La primera església de Moià va ser consagrada l’any 939, però entre els segles XVII i XVIII la vila va créixer i això va dur la ciutat a plantejar-se aixecar un temple nou. Diverses fonts coincideixen a afirmar que els primers treballs es van iniciar a l’any 1674.
Creu a la paret de l’església de Santa Maria de Moià
El primer arquitecte va ser Pere Torrents, però el cambril va ser construït l’any 1747 per Josep Morató i Soler. El campanar és una obra que es va construir entre 1684 i 1726.
Però al costat d’aquests noms reconeguts hi ha també una sèrie de persones anònimes que varen deixar l’empremta del seu pas a les parets exteriors del temple, concretament a la seva banda sud-est.
Es tracta de petits grafits, almenys una desena, que es troben en algunes de les pedres dels nivells inferiors. Són dibuixos de caire religiós, entre els quals destaquen les creus (hi ha qui també hi ha vist motius vegetals, triangles, crismons, semicercles, lletres etc., però nosaltres no tenim tanta imaginació).
Alguna d’aquestes creus, com la que veiem a l’esquerra, contenen una inscripció que ens informa del seu contingut: “Inri” (com a abreviatura de Iesvs Nazarenvs Rex Ivdaeorvm, o sigui, Jesús de Natzaret, rei dels jueus). No hi ha massa dubte que es tracta d’una creu votiva, segurament feta per algun fidel que es va acostar al temple.
En altres casos, les creus tenen la particularitat que ens recorden figures antropomorfes amb els braços oberts:
Creus gravades a l’església de Moià
De fet, si les trobessin en un altre lloc i sense la inscripció “Inri“, podríem pensar que es tracta d’imatges que representen persones. De fet, a l’aqüeducte de Passarell trobem una pedra amb un gravat que ens indica que es va edificar l’any 1750 (més o menys en el moment que s’estava treballant en l’església) i que presenta una creu amb una peana i els dos braços i la part superior acabats en formes bifurcades, que semblen suggerir mans o dits.
A Pardines (Ripollès), sobre les runes de la casa de la Boixetera, hi ha un ampli coll que es diu coll de Senyes, i que acaba en un turó de 1.554 m d’altura al sud-oest. El turó ha estat en bona part convertit en prats de pastura i s’hi han extret algunes pedres en forma de lloses.
Gairebé dalt de tot, en les pedres que encara queden al lloc, es troben diferents gravats tots ells molt prims. Hi hem vist figures geomètriques i pràcticament indesxifrables, una dona, una marella o tauler de jocs, etc.
Tot i que resulta molt difícil, per no dir impossible, de trobar una cronologia, hi ha dues dates gravades que ens podrien donar una pista. Una d’elles és la de 1769 i l’altre semblaria ser de 1816, de manera que aquests gravats es poden considerar contemporanis
Aquesta és la primera col·laboració en la nova secció de la revista Muntanya que s’anomena “Patrimoni existencial”. En aquest cas, tracta el món de l’apicultura…
Es troba al sud del Solà de Sant Esteve, a Moià, i sembla que correspon a un edifici medieval. Consta d’una construcció quadrada de 7 m de costat, de la qual es conserven dues parets i mitja senceres (la nord i l’est).
El Casalot Vell del Soca, a Moià
Presenta una porta d’arc rebaixat al nord-oest (fa 1,60 m d’amplada i no es pot precisar l’altura perquè ha estat tapat posteriorment). Per dins la llinda és de fusta.
Porta d’accés a l’edifici
L’edifici presentava tres pisos fets amb pedra treballada i distribuïda en filades de gruixos diferents. En el segon pis hi ha tres finestres grans (dues de completes), de llinda plana i cinc petites espitlleres. Estan relligades amb morter de calç i amb fang.
Presenta un mur intern de divisió de 60 cm de gruix. El mur exterior fa 70 cm de gruix. El pis inferior té dues petites espitlleres a la banda de llevant.
Podria tractar-se del mas Babota, que encara apareix en un capbreu de 1500, quan encara es diu “que hi és lo casal”. De tota manera, no s’ha pogut comprovar.
