delimitació parroquial que va caldre revisar a finals del segle XVII i principis del XVIII. En aquest context, la presència de topònims resulta espectacular. Així, apareixen algunes masies que avui dia han desaparegut totalment: el mas Bugara (i el mas Buguera, que podria ser el mateix), el Pla de Bruguet, unit al mas Castell, la balma de Bruga, habitada al 1720.
En aquest context, entre 1650 i 1660 es fixen tres murons i es diu que la parròquia de Sant Martí de Centelles arriba fins al torrent del llop.[2] Encara avui dia el DCVB diu que un muró és un “Munt de pedres amb què es resguarda una fita o terme”, en castellà, mojón. També aquell any va morir un olier en aquella zona, fet que fa que la documentació també en parli.[3]
Més al sud del torrent de la Font del Llop, que actualment no constitueix el límit dels dos municipis, a ponent de Puig Oriol, al sud de la carena (41º 46’ 241 – 002º 11’ 305 – 900) hi ha una fita de terme i al sud, just al cap d’un cingle que forma el que el mapa de l’ICC anomena Serra de Barnils (41º 46’ 051 – 002º 11’ 338 – 867), hi ha unes creus gravades en una roca que segurament corresponen al límit parroquial.
El muró o fita de terme porta gravat en dos dels seus costats el número vuit i té una planta en forma d’ela, de 20 cm per 25 cm. A la cara de llevant hi ha una inscripció que podria ser una “I M” que no hem sabut desxifrar. Actualment sobresurt uns 40 cm del nivell del sòl i està fet en pedra rogenca.
Més al sud, com dèiem, hi ha tres creus gravades sobre la roca del sòl, clarament visibles i restes d’altres creus avui dia molt desgastades, tot i que es conserva una ratlla força marcada. Són unes creus d’uns 10 cm de llarg. Al costat hi ha una cassoleta rodona d’uns 13 cm de diàmetre i 4 cm de profunditat. Tot plegat sobre el cingle, a escassos metres del penya-segat, en un lloc amb una àmplia panoràmica i visible des de lluny.
Val la pena remarcar que creiem que cap d’aquests dos elements no semblen correspondre a la delimitació parroquial del segle XVII.
Creus de terme
[1] El pla de Bruga es va roturar als anys 1722, 1723 i 1724. ABEV, Centelles, Sant Martí, W/3.
Oficialment es troba en terme de Castellcir, però a molt poca distància de Sant Martí de Centelles.
Es tracta d’un indret al nord del Collet de la Terma, en una zona ombrívola i obaga. Aquest emplaçament ha permès la presència d’un petit clap de fageda enmig de boscos de roure o alzines. Al centre d’aquet espai es troba una font que es diu que té aigües sulfuroses. El topònim es documenta al 1237 com a Silva Nigra (Garcia-Pey, ; 127)
Tradicionalment ha estat un lloc d’atracció de visitants locals i forasters, com ho proven les diverses inscripcions que es veuen en els arbres. En una d’elles llegim “Viñas 1821” (la data podria ser 1891).
Balma d'en Roma (vegeu els encaixos de les bigues a la paret)
Balma situada en el límit municipal entre Sant Martí de Centelles i Castellcir, sota el pla de la Bruga. Sovint se l’anomena balma d’en Rom i es diu que aquesta persona, que hi vivia o s’hi refugiava, hauria estat un bandoler. El cert és que antigament sembla que era l’anomenada espluga Balarona, la primera referència de la qual és de l’any 1175. Més tard, la documentació ens duu a parlar d’una llibreta de confessions de 1692 on es diu “(…) en la roca foradada del castell de Castellsir alias dita Balma den Roma, se troban escrits Valentí Roma, y sa muller y familia (…)” que combreguen a Sant Martí.[1] Aquest document no està datat; el cert és que en la llista de confessions i comunions de Sant Martí de 1692 apareix la inscripció “De la Rocha foradada del castel de Castellcir”, on es diu que viuen Valentí Roma, Magdalena, la seva muller, Elisabet Roma donzella, Joseph Roma i Pera Roma.[2]
Amb aquesta documentació n’hi ha prou per mantenir que no es tracta d’una balma d’ocupació esporàdica, sinó que hi havia un autèntic mas, que avui dia encara s’intueix sobre el lloc.
