Les referències consultades diuen que aquesta església data d’inicis del segle XVII i que en va substituir una de romànica del segle XII. Va ser abandonada al 1910, quan les seves funcions varen ser transferides al santuari de Puiggraciós.
És ben sabut que l’església constitueix el centre de la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas, publicada al 1901. Casellas i aquesta església varen morir el mateix 1910. Avui, l’edifici amenaça amb ensorrar-se; l’accés està prohibit i tot recorda la imatge que en va trobar mossèn Llatzer -el protagonista de la novel·la-, que tot i ser un personatge de ficció s’inspira en fets reals. Si us interessa el tema, no deixeu de llegir l’estudi introductori que en va fer Jordi Castellanos.
En el mateix sentit, ja fa anys que se sap que la geografia del lloc es correspon de manera força clara amb la que apareix a la novel·la, de manera que alguns dels indrets que apareixen en l’obra també estan en aquest catàleg.
Segur que si mossèn Llatzer obrís els ulls, ni que fos per un instant, tornaria a dir allò que ja fa anys deixà escrit:
“¡Això és la mort! —deia entre si—. ¡Això és la mort que em va voltant per tots cantons! ¡Això és la mort, que em fa babarotes, que s’acosta com si em volgués tocar, però sense arribar-me mai a posar la mà al damunt! Se moren els camps, se moren les cases…, tot se mor menos jo, que, trist, me migro enyorant la pau eterna… Les cases arribaran a caure a engrunes… Mancada de xopluc, vindrà un dia en què la gent dels sots haurà de cercar refugi dins les baumes, esperant la darrera hora… Després tot se convertirà en un fossar immens, en un cementiri sense fites… i jo…, jo encara restaré vivent, com si Déu me designés per a vetllar la son dels morts...”
Una de les boques de mina de Santa Coloma Sasserra
No coneixem ningú que hagi parlat de mineria al Moianès, però segur que algú en algun moment o altre ho ha fet. Amb aquest breu post només volem donar a conèixer tres referències sobre aquest tema que poden ser d’interès per a futures investigacions.
En primer lloc, una referència periodística de l’any 1854. En la seva edició del 24 de maig, el diari vigatà El Montañés feia referència a la possible explotació d’una mina de carbó a Moià (El Montañés, 16, 24 de maig de 1854, p. 125.
L’any següent, un pagès de Matadepera, Francesc Gorina, anotava en el seu dietari que el 23 de setembre de 1855 un cosí germà seu de Granera, amo del Girbau de Dalt, a prop del mas Marfà, al lloc dit Fon Roch, “on se fa una mina en busca de carbó de pedra“, havia tingut un accident. Volent entrar a la mina, l’Isidre Girbau va caure dins d’un pou a l’interior de la mateixa, un pou que feia unes 13 canes de profunditat. L’accident tingué lloc a les 8 del matí però no el pogueren treure’n fins a les 16 hores, després que uns llenyataires sentissin els seus crits d’auxili. En intentar treure’l amb una corda, els va tornar a caure al fons del pou. Finalment el tragueren amb vida, però se suposa que va acabar morint a conseqüència dels traumatismes que havia patit (com a mínim així ho explica el seu cosí). Aquesta informació l’hem extreta del Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera, 1841-1904, editat per Joan Comasòlivas i publicat per Curial i Publicacions de l’Abadia de Montserrat (p. 272).
La tercera referència correspon a un conjunt de 4 o 5 boques de mina que s’obren al nord del Bonifet (Santa Coloma Sasserra), just a sota la pista que va de Castellcir a Collsuspina. Les vàrem descobrir gràcies a una pàgina web i a un itinerari amb GPS que hi passa (podeu trobar el track a la mateixa pàgian web. Si voleu només el waypoint d’una de les boques, només ens l’heu de demanar). Si es miren les imatges de satèl·lit del lloc s’observa perfectament la runa que es va extreure d’aquestes mines, que són un testimoni de l’explotació minera al Moianès. Atenció si hi aneu, perquè la situació de les galeries és força precària.
