Es troba en el punt 41º 43′ 252 – 002º 16′ 705 – 391, en un revolt de la pista que puja cap a can Valls des del Figaró, en el sot de les Pomeretes. Commemora l’assassinat de mossèn Ramon Pascual Casanoves, rector de la Garriga, el dia 2 d’agost de 1936, a mans del comitè revolucionari del poble. La creu es va aixecar després de la guerra.
Segons el catàleg de la Diputació, la base de la creu està situada a l’interior d’un encaix a la roca natural. Al costat sud-est de la base hi ha una pedra amb un encaix rectangular (21 x 23 cm) que podria haver servit per encabir-hi un altre element; a l’interior de l’encaix hi ha molsa i material sedimentat.
La creu està situada sobre un suport rectangular de pedra d’una alçada de 170,5 cm., 22, 8 cm d’ample i 17 cm de fons. És monolítica, amb les arestes marcades. Les mesures màximes són: alçada, 40,5 cm; amplada de la base i alçada dels braços, 10,5 cm; fons, 12 cm; amplada total dels braços, 40 cm; de la base de la creu a l’inici dels braços, 16 cm. A la roca de la base es pot observar una llarga llegenda, totalment il·legible.
El plafó informatiu que s’ha col·locat en el lloc dels fets l’anomena “Creu de Sant Ramon”. No sabem, però, si mossèn Pascual va ser un dels sacerdots morts durant la guerra civil beatificats; en cap cas, però, no hauria estat canonitzat i, per tant, caldria parlar de la creu del beat i no de la creu del sant.
Aquesta creu es va aixecar poc després d’acabada la guerra per recordar un fets luctuosos de l’any 1937. La primera pista del que va passar ens l’aporta la inscripció que conté la mateixa creu:
“A la memòria de los asesinados por las tropas rojas el dia 12-2-1937 / J. TANTIÑA FEBRER / J. FEBRER FEBRER / I. ARGEMÍ FABREGAS / E. CASTELLAR CORS / J. NESPLE DORCA.”
Anna Gómez, en el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, relata els fets de la següent manera: el 19 de febrer de 1937, el comitè revolucionari de Centelles va pujar a Sant Martí a requisar bestiar i queviures de les cases de pagès i un veí, cansat d’aquesta mena d’abusos, va sortir amb una arma i va matar un membre del comitè. Els altres membres del comitè van marxar cap a Centelles i tot seguit es va difondre el rumor que a Sant Martí hi havia una revolta feixista de diversos terratinents.
Per aquest motiu, el 21 de febrer del mateix any es concentraren a Sant Martí els comitès de Centelles, de l’Abella, de Sant Feliu de Codines i d’altres poblacions, comitès que van agafar tots els homes de les cases que pogueren i els van afusellar a l’indret de la Creu del Pou.
Els morts foren Josep Nasplé Dorca, de 18 anys i masover de l’Aliguer, Josep Fabré Fabré, de 32 anys i del mas Presseguer, Joan Tentiñà i Fabré, de 45 anys i també del Presseguer, Isidre Argemí i Fàbregas, de 24 anys i de can Farigola, i Jaume Castellar Cors, de 21 anys i fill de Melcior Castellar del mas Pou. Les execucions haurien continuat si la guàrdia d’assalt no s’hagués endut a Barcelona la resta de detinguts, un total de 21 persones. Aquest episodi tingué gran ressò a la premsa local i a tota la comarca.
El web losfolloneros.blogspot.com en dóna alguns detalls més:
“El 19 de febrer d’aquell any es produí un enfrontament armat entre uns pagesos de Sant Martí de Centelles que es trobaven fent guàrdia per aquelles contrades i un cotxe amb membres de la CNT-FAI de l’Abella i de Centelles que havien anat a fer registres i a apropiar-se dels productes d’unes finques veïnes. El tiroteig acabà amb diversos ferits i la mort del cap de les Joventuts Llibertàries de Centelles, que sembla ser que anava dret sobre l’estrep d’un costat del cotxe. L’assassinat féu córrer l’alarma sobre un suposat aixecament feixista i es mobilitzaren diversos milicians de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, que varen detenir la majoria dels pagesos de la zona en el camp de la casa del Pou. Mentre que a la vila de Centelles s’hi enterrava multitudinàriament el milicià mort, al prat proper al collet de Taló es produïa la massacre. Els milicians anarquistes anaren executant un a un els pagesos de la zona davant la impotència de les forces de seguretat. L’arribada del comitè revolucionari de Roda de Ter aturà la matança, però ja eren cinc els pagesos afusellats.” (font)
Aquests fets foren l’antecedent més clar dels coneguts Fets de Maig de 1937, que oposaren les forces anarquistes i el POUM amb ERC i el PSUC. A partir d’aquell moment, la guerra estava perduda per a les forces d’esquerra, immerses en una lluita interior pel control del poder.
