Havia sentit a dir que les pedres foradades eren utilitzades com a amulets que prevenien alguns mals o malalties, sobretot dels animals. Però mai no n’havia pogut veure una de veritat.
Però ara ja no ho puc dir, perquè a la Garrotxa, en una masia abandonada he trobat un d’aquests amulets penjats en el que semblaria un refugi d’un pastor:
A simple vista, sembla que el forat de la pedra era natural. En anglès es diuen hag stones o witch stones (pedres foradades o pedres de bruixa) i això us pot donar una pista per saber-ne més coses.
Diu l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya que aquesta ermita va ser costejada per un tal Don, que seria “un dels principals senyors d’armes, la casa del qual se situa davant de l’església” i que a sobre de l’arc d’entrada hi ha la data de 1815.
El que no diu aquest inventari és que la dreta de la façana principal (mirant tal ho fem en la imatge anterior) hi ha un petit pedró o taula format per una llosa rectangular, d’una mica més d’un metre en el costat més llarg. Està feta de gresos i conté algunes cavitats, que podrien ser cassoletes, sobretot perquè s’hi veuen un parell de creus molt clares, una de les quals estaria feta per la connexió de quatre cassoletes.
Taula del Calvari (Arnes)
Poc abans d’arribar a l’ermita hi havia hagut la Creu del Calvari, que es va perdre i que només podem veure en una foto.
Podria ser que la llosa que comentem fos anterior a la construcció de l’edifici? I que estigués relacionada amb la creu del Calvari?
L’església de Santa Eulàlia de les Cases de Posada és un edifici preromànic de Navès (el Solsonès), d’una datació que es remunta al segle IX o X. De fet, d’aquest preromànic en queden molt poques coses.
Santa Eulàlia de les Cases de Posada
A la paret sud, encastat, trobem un contrapès de premsa, que podria ser del segle IX o X…
Una visita a Tarragona sempre ofereix noves perspectives, sobretot si passes una mica dels romans, que ja estan prou vistos.
Així que a la catedral i al seu museu, tot i que la majoria de sales estan tancades, he pogut veure unes altres marededeus amb moixó com aquesta que vaig fotografiar:
Mare de Déu dels Omellons (segle XIV)
A part de dues o tres imatges que contenen ocells, vaig poder comprar un llibre sobre l’artista del segle XIV Guillem Seguer de Montblanc. En aquest llibre, la seva autora, Francesca Español, inventaria tres marededeus d’aquest escultor, pintor i arquitecte que tenen com a protagonista la Mare de Déu i el seu fill, que apareixen acompanyats d’un moixó.
El que no he pogut resoldre és l’enigma d’aquesta imatge en què el nen Jesús sembla que està traient d’una cosa (que sembla un llibre?) un peu de criatura. Algú en sap alguna cosa? (Potser no és un peu)
Imatge de la Mare de Déu de la Pineda de Vila-seca, segle XIV
No fa massa vaig fer una visita al MEV buscant algunes coses que no vaig trobar i altres que se’m varen presentar sense pensar-hi.
Aquest darrer va ser el cas d’unes imatges de la Mare de Déu dels segles XIV i XV en què la Verge o el Nen Jesús sostenen un colom a les seves mans (tres casos en mans del nen, un de la mare i un cas que el sostenen entre els dos).
Maredeu gòtica, amb un ocell
El que més em va cridar l’atenció va ser que en un parell de casos l’animal està mossegant el dit del nen o de la mare.
Detall de la imatge anterior
Josep Gudiol –que va ser conservador d’aquest museu– deia que sembla que l’ocell -que hauria desaparegut en les imatges del segle XV- bregui per fugir “i que simbolitza al pecador”.
Però en alguns escrits del segle XVIII (i segurament abans), es diu que la Verge Maria, tot i no necessitar-ho (ja que la seva concepció havia estat immaculada), es va presentar al temple el dia de la Purificació i hi va oferir dues tórtores o coloms en senyal de redimir a Crist.
