Després de la primera sortida per visitar els forns de ginebre de Riba-roja, hi hem tornat per fer una segona excursió, aquest cop ben acompanyats pels Amics de Riba-roja (l’Antoni, en Josep, en Miquel i un altre Antoni).
Després de poder participar en la festa del primer raig de l’oli (deliciós!), vàrem sortir camí del mas de Serení, on vàrem trobar el primer forn, en un estat força enrunat, però encara recognoscible (41º 12′ 982 – 000º 29′ 039 – 268). Com els altres forns que comentarem, correspon a una tipologia ben coneguda en aquesta zona del sud de Catalunya.
Després visitem el pou de gel de Santa Madrona (41º 14′ 092 – 000º 27′ 113 – 56) i enfilem el camí que travessa l’Ebre pel pont nou i, en direcció nord, ressegueix el barranc de Maials. Ens desviem per marxar cap a llevant i pujar cap a la vall de Miquel del Cim, on trobem un altre forn enmig de la propietat d’en Miquel, que ens explica que ell mateix va artigar aquella terra i que el forn (que avui dia és enmig d’un oliverar) originàriament era dins d’un bosc espès. Com el primer que hem visitat, està força malmès, tot i que se’n pot apreciar l’estructura i la doble cambra. En Miquel ens explica que el que hi ha sota el marge, que podria semblar un aljub, en realitat és la pila on anava a parar l’oli de ginebre. Es troba al punt 41º 17′ 256 -000º 29′ 547 – 219.
Parlem una estona i ens assabentem que en Miquel havia podat gairebé totes les oliveres del poble. Tot i això, durant una temporada havia hagut d’anar a treballar a les mines, perquè –quan plovia poc– la terra no era prou productiva.
Cap a migdia arribem al forn de la vall de Valera, el més ben conservat dels tres (41º 18′ 738 – 000º 27′ 736 – 277). La zona està molt bruta i els camins s’han perdut, però el veiem des de lluny i només és qüestió de paciència poder-hi arribar. Tot i que està una mica deformat i el seu interior és mig ple de sediments, es conserva sencer i en força bon estat. Tot i que busquem, no trobem la pila on anava a parar l’oli, però suposem que, com que el forn es va construir just a sobre d’un petit penya-segat, aquest queia per la paret i era recollit a sota. De tota manera, no s’hi veu cap evidència.
Durant aquests dos dies, hem tingut temps per poder parlar amb l’Antoni i per saber que l’explotació de l’oli de ginebre va ser molt important a Riba-roja. De fet, segons ells, es podria parlar d’una indústria d’explotació d’aquest producte forestal. Pel que varen poder recollir, en algun moment havien arribat a sortir caravanes de fins a deu animals en direcció al Pirineu (a la fira de Salàs), fet que fa pensar en una producció molt gran. En Josep ens va ensenyar una mostra d’oli de ginebre que havia aparegut en una casa del poble, i l’Antoni una altra petita mostra, una mica més sòlida, que havia aconseguit d’un dels darrers productors del poble.
És molt d’agrair la feina que estan duent a terme els Amics de Riba-roja. Esperem que els seus esforços no caiguin en un sac buit i que, d’aquí no massa mesos, puguem tenir una ruta dels forns d’oli de ginebre de Riba-roja, amb els elements patrimonials ben endreçats i consolidats. Si la nostra opinió pot servir d’alguna cosa, ens agradaria dir que segurament és el cas més didàctic i millor conservat de tot Catalunya. L’esforç, per tant, paga la pena.