Sembla que l’actual església de Sant Miquel de Setcases (Ripollès) es va construir al segle XVIII sobre les restes d’una església anterior del segle XII. Tot i això té un aire gòtic que li dona un aspecte de passat de moda ja en el moment de la seva construcció.
Segons la Wikipedia, de l’antiga decoració barroca només en resta la imatge de Sant Miquel, que es troba a la façana principal, just a sobre de la porta. Fa uns 70 cm d’altura i té la peculiaritat que és feta de terra cuita, segurament de fabricació popular.
Imatge de Sant Miquel a l’església parroquial de Setcases
Avui dia, que no es pot ni entrar al petit pati que hi ha davant de l’església per mirar l’estàtua amb comoditat, presenta un aspecte força curiós. Vaja, que si no llegeixo la Wikipedia no sé interpretar de què es tractava.
La imatge del sant ha estat pintada, però la seva cara segueix sent de color natural o gris. A més és una figura rabassuda, amb braços i cames curts i gruixuts.
Com sempre en aquesta mena de representacions, el sant està dempeus sobre un monstre que representa el dimoni, de color vermell. El vestit i l’armadura del sant són fets de colors blaus i grocs. Antigament sant Miquel duia una espasa en una mà i una llança en l’altra, que clavava al dimoni, però avui aquestes armes han desaparegut.
La mania de tancar els llocs religiosos a la visita dels forasters no m’ha permès saber si és veritat que al presbiteri de l’església es troba un retaule de Sant Miquel del segle XVIII, però si ho diu la Wikipedia deu ser veritat.
Es veu que el color de la cara del sant deriva del fet que l’any 1936 la imatge es va treure del lloc i quan hi va tornar (1940) ja no tenia cap. La vivor dels colors de la resta de la imatge s’explica perquè ha estat repintada diverses vegades per un artesà d’Olot.
Ara que diu que fa trenta anys dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, potser ve al cas parlar d’un gravat modern que es troba al Pallars, concretament a la paret principal de l’ermita de Sant Beado (Cerbi, la Guingueta d’Àneu). El gravat es comenta tot sol:
Es tracta d’un dolmen força conegut, situat en terme de Moià. Està orientat en direcció N-S, amb una lleugera inclinació cap a l’est. D’aquesta cista megalítica només es conserva la llosa frontal i la coberta. L. Pericot el va esmentar com a dolmen dubtós en la seva obra sobre els megàlits pirinencs, però l’estudi de R. Batista i J. Surroca l’any 1957 va confirmar la seva autenticitat. Va ser utilitzat com a cabana de pastor.
Dolmen de Santa Magdalena (Moià). Fotografia Diputació de Barcelona
Justament en el que era la coberta es poden veure uns gravats que els experts diuen que són d’època medieval i que representarien una creu escortada per tres xiprers a cada banda (són de molt difícil observació). El túmul, circular, està molt erosionat.
Aquesta història la vull fer començat pel final i per Barcelona. Segur que tots i totes recordeu el mamut del parc de la Ciutadella.
El mamut de Miquel Dalmau, Barcelona
Es tracta d’una escultura de ciment, que es va construir l’any 1907-1908 i que havia de ser la primera d’una sèrie de reproduccions d’animals extingits que havien habitat Catalunya. La idea havia sorgit d’una sèrie de personatges que admiro, Jaume Almera, Artur Bofill i Norbert Fonti Sagué (aquest darrer, el pare de l’excursionisme científic).
Però mort el darrer de manera prematura, el projecte va quedar en res. La reproducció del mamut -repeteixo, l’unic que es va dur a la pràctica- es va encarregar a l’escultor Miquel Dalmau (si en sabeu alguna cosa, us agrairé que la compartiu). Primer en va fer una maqueta de guix i finalment el va replicar a mida natural al parc de la Ciutadella (font: Xavi Casinos per a La Vanguardia).
I ara, per què parlo d’un escultor que ningú coneix i que va fer una obra al parc més parc de la capital catalana?
Doncs la resposta es troba a la Vall de Núria.
Si sortiu del Santuari en direcció a la Creu d’en Riba i us enfileu com si volgúessiu anar a Fontalba, trobareu una desviació més o menys senyalitzada que us durà a les coves, primer la de Sant Gil i després la de l’Amadeu.
