Sauvanyà o Selvanyà és un poble abandonat que forma part del municipi de la Ribera d’Urgellet, a l’Alt Urgell. Actualment està format per una església dedicada a sant Esteve, tres o quatre cases que formen un nucli agrupat al costat de l’església, i diverses masies aïllades.
Com que no m’agrada copiar res i fer-ho passar per meu, us remeto al que ja està escrit sobre aquesta església.
En aquest nucli es pot trobar, abandonat, un contrapès de premsa de vi de manual, fet que ens estaria indicant que als seus 1.000-1.100 metres sobre el nivell del mar també s’hi prrduïa vi.
L’església de la Nativitat de Durro, a la Vall de Boí, és una obra romànica dels segles XII o XIII. A finals del segle XV va ser incendiada per ordre d’Hug Roger III, comte de Pallars, perquè la població s’hi havia refugiat.
L’església presenta una portalada força senzilla i sobretot que fa la impressió de necessitar una bona neteja/restauració.
En canvi, el pany de la seva porta no té pèrdua. Segur que respon a una morfologia pròpia del romànic, però és l’únic cas que coneixem (que consti que el nostre coneixement no és massa ampli) que està decorat amb motius figuratius, més enllà dels habituals motius geomètrics, que també hi són presents.
Pany de la Nativitat de Durro
En ella veiem una figura antropomorfa que semblaria una dona, dins d’un tancat quadrangular delimitat per torres en els extrems, i acompanyada de dos animals. Un d’ells sembla que seria un òvid i l’altre podria ser un èquid. També s’hi pot veure un element ramiforme que segurament representa un arbre.
El 23 de maig de 1742, el bisbe Ramon de Marimon feia una visita a l’església parroquial de Vacarisses i anotava (he actualitzat l’ortografia, però en la foto surt el text original):
“Sent cosa impròpia, i contra lo estil de totes les esglésies que tingui una dona la incumbència de tocar les campanes i en ocurrència de temporal, i en dies de festivitats haurà de ajudar-se d’altres, que si era d’homes seria indecència: vegi el rector, si amb lo que dona i ajustant-hi alguna cosa l’Obra, es troba algun home, que exerceixi aquest ministeri, i mentrestant no permeti que ningun home ni minyó pugi al campanar, i als obrers els manem que reconeguin quin medi hi hauria de fer l’escala menos dreta, que ara està indecentíssima per pujar-hi dones”
En el mateix sentit, el seu successor, Manel Muñoz, en una visita a Sant Boi del Lluçanès de l’1 de novembre de 1746, escrivia:
“Hem sabut que per moltes funcions en què s’ofereix haver-se de pujar en lo campanar a tocar les campanes s’ha permès pujar en ell en unes ocasions dones o minyones, en altres tropell de minyons, essent això clarament inconvenient: manem al monjo, o al que serveixi per a ell son ofici, que d’aquí endavant no permeti que pugi en lo campanar per a ajudar-lo dona ni minyona alguna, ni tropell de minyons, sinó tan solament un o dos quan siguin necessaris”.
La masia que rep el nom de Creu del Perelló té unes magnífiques vistes sobre la cara nord de Montserrat, però sembla que el lloc va ser objecte de més d’una tragèdia. Segons l’edició catalana de la Wikipedia, el 7 d’agost de 1963 hi va morir Ramon Vila Capdevila, conegut com a Caracremada, que ha estat qualificat com el darrer maqui del nostre país. Ara bé, segons la versió castellana de la Wikipedia, els fets haurien tingut lloc a Rajadell, prop del castell de Balsareny.
Imatge d’en Caracremada pintada a la façana del mas
A la Creu del Perelló hi ha un rètol signat per l’Ajuntament de Castellnou de Bages en què s’afirma que aquest maqui va morir en els murs d’aquesta casa.
Per altra banda, un pintada molt esborrada, encara permet veure una imatge del Caracremada i a sota una frase que diu “Jamás el olvido / Jamás el silencio“.
La casa podria haver-se construït a finals del segle XVIII (hi ha una llinda de fusta que porta la data de 1780, tot i que podria correspondre a una reforma). Era una masia com moltes altres de la zona, dedicada a la viticultura, com indiquen les grans tines que s’hi troben.
