Al grau del Rouret, al nord del torrent del Tro, hi ha uns feixons i una bassa. Es diu que al cingle hi havia un forat a la pedra amb un rusc, d’on en regalimava mel. El nostre informant hi havia anat a menjar-ne. Un dia el varen esberlar amb un parell de barrinades.
Parlant d’aquesta zona, ens diuen que després de la guerra hi havia gent que anava a robar menjar a les masies del pla de la Garga. Si els atrapaven, els feien saltar per aquests cingles. Segurament encara es trobarien els seus cadàvers a sota, si es busqués bé.
La producció de carbó vegetal és avui dia força ben coneguda gràcies a la bibliografia que s’ha publicat en els darrers anys. Malgrat tot, ens quedava un dubte sobre el procés d’elaboració del carbonet. Segons Cèsar Gutiérrez, el carbonet és un tipus de carbó vegetal de baixa qualitat elaborat a partir de matèria vegetal que no es prou gruixuda per poder-ne fer carbó (productes de tallades, d’esmatassades, etc.). Tot i les similituds quant al procés de producció i al resultat final, cal diferenciar ambdós processos. Segons Jaume Enric Zamora, l’anomenat carbonet es feia de les branques d’alzina més primes, en uns sots (o súties) que, una vegada plens, es tapaven amb terra o amb llaunes. Quan el carbó estava a punt, s’apagava amb aigua.
Aquests dos tipus de carbó servien per cuinar (font).
D’entrada, diguem que hi havia dos sistemes de producció de carbonet i que sembla que la frontera entre la utilització de l’un i de l’altre és aquell any que va fer tan fred (segurament als anys seixanta del segle XX):
1 – Es fa un sot al terra i s’hi crema la llenya a dins. Quan el sot és ple de caliu, es cobreix amb una plantx metàl·lica i es recobreix amb terra. Al cap de dos o tres dies es treu el carbonet. Normalment els sots són de forma quadrada o rectangular i encara en trobem força en la nostra geografia.
2 – Més tard es va substituir el sot al terra per una caldera de metall (que no s’enterrava). Aquesta s’omplia de llenya i es tapava amb una tapa també metàl·lica i es cobria de terra.
La mida del sot (sútia?)1 depèn del que s’hagi de transportar la llenya. Evidentment, es busca economitzar esforços.
Si hi ha aigua a prop, es fa una plaça rodona (que rep el nom de carbonera), sense fer-hi sot i es tira aigua i es remena per apagar-la.
El material que es carboneja amb aquest sistema són mates i branques primes (com a molt, gruixudes com el braç). La llenya més gruixuda es feia servir per fer carbó (sistema més conegut). En alguns casos, però, les branques dels pins eren prou gruixudes per ser aprofitades per a altres usos. En aquest cas, rebien el nom de torrats (peces de fusta que es podien vendre com a llenya, que a vegades eren arreplegats de manera irregular pels carboners).
S’utilitza sobretot la fusta de pi, que bé es talla expressament (les branques) o bé s’utilitza el producte de les esporgades que es feien per fer llenya (brancada). La fusta d’alzina, amb aquest sistema, no es podia tocar (suposem que es tracta d’un costum consuetudinari); sembla ser que estava reservada per als carboners que feien carboneres apilades. Les branques es tallaven a la mida de la caldera, de manera que s’hi posessin planes (així cremen més a poc a poc). També es feia carbonet amb brucs o romanins, és a dir, qualsevol tipus de matèria vegetal que pogués cremar (normalment barrejada amb la llenya del pi i mai els matolls tots sols).
Amb els residus de biomassa es feien gavells (que no es lligaven) i es recollien amb una forca de fusta (segurament feta d’alzina) i es tiraven dins de la caldera. La forca servia per dur la llenya a l’esquena, penjada a l’espatlla. D’aquesta manera evitaven cremar-se (cal recordar que, en ser metàl·lica la caldera, aquesta adquiria una temperatura molt alta i, per tant, no es podia tocar amb les mans). Per ajudar aquest procés d’alimentació de la caldera, s’aprofitaven els pendents naturals, de manera que es pogués carregar aprofitant la pujada natural del terreny.
