Categoria: Història

Mas a Aspa

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

A uns 800 metres al nord-oest d’Aspa (Segrià) hi ha un petit turonet amb les restes d’una aparent cabana de volta. De tota manera, les parets, fetes amb grans blocs ben escairats, relligats amb morter de terra i pedres petites (possiblement un part de calç), semblen indicar que es tractava d’alguna cosa més.

La fotografia següent ens mostra aquesta estructura, de la qual es veuen clarament dos cossos (gairebé segur que algú els ha “excavat”). El primer espai que es troba, que és el més visible, fa 6 metres x 2,60, però sembla que amb un segon (i potser més espais) cap al nord es podria arribar a un edifici de 10 m x 6 m (aquesta part no ha estat “excavada”). El conjunt recorda força la Grallera, a Torre-Serona i porta a pensar que no es tractés d’una torre o almúnia.

El mas d’Aspa

Una de les coses que crida l’atenció és que per la banda oriental del turó es troben sis graons tallats a la pedra, que semblen dibuixar una escala que va a parar justament a la separació entre els dos espais. Si realment es tracta d’una escala, tindria sentit la separació de tres metres que es troba a la banda sud, que sembla que dibuixen un petit fossat (és clar que es va treure pedra). Al poble, en un dels carrer de la part occidental, es pot veure una escala molt semblant a aquesta, també tallada a la pedra i avui dia inutilitzada.

Escala d’accés a l’edifici

El conjunt es complementa amb una sèrie d’elements que estan a una cinquantena de metres de distància.

En primer lloc, hi trobem un espai de forma allargada d’una quinzena de metres de llarg, amb una entrada a la banda nord d’1,25 m d’amplada i una altra al sud d’1,80 metres. A les parets laterals, a banda i banda, trobem diferents encaixos, alguns d’un possible embigat i altres a nivell del terra. També un lloc que semblaria destinat a lligar-hi animals. A les dues entrades hi ha encaixos que semblen destinats a tancar l’interior (era potser un corral de bestiar?).

No massa lluny d’aquest tancat, continuant el mur de la part superior, apareix una cavitat rodona de 23 cm de diàmetre i 26 cm de fons, amb el fons pla. Semblaria un lloc per anclar-hi algun pal vertical, però no es veu quina relació pot tenir amb la resta.

En tercer lloc, a uns trenta metres al sud de l’edifici principal, dalt d’un cingle molt petit, es troba una mena d’abeurador (110 x 50 cm), amb uns 10 cm de profunditat i un sobreixidor en forma d’entalladura.

Abeurador (la regleta del centre fa 20 cm)

I finalment, completa el conjunt una tina i un fonyador. Aquest darrer fa 1,20 x 0,90 metres i té una profunditat de 35 cm (podria ser que hi haguessin els ancoratges d’una petita premsa de fusta). Al seu costat, a un metre i mig, es troba un gran dipòsit també buidat a la pedra que actualment fa 2,60 m de llargada per 1,50 d’amplada i una altura que arriba als 110 cm. Tota la roca s’ha desplaçat cap a la vall i això ha fet que el cup hagi perdut la seva paret lateral. Segons vàrem saber fa temps, és el Trull dels Moros, que el mapa de l’ICGC situa erròniament en una cabana de volta a l’altra banda del poble.

Mina de la Roca Endorada

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Segons diu la Wikipedia, també s’anomenava el Mener de l’Or. Es troba a l’oest de l’estany Blau, el que està per sota de l’Estany Gran o de les Truites, a la vall de Carançà. La seva escombrera és visible en les fotos aèries.

Mina de la Roca Endorada o Mener de l’Or (Carançà)

Tot i això, la mina no té gaire més d’un metre de recorregut. De fet, es tracta d’una zona en què el gneis entra en contacte amb una gran veta de quars. I és aquí on segons es diu es buscava or, tot i que a simple visa semblaria més aviat una explotació de ferro no reeixida. Val a dir que en alguns llocs, barrejat amb el quars apareix un mineral de color verd, segurament malaquita (sobretot a la carena dels Racons).

La seva altitud (a 2.200 metres) i la llunyania de la vall (quatre hores de camí) segurament varen jugar en contra de l’explotació més intensiva de la veta.

Una trumfera a Queralbs

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Diu el diccionari coordinat per Pascual Madoz, que les produccions de Queralbs (Ripollès) eren el sègol (centeno) i les patates, a part del bestiar i la caça. Aquest diccionari es va publicar l’any 1849.

A les rodalies del poble encara es veuen restes de barraques, algunes d’elles al costat mateix d’antics camps (esdevinguts actualment prats). Algunes són tan petites i estan fetes aprofitant els marges que esdevenen pràcticament inútils per a l’ocupació humana, a no ser que sigui en forma de recers provisionals.

Quan es passa al costat de la Ruïra, en el camí que puja a Núria, a la nostra esquerra destaca una cavitat artificial, excavada al terra. Tot fa pensar que es tracta d’una trumfera, un  lloc on es guardaven les patates de què parlava Madoz, que hi passaven tot l’hivern, tancades. El curiós és que té una data gravada, que malgrat la mala caligrafia del seu autor, sembla que ens indiqui que es va constuir el 1817.

Trumfera de Queralbs
Data gravada a la trumfera

Creu del Monjo

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

En l’antic camí que sortia de Tregurà i remuntava a certa altura el torrent del Pontiró, poc abans de travessar el de Merdanç, es troba una creu metàl·lica que fa uns 40 cm d’altura i uns 30 d’amplada. Està clavada sobre una roca plana i els seus extrems acaben en punta. Segons el mapa de l’Alpina, es diu la creu del Monjo.