L’expansió agrària dels segles XVII i XVIII va dur a roturar algunes terres en els límits entre Castellcir i Sant Martí de Centelles.[1] A partir d’aquest fets, varen aparèixer una sèrie de conflictes, sobretot per saber a quina parròquia calia pagar els censos. Això va provocar que la documentació sobre aquesta zona sigui encara avui dia molt abundant.
Fita número vuit
En tota aquesta documentació apareix una delimitació parroquial que va caldre revisar a finals del segle XVII i principis del XVIII. En aquest context, la presència de topònims resulta espectacular. Així, apareixen algunes masies que avui dia han desaparegut totalment: el mas Bugara (i el mas Buguera, que podria ser el mateix), el Pla de Bruguet, unit al mas Castell, la balma de Bruga, habitada al 1720.
En aquest context, entre 1650 i 1660 es fixen tres murons i es diu que la parròquia de Sant Martí de Centelles arriba fins al torrent del llop.[2] Encara avui dia el DCVB diu que un muró és un “Munt de pedres amb què es resguarda una fita o terme”, en castellà, mojón. També aquell any va morir un olier en aquella zona, fet que fa que la documentació també en parli.[3]
Més al sud del torrent de la Font del Llop, que actualment no constitueix el límit dels dos municipis, a ponent de Puig Oriol, al sud de la carena (41º 46’ 241 – 002º 11’ 305 – 900) hi ha una fita de terme i al sud, just al cap d’un cingle que forma el que el mapa de l’ICC anomena Serra de Barnils (41º 46’ 051 – 002º 11’ 338 – 867), hi ha unes creus gravades en una roca que segurament corresponen al límit parroquial.
El muró o fita de terme porta gravat en dos dels seus costats el número vuit i té una planta en forma d’ela, de 20 cm per 25 cm. A la cara de llevant hi ha una inscripció que podria ser una “I M” que no hem sabut desxifrar. Actualment sobresurt uns 40 cm del nivell del sòl i està fet en pedra rogenca.
Més al sud, com dèiem, hi ha tres creus gravades sobre la roca del sòl, clarament visibles i restes d’altres creus avui dia molt desgastades, tot i que es conserva una ratlla força marcada. Són unes creus d’uns 10 cm de llarg. Al costat hi ha una cassoleta rodona d’uns 13 cm de diàmetre i 4 cm de profunditat. Tot plegat sobre el cingle, a escassos metres del penya-segat, en un lloc amb una àmplia panoràmica i visible des de lluny.
Val la pena remarcar que creiem que cap d’aquests dos elements no semblen correspondre a la delimitació parroquial del segle XVII.
Creus de terme
[1] El pla de Bruga es va roturar als anys 1722, 1723 i 1724. ABEV, Centelles, Sant Martí, W/3.
El 18 de novembre de 1582, Antoni Serra, de Sant Quirze de Safaja, ven a Jerònim Vinyoles un tros de terra durant quatre anys, per un preu de 10 lliures barceloneses. Aquest contracte té un cert interès perquè en Vinyoles pot renunciar a l’arrendament fins al dia de Nadal. D’aquesta manera s’establia una mena de període de prova de gairebé un mes i mig. A més a més, en aquest contracte un dels testimonis era Gabriel Onyó, pinto retaulista, nascut a la masia de l’Onyó de la parròquia de Bertí, on al 1579 havia arrendat una casa a la plaça de Bertí al mateix Vinyoles, amb la condició que hauria d’enfostrar-la (segurament fer-hi la fusteria).
Un document com aquest fa la sensació que els contractes d’aquesta parròquia, a finals del segle XVI, donaven certes facilitats als arrendadors. Això podria explicar-se pel procés de colonització que estava vivint aquesta zona, procés de colonització que no era estrany que acabés atraient súbdits del regne de França, com el segon testimoni d’aquest contracte, el mestre de cases Joan Bergonyo, habitant “en la Beya”.