Pel que sembla -segons ens explica el cartell de l’Ajuntament- la casa acollia alguns maquis (entre ells el Caracremada) i com a conseqüència d’això la família que hi vivia va ser afusellada. Una placa colocada en el lloc l’any 2006, arran d’una marxa d’homenatge als maquis -molt vandalitzada, per cert- ens explica que les persones qui hi haurien estat assassinades eren Ramona Bessa i Domingo Rovira, que moriren el mes de febrer de 1945. Com hem dit, anys més tard hi moria “en combat” Ramon Vila, en Caracremada.
La Creu del Perelló, amb Montserrat al fons
El Caracremada era nascut a Peguera, en una casa als peus de la paret més espectacular de la Gallina Pelada (la Plana). Una placa recorda que en aquesta casa va néixer Ramon Vila Capdevila el 2 d’abril de 1908, que hauria mort “en combat” el 6 d’agost de 1963 (sic). Quan hi vàrem anar fa encara no un any, en una paret interior encara es llegia, escrit amb guix, “La lluita [no] s’acabat / 17/01/08 / Tu sempre hi / seràs Visca Ramon”.
Casa on va néixer el Caracremada, a Peguera (Berguedà)
Ramon Vila va ser enterrat el 8 d’agost de 1963 al costat de l’església de Castellnou de Bages, en l’antic cementiri que llavors ja no es feia servir. No se li va posar cap creu ni cap referència, fins que l’any 1999 les restes varen ser exhumades i identificades per a la posteritat. La caixa que conté aquestes restes es va dipositar”a la torre de l’antic cup del mas de Can Batista“.
La seva mort continua encara avui envoltada de misteris, no només quant a les circumstàncies, sinó -com hem vist- fins i tot en el lloc i la data.
L’ermita de Sant Sadurní de Sallent, originària del segle XII, ha tingut una vida força moguda. Tal com diu la inscripció que podem veure en la fotografia, a l’entrada de l’edifici, aquest santuari va ser destruït per un llamp l’any 1784. Els i les habitants de Sallent la varen refer tres anys més tard, quan era rector Francesc Sarmentero (que després seria rector de Santpedor).
Làpida de Sant Sadurní de Sallent
El fet que en l’escut de la làpida apareguin una mitra i un bàcul fa pensar en la implicació en la reforma de qui havia estat bisbe de Vic, Bartolomé Sarmentero (bisbe entre 1752 i 1775). Potser eren de família? Algú ho sap?
Tot i que no estava previst, com a continuació del post anterior, us poso una fotografia de l’anagrama de Maria que decora l’interior de l’ermita de Sant Miquel de les Canals (Berguedà).
Anagrama de Maria a Sant Miquel de les Canals
De l’ermita de Sant Miquel no en sabem pràcticament res. Com a molt, que se suposa que és del segle XII, tot i que hauria estat reformada posteriorment, sobretot al seu interior.
Es tracta de l’antiga església de la parròquia, consagrada originalment l’any 1151. L’església va ser reformada en diferents moments, entre els quals finals del segle XVI i principis del XVII. A l’interior apareix gravada una creu, que possiblement sigui la creu de la consagració.
Sant Martí de Sentofes
L’església va ser abandonada a mitjan segle XIX i actualment està mig enrunada i la porta d’accés tapiada.
A l’interior es troben un parell de capelles laterals. En una d’elles es veu l’anagrama de Jesucrist, l’any 1598 i un anagrama que sembla que hauria de ser el de la Verge Maria:
Llinda en un altar lateral
Si ens fixem en la imatge de sota, veurem que l’anagrama de la Verge conté totes les lletres del nom de Maria (excepte la erra?).
Anagrama de Maria
El que resulta interessant és que hi podem veure una ve baixa junt a una i (que a vegades es va representar com una ve doble). Aquesta ve doble apareix en diferents llindes de la comarca, entre elles una d’una casa de Santa Maria d’Oló (sota l’anagrama de Jesucrist):
Llinda de Santa Maria d’Oló
Per tant, és força probable que aquesta mena de ve doble que apareix a la llinda sigui un anagrama de la Mare de Déu, tot i que sovint s’hagi dit que correspon als tres claus de Crist (que trobem en l’emblema de la Companyia de Jesús).
