No us perdeu el reportatge que el NO-DO va emetre el 16 d’abril de 1951, sobre el treball al pou de glaç d’Avencó.
(a mi no em funciona amb el Mozilla)
(notícia extreta del butlletí electrònic setmanal de l’Ajuntament d’Aiguafreda)
Categoria: Història
El glaç i el molí d’Avencó a finals del segle XVII
El 2 de setembre de 1682, Eulàlia Font i Avancó, dona d’un notari de Manresa, com a hereva de mas Avencó, arrendava per un any a Benet Escat, moliner de Tagamanent, el molí fariner de l’Avencó, amb les seves basses. Ella li deixava els arreus que hi havia al molí, amb la promesa que l’arrendatari els tornaria en bon estat al final del contracte. Aquest contracte presenta un gran interès, perquè en ell s’estableix:
“Item que si a cas la resclosa de dit molí se espatlla vos dit Banet Escat la tingau de adobar no haventhi de posar mes de sis jornals de manobra, y si mes jornals se hauran de menester tots los demes tinga de fer jo dicta Eulària Font y Avanco. Item que en cas que sia menester fer tota de nou la resclosa vos dit Escat no hajau de posar mes que dits sis jornals aixi com si fos espatllada ferse lo demes per compa (sic) mia dicta Eularia Font i Avanco. Item que tingau obligació vos dit Escat de tenir escurat el rech de dit moli y tenirli en condret dit temps durant y a la fi dell deixarlo ben escurat a us de bon moliner. Item que vos dit Escat tingau obligació de escurar la mitat de la bassa y durant dit temps haja de fer llosar los tallants de dit molí a vostros gastos y despesass. Item que al temps de empouar lo glas pugan los empouadors empoar de la bassa de dit moli sens contradictio alguna de vos dit Escat y pugan detenir la Aiga sera menester pera empoar ans de arribar a la de dit molí.”
L’arrendatària també es reserva el dret que li molin tot el que necessiti per al gasto de casa seva i de la seva família. Perquè l’arrendatari hi pugui viure, li deixa la Cambra Nova del mas Avencó, junt amb tota l’hospederia de casa. El preu d’aquest arrendament era de 40 lliures (20 per la mare de déu de setembre i les altres 20 per pasqua de resurrecció).
D’altra banda, el 7 de setembre de 1682 Pau Picanyol, pagès de Moià, va signar una àpoca (factura) al botiguer Ambrós Febrer de Centelles per valor de poc més de 29 lliures per la feina de “embollar in puteum glacieri dicti masi Avanco” i 27 lliures més per “depuar (sic) lo glas en dit pou” i cobrir de gleva el pou, tasques a les quals havia dedicat tres mesos i 22 dies.
El molí de Sors
El molí del Sors es troba a la sortida d’un curt engorjat molt atractiu, i a tocar del pont del molí del mateix nom, també dit d’en Gatús. Entre el pont, la raconada i el mateix molí, el lloc presenta un gran interès.
Pont de Gatús o del molí del Sors
Poc metres riu amunt del pont, es troba una antiga resclosa de pedra relligada amb morter, que recollia l’aigua del riu Gurri i la duia per un rec fins a la bassa del molí. A la riba dreta encara s’observa l’estallador que servia per tancar i obrir el pas de l’aigua. Uns metres més amunt hi havia hagut una altra resclosa, aquest cop feta amb materials més peribles de la qual només queden com a evidència alguns posts de fusta clavats al mig del torrent.
L’aigua recollida pel rec acabava anant a parar a una bassa mitjana, adossada al molí i a la resta de dependències de la masia. Aquí encara es conserva un cup impressionant, que acabava en una rampa. Malauradament no es conserva l’obrador, però sí que es pot accedir a l’interior del carcabà (amb un pas molt estret, però). A dintre trobem l’espai necessari i els canals que calien per fer anar dues moles, a més d’una entrada d’aigua que sembla que venia d’una presa que hi ha aigües avall del pont. L’edifici del molí i les dependències annexes estan tan coberts de vegetació que costa fins i tot de veure’ls.
Com ja s’ha dit, entre la sortida d’aigües del molí i el pont es troba una tercera reclosa feta amb posts de fusta clavats al llit del torrent que aguanten unes grans lloses de pedra travessades enmig del torrent. En principi, l’aigua sortia per la riba esquerra i suposem que, per un canal, anava a regar uns horts que hi havia hagut una mica més avall.
