Petita balma situada en un cap de cingle al nord-oest del pla del Bassau. S’hi accedeix des de la pista que baixa cap a la Móra (41º 47′ 237 – 002º 19′ 562 – 1139). Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2’80 m i a l’interior 1’70 m, amb una amplada aproximadament de 5’10 m.
Està excavada en un aflorament de pedra rogenca i s’orienta al nord-oest, fet que la fa poc confortable de cara a una eventual ocupació. D’altra banda, tampoc no s’hi han observat restes de material arqueològic. Des del nostre punt de vista, el més interessant són les representacions gràfiques gravades sobre pedra de la part superior.
En el mapa de patrimoni es diu que hi ha quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. La veritat és que, a simple vista, costa de veure les creus; però hi són. Un altre element interessant són les cubetes i els canalons, que ve podrien ser fets expressament i estar en relació amb els que s’han descrit prop del turó de la Torre.
Des del nostre punt de vista, tot i que no tenim cap dada prou sòlida per formular aquesta hipòtesi, es podria pensar que les creus corresponen a una antiga delimitació parroquial o municipal (entre Tagamanent-la Mora i el Brull). Vegeu sobre aquest punt el que ja tenim escrit en un altre lloc. Ajudaria a mantenir aquesta hipòtesi la presència, al nord de la balma, de l’anomenat serrat del Pal, que podria correspondre perfectament a un element que delimités aquestes unitats administratives. Aquesta zona va ser una disputa constant durant l’edat moderna, i no seria estrany que aquesta hagués deixat petjada en la toponímia del lloc.
De tota manera, la presència de la roca dels Aubats podria invalidar aquesta explicació.
En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.
Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.
Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.
La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.
Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.
El topònim de Picamena ha fet volar la imaginació, fonamentalment per la seva vinculació amb alguna possible explotació minera o algun molí. Sobre el tema del molí, diguem que el mapa de patrimoni de la Diputació diu textualment que aquest suposat molí “(…) quedaria a la cara de ponent del pont de Picamena, però a causa del seu mal estat de conservació, es podria considerar desaparegut. Segons IPEC-Montseny: queden restes d’un mur de pedra seca, encara visible en dos trams, que podrien correspondre al molí o rec per menar l’aigua al molí.”
El que avui dia podem veure sobre el lloc són les restes d’una antiga masia situades a la confluència del Sot d’en Baus i la riera del Pujol (41º 47′ 227 – 002º 17′ 330 – 493). Es conserva el que segurament seria el cos principal, de planta rectangular, i alguns murs fets amb pedra local. Una part de l’estructura aprofitaria el terreny natural, que va ser rebaixat per la banda nord de la casa. Al voltant de la casa s’observen alguns camps i, just a l’altre costat del sot d’en Baus, la feixa de la Verneda.
Llinda de Picamena
L’estructura del mas fa pensar en una construcció d’època moderna, dels segles XVII o XVIII, moment de gran auge econòmic i demogràfic a la parròquia de la Móra. Una llinda diu “pau c[o]dina 1797” (podria ser que l’any fos 1757), llinda situada a l’interior de la casa, en un lloc poc usual.
Enric Garcia-Pey recull la versió popular de l’origen del topònim: a Picamena, s’hi estava el picador d’unes mines properes de les quals s’extreia un mineral anomenat mena. D’aquí l’origen del nom de la casa. Aquesta etimologia podria tenir el seu fonament si fos cert el que diu Jaume Oliver quan esmenta que el topònim Picamena “(…) delata l’activitat extractiva realitzada en aquest indret més de 1.000 anys enrere“.
Sabem que a la zona les mines no foren estranyes (vegeu aquest post), però no creiem que aquest sigui l’origen del topònim. El que la documentació conservada a l’arxiu parroquial (ABEV) ens permet dir és que l’any 1741 apareix una referència a Picha Mena i sis anys més tard (1747) un document explica que la casa de la Codina de la Riera és el mateix que Picha mena. Més endavant, al 1788 apareix documentat Mariano Clot, àlies Picamena (descendent del Clot), i finalment la masia de Picamena amb el nom amb què encara la coneixem avui dia.
