Francesc Roma i Casanovas
Temps enrere vaig presentar en aquest espai el fortí liberal de Gósol. Ara us presento un article que s’ha publicat a la revista l’Erol. En el darrer número de l’any passat hi ha algunes precisions més, però de moment no em consta que existeixi versió digital (i en paper encara no el tinc).
Fa temps, seguint informacions d’altres investigadors, vaig donar a conèixer l’existència d’un altre fortí liberal a Rajadell (vegeu).
La balma de les Creus es troba a la Calma, al Montseny. Ja fa temps que en vaig escriure això. Segurament el seu nom deriva de les creus que hi ha gravades a sobre, que no són moltes, i és possible que aquestes indiquessin el límit entre parròquies o entre els municipis de Tagamanent i el Brull, perquè, tot i que actualment el límit s’ha establert una mica més al nord-est, els mapes antics situen aquest límit molt a prop d’on hi ha les creus.
Això pel que fa a l’aflorament superior de la roca. A la part de sota, com el seu nom indica, hi ha una petita balma (vegeu això). Ja fa temps que se sap que a la part superior, al costat de les creus, hi ha alguns reguerons i cassoletes. Fa algun temps vaig descobrir un d’aquests reguerons més gran que els altres i que sembla posterior que presenta un canaló que conduïa el líquid que recollís (aigua?) cap a la paret.
En una darrera exploració he pogut veure que al sostre de la balma hi ha un rec que recollia les aigües que regalimaven per la paret i les duia a una zona clarament tallada, de planta rectangular, on suposo que hi devia haver algun element per recollir l’aigua.
Tot fa pensar que les aigües que eren recollides a la part superior durant el episodis de pluja eren conduïts per aquest regueró (a dalt) fins a una possible pica que es trobaria en el lloc que indica la foto que teniu a l’esquerra del text (per cert, l’escala que es veu a les imatges fa 20 cm).
El mapa de l’Institut Cartogràfic indica al costat de la balma un lloc que anomena roca de l’Amorriador. Segons el diccionari de l’IEC un amorriador és un lloc on s’amorria el bestiar, és a dir, on fa la migdiada, que seria un lloc ombrívol.
Es força possible que els xais s’arreceressin sota aquest petit penya-segat, mentre els pastors que els cuidaven es refugiessin en aquesta balma. Tot i això, caldria mirar de saber-ne més dades per poder passar de la categoria d’hipòtesi a la de certesa.
A menys de dos-cents metres del lloc es troba una pica tallada en gresos vermellosos, de la que he parlat en un altre lloc.
I, seguint la carena que baixa cap a la Caseta, hi ha una mena de pedra dreta que té una curiosa cassoleta amb un regueró, que es repeteix en altres casos i que no soc capaç d’interpretar. A escassos metres d’aquesta pedra (que es veu en la darrera imatge) hi ha una altra pedra amb una creu gravada, que també sembla que coincideix amb el traçat del límit municipal o parroquial que es troba en els mapes antics. Podria ser que aquesta pedra també indiqués per on passava el termenal entre els dos municipis.
Parte de información número 940
Correspondiente al día 6 de agosto de 1946
Con motivo de una excursión efectuada al Puigmal (Santuario de Nuria) por un colegio de HH de la Doctrina Cristiana, marchó un grupo de componentes que se habían separado del resto, a escalar el mencionado pico, encontrándose en el camino con cuatro individuos, armados de metralletas, pistolas y bombas de mano. Como los HH por causa del calor se habían sacado la sotana, los cuatro individuos, que se suponen eran rojos españoles, no sospecharon ni remotamente de quien pudiera tratarse, motivo por el cual no hicieron con ellos más que invitarles a que se fueran a Francia para lo que les prometieron grandes beneficios. Al negarse los HH los trataron de cobardes y antipatriotas y como venganza al retirarse hacia Francia, precisamente en la cúspide del Puigmal, procedieron a la mutilación de una cruz allí existente.
El Blockhaus-13 es troba a la comunitat de Madrid, als afores de Colmenar del Arroyo. Es tracta d’una fortificació de 160 metres quadrats feta amb ciment armat per l’exèrcit franquista. Segons es diu, consta d’un cos principal de 10 metres de diàmetre que permet accedir a quatre nius de metralladora rodons i amb tres espitlleres cadascun.
Segons se sap, Colmenar del Arroyo va ser ocupada per l’exèrcit franquista el mes de novembre de 1936 i es va convertir en una zona d’acantonament de tropes per anar a combatre a primera línia de front. Davant de la por d’una ofensiva republicana, a finals de 1938, es va ordenar crear una xarxa de defenses situades al costat de les vies de comunicació, i sembla que aquesta és l’única obra que es conserva de tot el projecte.
Si en voleu saber més.
A Aravell (Alt Urgell), al municipi de Montferrer i Castellbò, una mica més al sud d’on indica el mapa.