Un altre element prou interessant com per ressaltar-lo són un conjunt de deu forats, la majoria rodons però alguns de rectangulars, que es troben a la riba dreta, entre el pont i la resclosa de pedra. Pel que s’endevina, corresponien a un antic rec, segurament aguantat per posts de fusta que anaven clavats en aquests encaixos. Per la factura, sembla que seria la part més antiga de tot el conjunt. De tota manera, no sembla que fossin del segle X, i és una llàstima, perquè per aquella zona, en aquell moment hi havia d’haver hagut un molí.
Ho sabem perquè es conserva un document que diu que l’any 971 es va vendre un molí situat al riu Gurri en un lloc anomenat Terrades, en terme de Seva. Encara avui dia existeix un lloc anomenat pla de Terrades a la carena sud del molí. El preu d’aquella venda va ser de 40 sous. Era un molí que comptava amb cap-rec i rec i tot l’instrumental propi d’un molí que, com aquest, estava en funcionament. Segons el document, el molí tenia el riu a la seva banda d’orient, fet que desmunta la possibilitat que es tractés del molí del Sors, que té el riu a occident (a no ser que es referís al torrent de Gasala, que sí que li queda a llevant). De tota manera, encara que la resclosa i els forats que s’han comentat corresponguessin a un molí medieval (la resta no ho sembla) el casal del molí hauria de ser una mica més amunt d’on actualment es troba el molí de Sors.
Molí de Baix de Vallossera
L’any 953, algú que responia al nom de Sal·la va donar un alou que tenia en el lloc anomenat Vallossera de Seva a la basílica de Sant Pere de Vic. El lot consistia en unes cases amb corts, horts, terres, vinyes i tres molins. Un dels molins es trobava al riu Congost, però els altres dos no. El document indica que aquests molins tenien cap-rec, però no n’especifica cap altra element. Pel que sabem, seria molt improbable que tinguessin bassa i cup (aquests elements normalment no apareixen fins un parell de segles més tard).
Actualment, al torrent Vallossera només es coneix un molí, tot i que històricament se sap que n’hi havia arribat a haver fins a quatre de diferents. El molí que encara es veu, tot i que molt malmès, rep el nom de molí de Dalt i sembla que es va construir al segle XVIII. És probable que fos un dels molins esmentats al segle X, però tan reformat que no en quedi cap rastre.
Just a sota del molí hi ha les restes d’una resclosa que s’ha dit que seria del segle X, fet que tipològicament és impossible. Ho diem per la mida i les formes de les conyeres o ancoratges on es clavaven els pals que aguantaven la resclosa: n’hi ha 14 arrenglerats, de forma quadrada i d’uns 25 cm de costat (un de romboïdal és encara més gran). Aquesta presa recollia l’aigua que sortia del molí de Dalt i la duia, mitjançant un rec en part desaparegut, una cinquantena de metres aigües avall. Aquí hi devia haver hagut el molí de Baix.
Del molí de Baix de Vallossera se n’havia perdut la pista, tot i que alguns historiadors com Antoni Pladevall el situaven encertadament en aquest indret. El cert és que avui dia podem dir, no només on es trobava, sinó fins i tot fer-nos una idea de com havia estat.
Com en gairebé tots els molins, en aquest cas també s’aprecia que hi va haver modificacions i reformes que en varen canviar l’aparença fins al seu abandonament. En concret, sembla que es podria parlar d’unes restes que ben probablement correspondrien al molí del segle X i d’unes altres que segurament serien del segle XVIII o posteriors. Per fer-nos més entenedors, els descriurem com si fossin dos molins diferents i començant per les restes del segle XVIII.
La resclosa que hem comentat i el rec que en derivava duien l’aigua fins a sobre del petit salt que fa el torrent de Vallossera, a la seva riba esquerra. A la part de dalt del penya-segat es veu un mur de pedra relligada amb argamassa que fa uns 8 m de llarg i uns 50 cm d’amplada: és el que queda del tram final del rec. Enmig del rec, tapat per la vegetació, apareix el pou o cup, un forat de tall irregular, excavat a la roca que fa un diàmetre aproximat d’1,5 m i que té 4-5 m d’altura. No sembla que hagi estat obert a barrinades, però sí que es veu que la banda que dóna a la part de la paret es va obrar, de manera que no està totalment tallat a la roca. El rec continua un parell de metres més un cop passat el cup, suposem que per actuar com a sobreeixidor en cas que portés més aigua que la que calia per fer anar el molí.