Artur Osona, en la seva guia del Montseny (1886), diu que per pujar al pla de la Calma es passa per la casa de Picamena, “(…) de hont per entre terreno de vinya y bosch y per forta pujada ab 1 hora s’guanya la parroquial iglesia del poble de la Mora (…) (p. 58). No cal dir que la presència de vinya en aquesta zona està molt ben documentada. De fet, encara que només sigui una hipòtesi sense massa fonament, potser es podria pensar que la mena fes referència a una “Bóta de mena: bóta per a tenir vi, no tan gruixada com un bocoi (Mall.), tal com diu el diccionari Alcover-Moll que en dóna tres referències documental de l’edat mitjana. De tota manera, aquesta hipòtesi no ens l’acabem de creure.
Aquesta estructura es troba en el punt 41ª 46′ 877 – 002º 18′ 226 – 943, al costat de la pista que de la Perera mena a la Móra (és ben visible des del camí).
Aparentment té un aspecte força recent i, pel que es desprèn de mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona, hi ha moltes dificultats per establir-ne la datació. D’altra banda, “El topònim Xevarria s’ha de relacionar amb el cognom Etxevarria, que pertanyia a un senyor tortosí que vingué a fer de carboner a la zona del Montseny, van ser molts tortosins que pujaren a treballar per aquesta zona. Aquest fet s’ha de relacionar en un context de gran auge del món carboner relacionat amb la industrialització i la gran necessitat d’obtenir carbó. El senyor Etxevarria va construir la barraca, datable a inicis del segle XX, on s’hi havia arribat a albergar un gran nombre de carboners.”
El que no tenim clar és que es tracti d’una cabana de carboner, tal com proposa el mapa de patrimoni, donada la seva morfologia, que el mapa descriu de la següent manera:
“Estructura construïda en pedra seca, de forma circular tirant a ovalada, que fa 5 m de llarg per 3’4 m ample. El material utilitzat no presenta cap mena de tractament, es tracta de pedres de dimensions irregulars i de diferents tamanys disposades de forma horitzontal i que segurament haurien subjectat una estructura de caire perible (embigat de fusta) o una coberta de tipus vegetal o de lloses de pedra. El seu estat de conservació es força precari ja que només conserva unes poques filades d’una construcció que hauria estat força gran.“
Petita font sense massa interès, normalment seca, en el camí que puja de la Casa Vella a Tagamanent (41º 44′ 789 – 002º 17′ 730 – 977).
Segons Garcia-Pey, “Coneguda amb aquest nom perquè es féu una canalització força llarga, i s’hi va construir una volta al final, d’on rajava l’aigua a través d’una teula“.
En qualsevol cas, la descripció no sembla lligar amb l’aspecte que presenta actualment.
L’any 2009, el Consell Comarcal del Vallès Oriental i el Museu de Granollers varen posar en marxa el projecte d’inventari de pous de glaç del Vallès Oriental, dut a terme per Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornelles. El resultat es va publicar en forma d’un magnífic llibre, però Pere Báscones, dissenyador gràfic i multimèdia del projecte, n’ha publicat una versió web que podeu trobar a http://www.perebascones.com/pousdeglac/
D’aquest inventari n’hem imprès en format PDF la informació que fa referència a l’únic municipi de l’Alt Congost que hi apareix, Tagamanent. Podeu accedir a la informació mitjançant el buscador que trobareu en la pàgina de Pere Báscones o bé consultant el següent document.
“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”. D’aquesta manera definia el rector de Tagamanent els carboners que es trobaven a la seva parròquia, l’any 1892: gent indiferent a la religió. La indiferència religiosa tenia diferents causes, però la primera de totes era “El haber en estos bosques algunos que se dedican á hacer carbón, gentes sin creencias, naturales del reino vecino.”