La fusta d’alzina no es feia servir per fer carbonet, perquè el carbó que en sortia era massa dur i trencava les paperines del carbonet que s’envasava per a la seva venda.
El nostre informant ens explica que a la masia del Fabregar (Sant Martí de Centelles) en feien un camió cada setmana que enviaven a Barcelona per vendre el carbonet als seus clients. El cobrament dels carboners era a tant per sac (comissió); en un moment indeterminat es cobraven 15 pessetes per cada sac (d’espart). D’una sola caldera es podien arribar a treure fins a 17 o 18 sacs de carbonet a mitja tarda, quan la caldera ja era plena. Això feia que no calgués quedar-se a dormir a bosc, tot i que algunes quadrilles ho feien habitualment (però utilitzaven una masia deshabitada a prop de Granera).
En un cas es va arribar a fer servir una caldera de vapor d’una fàbrica, arreglada per un ferrer, però pesava molt i costava d’apagar-ne el foc. El problema de les calderes era transportar-les d’un lloc a l’altre pel mig del bosc. I ai las! si us queia rostos avall!
Quan s’encenia la caldera, calia vigilar de no anar molt de pressa en el procés de cuita, perquè si no es formava prou brasa, apareixia una mena de pasta anomenada l’empanada o cremaiot que no servia per a res. La culpa era de què la llenya havia cremat massa de pressa.
A la imatge superior veiem una caldera de fer carbonet que es troba en uns camps poc abans d’arribar a Castellsagué (Tagamanent). Fa dos metres de diàmetre i un i mig d’alçada. També es conserven dues tapes metàl·liques. A la dreta de la caldera es veuen uns sacs de carbonet preparats per dur a vendre. La fotografia es va fer a finals de l’any 2011.
_____
1Segons el diccionari Alcover-Moll, clot fet a terra on cremen la llenya per a fer el carbó (Olot, Anglès)
El Prat era una masia que es trobava al sud del que avui dia anomenem Sot del Bac, una mica per sobre d’aquest. L’any 1859 el capellà de Montmany contestava una circular en què li demanaven dades sobre la parròquia i deia que la casa rectoral era contígua a l’església, i que es trobava a l’extrem del bisbat, solitària i molt deserta.
Segons el rector, la parròquia tenia totes les cases de la seva jurisdicció disseminades a mitja hora, tres quarts i fins i tot a una hora de distància de l’església.
A un quart d’hora del nucli parroquial hi havia tan sols 5 cases, mentre que 44 es trobaven a menys de mitja hora. Aquestes darreres eren les del serrat de Lucata (Ocata), del sot de Villuvi (segurament a ponent del coll d’en Tripeta), del sot de Casa Boget, del sot de Casa Oliveras i algunes altres.
A tres quarts d’hora hi havia totes les que es trobaven a Sant Bartomeu de Mont-ras, que suposaven un total de 10 cases més.
Les més allunyades es trobaven a una hora o més de la rectoria. Eren 10 cases entre les quals hi havia Casa Andrés Roca, Casa Peret Chico de Pedro Trabé, Casa Nova de Oliveras, Casa Micaló i Casa Prat, situades en el lloc dit sot del Prat. A més hi havia casa Sous de Josep Campins. Aquestes cases es trobaven entre montes escarpados y caminos muy escabrosos con grandes subidas y bajadas.
Suposant que la casa Prat sigui la que es troba al sot del Bac, semblaria que la casa d’Andreu Roca seria el que el mapa de l’editorial Alpina actualment anomena ca l’Andreu; la Casa Peret Chico de Pedro Trabé hauria de correspondre a can Xicu, mentre la Casa Nova de Oliveras podria ser la Casanova, sota el cingle de Bertí; finalment la Casa Micaló podria correspondre a la Miquelona, una masia que hauria d’estar a prop de can Prat.