Penjat al capdamunt del cingle, la balma presenta un espai tancat de 8 metres de llarg per 5,60 m de profunditat, amb una porta al costat de ponent que fa 90 cm d’ample per 1,65 m d’altura. A la banda sud, de cara a migdia, hi ha una obertura d’1,90 m per 80 cm d’altura, que fa les funcions de finestra. A la banda sud-est hi ha una mena de xemeneia-llar de foc.
Base sobre la qual s'assentava el mas de la balma d'en Roma
Just al davant d’aquest espai tancat hi ha un espai pla que fa 16 m de llarg per 10 d’ample. Tot i que actualment està ocupat esporàdicament per alguns animals, encara s’apercep un mur obrat que el tancava; a més a més, bona part d’aquest espai ha estat guanyat construint una estructura de pedra seca ben escairada al pendent de la muntanya. Ajuntant ambdós espais, la part construïda podia arribar als 24 m de llarg i als 10 de profunditat.
D’altra banda, especialment per sobre de la part actualment construïda, s’observen dues línies de forats per encastar bigues, que segurament tancaven la construcció. Això dibuixa un mas de dos pisos d’alçada, construït aprofitant una balma àmplia encarada al sud.
Malauradament la referència de 1692 és l’única que tenim documentada que faci referència a una ocupació constant de l’indret. En aquest cas, les restes arqueològiques semblen denotar una ocupació més prolongada que no la documentació.
Aquest és el gran misteri del curs superior del riu Rossinyol. En una llista de les cases ocupades de Sant Martí, de 1808, apareixen diverses cases noves, algunes de nom ben curiós (com la Casa Nova de Monti Video). També apareix una masia dita Roca del Salt i una barraca del Cartagena.
La veu popular parla d’un lloc dit Ciutat de Cartagena, que el mapa de l’editorial Alpina, en la seva darrera edició, situa entre el torrent de l’Aliguer i el del Mas Blanc, d’una manera molt imprecisa. De tota manera, l’edició de 1959 anomena sot de l’Horta el que avui dia porta el nom del Mas Blanc. A mig sot, per sobre del torrent i a llevant d’aquest, indica el topònim Roca de Sau i poc més al nord tres edificis en runes. En una edició dels anys vuitanta, al costat d’aquests edificis en runes apareix el topònim “La Ciutat”.
Creiem que el que la tradició oral anomena Ciutat de Cartagena es trobaria en aquest lloc i que hauria tingut el seu origen en aquella barraca que es documenta per primer cop al 1808.
De tota manera, seguint la pista que remunta el torrent, un cop es passa la Bomba (és un edifici amb un motor que recollia l’aigua del torrent en un petit embassament), l’antic camí de carro, que aquí es conserva força bé, fa un revolt i ateny un pla on hi ha les restes d’una casa (41º 44’ 375 – 002º 12’ 472 – 647), en principi solitària. Al principi crèiem que es tractava d’una de les construccions de la Ciutat de Cartagena, però situat sobre el mapa es troba una mica massa al nord.
Aquest casa, de la qual no podem precisar el nom, està en molt mal estat de conservació i amb prou feines s’endevinen els murs que la delimiten. Es tracta d’una estructura de 13 m de llarg per 5,50 m d’ample, que no presenta evidències de cap obertura ni coberta, situada just al costat del camí de carro, fet amb pedra i fang. La tipologia correspon a la mateixa de la Casanova de la Vall, descrita aquí.
Petita estructura situada sobre el serrat de les Roquetes, lleugerament al nord del collet Vermell (41º 44’ 192 – 002º 12’ 639 – 757).
Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, la primera referència documental correspon a 1808, tot i que aquesta petita construcció podria ser anterior. En la darrera edició del mapa dels Cingles de Bertí, se l’anomena Casanova del Murri.
Avui dia pràcticament no se’n conserva res. A simple vist només es distingeix un espai quadrangular de 5 metres de costat, amb alguns murs que delaten altres espais adossats. Els murs principals, fets amb pedra local i fang, fan 60 cm d’ample i el conjunt construït podria arribar als 10 metres de llarg. No s’evidencia cap obertura ni es pot dir res sobre el sistema de coberta.
Es troba entre Bellavista Nova i el pla de Barnils, per sobre de la pista (41º 43’ 727 – 002º 13’ 691 – 865). L’aigua neix en una esquerda de la roca i és recollida en una petita cisterna. Just a sota hi ha una bassa de construcció recent que en recull l’aigua.
Antigament, aquesta aigua baixava cap al torrent de les Roquetes, on era recollida per un rec que la duia per la banda nord del torrent fins a una bassa (41º 43’ 808 – 002º 13’ 492 – 791). En realitat és una presa d’un parell de metres d’alçada i un de gruix, formada per un doble mur. La resta de la bassa és feta també de pedra seca i fa uns 10 o 12 metres de diàmetre. Aquesta zona figura en els mapes antics com els Horts de Bellavista, horts que evidentment eren regats amb l’aigua d’aquesta bassa i que avui dia han desaparegut convertits en conreus de secà.
La riera Martinet, que recull les aigües del terme municipal del Brull, acostuma a no eixugar-se a l’estiu. Aquest fet la fa molt indicada per al regatge d’alguns horts, i la documentació històrica i les restes arqueològiques conservades, demostren que aquet aprofitament es va dur a terme, com a mínim, a la segona meitat del segle XIX.
Segons les dades de l’arxiu municipal d’Aiguafreda, l’any 1866 aparegué un conflicte pel fet que Josep Garriga del Soley feia preses a Martinet i prenia l’aigua als altres. Aquesta presa es trobava al límit municipal de Seva i es va començar a fer al 1861, segons la documentació consultada.[1] Sembla ser que finalment el jutjat li va donar la raó.
Trenta anys més tard, concretament el 31 d’agost de 1891, Miquel Aregall denuncia tres dones d’Aiguafreda perquè han gastat tota l’aigua de Martinet per regar els seus horts que són en el lloc que es coneix com horts del Conde de Centelles. Segons aquest document del jutjat municipal d’Aiguafreda, aquestes dones feien servir l’anomenada sèquia del Comte, “que tienen en construccion”.[2] Les dones eren Rosa Creus, Matilde Pascual i Maria Codina i varen ser condemnades a pagar una multa de 10 pessetes. Segons aquesta documentació, el duc de Solferino (comte de Centelles) havia demanat l’ús de l’aigua al 1889, però sembla que l’afer no va quedar totalment resolt en aquell moment.
A prop del Fornot del Traver, entre aquesta masia i can Borra, al cim d’un turó molt poc marcat (41º 42’ 615 – 002º 13’ 661 – 768) s’observa una estructura de planta més o menys circular i potser una quarantena de metres de diàmetre que podria correspondre a un mur. A l’extrem nord d’aquest conjunt, i al seu interior, s’han trobat les restes d’una estructura quadrangular, d’aproximadament un metre de costat i 0,50 m d’alçada total conservada.
Podria tractar-se d’un antic corral amb una petita cabana per als pastors, tot i que no caldria descartar que es tractés d’un assentament ibèric. La proximitat a la teuleria, un centenar de metres, també permetria pensar que es tractés d’algun refugi per als calcinaires.
Escassos metres al sud-oest d’aquesta estructura, en el mateix turó, s’aixeca un conjunt de pedres que semblen dibuixar dues estructures de formes quadrangulars al costat d’una de circular d’un metre de diàmetre (es conserva mig metre de paret). Com en el cas anterior, es tracta de construccions fetes amb pedra seca.
No es pot assegurar que aquestes dues estructures estiguin relacionades les unes amb les altres, però tampoc res indica el contrari. Caldria un estudi més aprofundit del lloc per poder-ne dir res en ferm.
A l’oest de la masia del Bac es troben dues basses, una per sota de la pista (41º 43’ 613 – 002º 16’ 112 – 380) i una altra, una mica més al sud, a sobre (41º 43’ 582 – 002º 16’ 143 – 393). Es tracta d’unes estructures de grans dimensions actualment pràcticament en desús.
La bassa superior, i segurament també la inferior, s’omplien amb l’aigua que els arribava mitjançant una canalització que, pràcticament sense guanyar alçada, va a buscar l’aigua al torrent del Bosc Negre, al punt 41º 43’ 609 – 002º 15’ 439 – 394, on hi ha una captació actualment en desús. La conducció, constituïda per un tub d’aparença recent, està actualment inutilitzable i el camí que la resseguia pràcticament desaparegut.
Val la pena destacar el salt d’aigua i el gorg que hi ha just a sota de la captació.
Aquest és el gran misteri del curs superior del riu Rossinyol. En una llista de les cases ocupades de Sant Martí, de 1808, apareixen diverses cases noves, algunes de nom ben curiós (com la Casa Nova de Monti Video). També apareix una masia dita Roca del Salt i una barraca del Cartagena.
Patrimoni Existencial 