Es tracta d’una sola peça esculpida en pedra local de 2’5 m d’alçada per 1 m d’amplada, situada sobre un pedestal en pedra que segueix la mateixa tècnica constructiva i on a la part oest s’hi troba una llegenda esculpida.
Al costat de la nova zona esportiva de l’Oller, a Sant Martí de Centelles, es troben les restes d’aquest conjunt de forns de calç d’explotació industrial (41º 45′ 395 – 002º 14′ 596 – 406).
Es tracta d’un conjunt d’edificacions que formen un complex de tres grans forns de calç i un quart de més petit (segurament utilitzat per a la construcció dels altres tres). També es conserven les estructures d’algunes de les dependències d’aquest establiment.
Aquesta estructura està construïda en carreus de pedra local ben escairats i de disposició regular, tancada per les quatre bandes. Els tres forns grans es diu que tenen una profunditat de 12 m.
Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, aquest complex evidencia una gran activitat basada en la indústria de la calç a la zona de l’Alt Congost. El conjunt apareix documentat cap a 1900, però va durar poc, perquè es va tancar al primer decenni del s. XX.
Sembla que està documentat que la calç es transportava amb vagonetes fins a l’estació de Sant Martí i a partir d’allà es redistribuïa. Aquesta indústria pertanyia a Francesc Senties, que posteriorment s’associà a Falgueres.
Els Senties, propietaris del mas Oller, havien estat una de les famílies més potents del municipi. Ho prova el panteó que acull les seves restes al cementiri de Sant Pere de Valldeneu: format per un recinte rectangular de 2,5 per 3 metres, tancat per una barana de ferro i pilars de pedra als angles. Al centre de l’estructura hi ha una creu, imitant un tronc, situada dalt d’un pedestal i amb una flor a l’encreuament dels braços. Aquest cos es troba coronat als angles per una decoració vegetal. Al mateix centre i encastat al terra hi ha un llibre obert amb una flor de neu, un pensament i una inscripció. El text gravat com a inscripció diu: “A la buena família Sentias y Oller Distrito del somaten de Sant Martin de Centellas Parroquia de Balenya Sant Martín 1924 Restos de Fco Sentias Ollé Cabo” (font).
Placa en record dels assassinats
Possiblement per aquesta raó, anys més tard, durant la guerra civil, alguns membres de la família varen ser víctimes de la fúria del comitè revolucionari, fins al punt que el pare i dos dels seus fills hi deixaren la vida.
En aquell moment foren assassinats Francesc Senties Fabregar (el propietari) i els seus fills Francesc i Josep. Una placa ho recorda amb les següents paraules: “En recordança de Francesc Sentias Fabregar i dels seus fills Francesc Sentias de Encio i Josep Sentias de Encio que aquí moriren respectivament a l’edat de 44-18 i14 anys el 8 – 11 – 1936 RIP. Vianant que aquí et detures prega que sempre hi hagi pau.”
Tal com diu una altra placa col·locada al lloc per l’Ajuntament de Sant Martí, les víctimes es defensaren a trets des del mas, on encara es veuen les marques de les bales, mentre els membres del comitè revolucionari els atacaven des de fora. Detinguts i torturats, foren finalment executats a la boca d’un d’aquests forns. Era el 8 de novembre de 1936 i un dels episodis més sagnants de la història contemporània de Sant Martí de Centelles.
Just al nord de la Rectoria i a sota de ca l’Urgell s’aixequen les restes del que fou can Sala (41º 43’ 821 – 002º 17’ 643 – 614). Tot i la neteja que s’hi ha fet en els darrers mesos, es pot dir que de la casa només en queda un pany de paret i els fonaments. Aquests darrers dibuixen una estructura quadrangulars d’un 9 m x 6 m.