La fotografia aèria de 1956, coneguda com a sèrie B del vol americà, mostra una ampla pista que surt de l’actual estació ferroviària de la Molina i s’enfila fins al pla de les Forques. A la Molina s’hi pot veure clarament el campament militar que s’hi havia instal·lat. Podeu veure la pista aquí.
La primera cosa que crida l’atenció és que l’amplada d’aquesta pista és superior a la de la carretera de la collada de Toses (aquesta pista actualment fa més de cinc metres). Està feta amb macadam, és a dir capes de pedra matxucades i un rebliment final de sorra que omple els buits entre les pedres. Una altra cosa destacable és la consistència que tenen els ponts, dotats en tots els casos de baranes.
Per una banda, aquesta pista condueix al pla dels Coms, passant pel coll de la Bassa. Just abans hi ha una desviació que porta al pla de les Forques (en aquesta cruïlla trobem un monument amb forma de castell, que recorda les persones −sapadors− que varen construir aquesta pista).
Des d’aquesta segona cruïlla la pista continuava pujant cap al nord-est fins a trobar una bifurcació que porta a un coll situat al nord del refugi de Vilallobent (que s’hauria construït en un segon moment) o al coll Marcer, on abans d’arribar, dalt de petits turons trobem dues posicions amb trinxeres i pous de tirador.
Des del coll de les Forques, una bifurcació amb lleugera baixa duia a la carretera de la Collada. Al voltant del pla de les Forques trobem diferents posicions amb trinxeres i pous de tirador.
Tot i que ambdues fotografies són força dubtoses, sembla que aquests emplaçaments apareixen en ambdós casos (fotografies de 1945 i 1956), fet que ens parlaria d’una ocupació militar a la primera meitat dels anys quaranta.
Just al sud de la pista que comentem, al costat de l’actual refugi del pla de les Forques, hi ha diferents emplaçaments rodons, segurament per a tendes de campanya militars, i les restes d’algunes barraques fetes de pedra i fang, que no semblen aparèixer en la fotografia de 1945.
En aquesta pista trobem un total de 24 ponts, tots de morfologia molt semblant. I en dos d’aquests ponts trobem elements d’interès. El primer és un pont que es troba a un centenar de metres al nord-oest del monument que s’ha comentat. Està fet amb encofrats, com la majoria dels que hi ha a la pista, però a l’interior, amb pintura de color blanc, trobem diferents noms de persona (Andrés, Migel (sic), Domingo i Crespo), però també inscripcions prou reveladores: una diu “Teniente” i una altra “Sargento” (a més hi ha unes inscripcions que diuen “Hospital del” o “Ramos”).
La pista arriba poc després a un explanada plana que, segons els mapes actuals de l’ICGC, i els militars històrics, rebia el nom de coll de la Bassa, on no hem trobat cap resta que ens pugui evidenciar un passat de fortificació (si no és la pista que estem comentant).
Al cap de poc s’arriba a la barraca d’Urtx, annexa a un pont fet amb dos tubs rodons. En la cara nord del pont hi trobem un escrit que diu “Fortale-za nº 1 viva” i la resta és tan precari que no es pot ni llegir, però sembla que hi hagi una data de l’any 1955.
Pel que fa a la barraca, aquesta consta de dues parts, una de les quals estava dedicada al bestiar i té una finestra en forma d’espitllera (altres refugis que hi ha a la zona tenen una mateixa morfologia tot i que en principi s’haurien construït més tard).
A final de la pista, avui dia enmig del bosc, trobem una excavació que tot sembla suggerir que era per hostatjar un búnquer que mai no es va construir. En tot cas, cal notar que −tal com ens indica el mapa− l’any 1945 ja hi era.
No massa lluny de Bagneres de Luchon, a l’altra banda de la vall de Benasc, es troba Castelvielh, un llogarret que segurament ha tret el seu nom d’una antiga torre com la que encara s’hi troba.
Es tracta d’una torre de defensa, que sembla que servia perquè la gent de les rodalies s’hi refugiés quan anaven mal dades.
De tota manera, el més interessant són les restes de l’ocupació alemanya que s’hi troben, possiblement per la possibilitat de saltar cap a Espanya. Aquí hi ha una sèrie de trinxeres, un (segurament) niu de municions i dos búnquers força mal conservats.
Llegeixo a internet que aquest indret constituïa un dels vuitanta punts de recolzament de la línia que l’exèrcit alemany havia establert a partir de 1942 als Pirineus. Segons aquesta pàgina web, s’hi havien instal·lat diverses torres de Panzerkampfwagen. Avui dia les trobem tapades sota una mena de taules d’orientació. A la part de sota, una casa de pagès feia les funcions de cos de guàrdia.
En el vídeo que us mostro a continuació, el primer que es veu són les trinxeres i, immediatament, el polvorí. Finalment la part interior del Ringstand, ún búnquer de ciment armat amb una torre de tanc a sobre. El que es veu al vídeo és el que havia estat la torre del tanc Panzer.