A la part de sota, enmig de les bardisses, i tallat a la paret, encara s’evidencien les restes d’un edifici que tenia una teulada a dues aigües, perpendicular al rec. Per sota, hi ha diverses evidències de l’existència de dos pisos, un que correspondria al carcabà i l’altre a l’obrador. És possible que una excavació acurada donés més informació sobre aquest molí o sobre el seu predecessor (en superífice es veu una gran pedra treballada que podria correspondre a la porta d’entrada al molí).
Com ja hem dit, confós amb l’estructura d’aquest molí de factura moderna es troben les restes d’un molí molt més antic, qui sap si el que tenim documentat al segle X.
La primera evidència podria ser un forat rodó que hi ha al lloc on se situa la resclosa, confós i barrejat amb els que es varen tallar en un segon moment. Malauradament no tenim cap més element que permeti seguir el traçat d’aquest rec (que fins i tot podria haver començat una mica més avall).
Quan el rec arribava al lloc on es troba el penya-segat, trobem quatre forats de forma arrodonida tallats just a la part superior del marge, d’una mida aproximada de 10 cm, que ja fa més per a un molí medieval. Creiem que aquests quatre forats servien per aguantar una canal de fusta per on circulava l’aigua que cauria sobre una roda possiblement situada en posició vertical (ni la morfologia del lloc ni el document que s’ha comentat no parlen de bassa ni de cup). Aquests forats desapareixen quan comença la part que correspondria al molí del segle XVIII.
La resta del molí medieval sembla que es trobaria una mica al sud d’on es va obrir el cup, concretament en un lloc on es troben tres forats quadrangulars tallats a la paret que sembla que servien per aguantar una primitiva teulada a dues vessants. Els forats són prou petits per pensar en una cronologia antiga (8×8, 10×11 i 13×15 cm i de poca profunditat). Just a sota d’un d’aquests forats hi ha un rebaix a la paret de forma rectangular (1 m x 28 cm) que no es pot assegurar a quina de les dues etapes correspon, però que en tot cas es va utilitzar al segle XVIII per empostissar-hi una columna feta amb maons de terra cuita.
En definitiva, el molí de Baix de Vallossera és un molí que es mereix un estudi més aprofundit i una excavació, perquè segurament ens podria aportar moltes pistes sobre com eren els molins de l’edat mitjana.
Gran nevada al Collsacabra (1765)
L’any 1765, al Collsacabra, va ser eixut i el temps no va ser massa dolent. Això fins que va arribar el diumenge 21 d’abril, quan una nevada fora de temps va fer malbé arbres, sobretot fruiters, i la collita va ser molt dolenta.
Ho sabem pel dietari de Vicenç Quatrecases, sortosament editat per Rafel Ginebra. Aquell dia, l’amo de Quatrecases (Pruit, tocant a Falgars d’en Bas), va escriure:
“En lo any 1765, després de aver fet un temps si bé aparaxia molt bo, que los fruités avian aperellat y aver-i axut, lo dia 21 de abril se à posada una nevada que à fet molt mal, principalment per als fruytés, que per causa que éran remats ne à rencats, trencats molts, y per así la neu era cosa de tres pams y la anyada és estada curta de un tot.”
No és aquest l’únic testimoni que ens ha quedat d’aquesta nevada, perquè al costat del molí del Soler, a l’entrada de Rupit, encara es pot veure una inscripció en una roca que diu:
“Diumenge a 21 de abril de 1765 caygué una navada de 13 palms de gruix“
Pel que sembla, aquesta nevada va ser extraordinària, motiu pel qual es va anotar la seva presència en el dietari i en la roca esmentats. També es veu que la seva intensitat va ser força desigual (un document parla de tres pams i l’altre de 13), fet que no és extraordinari perquè quan el 2 de febrer de 1603 varen caure quatre pams a Quatrecases, l’hereu va escriure que havia nevat durant quatre dies i quatre nits i que pertot hi havia quatre pams, però en moltes congestes s’arribava fins als nou pams. El terreny va estar nevat durant dos mesos, fet que va fer perdre molt bestiar.
Molí del Soler (Rupit). Fotografia de Josep Marimon i Vidal conservada a l’ANC
Contrapès de les balmes de Balà
Es troba sota la gran paret que formen els cingles de les Balmes (41º 49′ 558 – 002º 23′ 910 , dades molt aproximades perquè no hi ha cobertura) , més o menys a sota de la casa de les Balmes, just enmig del camí.