Per tant, era gent marginal, poc integrada a la vida comunitària; una gent que s’unia en aquell moment a un seguit de persones que formaven el segon col·lectiu que explicava la incredulitat dels parroquians: “El estar domiciliados algunos cuya procedencia se ignora, como curanderos, desertores, etc.”[7]
Però quedem-nos amb aquests carboners i les seves famílies. La seva vida, dura, molt dura, els duia a pagar amb la vida la seva supervivència. En aquest sentit, el 18 de març de 1780, s’enterrava el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[1] En un sentit semblant, el 8 de maig de 1819 moria a la Castanya Pau Tubau, fadrí piler de 25 anys, “(…) al qual los seus companys en lo dia antes encontraren ofegat al peu de una pila de carbó encés (…)”; era natural del bisbat de Carcassona.[2]
En aquest cas es tractava de joves pilers. Però el 18 de febrer de 1840 s’enterrava un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton, un home vidu natural de Castelladral: “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda molt a morir (…)” sense sagraments. L’home era tan pobre que “(…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[3]
Pobres, desplaçats, joves o vells, però força marginals o marginalitzats…
Un cas força diferent a aquests va tenir lloc el 19 de gener de 1841, quan a la Castanya s’enterrava un home, un comerciant de Cardedeu, que havia mort mentre anava a pesar el carbó:
“(…) que lo trobaren mort en las Peñas anomenat Puiganau de la Castaña, y segons consta ab la carta que portaba en sa barretina se deya Joseph Sabater y Bartre Comerciant de Cardedeu, que habui feya quatre semanas que faltava y no sen sevia (sic) res per haber marchat en temps inclement de sa casa, per pasar carbó en dit Puiganau, y com feya dias que lo buscaban, son fill Joseph Sabater, Jaume Cortada son coñat, y Pau Planas de Monseny lo trobaren lo dia antes en dita Peña de Puiganau, mort sens ser malmes, ni ferida alguna (…)”.[4]
Escena d’un Còdex d’Història Natural (s. XIV) que mostra uns carboners posant en pràctica la seva feina
Un altre accident mortal va tenir lloc al juny de 1866, quan a la Castanya morí Martí Soler, solter, carboner de 33 anys, fill de Montseny, el cadàver del qual “Se lo halló mucho y muy quemado de las llamas que salieron de la pila o monton de carbon que hacia (…)”.[5]Aquest era un accident força habitual: la caiguda dins de la pila encesa quan s’hi havien d’enfilar per evitar les entrades d’oxigen al seu interior.
També era foraster un altre carboner la filla del qual era enterrada el 9 desembre de 1823, al Brull. La noia tenia 15 anys i el rector va escriure que era “(…) semifatua, o del tot fatua filla de Joan Baptista Bover carboner de la parroquia de Caralps bisbat de la Seu de Urgell, que feia carbó en esta parroquia del Brull en la casa de la Morera ahont habitava la sobredita sa filla.”[6]
Aquest cas ens permet entendre com la noia estava afincada en una de les grans masies de la parròquia, mentre el pare s’estava, segurament, en una cabana de carboners. De fet, al 1798, el llibre de confessions de la parròquia de la Mora hi apareix el “Piler del Clot”, que és un carboner, però no viu a la masia. Com aquest, hi havia força altres casos de gent forastera i marginal que feia treure fum a les nostres muntanyes.
Al vessant nord del turó de la Torre, al pla de la Calma, han aparegut tres pedres treballades artificialment que presenten unes formes arrodonides com si es tractés d’alguna mena de piques.
De moment es desconeix completament a què poden respondre. S’ha pensat en abeuradors de bestiar, però també en antics molins de cereals. Una altra possible explicació podria ser que fossin alguna mena de dipòsits per decantar algun líquid. Tot i que no es descarta totalment, sembla que per l’alçada a la que es troben no es tractaria d’antigues tines o bases de premsa de vi (de tota manera, hi ha una base de premsa de vi a can Figuera, no massa lluny d’allà). També s’ha proposat que fossin antigues tines de glans, però sembla que les seves dimensions són massa petites. Una altra possibilitat és que es tractés d’explotacions on s’elaboraven pedres d’esmolar circulars…
En definitiva, que queda molt per tenir-ne una explicació convincent i que s’acceptarà qualsevol suggeriment.
Si us interessa el tema de les tines de glans, podeu provar de fer aquesta ruta i explicar-nos-ho (hi ha fotografies).
Al 1716, Margareta Figuera, vídua, arrenda per 4 anys la masia de Fondrats, amb un tracte en què el bestiar, tant de llana com de pèl, és explotat a mitges. El contracte estableix que durant l’estiu el bestiar de llana només podrà pasturar a la muntanya “del bosch del pi en amunt”.