La part que millor es conserva és la banda occidental, on hi havia el forn. Aquest sembla que antigament havia estat construït a l’exterior, com en moltes masies, però s’insinua que en un segon moment es va construir una paret que el deixava parcialment dins la casa. Segurament la boca de la fogaina estava en aquest nou emplaçament mentre que la boca del forn estava dins de la casa (ben segur a la cuina).
Actualment s’hi pot accedir per la pista que condueix de can Parraubis fins a can Coll, abandonant-la poc abans d’arribar al torrent.
Entre la documentació de la parròquia de Vallcàrquera hem trobat un document que diu que als voltants de 1695, Antoni Valls i Iglesies i la seva dona, del mas Iglésies estableixen a Martino Sala una peça de terra en el lloc vulgarment dit el Soley del Sot de Vallcarca. Aquesta peça limita amb el mas Puig a orient, i a occident i circio amb un torrent. La terra s’estableix per un període de dos anys i en Sala hi ha de fer, “(…) casa y altros arbres fructiferos”.
És la darrera casa que es troba pujant des de Sant Pere de Vallcàrquera cap a Sant Cristòfol de Monteugues, just abans de travessar la Riereta. Tot i que actualment està senyalitzada com can Matamoros, el seu nom tradicional era can Pere Planes, tal com recull el mapa de l’editorial Alpina i apareix en la documentació històrica. Tot i això, hi ha qui sosté que el nom és can Pere Plana, pel fet d’haver estat construïda en un espai molt planer.
Es tracta d’una edificació de planta baixa i un pis que no apareix en els fogatges de finals de l’edat mitjana i principis de la moderna.
La documentació que es conserva a l’ABEV ens indica que el 28 de maig de 1713, Francesc Bosch, de Tagamanent, com a posseïdor del mas Cap-Rech (un mas del sot de Vallcàrquera desaparegut) estableix a Aleix Planes, treballador de Vallcàrquera, una peça de terra boscosa que pertany al seu mas, a la partida del Socau. Aquesta peça limita a llevant amb terres de Dosrius, a migdia amb el mas Puig i a ponent i tramuntana amb la Riereta que ve del Socau. En l’establiment s’estableix el pacte que “(…) dins dos anys milloreu dita pesa de terra, edifican casa y ort (…)” i que paguin cada any dues lliures de censos i una entrada de dos pollastres.
Una setmana abans, el 20 de maig de 1713, el mateix Francesc Bosch, de Tagamanent, propietari de Cap-Rech, estableix a Aleix Planes, una altra peça de terra situada a la partida dita del Cogulló, peça que en 9 anys havia de plantar de vinya. El Cogulló és un turó de 599 d’altura que s’aixeca a llevant de Dosrius, i al nord-oest del Socau. En aquesta zona, Pere Dosrius ja havia establert una vinya al seu germà Anton (17 de maig de 1709).
Al cim de Roca Centella (41º 43′ 187 – 002º 19 – 339 – 998) s’ajunten els termes municipals de Tagamanent, Figaró-Montmany i Cànoves-Samalús. Per un estrany joc, que Joan López Cortijo ha intentat resseguir en aquest article, sembla que aquest topònim és històricament recent i que aquest cim hauria de dur el nom del Mojó.
El diccionari Alcover-Moll defineix un molló com una “Pedra robusta ficada en terra perquè serveixi d’indicació de límit d’una propietat, d’un país, etc.” i en el mateix sentit es pronuncia el DIEC quan el fa sinònim de fita. De manera que si a algun dels cims de les carenes d’en Bosc li correspon aquest topònim, està clar que aquest seria el cas del que actualment coneixem com a Roca Centella.
En un altre lloc, ja hem parlat de la visita que als anys trenta va fer a aquest indret Antoni Gallardo. Gallardo va néixer a Barcelona al 1889 i va estudiar enginyeria industrial, carrera que li donaria feina durant tota la vida. De manera autodidacta, però, va dedicar-se a la història, la geografia, l’arqueologia, el folklore, etc. Els seus pares tenien una finca a Sant Antoni de Vilamajor i això va permetre que estudiés i conegués les terres vallesanes i les estribacions meridionals del pla de la Calma. Durant la guerra civil va publicar el seu llibre Del Mogent al pla de la Calma, una obra que ens interessa retenir perquè en ella va escriure:
“El Mojó.—Pujant cap al pla de la batalla i anant a cercar la Roca Centella al final de la serra que es desprèn de Tagamanent passant per les carenes d’en Bosch, trobem el curiós mojó que ha donat nom a la muntanya. Es de pedra blanca, d’una mica més d’un metre d’alt i porta esculpits un escut barrat i la llegenda MONTMANY, de la qual resten les darreres quatre lletres, pel qual motiu es presta a voler llegir la paraula Carlemany, tan temptadora en aquests indrets“.