En total, la parròquia de Montmany comptava amb 65 cases; uns anys més tard (1867) es deia que la parròquia tenia 64 veïns amb 322 ànimes.[1]
Aquesta cova artificial es troba en un aflorament geològic de pòrfirs (roca ígnia intrusiva). Es tracta d’un indret de gran interès paisatgístic, situat en el punt 41º 42′ 970 – 002º 16′ 533 – 439. La cova, amb algunes figures religioses, es troba tancada per una reixa i un cadenat. Hi ha un parell de bancs per seure al seu davant.
En aquest indret, als anys cinquanta, tenia lloc un petit aplec el dia de la Mare de Déu del Carme, amb la participació de gent del poble i escolars. Com diu Anna Gómez, “Aquesta tradició sembla que es va originar al mateix segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s’hi feia cap altra activitat.”
S’hi accedeix des de la font d’en Llanes, agafant el camí que marxa cap al sud (el més elevat de tots). S’hi pot arribar seguint la pista, però millor agafar el caminet que permet fer drecera.
Es troba en el punt 41º 43′ 252 – 002º 16′ 705 – 391, en un revolt de la pista que puja cap a can Valls des del Figaró, en el sot de les Pomeretes. Commemora l’assassinat de mossèn Ramon Pascual Casanoves, rector de la Garriga, el dia 2 d’agost de 1936, a mans del comitè revolucionari del poble. La creu es va aixecar després de la guerra.
Segons el catàleg de la Diputació, la base de la creu està situada a l’interior d’un encaix a la roca natural. Al costat sud-est de la base hi ha una pedra amb un encaix rectangular (21 x 23 cm) que podria haver servit per encabir-hi un altre element; a l’interior de l’encaix hi ha molsa i material sedimentat.
La creu està situada sobre un suport rectangular de pedra d’una alçada de 170,5 cm., 22, 8 cm d’ample i 17 cm de fons. És monolítica, amb les arestes marcades. Les mesures màximes són: alçada, 40,5 cm; amplada de la base i alçada dels braços, 10,5 cm; fons, 12 cm; amplada total dels braços, 40 cm; de la base de la creu a l’inici dels braços, 16 cm. A la roca de la base es pot observar una llarga llegenda, totalment il·legible.
El plafó informatiu que s’ha col·locat en el lloc dels fets l’anomena “Creu de Sant Ramon”. No sabem, però, si mossèn Pascual va ser un dels sacerdots morts durant la guerra civil beatificats; en cap cas, però, no hauria estat canonitzat i, per tant, caldria parlar de la creu del beat i no de la creu del sant.
Aquesta creu es va aixecar poc després d’acabada la guerra per recordar un fets luctuosos de l’any 1937. La primera pista del que va passar ens l’aporta la inscripció que conté la mateixa creu:
“A la memòria de los asesinados por las tropas rojas el dia 12-2-1937 / J. TANTIÑA FEBRER / J. FEBRER FEBRER / I. ARGEMÍ FABREGAS / E. CASTELLAR CORS / J. NESPLE DORCA.”
Anna Gómez, en el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, relata els fets de la següent manera: el 19 de febrer de 1937, el comitè revolucionari de Centelles va pujar a Sant Martí a requisar bestiar i queviures de les cases de pagès i un veí, cansat d’aquesta mena d’abusos, va sortir amb una arma i va matar un membre del comitè. Els altres membres del comitè van marxar cap a Centelles i tot seguit es va difondre el rumor que a Sant Martí hi havia una revolta feixista de diversos terratinents.
Per aquest motiu, el 21 de febrer del mateix any es concentraren a Sant Martí els comitès de Centelles, de l’Abella, de Sant Feliu de Codines i d’altres poblacions, comitès que van agafar tots els homes de les cases que pogueren i els van afusellar a l’indret de la Creu del Pou.