En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta que indiqui la presència de cap corral a la zona.
Segons aquest document cartogràfic, al sot que hi ha a sota del camp del Pi se li diu el sot de Muntanya, i està clar que en la documentació de l’època la paraula muntanya es fa servir per referir-se a la part superior de la zona estudiada, on es duia el bestiar a pasturar. Així es parlava de “la casa de la muntanya del figuera”[2] i es deia que el bestiar de llana de Fondrats només podria pasturar a la muntanya del bosch del Pi en amunt.[3] En el mateix sentit, al 1734, parlant de la casa de la Neu o del corral d’en Perera es deia que afrontaven amb el camí (via publica) que anava de la muntanya de Tagamanent a Coll Formic.[4]
[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 45v.
L’any 1842 va tenir lloc un episodi de persecució de trabucaires que coneixem força bé mercès a la crònica de Joan Camps, de Seva (vegeu Pladevall, 2000). Malauradament aquestes memòries no permeten entendre qui era el Francisco Oltra que va ser enterrat al cementiri de la Móra el 23 d’agost de 1842. Només hem pogut saber que era valencià, tenia 22 anys, “(…) y fou fusillat (sic) en esta , en el mateix die (…) no feu testament per no tenir q desposar (…)”.[1]
Més endavant, al desembre de 1842, un sometent de Seva marxa sota la neu en direcció al Burguès amb intenció de prendre el masover, Francesc Cortada, i afusellar-lo a la porta de la casa “per ésser un encobridor dels trabucaires” (Pladevall, 2000; 38-40). Un delator, però, el va avisar i va poder fugir. Al Burguès els expliquen que l’exèrcit s’havia endut tres carboners que eren a la casa i que els havien portat al Mas on els obligaren a baixar a una cova on es trobaven els trabucaires, però s’hi varen negar. Amb tot, aconseguiren rescatar l’amo del Fabregar de Sant Martí de Centelles, que havia estat segrestat.
Masia del Burguès. Al fons, el coll on hi ha el Mas
Arriben a la Casa de la Neu on el comandant els diu que han mort “(…) un dels trabucaires que feia més mal, puix que era el seu encobridor, era el masover del Mas, que vàrem veure estirat al cementiri, però altres deien que l’havia afusellat perquè no descobrís les seves trampes” (Pladevall, 2000; 39). Després passen pel Mas, on els ensenyen una cova, sota la taula, on cabien set o vuit persones. Segurament es tractava d’un hipogeu. També varen veure “(…) la cova del bosc, que era apartada de la casa cosa de mig quart a la part del Burguès, sota unes gran roques i al davant d’unes grans mates de boix, però poc per guardar de la pluja. Era on tenien el presoner; res no vàrem trobar de morts ni de ferits” (Pladevall, 2000; 40)
El registre d’enterraments de la parròquia de la Móra fa referència a aquests fets quan recull que el 25 de desembre de 1842 es va enterrar al cementiri Jaume Cortada, propietari del mas de St. Ciprià, de 44 anys, “(…) y fou fusillat prop las parets de la Ractoria, en lo die expresat (…)”.[2]
A inicis del segle XX, mossèn Josep Castells recollia el que en el seu moment ja era una tradició oral que deia que
“Al camí de Ayguafreda, frente a la rectoria de La Mora, fusillà la guàrdia-civil al home del Mas perquè servia el Mas com a casa de lloca a una partida de lladres. (Li colgaren la ossada allí).
Sota del Mas. Hi ha la cova dels lladres, al costat de un roure, tapada ab una llosa. Un pastó del Mas trobà en aquesta cova vàries corretjas. Aquest pastor se’n anà a vihurer a la Garriga. (Jop no la sé trobar).
Una llum a la nit sortia del Mas, eran els lladres. Les malesas del terreno són terribles.” (Pladevall, 2008; 103).
Aquests fets resten encara en la memòria dels pocs habitants de la zona, com a mínim així ens ho explicava en Daniel de la Cortada al mes de juny de 2011, quan ens deia que a sota del mas del Clot hi havia una cova des d’on es veien els llums del Burguès. Una recerca sobre el terreny no va donar cap resultat.
Patrimoni Existencial 