En els braços horitzontals, encara es pot llegir una inscripció que diu: “Año (?) 1942 Mu(e)rto el dia 29 de julio.” I verticalment hi diu “Juan Crispina” (potser diu Cristina, però en tot cas sembla que hi hagi una pe).

Creu del Monjo

 

Balma de les Heures

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’any 1938, Salvador Vilaseca i el doctor Enric Fossas, de Sant Quirze de Besora, varen visitar aquesta balma de Perafita, perquè el darrer hi havia trobat algunes peces de ceràmica. En el transcurs de l’exploració varen trobar-hi també “numerosos grabados esquemáticos distribuídos en distintos lugares de la cueva y pertenecientes, al menos, a tres técnicas distintas”.

Balma de les Heures

L’any 1943, els dos hi tornarien acompanyats dels professors Almagro i Pericot, i va ser llavors que es varen adonar de la importància de fer un estudi dels gravats, “entre los que se aprecian figuras humanas muy estilizadas“.

De tota manera, en el número 5 de la revista Ampurias, només es feia un resum de la peça de ceràmica que hi havien trobat. Es tracta, segons es deia, de peces de la primera edat del ferro. L’article conté, a més a més, el dibuix de dos punxons d’os, però dins del text no se’n fa cap referència (?).

L’any 2008, en la revisió del Mapa de Patrimoni de la Diputació de Barcelona, es deia que els gravats no havien estat localitzats posteriorment…

En diferents panys de la paret, es poden observar els gravats, molts d’ells tan fins que passarien desapercebuts a qualsevol observador.

S’hi veuen moltes ratlles molt primes, que no hi ha cap dubte que són artificials i que representaven alguna cosa. El que sembla que s’ha perdut són les figures humanes estilitzades que esmenta Vilaseca. Hi ha algunes imatges molt recents, algunes amb dates dels anys setanta, una persona que es beu una gerra de cervesa i un dibuix (segurament anterior) amb una inscripció que diu “Rinosauro”. També el nom d’un tal Enrique, que espero que no fos el metge que va descobrir l’indret.

Val la pena destacar una creu d’uns 15 cm d’altura, amb un peu triangular i feta per percussió. Just a sota hi ha tres solcs del mateix origen i tècnica, que no semblen tenir cap forma específica.

També crida l’atenció un conjunt de tres signes: un podria correspondre a la planta d’un peu, i els altres dos són cercles travessats per un eix vertical i amb una creu a la part de sobre. Potser eren representacions solars, o potser antropomorfes. El peu està buit per dins i conserva al seu interior unes línies fines, fet que segurament ens indica que era anterior al gravat de línies primes que ocupa tot el pany de paret.

Gravats a la Balma de les Heures

També s’hi troben algunes figures geomètriques, com quadrats, i alguna creu més petita que la que he citat anteriorment. Per la seva execució tècnica, val la pena esmentar una mena de cor i una línia corba fetes amb incisions molt petites (1-2 mm), en forma de punts. No es pot descartar que altres punts també estiguin sols enmig dels altres dibuixos.

Puntejat a la balma de les Heures

 

Sant Julià del Congost

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

Sant Julià del Congost era… Bé, de fet, Sant Julià no era res, amb prou feines quatre rocs coberts de vegetació. Però després de la restauració sembla que comença a ser alguna cosa.

Sabem que la capella es documenta l’any 1007, quan estava unida al terme del castell de Sant Esteve (que després seria el castell dels Centelles) i que al segle XVIII el rector de Valldeneu, en una consueta, parlava de l’església de Sant Julià “considerada per la gent com l’antiga església parroquial, tot i que ell no n’està convençut.”

l’any 1719 l’edifici ja era un munt de runes entre les quals es podia veure algun enterrament.

En podeu trobar més informació, aquí.

 

 

Orri de Tonet

Publicat el by Francesc Roma Casanovas

L’orri de Tonet es troba en terme de Saurí, enmig d’un espai actualment de difícil accés. Es tracta d’un petit espai tancat en part per un mur natural i en part per una tanca de pedra.

Orri de Tonet

Aprofitant una petita cavitat natural que va ser eixamplada es troba un refugi molt baix però suficient per estirar-se i resguardar-se dues persones.

Refugi de l’Orri de Tonet

De l’antiguitat d’aquest orri en dona fe un gravat segurament medieval que trobem en una de les seves parets. Com es veu en la imatge, s’hi veu un cavaller dalt d’un cavall, amb una llança. El gravat, tot i estar parcialment cobert per una pàtina de líquens, encara es veu magníficament, i segur que no és el més modest de la zona (que com sabem n’és ben rica).

Gravat medieval de l’orri de Tonet

A part d’aquest gravat, en una antiga pedrera que es troba més al sud, apareixen altres petits grafits (segurament la pedrera se’n va carregar més d’un). En destaco un que semblaria un calvari, amb tres creus (la tercera molt poc perfilada). Si fossin calvaris, no costa adonar-se que els crucificats tenen els peus separats, fet que em sembla que correspon a les talles romàniques, però no ha a les gòtiques. Potser això ens podria servir de pista cronològica, juntament amb el fet que Sant Esteve de Menaurí, ja documentat al segle X (font), no es troba massa lluny del lloc.

Calvari? (segons J. Abélanet seria una ballesta)

 

Aquí tenim el resultat del treball d’ordinador amb el famós cavaller: