Categoria: geografia existencial

El mas Cargol (Aiguafreda)

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1831, el propietari d’una de les grans cases del Brull, demanava no pagar els censos del mas Cargol, perquè aquest, que havia funcionat com una masoveria, estava derruït per l’aigua i diversos accidents.

Per esbrinar si tenia raó o no, es va demanar la participació del que avui dia diríem un perit, Pedro Vidal. En la seva carta-informe de 1832, aquest va assegurar que el mas Cargol era un terreny petit col·locat a sota d’un ribazo i una gran penya que forma el límit del mas del Brull. A sota hi havia una llengua de terreny que arribava fins a la riera d’Avencó i que era del mas Boix.

Segons aquest home, es tractava d’un terreny inculte (un pedregar amb matolls de boix), sense herbes (de pastura, s’entén), els arbres que hi havia eren tan petits que cap d’ells no necessitava les dues mans per agafar-ne el tronc i només hi creixia espígol. A més a més, el terreny havia estat deteriorat per les pluges, perquè era molt pendent, i l’aigua s’havia endut la poca terra que hi havia. A més, estava exposat als despreniments dels cims.

Segons l’amo del terreny, temps enrere hi havia intentat fer una rompuda i, de les set collites que normalment es podien fer en una rompuda, a la tercera ja no li va donar fruit. També deia que antigament aquest terreny era plantat de vinya i sembrats, i que hi havia una casa, però que en aquell moment no en quedava cap mostra i la casa no se sabia on havia estat. Insinuava que segurament havia quedat soterrada per les pedres que es desprenien dels cimals. Aquest terreny no servia per a res al seu propietari, que només el podia fer servir per passar amb el bestiar (tot i que podia fer-ho per altres llocs).

Pedro Vidal va estar a punt de qualificar de maleïda aquella terra, perquè, fora del mas Cargol encara hi havia vinyes , tot i que afirmava que no ho podia creure per diferents raons (suposem que era un home amb un esperit positivista i crític).

Si el document d’on s’ha extret aquesta informació està datat i signat, no passa el mateix amb un paper, que reproduïm a la fotografia, en el qual s’indica la zona i la possible ubicació del mas Cargol. Com es veu, es trobava just en el límit entre les parròquies del Brull i d’Aiguafreda (creiem que la creu del Brull que apareix a la part superior correspon al que avui dia anomenem creu de Parròquia).

Mapa del mas Cargol

Conflictes per l'ús de aigua a la conca mitjana del riu Ter

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Francesc Roma i Casanovas

Resum:

El procés d’industrialització del tram osonenc del riu Ter al segle XIX ve marcat per la radicació de les primeres fàbriques en sentit modern al costat d’aquest curs hídric. En fer això, les noves explotacions industrials varen entrar en competència amb antics usos del mateix recurs, alguns dels quals es regien per drets consuetudinaris. Més enllà del conflicte d’usos, alguns dels casos estudiats mostren els diferents interessos d’empresaris, treballadors industrials i classes populars urbanes i la seva articulació conflictiva.

Els estudis tradicionals sobre la industrialització a casa nostra varen menystenir la importància de la indústria moguda per la força de l’aigua. Tot sembla indicar que implícitament es considerava que només hi havia una via d’industrialització i que aquesta era impulsada pel carbó. El redescobriment de les colònies industrials i l’aprofundiment en l’estudi de la industrialització a les zones de muntanya han aportat un coneixement més exacte d’aquest procés, fins al punt que avui dia sabem que la indústria basada en l’aprofitament hidràulic va suposar una important competència per als establiments del Pla i que això va tenir repercussions fins i tot en la vida empresarial i sindical de moltes ciutats (Enrech, 2003).

Paraules clau: Conflictes, aigua, conca mitjana del Ter, molins, indústria, Osona

Llegir en versió PDF – Epub – Paper

d7be728

La Pedra Blanca de la Font de la Salut

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

A Sant Feliu de Llobregat hi ha l’ermita de la Salut, dita antiguament de la Font de la Salut. Segons la llegenda, hi havia una família molt rica de Sarrià que tenia moltes terres i molts béns, i es deia Través; eren famosos pels seus ramats de cabres, que anaven a pasturar per Sant Feliu.
Era un any molt dolent, les collites no eren bones a causa de la sequera, i hi havia molta fam i pesta.
Un dia, el pastor es va adonar que una de les cabres més petites del ramat no deixava de furgar amb les potes un dels racons del camp on menjaven herba. A més a més, estava agenollada com si estigués fent reverències a algú, no mirava ningú i estava amb el cap cot.
Avisat l’amo del ramat de tant estrany comportament, es va posar a cavar fins que van trobar una imatge de la Mare de Déu.
A partir de llavors, aquesta imatge ha servit per curar les malalties i per assegurar les collites. També donava fertilitat a les dones. Segons la llegenda, l’amo Travé, quan va veure tota la devoció i l’amor a Maria que havia despertat aquesta imatge, va fer donació del camp de pastures on s’havia trobat la imatge i va fer-hi construir un Santuari.