En la primera de les coves hi havia hagut unes escultures de Miquel Dalmau, dues dècades anteriors al seu mamut barceloní.
En primer lloc, una postal antiga ens deixa veure una imatge de sant Gil en la seva cova, i especifica que era una escultura de Miquel Dalmau:
Postal de Sant Gil, a Núria, obra de Miquel Dalmau
I, en segon lloc, trobem que encara hi ha dues inscripcions que ens recorden qui havia estat l’autor que havia esculpit alguna cosa en aquestes coves. En una d’elles hi llegim que l’obra havia estat esculpida el maig d’un any que es va esborrar, i en un lloc que diu que és Barcelona. Ara que ho sabem, s’endevina que la inscripció conté el nom del seu autor: Miquel Dalmau.
Inscripció en una de les coves
Per altra banda, en l’altra inscripció feta amb una pintura vermella, s’hi llegeix “Esculpit per Miquel Dalmau 1886” (hem tractat la imatge perquè resulti més fàcil de llegir).
Indicació de l’autoria de les escultures que ara ja no hi són presents
Bé, ara ja ho sabem!
I posats a dir, diguem que l’any 1888, el prevere Agustí Vigo va fer obrir el caminet que duu a les coves. Ho diu Fortià Solà en la seva “Història de Núria” (1952), que afegeix que la cova de Sant Gil és oberta en un relleix de cingle i té al davant “l’ample precipici”. Amb aquesta descripció no hi ha cap dubte que és la que es troba més al sud. I hi afegeix:
“A dins, resguardada per una reixa, es veu la imatge, de talla i de mida natural, del sant abat, de llarga barba, vestit de pells, mig agenollat, amb les mans juntes, al pit i els ulls al cel, en dolça contemplació”
Com veiem, la imatge és la que apareix en la postal. Segons Fortià Solà, al peu del sant hi ha la imatge de la Verge, vestida amb una roba de forma acampanada. Al petit replà que queda just al davant de la cova, hi havia una gran creu de fusta (ara no en queda res, però apareix en algunes fotos antigues). I Solà conclou: “Són de l’escultor Dalmau, les imatges d’aquesta cova.”
Seguint el corriol cap al nord, s’arriba a la cova de l’Amadeu, on hi havia “les expressives escultures d’aquest personatge i de dos pastors, els quals, posats un a cada costat, escolten embadalits la providencial missió que ha guiat Amadeu cap aquestes muntanyes. Són obra de l’escultor Carbonell, de Barcelona.”
Postal de la cova de Sant Gil (segurament era la de l’Amadeu)
Finalment, diguem que una postal enviada per Enric Casanovas des de Núria, el 7 d’agost de 1906, a Josep Poch, conté un anvers en què es veu com Amadeu anuncia als pastors la voluntat de Maria de ser venerada en aquell lloc. Segons la font que seguim, les imatges que surten a la postal serien obra de l’escultor Miquel Dalmau (font).
Aquesta cavitat, construïda en un moment que no coneixem, però que no pot fer massa dècades, es troba en terme del Brull (Osona). Consta de dues galeries que es tallen gairebé perpendicularment, i en total sumen una quarantena de metres.
Galeria inferior, amb la porta al final
Per la banda sud s’hi pot accedir a través d’una galeria que poc abans de la meitat comença a presentar aigua. Gairebé al final del tot, es troba una altra galeria que ve aproximadament de l’oest. S’hi accedeix saltant una resclosa d’uns 90 cm d’altura, fet que ha causat la inundació d’aquesta galeria.
Un cop en el nou tram, al cap d’uns cinc metres trobem una altra presa que funciona com a decantador i, seguint la baixada, només trobem un fil d’aigua. Al final hi ha la boca inferior, que està tapada amb una porta de fusta, actualment obstruïda.
Ja a l’exterior, la galeria continua amb forma de trinxera que desenboca en un lloc que sembla que havia estat un antiga bassa.
Per sobre d’aquestes dues galeries trobem una porta que dona accés a una font de capelleta, actualment seca, però que conserva en bona part les grans lloses que el tancaven.
Patrimoni Existencial 