També dos francesos seran els subjectes que firmaran un contracte amb Jaume Bellavista i Salvador Vinyoles, el 26 de desembre de 1584. Els dos habitants de Sant Miquel Sesperxes deixen als pilers Joan Azma i a Bernat Defaludes, ambdós d’origen francès, la meitat del bosc de la Feu, que els dos primers han comprat a Antoni Serra de Sant Quirze de Safaja. Aquesta artiga se situa a prop de l’Onyó i del torrent de les Taules, a tocar de roca Gironella i es preveu que se n’extregui carbó i grans. Aquests explotació conjunta del bosc i l’espai agrari sembla que també s’hauria produït al sot de les Hortes, a Tagamanent.
Per assegurar l’interès dels arrendataris, en Bellavista i en Vinyoles es comprometen a donar a compte als treballadors francesos una quartera i mitja de forment net, mitja càrrega de vi i dos mesurons d’oli. El contracte s’estableix per una durada de quatre anys i els sobredits pilers conrearan aquestes terres a costos i despeses seves, tot i que en el batre, segar o traginar s’anirà a mitges. En cas que no sembrin en el temps convingut, els posaran dos homes per cada pila, “(…) totemps i quan los demanau dits piles y aquests a costos y despeses nostres (…)”, diuen els arrendadors. Els pilers hauran de deixar un brot d’alzina a cada soca.
Aquest document deixa veure com les feines de carboneig i de rompuda de noves terres les duien a terme les mateixes persones, en aquest cas franceses, en unes condicions que semblen millors que les que es veuran al segle XVIII.
D’altra banda, en un document del 10 de juliol de 1584, Joan Omet i Francesc Català arrenden el mas Barnils de Bertí a Thoni Esglesies de Sant Miquel de Sesperxes, amb tots els formigons de la rompuda, amb la condició que l’arrendador haurà de “(…) cobrir, coure y escampar y aspedrar dita artiga y adobar les dites pedres en paret (…)” a costa seva. De manera que el procés de colonització que s’està duent a terme suposa la construcció de nous espais agraris delimitats per feixes, espais que segurament ja s’havien conreat abans, perquè el document parla d’adobar les pedres de les parets i no de fer-ne de noves.
El 10 de novembre de 1698, Coloma Vinyolas, vídua d’Antoni Vinyolas, pagès de Centelles, i el seu fill Josep Vinyolas, hereu i posseïdor del mas Vinyolas, firmen una concòrdia amb Ambrós Fabrer, negociant de Centelles, i la seva dona Margarida Fabrer i Estrada, i Joan Fabrer, apotecari. El problema és que els Vinyolas no poden passar anar a pasturar les terres dites les costes de Sant Marçal, pròpies dels Vinyoles, sense que els Fabrer els donin pas per les terres del mas Soler. Històricament això ho havien arreglat mitjançant el pagament d’un cens en compensació pel dret de pas.
Però aquell 1698 un canvi en l’orientació de les activitats dels Fabrer els va dur a pactar unes noves condicions. A partir d’aquell moment, els amos del Soler tenen “(…) menester la aygua per ocacio (sic) de regar las terras del mas Soler y de ampuar glas en lo pou que est any dits conjuges fabrer y estrada an fabricat en la heretat en la heretat (sic) del predit mas Soler: que naix y te origen de dos fonts del predit mas vinyolas la una de las quals es sota las toscas y la altra sota las costas de demunt o sobra dit mas Vinyolas quals ditas dos fonts son propies dels predits mare y fill vinyolas per tenir origen y naxer en llur propria heretat (…)”.