Una mica d’història…

Fins aquí la llegenda, les dades històriques indiquen que l’any 1667, Caterina Grau, propietària de la masia de Guerau de la Gleva, llegava la finca als religiosos servites del Bonsuccés de Barcelona, amb la condició que s’hi edifiqués una ermita sota l’ advocació de la Mare de Déu del Roser.
L’any 1748 la finca es ven, i ja duu el nom de “Font de la Mare de Déu de la Salut”. L’any següent es beneeix la capella.
El 1789, el Sr Joseph Ferrer escriu a Francisco de Zamora que “En dicho término hay una casa que tiene un oratorio con una Virgen de la Salud. tambien hay una fuente bellísima de una agua muy fria y saludable. A dicha ymagen hay grande devoción de los vecinos de Llobregat y de los circunvecinos. Al lunes de Pasqua Florida se selebra la festividad de la Virgen, que la ocurrencia de gente que asiste a visitar la Virgen es un grande número, unos con grande devoción y otros con grandes bayles dansando con grande diverción.”

I la llegenda de la Pedra Blanca…

A prop de l’ermita hi havia una pedra de color blanc que es creia que tenia propietats màgiques. Aquestes propietats derivaven del fet que “la Mare de Déu, en un dels seus viatges per la terra, s’havia aparegut, s’hi havia assegut i hi havia reposat; fins i tot es deia que, si paraves bé l’orella, es podia sentir com parlaven la Mare de Déu o els àngels.”
Per això era habitual que les persones que volien aconseguir algun favor de Maria llencessin palets de riu sobre la pedra: si la pedreta es quedava enganxada (cosa que era molt difícil) volia dir que el desig que s’havia demanat s’acompliria…
La llegenda continua dient que “Una de les demandes més habituals era la dels matrimonis que demanaven de tenir fills, i molts cops els era concedida aquesta gràcia. Ja us podeu imaginar la sorpresa que va tenir una família que tenia molts fills quan de cop i volta, després d’haver fet una visita a l’ermita, la dona –que ja era bastant gran- va quedar-se embarassada, i va tenir no un fill ni dos, sinó tres!. Era una càrrega molt feixuga!. Quan el marit se’n va assabentar, es va enfadar moltíssim, perquè eren tres boques més a alimentar. Enrabiat, va començar a donar cops de mall a la pedra que havia causat aquest miracle i que tants entrebancs li havia causat a ell i a la seva família. I no només va esmicolar la pedra, sinó que es va dedicar a escampar per tota la muntanya i les rodalies de l’ermita els trossos d’aquesta pedra blanca. I diuen que a partir de llavors, van aparèixer per la tota la zona de l’ermita i els seus voltants unes pedretes de colors molt bonics i brillants, i molta gent es dedicava a recollir-les per tal de fer-ne una ofrena a la Mare de Jesús i demanar la seva intercessió o agrair-li els favors que havien rebut.”

Font d’informació: http://www.parroquiasantllorenc.net/ermitasalut/index.html

Mediança

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Si alguna cosa ha caracteritzat la història de l’evolució humana, aquesta deu haver estat la presència de la cultura. Com a espècie hem arribat a dominar el món -fins al punt de ser capaços d’alternar-ne el clima- gràcies a la nostra capacitat de simbolitzar. És possible que per arribar en aquest punt calgués una determinada evolució biològica del nostre cervell, però, si més no de moment, això no ens importa massa.

Esports de natura urbans

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Llegeixo un informe de desembre passat adreçat al Parlament i al Govern francesos i em quedo esmaperdut, com si estigués veient estrelletes verdes i vermelles:

“Els esports de natura, per desenvolupar-se, s’acosten a les zones urbanes, es transformen i donen naixença a noves disciplines, a vegades impracticables a la natura.

Doncs potser sí, penso.
L’escalada ha vist incrementar en els darrers anys la quantitat d’instal·lacions urbanes per a la seva pràctica, alguns esports d’aigua es practiquen en instal·lacions artificials (com el canal del Segre), a França estan apareixent molt senders urbans, fins i tot a París, els ciclistes estan conquerint els espais peatonals de les ciutats…
I, a casa nostra, l’espeleologia ha entrat de ple en la febre competitiva amb un campionat de Catalunya i un campionat d’Espanya de tècniques de progressió vertical, que evidentment s’han de desenvolupar en espais no necessàriament cavernícoles.
El que deia: llegeixo i em frego els ulls, que em continuen fent pampallugues.

Sobre la natura medial…

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Si alguna cosa ha caracteritzat la història de l’evolució humana, aquesta deu haver estat la presència de la cultura. Com a espècie hem arribat a dominar el món -fins al punt de ser capaços d’alternar-ne el clima- gràcies a la nostra capacitat de simbolitzar. És possible que per arribar en aquest punt calgués una determinada evolució biològica del nostre cervell, però, si més no de moment, això no ens importa massa.

És gràcies a les eines desplegades per la nostra capacitat cultural que hem pogut convertir el planeta en ecumene.
Continua la lectura de “Sobre la natura medial…” →