En les portes d’un orgue de la catedral de la Seu d’Urgell, que actualment es poden veure al MNAC, apareix una imatge pintada pel mestre de la Seu d’Urgell amb la Mare de Déu en el moment de la presentació al temple de Jerusalem i sant Josep que duu un cistell amb dues aus blanques, possiblement coloms. Així mateix, en el retaule de Verdú, de la primera meitat del segle XV, obra de Jaume Ferrer II que s’exposa al MEV, es veu una predel·la amb la presentació de Jesús al temple en què sant Josep també porta un cistell amb cinc ocells blancs al seu interior.
Pintura en la porta de l’orgue de la Seu d’Urgell. Vegeu sant Josep amb el cistell amb colomins
Sabem que Joan Amades explicava que en alguns llocs la festa de la Candelera −que commemora la presentació al temple i la purificació de la Verge després de tenir un fill− se celebrava amb l’alliberament de colomins dins del temple per part de les mares recents.
Retaule de Verdú, detall del cistell amb coloms que porta sant Josep
De manera que tenim com a mínim dues explicacions del mateix animal, sense voler dur la contrària a mossèn Gudiol, per qui sento un profund respecte.
Sauvanyà o Selvanyà és un poble abandonat que forma part del municipi de la Ribera d’Urgellet, a l’Alt Urgell. Actualment està format per una església dedicada a sant Esteve, tres o quatre cases que formen un nucli agrupat al costat de l’església, i diverses masies aïllades.
Com que no m’agrada copiar res i fer-ho passar per meu, us remeto al que ja està escrit sobre aquesta església.
En aquest nucli es pot trobar, abandonat, un contrapès de premsa de vi de manual, fet que ens estaria indicant que als seus 1.000-1.100 metres sobre el nivell del mar també s’hi prrduïa vi.
L’església de la Nativitat de Durro, a la Vall de Boí, és una obra romànica dels segles XII o XIII. A finals del segle XV va ser incendiada per ordre d’Hug Roger III, comte de Pallars, perquè la població s’hi havia refugiat.
L’església presenta una portalada força senzilla i sobretot que fa la impressió de necessitar una bona neteja/restauració.
En canvi, el pany de la seva porta no té pèrdua. Segur que respon a una morfologia pròpia del romànic, però és l’únic cas que coneixem (que consti que el nostre coneixement no és massa ampli) que està decorat amb motius figuratius, més enllà dels habituals motius geomètrics, que també hi són presents.
Pany de la Nativitat de Durro
En ella veiem una figura antropomorfa que semblaria una dona, dins d’un tancat quadrangular delimitat per torres en els extrems, i acompanyada de dos animals. Un d’ells sembla que seria un òvid i l’altre podria ser un èquid. També s’hi pot veure un element ramiforme que segurament representa un arbre.
El 23 de maig de 1742, el bisbe Ramon de Marimon feia una visita a l’església parroquial de Vacarisses i anotava (he actualitzat l’ortografia, però en la foto surt el text original):
“Sent cosa impròpia, i contra lo estil de totes les esglésies que tingui una dona la incumbència de tocar les campanes i en ocurrència de temporal, i en dies de festivitats haurà de ajudar-se d’altres, que si era d’homes seria indecència: vegi el rector, si amb lo que dona i ajustant-hi alguna cosa l’Obra, es troba algun home, que exerceixi aquest ministeri, i mentrestant no permeti que ningun home ni minyó pugi al campanar, i als obrers els manem que reconeguin quin medi hi hauria de fer l’escala menos dreta, que ara està indecentíssima per pujar-hi dones”
En el mateix sentit, el seu successor, Manel Muñoz, en una visita a Sant Boi del Lluçanès de l’1 de novembre de 1746, escrivia:
“Hem sabut que per moltes funcions en què s’ofereix haver-se de pujar en lo campanar a tocar les campanes s’ha permès pujar en ell en unes ocasions dones o minyones, en altres tropell de minyons, essent això clarament inconvenient: manem al monjo, o al que serveixi per a ell son ofici, que d’aquí endavant no permeti que pugi en lo campanar per a ajudar-lo dona ni minyona alguna, ni tropell de minyons, sinó tan solament un o dos quan siguin necessaris”.
