El Bosc del Pi

Al 1716, Margareta Figuera, vídua, arrenda per 4 anys la masia de Fondrats, amb un tracte en què el bestiar, tant de llana com de pèl, és explotat a mitges. El contracte estableix que durant l’estiu el bestiar de llana només podrà pasturar a la muntanya “del bosch del pi en amunt”.

En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta que indiqui la presència de cap corral a la zona.

Segons aquest document cartogràfic, al sot que hi ha a sota del camp del Pi se li diu el sot de Muntanya, i està clar que en la documentació de l’època la paraula muntanya es fa servir per referir-se a la part superior de la zona estudiada, on es duia el bestiar a pasturar. Així es parlava de “la casa de la muntanya del figuera”[2] i es deia que el bestiar de llana de Fondrats només podria pasturar a la muntanya del bosch del Pi en amunt.[3] En el mateix sentit, al 1734, parlant de la casa de la Neu o del corral d’en Perera es deia que afrontaven amb el camí (via publica) que anava de la muntanya de Tagamanent a Coll Formic.[4]