El tracte que es firmarà assegurarà l’accés a les pastures per als Vinyolas i la utilització de l’aigua sobrant als habitants del Soler. El tracte permetia “(…) perpetuament de poder pendra la aygua que naix de las preditas dos fonts y aquella conduir en las terras de dit mas Soler ja sia per regar o per fer anar aquella en las basas fetas o fahedores en dit mas Soler per ampuar glas en lo predit pou o altrament fent de dita aygua lo que los aparegui be, y tambe de profundar o enfundir tant y quant y sempre los apareguia be a los dits conjuges y fill Estrada la sobredita font demunt o sobra (costa?) que te origen sota las costas de dits mare y fill vinyolas, despres que dits mare y fill Vinyolas y llurs hereus y successors de dit mans Vinyollas yan regat las terras de dit mas Vinyollas del modo y forma an acostumat regar fins lo die de vuy (…)”.[1]
El document conté algunes informacions interessants, com ara el topònim costes de Sant Marçal, avui dia sembla que desaparegut. També té un gran interès el fet que es parli de basses per empouar glaç “fetes o fahedores”, ja que aquesta expressió indica que com a mínim hi havia una bassa a prop d’un pou que ja “an fabricat”en la heretat del mas Soler. Igualment, el fet de parlar d’aprofundir una de les font d’on es recull l’aigua indica que segurament es tracta d’una mina (encara avui dia hi ha tres boques de mina a Vinyoles).
Tot plegat mostra una explotació del glaç segurament industrial (un dels Fabrer era un negociant i l’altre un apotecari) basat en un sistema en què el gel es produïa a partir d’aigua que era retinguda en una bassa i, un cop congelada, era tallada en blocs regulars i empouada.
Can Bon Noi era una casa que es trobava sota el Còmics, sembla que molt a prop de la carretera de Sant Feliu. Durant la guerra civil, un dels homes de la casa era considerat un espia (al servei del comitè revolucionari?). Era un germà dels propietaris del Pujol.
La seva condició d’espia va fer que unes persones de can Farigola li tallessin el coll amb un volant (falç) al carrer de les Comptesses. Varen deixar el cos allà mateix i quan el varen trobar el seu propi gos se n’havia menjat la meitat.
Al grau del Rouret, al nord del torrent del Tro, hi ha uns feixons i una bassa. Es diu que al cingle hi havia un forat a la pedra amb un rusc, d’on en regalimava mel. El nostre informant hi havia anat a menjar-ne. Un dia el varen esberlar amb un parell de barrinades.
Parlant d’aquesta zona, ens diuen que després de la guerra hi havia gent que anava a robar menjar a les masies del pla de la Garga. Si els atrapaven, els feien saltar per aquests cingles. Segurament encara es trobarien els seus cadàvers a sota, si es busqués bé.
La producció de carbó vegetal és avui dia força ben coneguda gràcies a la bibliografia que s’ha publicat en els darrers anys. Malgrat tot, ens quedava un dubte sobre el procés d’elaboració del carbonet. Segons Cèsar Gutiérrez, el carbonet és un tipus de carbó vegetal de baixa qualitat elaborat a partir de matèria vegetal que no es prou gruixuda per poder-ne fer carbó (productes de tallades, d’esmatassades, etc.). Tot i les similituds quant al procés de producció i al resultat final, cal diferenciar ambdós processos. Segons Jaume Enric Zamora, l’anomenat carbonet es feia de les branques d’alzina més primes, en uns sots (o súties) que, una vegada plens, es tapaven amb terra o amb llaunes. Quan el carbó estava a punt, s’apagava amb aigua.
Aquests dos tipus de carbó servien per cuinar (font).
D’entrada, diguem que hi havia dos sistemes de producció de carbonet i que sembla que la frontera entre la utilització de l’un i de l’altre és aquell any que va fer tan fred (segurament als anys seixanta del segle XX):
1 – Es fa un sot al terra i s’hi crema la llenya a dins. Quan el sot és ple de caliu, es cobreix amb una plantx metàl·lica i es recobreix amb terra. Al cap de dos o tres dies es treu el carbonet. Normalment els sots són de forma quadrada o rectangular i encara en trobem força en la nostra geografia.