El molló de Roca Centella
Aquest text ens va esperonar a intentar trobar aquesta fita de terme, però no teníem cap esperança de sortir-ne amb èxit. Però no sempre les pitjors previsions són les més encertades i, vét aquí, que gràcies al Joan Maria vàrem poder descobrir que el Joan López l’havia trobada i n’havia escrit l’article citat més amunt.
Cal fer notar que el fet que el molló dugués part del nom del municipi, concretament l’expressió many, gravada devia tenir relació amb la llegenda que explica que l’església de Sant Cristòfol de Monteugues havia estat construïda per l’emperador Carlemany. A més, el pla de la Batalla es troba a uns 750 metres al sud-oest del cim de Roca Centella. Recordem que en aquest indret hauria tingut lloc una batalla entre l’emperador i les forces sarraïnes i que el mateix Gallardo, encara al 1938, recollia que “en aquest pla, situat en amunt, encara es troben nombrosos ossos i alguna moneda, per poc que s’escarbi“.
El registre de defuncions de la parròquia de Sant Pere de Vallcàrquera (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, D/1) recull com el dia 9 de juny de 1791, “(…) en la parroquia de St. Pere de Vallcarcara hi hague un fort aiguat y se creu que la abundacnia del aigua que inapropiadament baixa per lo torrent de la font den Llanas del mas Antich sen porta á Joan Draper brasser dela present parroquia casat ab Maria Xicola, lo qual se judica se havia suplogat sota lo pont del Camí Ral, y la aigua lo tragué en la Garriga hont lo trobaren lo endema mort y fou sepultat alá mateixa Iglesia parroquial de la Garriga”.
Al sud de la pista que porta a Castellar, aproximadament un quilòmetre abans d’arribar-hi, just quan la pista deixa l’orientació sud per dirigir-se cap a l’oest, poc abans d’una pista que marxa cap al nord (41º 44′ 261 – 002º 15′ 250 – 540), apareixen les runes d’aquest antic mas.
La casa presenta una estructura de dos pisos construïda en pedra local lligada amb morter amb una petita part arrebossada.
Com diu el mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, “La història d’aquest mas anirà lligada a la domus del Castellar, tant per la seva proximitat geogràfica com per la relació de dependència de les Pujades cap el Castellar. En el fogatge de 1553 com a cap de casa de la parròquia de Valldeneu s’esmenta a Antoni Pujades. Són molt poques les evidències documentals referents a aquest mas i per la seva tipologia constructiva es podria parlar d’una construcció d’avançada època moderna. Els segles XVII i XVIII foren un moment de gran auge demogràfic i constructiu, ocupant-se terrenys que fins llavors havien estat considerats erms i construint-se nous masos i masoveries en busca de noves explotacions tant forestals com agrícola-ramaderes. No és d’estranyar que aquest fos el cas de les Pujades, un mas de dimensions mitjanes, situat al costat del camí del Castellar a Sant Pere de Valldeneu i amb unes condicions òptimes per a l’obtenció de recursos naturals. L’hereu del Castellar ens ha permès documentar, per tradició oral, la seva desocupació que hauria tingut lloc a mitjans del segle XIX.”
A llevant d’aquest cim, gairebé a la carena i al costat d’un camí, es troben les restes d’un antic forn de calç. Té un diàmetre de 4 a 5 metres i la seva boca està orientada al sud. Actualment està en mig de la vegetació i el seu fons està ocupat per restes vegetals i de terra.
A sobre seu, a l’altre costat el camí, també tapat per la vegetació, apareixen les restes d’un antiga construcció. Podrien correspondre a una cabana de calcinàires, però res no n’evidència aquest ús. No queda clar si correspon a un edifici d’un o de dos cossos; en tot cas, sembla que el més clar tindria unes dimensions de 4 x 3 m.