Si descartem que es tracti dels claus de Crist és perquè, quan l’any 1604 Ribadeneira va publicar el seu Flos sanctorum, la imatge que estem comentant apareix dins d’un cor, fet que permet pensar que no es tracta dels tres claus de Crist sinó del Cor de Maria. I Ribadeneira no és l’únic autor que en aquell moment va dibuixar aquests tres elements dins d’un cor.
Un bon amic m’acaba de dir que hi ha un cas documentat en què una persona es protegia de les bruixes deixant les seves espardenyes penjades a la porta de casa. Ho ha tret d’un llibre sobre els pobles abandonats, on trobem aquesta imatge i un peu de foto que diu “Aquestes espardenyes eren d’en Siset Costa d’Albons. Les tenia penjades a la porta per allunyar les bruixes i els mals esperits“.
Ja fa temps que em va sorprendre un cas català, com és el que us mostro en la següent fotografia:
Com es veu, es tracta de dues sabates desaparellades penjades dins d’una cabana, on figura clarament inscrit a la paret l’any 1950. Quin significat tenien?, si és que en tenien algun…
L’única cosa certa, és que sembla que en el món britànic el fet de guardar sabates amagades dins de les construccions (per exemple, enmig de les parets), va ser un element que servia per protegir-se de la mala fortuna (segons diu la Wikipèdia). Veig que si li demaneu a Google informació sobre “Concealed shoes” es portarà a diferents pàgines que en parlen.
Diu la llegenda, que al segle XI el vi que simbolitzava la sang de Crist es va convertir en sang davant del dubte del rector (llegenda). L’any 1663 es va inaugurar el santuari que avui podem veure (que és una ampliació del primitiu), tot i que la façana barroca és de 1762, tal com donen fe unes plaques amb inscripcions que hi ha a la portada.
Al costat de l’edifici religiós encara es pot veure un cos molt imponent, on antigament s’acollien els pelegrins que arribaven al santuari.
Imatge del santuari (font: Wikipedia)
A la façana barroca es pot veure una creu a mig gravar en un dels laterals de la porta, segurament el record d’algun visitant.
Creu a la porta del Sant Dubte d’Ivorra
I en la façana sud, es troba un rellotge de sol amb només quatre hores, que no se sap de quina època pot ser:
La balma de cal Sabata es troba a Montmajor (Berguedà) i està inclosa en el Mapa de Patrimoni d’aquest municipi i a l’Invarque.
Balma de cal Sabata. Vista dels encaixos
Segons aquestes fonts, a l’interior de la cavitat es poden observar cinc forats de pal o encaixos de biga quadrats i molt ben conservats, excavats en les parets de roca.
També s’hi troba un recipient cilíndric (1,40 m de diàmetre i 1,70 m de fondària) que comunica amb dos forats que té a la base. Es tracta d’una tina, amb la seva boixa i els encaixos per al brescat. També s’hi veuen restes de parets molt arrasades. Teòricament hi havia d’haver un gravat que recordava “un enginy per fer oli de ginebre”, però tot i buscar-lo, no l’hem trobat.
Tina a la balma de cal Sabata
En aquesta balma es va trobar ceràmica del Bronze final, però les estructures són -gairebé segur- de cronologia medieval (i la ceràmica em sembla que ningú sap on para). Com a mínim així qualifiquen la tina els germans Coromines en el seu llibre sobre les tines del Berguedà. Segurament caldria posar tot el conjunt en relació amb la torre-castell de Montmajor, que es troba a poca distància i dalt del turó.
El que sembla que ningú havia vist abans és una estructura rectangular (90×65 cm), rebaixada, que semblaria correspondre a una base de trepig del raïm i, per la seva posició, segurament era una premsa de vi, el braç de palanca de la qual sembla que es recolzaria a la paret. La base, com acostuma a passar en algunes tines de la zona occidental de Catalunya o ja en terres aragoneses, en comptes de ser plana tenia un petit toll en forma de cassoleta, que facilitava la recollida del most.
Patrimoni Existencial 