2 – Més tard es va substituir el sot al terra per una caldera de metall (que no s’enterrava). Aquesta s’omplia de llenya i es tapava amb una tapa també metàl·lica i es cobria de terra.
La mida del sot (sútia?)1 depèn del que s’hagi de transportar la llenya. Evidentment, es busca economitzar esforços.
Si hi ha aigua a prop, es fa una plaça rodona (que rep el nom de carbonera), sense fer-hi sot i es tira aigua i es remena per apagar-la.
El material que es carboneja amb aquest sistema són mates i branques primes (com a molt, gruixudes com el braç). La llenya més gruixuda es feia servir per fer carbó (sistema més conegut). En alguns casos, però, les branques dels pins eren prou gruixudes per ser aprofitades per a altres usos. En aquest cas, rebien el nom de torrats (peces de fusta que es podien vendre com a llenya, que a vegades eren arreplegats de manera irregular pels carboners).
S’utilitza sobretot la fusta de pi, que bé es talla expressament (les branques) o bé s’utilitza el producte de les esporgades que es feien per fer llenya (brancada). La fusta d’alzina, amb aquest sistema, no es podia tocar (suposem que es tracta d’un costum consuetudinari); sembla ser que estava reservada per als carboners que feien carboneres apilades. Les branques es tallaven a la mida de la caldera, de manera que s’hi posessin planes (així cremen més a poc a poc). També es feia carbonet amb brucs o romanins, és a dir, qualsevol tipus de matèria vegetal que pogués cremar (normalment barrejada amb la llenya del pi i mai els matolls tots sols).
Amb els residus de biomassa es feien gavells (que no es lligaven) i es recollien amb una forca de fusta (segurament feta d’alzina) i es tiraven dins de la caldera. La forca servia per dur la llenya a l’esquena, penjada a l’espatlla. D’aquesta manera evitaven cremar-se (cal recordar que, en ser metàl·lica la caldera, aquesta adquiria una temperatura molt alta i, per tant, no es podia tocar amb les mans). Per ajudar aquest procés d’alimentació de la caldera, s’aprofitaven els pendents naturals, de manera que es pogués carregar aprofitant la pujada natural del terreny.
La fusta d’alzina no es feia servir per fer carbonet, perquè el carbó que en sortia era massa dur i trencava les paperines del carbonet que s’envasava per a la seva venda.
El nostre informant ens explica que a la masia del Fabregar (Sant Martí de Centelles) en feien un camió cada setmana que enviaven a Barcelona per vendre el carbonet als seus clients. El cobrament dels carboners era a tant per sac (comissió); en un moment indeterminat es cobraven 15 pessetes per cada sac (d’espart). D’una sola caldera es podien arribar a treure fins a 17 o 18 sacs de carbonet a mitja tarda, quan la caldera ja era plena. Això feia que no calgués quedar-se a dormir a bosc, tot i que algunes quadrilles ho feien habitualment (però utilitzaven una masia deshabitada a prop de Granera).
En un cas es va arribar a fer servir una caldera de vapor d’una fàbrica, arreglada per un ferrer, però pesava molt i costava d’apagar-ne el foc. El problema de les calderes era transportar-les d’un lloc a l’altre pel mig del bosc. I ai las! si us queia rostos avall!
Quan s’encenia la caldera, calia vigilar de no anar molt de pressa en el procés de cuita, perquè si no es formava prou brasa, apareixia una mena de pasta anomenada l’empanada o cremaiot que no servia per a res. La culpa era de què la llenya havia cremat massa de pressa.
A la imatge superior veiem una caldera de fer carbonet que es troba en uns camps poc abans d’arribar a Castellsagué (Tagamanent). Fa dos metres de diàmetre i un i mig d’alçada. També es conserven dues tapes metàl·liques. A la dreta de la caldera es veuen uns sacs de carbonet preparats per dur a vendre. La fotografia es va fer a finals de l’any 2011.