La masia que rep el nom de Creu del Perelló té unes magnífiques vistes sobre la cara nord de Montserrat, però sembla que el lloc va ser objecte de més d’una tragèdia. Segons l’edició catalana de la Wikipedia, el 7 d’agost de 1963 hi va morir Ramon Vila Capdevila, conegut com a Caracremada, que ha estat qualificat com el darrer maqui del nostre país. Ara bé, segons la versió castellana de la Wikipedia, els fets haurien tingut lloc a Rajadell, prop del castell de Balsareny.
Imatge d’en Caracremada pintada a la façana del mas
A la Creu del Perelló hi ha un rètol signat per l’Ajuntament de Castellnou de Bages en què s’afirma que aquest maqui va morir en els murs d’aquesta casa.
Per altra banda, un pintada molt esborrada, encara permet veure una imatge del Caracremada i a sota una frase que diu “Jamás el olvido / Jamás el silencio“.
La casa podria haver-se construït a finals del segle XVIII (hi ha una llinda de fusta que porta la data de 1780, tot i que podria correspondre a una reforma). Era una masia com moltes altres de la zona, dedicada a la viticultura, com indiquen les grans tines que s’hi troben.
Pel que sembla -segons ens explica el cartell de l’Ajuntament- la casa acollia alguns maquis (entre ells el Caracremada) i com a conseqüència d’això la família que hi vivia va ser afusellada. Una placa colocada en el lloc l’any 2006, arran d’una marxa d’homenatge als maquis -molt vandalitzada, per cert- ens explica que les persones qui hi haurien estat assassinades eren Ramona Bessa i Domingo Rovira, que moriren el mes de febrer de 1945. Com hem dit, anys més tard hi moria “en combat” Ramon Vila, en Caracremada.
La Creu del Perelló, amb Montserrat al fons
El Caracremada era nascut a Peguera, en una casa als peus de la paret més espectacular de la Gallina Pelada (la Plana). Una placa recorda que en aquesta casa va néixer Ramon Vila Capdevila el 2 d’abril de 1908, que hauria mort “en combat” el 6 d’agost de 1963 (sic). Quan hi vàrem anar fa encara no un any, en una paret interior encara es llegia, escrit amb guix, “La lluita [no] s’acabat / 17/01/08 / Tu sempre hi / seràs Visca Ramon”.
Casa on va néixer el Caracremada, a Peguera (Berguedà)
Ramon Vila va ser enterrat el 8 d’agost de 1963 al costat de l’església de Castellnou de Bages, en l’antic cementiri que llavors ja no es feia servir. No se li va posar cap creu ni cap referència, fins que l’any 1999 les restes varen ser exhumades i identificades per a la posteritat. La caixa que conté aquestes restes es va dipositar”a la torre de l’antic cup del mas de Can Batista“.
La seva mort continua encara avui envoltada de misteris, no només quant a les circumstàncies, sinó -com hem vist- fins i tot en el lloc i la data.
L’ermita de Sant Sadurní de Sallent, originària del segle XII, ha tingut una vida força moguda. Tal com diu la inscripció que podem veure en la fotografia, a l’entrada de l’edifici, aquest santuari va ser destruït per un llamp l’any 1784. Els i les habitants de Sallent la varen refer tres anys més tard, quan era rector Francesc Sarmentero (que després seria rector de Santpedor).
Làpida de Sant Sadurní de Sallent
El fet que en l’escut de la làpida apareguin una mitra i un bàcul fa pensar en la implicació en la reforma de qui havia estat bisbe de Vic, Bartolomé Sarmentero (bisbe entre 1752 i 1775). Potser eren de família? Algú ho sap?
Patrimoni Existencial 