Els morts foren Josep Nasplé Dorca, de 18 anys i masover de l’Aliguer, Josep Fabré Fabré, de 32 anys i del mas Presseguer, Joan Tentiñà i Fabré, de 45 anys i també del Presseguer, Isidre Argemí i Fàbregas, de 24 anys i de can Farigola, i Jaume Castellar Cors, de 21 anys i fill de Melcior Castellar del mas Pou. Les execucions haurien continuat si la guàrdia d’assalt no s’hagués endut a Barcelona la resta de detinguts, un total de 21 persones. Aquest episodi tingué gran ressò a la premsa local i a tota la comarca.
El web losfolloneros.blogspot.com en dóna alguns detalls més:
“El 19 de febrer d’aquell any es produí un enfrontament armat entre uns pagesos de Sant Martí de Centelles que es trobaven fent guàrdia per aquelles contrades i un cotxe amb membres de la CNT-FAI de l’Abella i de Centelles que havien anat a fer registres i a apropiar-se dels productes d’unes finques veïnes. El tiroteig acabà amb diversos ferits i la mort del cap de les Joventuts Llibertàries de Centelles, que sembla ser que anava dret sobre l’estrep d’un costat del cotxe. L’assassinat féu córrer l’alarma sobre un suposat aixecament feixista i es mobilitzaren diversos milicians de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, que varen detenir la majoria dels pagesos de la zona en el camp de la casa del Pou. Mentre que a la vila de Centelles s’hi enterrava multitudinàriament el milicià mort, al prat proper al collet de Taló es produïa la massacre. Els milicians anarquistes anaren executant un a un els pagesos de la zona davant la impotència de les forces de seguretat. L’arribada del comitè revolucionari de Roda de Ter aturà la matança, però ja eren cinc els pagesos afusellats.” (font)
Aquests fets foren l’antecedent més clar dels coneguts Fets de Maig de 1937, que oposaren les forces anarquistes i el POUM amb ERC i el PSUC. A partir d’aquell moment, la guerra estava perduda per a les forces d’esquerra, immerses en una lluita interior pel control del poder.
Es tracta d’una sola peça esculpida en pedra local de 2’5 m d’alçada per 1 m d’amplada, situada sobre un pedestal en pedra que segueix la mateixa tècnica constructiva i on a la part oest s’hi troba una llegenda esculpida.
Al costat de la nova zona esportiva de l’Oller, a Sant Martí de Centelles, es troben les restes d’aquest conjunt de forns de calç d’explotació industrial (41º 45′ 395 – 002º 14′ 596 – 406).
Es tracta d’un conjunt d’edificacions que formen un complex de tres grans forns de calç i un quart de més petit (segurament utilitzat per a la construcció dels altres tres). També es conserven les estructures d’algunes de les dependències d’aquest establiment.
Aquesta estructura està construïda en carreus de pedra local ben escairats i de disposició regular, tancada per les quatre bandes. Els tres forns grans es diu que tenen una profunditat de 12 m.
Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, aquest complex evidencia una gran activitat basada en la indústria de la calç a la zona de l’Alt Congost. El conjunt apareix documentat cap a 1900, però va durar poc, perquè es va tancar al primer decenni del s. XX.
Sembla que està documentat que la calç es transportava amb vagonetes fins a l’estació de Sant Martí i a partir d’allà es redistribuïa. Aquesta indústria pertanyia a Francesc Senties, que posteriorment s’associà a Falgueres.