Durant la Guerra Civil, al coll de Balaguer i a cala Justell (Camp de Tarragona) les tropes republicanes varen muntar una línia de defensa en aquesta important via d’accés al centre de Catalunya. En aquesta línia hi havia búnquers, camps de trinxeres, nius de metralladores, antiaeris i canons.
Com es veu en el vídeo següent, les mides del búnquer eren molt petites, i estava enllaçat amb els altres elements mitjançant trinxeres.
Segons l’informe d’un capità de la Guàrdia Civil, signat a Terrassa l’1 de desembre de 1944, que va ser remès al governador civil de Barcelona, Antonio Correa Veglison, aquest guàrdia civil es va assabentar que per Rellinars corrien “unas partidas de rebeldes” i en conseqüència hi va enviar una partida del grup mòbil de la Guàrdia Civil.
El primer que varen fer va ser muntar “servicios de emboscadas” al poble i a la masia de l’Ubac. Així varen poder veure que cap a la una del migdia a la masia Casajoana (el document diu simplement Juana) es va presentar una partida de maquis. Eren sis persones armades amb fusells i armes automàtiques, que hi anaven a demanar menjar. Immediatament, un caporal i quatre números de la GC varen sortir cap a la casa, on varen arribar quan els maquis ja en marxaven. La GC va començar a disparar i va ferir greument un dels membres de la partida, que va anar deixant un gran rastre de sang que s’acabava en un barranc. Aquí varen trobar una arma i algunes municions, però sembla que se’ls va escapar. Un altre membre de la partida va abandonar també el seu armament.
Els agents de la GC varen avisar telefònicament al puesto de Terrassa, que hi va enviar una desena d’homes. Aquí una part dels guàrdies civils varen explorar la zona fins a Mata-rodona. Quan sobre les 17 hores varen arribar a la casa, varen veure que en sortia una partida d’unes vint persones i, tot i que eren menys que els maquis, els varen atacar amb les seves armes. El grup es va dispersar i un dels maquis va quedar ferit, a punt de morir. Se li va prendre una arma. Set o vuit persones es varen llençar per un barranc.
La narració ens diu que ja era de nit i que els guàrdies civils varen fer servir les bombes de mà del moribund per llençar-les per penya-segat per on havien fugit els seus companys, però no es podia saber si havien ferit o matat algú.
El que aquest document diu és que els maquis, veient que els guàrdies civils, eren pocs, varen decidir enfrontar-se amb ells. Així va començar un llarg tiroteig de metralladores. Finalment, veient que els volien encerclar, els guàrdies civils varen decidir replegar-se cap a Casajoana. Un cop aquí, es varen adonar que un dels guàrdies civils havia estat ferit per la metralla per sota del genoll. El varen evacuar fins a la carretera i d’aquí el varen dur a la Clínica de Terrassa.
En vista dels fets, l’autor de l’informe, el capità en cap, es va traslladar a Terrassa i va ordenar la concentració de forces en aquesta ciutat: hi havia guàrdies civils d’Olesa i Esparreguera, policia armada de Sabadell i una secció de l’exèrcit . Es varen desplegar algunes patrulles durant la nit.
Al dia següent, es va ordenar el reconeixement des de Rellinars, i les forces de l’ordre es varen traslladar al Pont de Vilomara. Com a resultat varen trobar un maqui ferit, que era una persona natural d’Astúries i de 45 anys. Estava tan malferit que el varen dur a l’Hospital Civil de Terrassa, on va quedar detingut i incomunicat. El ferit que s’hauria tirat pel penya-segat no va poder ser trobat.
A Mata-rodona es varen trobar diferents armes i munició, i es va procedir a detenir el masover de la casa, de qui es deia que feia vuit dies que amagava aquella partida. Les autoritats del Pont i de Rellinars varen dir que era una persona de dubtosos antecedents politico-socials i que el tenien per un element d’esquerres.
Fa dies que dono voltes per alguns monuments romànics buscant coses gravades a les parets. I, per sorpresa meva (per desconeixement, vull dir) he trobat que en alguns claustres apareixen gravats taulers de joc que recorden el tres en ratlla, però que tenen 25 posicions.
El que hi ha a sobre d’aquesta línia es troba a l’entrada de Santa Maria de Castelló d’Empúries, on també en trobem un dins de la presó medieval, fent de carreu en un mur, senyal que va ser reaprofitat.
Els he vist en diferents llocs, entre altres, en una peça del petit museu de Sant Pere de Rodes, on també en trobem un al claustre (molt poc visible, però).
En un altre lloc, he proposat que també hi havia una variació del joc del marro que es caracteritza per gravar forats a les pedres.
En aquest link trobareu alguns alquercs a la Seu de Lleida (que de moment no he vist).
La paraula alquerc no apareix en cap diccionari normatiu, però sí a la Wikipedia.
Patrimoni Existencial 