Es tracta d’un bloc de pedra sorrenca d’aproximadament 100 cm x 80 cm i uns 30 cm de gruix (mides molt aproximades), amb els dos encaixos en els extrems i el rebaix de la zona plana enfondit per ser utilitzar com a pica (segurament recollia l’aigua d’algun degotall de la mateixa paret).
Cal destacar que a prop de la casa de les Balmes, just sobre la paret del cingle, hi apareix el topònim morro del Cim de la Vinya.
Segons Quirze Parés, en aquesta zona es trobava la casa de Balà. Segurament corresponia a unes restes de paret que s’aprecien sota un bloc planer que crida l’atenció (i que ha servit per protegir els murs de l’erosió), molt proper al contrapès. El que sí que és cert és que les balmes de la zona havien estat habitades des d’antic, com es demostra amb el cas de les coves de Balà, molt a prop del lloc on hi ha el contrapès.
Cal remarcat que es troba a un quilòmetre i mig de la masia del Noguer, on el mateix Quirze Parés va descriure unes roques enigmàtiques a la vora de la masia, amb forats i canaletes artificials, que gràcies a la tenacitat de l’Eloi sabem que corresponen a una antiga premsa de vi (vegeu això). I en el mateix sentit, a prop de Sant Corneli (tres quilòmetres) hi ha unes tines excavades a la roca que podrien correspondre a tines de vi (tot i que podria tractar-se de tines de glans).
Per tant, les evidències arqueològiques demostren la presència de la vinya en aquesta alçada, segurament a l’edat mitjana.
Pont de Salgueda
El pont de Salgueda, situat en terme de Vidrà-Sant Pere de Torelló, uns dos-cents metres aigües amunt del molí del Salt, ha estat descrit com a pont romànic, però gravat a l’entrada de llevant, a la barana de pedra, hi llegim la data de 1846.
Al llit del torrent hi ha evidències d’ancoratges anteriors, segurament d’alguna palanca o presa.
El pont duu el nom de la masia de Salgueda, situada a llevant del riu, una masia que va créixer espectacularment (potser es va construir, però semblaria ser anterior) al segle XVIII, com demostren les dates gravades a diferents llindes de les finestres i a la font que hi ha al torrent, just a sota de la casa (construïda a la dècada dels anys cinquanta del segle XVIII, tot i que restaurada ara fa un segle). El nom sembla que vindria dels seus estadants, com suggereix una inscripció a la façana de la casa.
Si hi aneu, imagineu-vos quin tipus de transport podia passar per l’estret pont!
La batalla de Collformic
Avui m’he perdut pel cementiri de Vic. Buscava la tomba on reposen les restes dels liberals morts al 1874.
Us deixo també un article molt ben documentat fet per Francesc Costa Oller: el trobareu aquí.
La mort del Matagossos (versió oficial)
HA SIDO CAPTURADO EN TAGAMANENT UN BANDIDO AUTOR DE VARIOS ASESINATOS
A continuación el gobernador hizo referencia al reciente servicio llevado a cabo por las fuerzas de la Guardia Civil de Ayguafreda que consiguieron localizar y cercar en el lugar denominado “Pujol” del término municipal de Tagamanent, al bandido Pedro Serra Pou, alias “Matagossos”.
Este sujeto, que merodeaba por los montes desde 1943, es autor del asesinato de un criado de la casa de campo “La Figuera” y del colono de la misma Miguel Martín. También es el autor de la colocación de un artefacto en la casa de Francisco Grau de La Abella, y últimamente perpetró el asesinato de otra persona al arrojar, el día 16 de agosto último, en un baile público de Ayguafreda, un explosivo, suceso en el que también resultaron quince heridos.
– Ese bandido –siguió diciendo el señor Baeza– al enfrentarse ahora con la Guardia Civil entabló un tiroteo durante el cual resultó gravemente herido. Trasladado a Ayguafreda, falleció, no sin antes confesarse autor de los hechos citados.
El gobernador terminó su conversación con los periodistas, encomiando el celo de las fuerzas de la Guardia Civil.