_____
1Segons el diccionari Alcover-Moll, clot fet a terra on cremen la llenya per a fer el carbó (Olot, Anglès)
El Prat era una masia que es trobava al sud del que avui dia anomenem Sot del Bac, una mica per sobre d’aquest. L’any 1859 el capellà de Montmany contestava una circular en què li demanaven dades sobre la parròquia i deia que la casa rectoral era contígua a l’església, i que es trobava a l’extrem del bisbat, solitària i molt deserta.
Segons el rector, la parròquia tenia totes les cases de la seva jurisdicció disseminades a mitja hora, tres quarts i fins i tot a una hora de distància de l’església.
A un quart d’hora del nucli parroquial hi havia tan sols 5 cases, mentre que 44 es trobaven a menys de mitja hora. Aquestes darreres eren les del serrat de Lucata (Ocata), del sot de Villuvi (segurament a ponent del coll d’en Tripeta), del sot de Casa Boget, del sot de Casa Oliveras i algunes altres.
A tres quarts d’hora hi havia totes les que es trobaven a Sant Bartomeu de Mont-ras, que suposaven un total de 10 cases més.
Les més allunyades es trobaven a una hora o més de la rectoria. Eren 10 cases entre les quals hi havia Casa Andrés Roca, Casa Peret Chico de Pedro Trabé, Casa Nova de Oliveras, Casa Micaló i Casa Prat, situades en el lloc dit sot del Prat. A més hi havia casa Sous de Josep Campins. Aquestes cases es trobaven entre montes escarpados y caminos muy escabrosos con grandes subidas y bajadas.
Suposant que la casa Prat sigui la que es troba al sot del Bac, semblaria que la casa d’Andreu Roca seria el que el mapa de l’editorial Alpina actualment anomena ca l’Andreu; la Casa Peret Chico de Pedro Trabé hauria de correspondre a can Xicu, mentre la Casa Nova de Oliveras podria ser la Casanova, sota el cingle de Bertí; finalment la Casa Micaló podria correspondre a la Miquelona, una masia que hauria d’estar a prop de can Prat.
En total, la parròquia de Montmany comptava amb 65 cases; uns anys més tard (1867) es deia que la parròquia tenia 64 veïns amb 322 ànimes.[1]
Aquesta cova artificial es troba en un aflorament geològic de pòrfirs (roca ígnia intrusiva). Es tracta d’un indret de gran interès paisatgístic, situat en el punt 41º 42′ 970 – 002º 16′ 533 – 439. La cova, amb algunes figures religioses, es troba tancada per una reixa i un cadenat. Hi ha un parell de bancs per seure al seu davant.
En aquest indret, als anys cinquanta, tenia lloc un petit aplec el dia de la Mare de Déu del Carme, amb la participació de gent del poble i escolars. Com diu Anna Gómez, “Aquesta tradició sembla que es va originar al mateix segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s’hi feia cap altra activitat.”
S’hi accedeix des de la font d’en Llanes, agafant el camí que marxa cap al sud (el més elevat de tots). S’hi pot arribar seguint la pista, però millor agafar el caminet que permet fer drecera.
El 18 de novembre de 1582, Antoni Serra, de Sant Quirze de Safaja, ven a Jerònim Vinyoles un tros de terra durant quatre anys, per un preu de 10 lliures barceloneses. Aquest contracte té un cert interès perquè en Vinyoles pot renunciar a l’arrendament fins al dia de Nadal. D’aquesta manera s’establia una mena de període de prova de gairebé un mes i mig. A més a més, en aquest contracte un dels testimonis era Gabriel Onyó, pinto retaulista, nascut a la masia de l’Onyó de la parròquia de Bertí, on al 1579 havia arrendat una casa a la plaça de Bertí al mateix Vinyoles, amb la condició que hauria d’enfostrar-la (segurament fer-hi la fusteria).