Els Senties, propietaris del mas Oller, havien estat una de les famílies més potents del municipi. Ho prova el panteó que acull les seves restes al cementiri de Sant Pere de Valldeneu: format per un recinte rectangular de 2,5 per 3 metres, tancat per una barana de ferro i pilars de pedra als angles. Al centre de l’estructura hi ha una creu, imitant un tronc, situada dalt d’un pedestal i amb una flor a l’encreuament dels braços. Aquest cos es troba coronat als angles per una decoració vegetal. Al mateix centre i encastat al terra hi ha un llibre obert amb una flor de neu, un pensament i una inscripció. El text gravat com a inscripció diu: “A la buena família Sentias y Oller Distrito del somaten de Sant Martin de Centellas Parroquia de Balenya Sant Martín 1924 Restos de Fco Sentias Ollé Cabo” (font).
Placa en record dels assassinats
Possiblement per aquesta raó, anys més tard, durant la guerra civil, alguns membres de la família varen ser víctimes de la fúria del comitè revolucionari, fins al punt que el pare i dos dels seus fills hi deixaren la vida.
En aquell moment foren assassinats Francesc Senties Fabregar (el propietari) i els seus fills Francesc i Josep. Una placa ho recorda amb les següents paraules: “En recordança de Francesc Sentias Fabregar i dels seus fills Francesc Sentias de Encio i Josep Sentias de Encio que aquí moriren respectivament a l’edat de 44-18 i14 anys el 8 – 11 – 1936 RIP. Vianant que aquí et detures prega que sempre hi hagi pau.”
Tal com diu una altra placa col·locada al lloc per l’Ajuntament de Sant Martí, les víctimes es defensaren a trets des del mas, on encara es veuen les marques de les bales, mentre els membres del comitè revolucionari els atacaven des de fora. Detinguts i torturats, foren finalment executats a la boca d’un d’aquests forns. Era el 8 de novembre de 1936 i un dels episodis més sagnants de la història contemporània de Sant Martí de Centelles.
Just al nord de la Rectoria i a sota de ca l’Urgell s’aixequen les restes del que fou can Sala (41º 43’ 821 – 002º 17’ 643 – 614). Tot i la neteja que s’hi ha fet en els darrers mesos, es pot dir que de la casa només en queda un pany de paret i els fonaments. Aquests darrers dibuixen una estructura quadrangulars d’un 9 m x 6 m.
La part que millor es conserva és la banda occidental, on hi havia el forn. Aquest sembla que antigament havia estat construït a l’exterior, com en moltes masies, però s’insinua que en un segon moment es va construir una paret que el deixava parcialment dins la casa. Segurament la boca de la fogaina estava en aquest nou emplaçament mentre que la boca del forn estava dins de la casa (ben segur a la cuina).
Actualment s’hi pot accedir per la pista que condueix de can Parraubis fins a can Coll, abandonant-la poc abans d’arribar al torrent.
Entre la documentació de la parròquia de Vallcàrquera hem trobat un document que diu que als voltants de 1695, Antoni Valls i Iglesies i la seva dona, del mas Iglésies estableixen a Martino Sala una peça de terra en el lloc vulgarment dit el Soley del Sot de Vallcarca. Aquesta peça limita amb el mas Puig a orient, i a occident i circio amb un torrent. La terra s’estableix per un període de dos anys i en Sala hi ha de fer, “(…) casa y altros arbres fructiferos”.
És la darrera casa que es troba pujant des de Sant Pere de Vallcàrquera cap a Sant Cristòfol de Monteugues, just abans de travessar la Riereta. Tot i que actualment està senyalitzada com can Matamoros, el seu nom tradicional era can Pere Planes, tal com recull el mapa de l’editorial Alpina i apareix en la documentació històrica. Tot i això, hi ha qui sosté que el nom és can Pere Plana, pel fet d’haver estat construïda en un espai molt planer.
Es tracta d’una edificació de planta baixa i un pis que no apareix en els fogatges de finals de l’edat mitjana i principis de la moderna.