La Vanguardia, 5 de novembre de 1947, p. 7
Més informació:
http://www.bubok.es/libros/235971/Matagossos
http://aventuraliteraria.net/2014/10/16/la-guerra-de-silencis-2/
La Casa Blanca de l’Abella
La recerca sobre la guerra civil a l’Alt Congost ens ha permès conèixer l’existència, molt a prop de casa, d’un xalet construït als anys trenta conegut amb el nom de Casa Blanca, pel seu color, o del Barco, per la seva forma. La casa havia estat dissenyada per un arquitecte de renom, Francesc Fàbregas i Vehil (1934), a demanda d’un senyor de Barcelona. En esclatar la guerra, va ser incautada i aquí s’instal·là un centre de detenció controlat pel Servei d’Informació Militar (SIM) i gestionat pel cos de carabiners.
Enmig d’una guerra militarment perduda, l’exèrcit republicà perseguia tots els possibles desertors –que sembla que al Montseny i als Cingles de Bertí eren molts– i a partir de 1937 es va dotar del mecanisme jurídic que permetia empresonar els familiars dels desertors fins que aquests acabessin incorporant-se al front. En aquest context, per la Casa Blanca varen passar moltes dones, filles i mares de mossos amagats per no anar al front. Eren retingudes durant vint-i-quatre hores i, si els seus familiars no apareixien, eren traslladades a Barcelona, on ingressaven a presó. N’hem comptat una setantena de casos en tot l’Alt Congost.
Quan es va crear el SIM, es va destacar a la Casa Blanca un tinent coronel de nom Alberto Bayo, conegut pel seu fracàs en l’intent de recuperar les Illes Balears a l’inici de la Guerra. Les seves memòries –publicades a Mèxic el 1944– no deixen lloc a dubte:
“Me dieron el mando de un batallón de carabineros y de fuerzas de policías combinados, y con ellas me fui a limpiar el Montseny de fascistas y desertores, pues era aquel monte un sitio estratégico que convenía no tener descuidado”.
En aquestes memòries, Bayo no té cap rubor de confessar que “limpiamos rápidamente el campo de gente indeseable”. Perduda la guerra, Bayo s’exilia a Mèxic, on escriu les memòries, fins que acaba convertint-se en professor d’una escola d’aviació i instructor militar de les guerrillers cubanes del Movimiento 26 de Julio, encapçalades per Fidel Castro i Che Guevara. Finalment, s’uní als guerrillers com a assessor militar i participà a la revolució cubana.
En la comunicació al fiscal de la Causa General del 27 de novembre de 1940, l’ajuntament de Tagamanent deia que els carabiners eren més d’un miler i se’ls acusava de la mort de –com a mínim– dues persones que estaven emboscades en el seu terme municipal. La pressió sobre els seus familiars sembla que hauria fet aparèixer alguns dels emboscats, mentre les terrasses de la Casa Blanca s’omplien de dones dones encarcerades esperant ser dutes a Barcelona o que els seus familiars decidissin lliurar-se als poders de l’estat.
És possible que la Casa Blanca no pugui ser comparable a les tristament cèlebres txeques de Barcelona, però hi ha un detall fins a cert punt inquietant: Alfons Laurencic va ser executat al juliol de 1939 acusat, entre altres coses, de ser el dissenyador d’algunes de les txeques de Barcelona. Tot i que aquesta trista figura mereixeria un article més llarg, diguem només que durant el seu consell de guerra, a preguntes del seu advocat defensor, quan aquest li va demanar si les tortures que s’aplicaven a la txeca barcelonina de Vallmajor eren originals o si s’havien copiat d’algun altre lloc, l’acusat va dir que durant una visita algú li va dir que els maons de la cel·la no eren prou junts per fer mal als seus ocupants si es volien moure i que algú va dir que “En la Blanca están mucho más juntos”. Quan l’advocat li va demanar si això de la Blanca era una txeca, Laurencic va tirar pilotes enfora i va dir que no coneixia cap presó amb aquest nom.
¿Podria ser que aquesta txeca Blanca fos situada a Sant Martí de Centelles, a tocar de l’estació del tren, dins de la urbanització de l’Oller? Cadascú que en pensi el que vulgui, nosaltres, personalment, no ho tenim gens clar.
En tot cas, el cert és que per la Casa Blanca de Sant Martí varen passar persones procedents de llocs tan llunyans com Bigues, Grions, Ripoll, Sant Celoni, Sant Llorenç Savall, Viladrau i possiblement també de Santa Maria d’Oló, tot i que sembla que el seu abast era més aviat comarcal i que aquests casos serien els menys nombrosos.
Si en voleu saber més detalls, podeu consultar aquest llibre.
I també veure el següent vídeo