El curiós del cas és que les restes d’aquesta construcció i una pedrera que hi ha just a la carena no són fetes de pedra calcària, sinó de pedra sorrenca roja (margues). Aquesta pedra té continuació en la gran capa de pedra rogenca on s’aixequen les restes de Rovirals, que arriben fins als peus del turó de Tagamanent i que reapareixen per sota de les Planes.
Sembla que el forn utilitzava la pedra calcària que formava el turó dels Moros. Aquesta dada caldria verificar-la amb un estudi més aprofundit, perquè al cim del turó apareixen restes de mur fets amb pedra sorrenca i una possible tomba de lloses. Si fos així, segurament ens trobaríem davant d’unes restes arqueològiques d’un cert interès. Al voltant del turó, sobretot en el vessant sud, apareixen una sèrie de murs no identificats.
De fet, Enric Garcia-Pey parla del turó del Castell dels Moros i diu que “(…) es recorda haver-hi trobat tombes. Segons diuen, enterraments a resultes d’antigues batalles”.
És possible que aquestes restes corresponguin al Kastrum Segarium que esmenta Jaume Oliver en el seu llibre sobre Tagamanent? (p. 44).
La suposada tomba està formada per dues lloses paral·leles, avui dia ajuntades per la part superior per l’acció del terreny i d’una possible profanació.
La llosa que millor es pot estudiar fa 1,60 m de llarg per uns 45 cm d’ample i 10 cm de gruix. Són fetes de pedra rogenca i tenen una orientació oest-est, lleugerament desviades al sud.
A la parròquia de Balenyà també es deixaren sentir les conseqüències de la Guerra del Francès, a les quals seguí un episodi epidèmic. El rector ho va anotar així al llibre de defuncions:
“En lo dia setsa del mes de Abril del any mil vuitcents y nou entraren los francesos en esta parroquia de Balenyá, y estigueren fins al dia divuit de juny del mateix any, cremaren la iglesia, li robaren molta part del tresor, y molts ornaments, destruiren la iglesia de Nostra Senyora de Collcespina, cremaren part de la rectoria, moltas altres casas, derrotaren y usaren de moltas crueltats, morí molta gent fora de la parroquia, entre los quals los següents (…)”[1]
Aquí seguia una llista de 30 pàgines de persones mortes durant la contesa, acabada la qual es continuava escrivint:
“Foren tantas las enfermedats de malalties putridas y morts en estos temps, com se pot veurer en los obits retro escrits, pues y hagué dia en esta parrqouia de Balenyá que de una axida del Santíssim Sagrament sen combregaren sis, y encara tornà axir una vegada al mateix dia; se enmalantian ab molta promtitut comunament, fenia á modo de constipació, y freqüentment luego eran ab desvaris; regularment la malaltia pujava fins al catorsé dia, patian gran dolor de cap, cor, ossos, y nervis; se’n morian molts, pues hi hagué día que entre Albats, y Cossos y hagué vuit morts encaraque no morts tots ab un mateix día: forent tants los malalts que ni haguepochs los que no se enmalaltiren, y los que eran de edad avansada moltissíms morian: se dexa á la consideració dels treballs en estos temps, en especial venir en un temps despres de haver dexat los Francesos un terreno enterament destruït, moltissims sense llit, havent de jaurer per los sostres en terra ab una poca de palla, pochs aliments, pocas medicines per no tenir que gastar; las cases plenes de malalts ab poca asistencia per causa de la gran multitud de malalts, molts per no tenir res per rahó que so havien gastat anant corrent per lo mon, y perdut lo que desaren á casa, altres ab poca acistencia dels metjes perquè no podien assistir esser (sic) ab tots; en fin era gran tribulació com se pot pensar: en estos temps al Sr. Rr.y Vicaris havien de anar a tota tribulació per assistir al malalts, però gracias á Deu que sempre estiguérem bons, a pesar que quasi tot lo dia havíem de estar entre malalts; y axis si torna dit temps, lo que Deu Nostr Sr no permetia, sobre tot animo, y acistencia. Ab totes estas tribulacions no se pogueren fer los funerals quant se morían per causa de estar los capellans molt ocupats, y molts perquè no tenia per ferlos, perso se feren despues passat las malalties, y foren los següents (…)”[2]
Una carta datada el 22 de juny de 1809 explica que l’església es troba derruïda i que només ha quedat íntegra la sagristia i la volta del campanar (ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, N/1).