La documentació que es conserva a l’ABEV ens indica que el 28 de maig de 1713, Francesc Bosch, de Tagamanent, com a posseïdor del mas Cap-Rech (un mas del sot de Vallcàrquera desaparegut) estableix a Aleix Planes, treballador de Vallcàrquera, una peça de terra boscosa que pertany al seu mas, a la partida del Socau. Aquesta peça limita a llevant amb terres de Dosrius, a migdia amb el mas Puig i a ponent i tramuntana amb la Riereta que ve del Socau. En l’establiment s’estableix el pacte que “(…) dins dos anys milloreu dita pesa de terra, edifican casa y ort (…)” i que paguin cada any dues lliures de censos i una entrada de dos pollastres.
Una setmana abans, el 20 de maig de 1713, el mateix Francesc Bosch, de Tagamanent, propietari de Cap-Rech, estableix a Aleix Planes, una altra peça de terra situada a la partida dita del Cogulló, peça que en 9 anys havia de plantar de vinya. El Cogulló és un turó de 599 d’altura que s’aixeca a llevant de Dosrius, i al nord-oest del Socau. En aquesta zona, Pere Dosrius ja havia establert una vinya al seu germà Anton (17 de maig de 1709).
Al cim de Roca Centella (41º 43′ 187 – 002º 19 – 339 – 998) s’ajunten els termes municipals de Tagamanent, Figaró-Montmany i Cànoves-Samalús. Per un estrany joc, que Joan López Cortijo ha intentat resseguir en aquest article, sembla que aquest topònim és històricament recent i que aquest cim hauria de dur el nom del Mojó.
El diccionari Alcover-Moll defineix un molló com una “Pedra robusta ficada en terra perquè serveixi d’indicació de límit d’una propietat, d’un país, etc.” i en el mateix sentit es pronuncia el DIEC quan el fa sinònim de fita. De manera que si a algun dels cims de les carenes d’en Bosc li correspon aquest topònim, està clar que aquest seria el cas del que actualment coneixem com a Roca Centella.
En un altre lloc, ja hem parlat de la visita que als anys trenta va fer a aquest indret Antoni Gallardo. Gallardo va néixer a Barcelona al 1889 i va estudiar enginyeria industrial, carrera que li donaria feina durant tota la vida. De manera autodidacta, però, va dedicar-se a la història, la geografia, l’arqueologia, el folklore, etc. Els seus pares tenien una finca a Sant Antoni de Vilamajor i això va permetre que estudiés i conegués les terres vallesanes i les estribacions meridionals del pla de la Calma. Durant la guerra civil va publicar el seu llibre Del Mogent al pla de la Calma, una obra que ens interessa retenir perquè en ella va escriure:
“El Mojó.—Pujant cap al pla de la batalla i anant a cercar la Roca Centella al final de la serra que es desprèn de Tagamanent passant per les carenes d’en Bosch, trobem el curiós mojó que ha donat nom a la muntanya. Es de pedra blanca, d’una mica més d’un metre d’alt i porta esculpits un escut barrat i la llegenda MONTMANY, de la qual resten les darreres quatre lletres, pel qual motiu es presta a voler llegir la paraula Carlemany, tan temptadora en aquests indrets“.
El molló de Roca Centella
Aquest text ens va esperonar a intentar trobar aquesta fita de terme, però no teníem cap esperança de sortir-ne amb èxit. Però no sempre les pitjors previsions són les més encertades i, vét aquí, que gràcies al Joan Maria vàrem poder descobrir que el Joan López l’havia trobada i n’havia escrit l’article citat més amunt.
Cal fer notar que el fet que el molló dugués part del nom del municipi, concretament l’expressió many, gravada devia tenir relació amb la llegenda que explica que l’església de Sant Cristòfol de Monteugues havia estat construïda per l’emperador Carlemany. A més, el pla de la Batalla es troba a uns 750 metres al sud-oest del cim de Roca Centella. Recordem que en aquest indret hauria tingut lloc una batalla entre l’emperador i les forces sarraïnes i que el mateix Gallardo, encara al 1938, recollia que “en aquest pla, situat en amunt, encara es troben nombrosos ossos i alguna moneda, per poc que s’escarbi“.
Patrimoni Existencial 