Es troba per sota de la Rectoria de Valldeneu (actualment escola de natura), enmig d’unes feixes cada dia més emboscades (41º 43’ 495 – 002º 17’ 513 – 434). Es troba adossada a un marge (en part exempta). Està construïda amb pedres diferents suposadament recollides als rodals i reaprofitades, relligades amb argamassa.
Actualment se’n conserven les parets; una biga de fusta és l’únic testimoni de la teulada que la cobria. Externament mesura 3,20 m de llarg per 1,80 m d’ample. La paret fa uns 40 cm de gruix i presenta una alçada d’1,50 metres (la presència d’una biga indica que aquesta era l’alçada màxima de la barraca).
A la banda de ponent hi ha un porta d’1,28 m x 065 m, mentre a la paret sud es troba una finestra de 58 cm d’ample per 22 cm d’alt.
Es desconeix la seva utilització, tot i que segurament tenia alguna relació amb les funcions agrícoles que es desenvolupaven en els camps dels rodals.
Quan la Lleixa supera el grau dels Matxos, anant en direcció nord, es troba la pista que connecta els nuclis de l’Abella i de Sant Miquel Sesperxes. Des de la pista, un corriol indicat permet accedir a la font del Rouret (també dita de can Tres Quarts). Aquesta es troba en el punt 41º 45′ 522 – 002º 13′ 891. També s’hi pot accedir per un camí empedrat que baixa des de can Tres Quarts, que s’agafa just al costat d’un petit mirador penjat sobre el cingle.
La font en ella mateixa no té res especial; fins i tot les rodalies són força brutes a causa de què l’espai adjacent va ser utilitzat com a abocador d’escombraries de la casa. El que la fa atractiva és el gravat que es pot veure a la paret del cingle. Es tracta d’un rostre humà, possiblement una dona, amb el cabell llarg i una mà (la dreta) clarament delimitats. També s’hi observa un possible pit. Al costat hi ha algunes inicials i una data que semblaria correspondre a l’any 1985.
No sabem el seu origen, ni l’autor, ni tan sols la data en què es va gravar. Malauradament algunes persones poc cíviques han fet grafits a sobre del gravat i l’han desvirtuat força (això, malgrat tot, ajuda a la seva localització).
La masia del Bellit enfonsa les seves arrels fins al segle XII, però no és fins als segles XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa. A partir de finals del segle XIX la casa s’anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós.
Al nord-est de la casa, en l’anomenat sot del Molinot, apareixen les restes del que se suposa que fou un antic molí associat a aquest mas. De tota manera, les seves característiques arquitectòniques tampoc no permeten atribuir-li un moment històric concret.
Es tracta d’un conjunt format per un mur construït sobre roca mare, aprofitant el desnivell natural, amb grans blocs de pedra local, ben escairats, utilitzant el sistema de pedra seca, sense lligar. La part visible del mur fa una amplada d’uns 17 metres, i per la part de baix es conserva una obertura que podria haver funcionat com a pas per l’aigua un cop l’energia d’aquesta s’hagués aprofitat.
Més amunt del molí del Bellit, a uns 20 i 50 m, es troben les restes de dues rescloses amb les seves basses. La primera resclosa és de mur de pedra seca i regula l’aigua de la primera bassa, aquesta és de petites dimensions i uns 5 m ample. D’aquesta bassa en surt un rec que conduïa l’aigua al molí. La resclosa i la bassa superior estan en molt mal estat. També s’hi evidencien un parell de petits horts que aprofitaven l’aigua del torrent.
La presa es troba en el punt 41º 45′ 785 – 002º 18′ 798 – 1055, evidentment just en el llit del torrent.
Segons s’explica, es tracta d’una teuleria i no d’un forn de calç, que havia fet funcionar un tal Potes. Es troba al costat de la carretera que va de Centelles a Sant Feliu de Codines, un cop passat el pont que hi ha a tocar de l’entrada de la Rovira de Baix (41º 47′ 080 – 002º 12′ 817 – 576; just a la banda de ponent de la carretera, o sigui, a l’altre costat de la font del Forn de la Rovira). El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona la situa erròniament al costat de can General; també diu que es tracta de dos forn, però en realitat només s’hi observa una boca. Es estrany que s’inclogui en el mapa de l’editorial Alpina.
Es conserva l’estructura més o menys arrodonida i la boca del forn (d’1,10 m d’amplada). La boca està feta amb maons i ferro i presenta evidències d’haver tingut algun tipus de tancament (porta).
Aquesta infraestructura va donar lloc a la peça de terra on es troba (el Camp del Forn) i a la font del Forn de la Rovira, que hi ha una mica per sota i a l’altre costat de la carretera (actualment en un estat molt precari).
Les ruïnes de can Carlos es troben a la carena del Soler, a ponent d’aquesta masia, just abans d’arribar a la torre d’alta tensió (41º 45′ 393 – 002º 16′ 608 – 689).
Entre les restes ha aparegut part de les peces que formaven un setial o base de premsa de vi. En total hi ha 7 peces que encaixen perfectament, com es veu en la fotografia adjunta.
La peça fa 90 centímetres de llarg (en el sentit que hi ha el broc) per 82 d’ample. La part interior rebaixada fa uns 70 centímetres, descomptant uns 4 cm a cada costat per fer el llavi lateral. Aquest llavi és més ample prop de la sortida del most, suposem que per evitar que es trenqués a causa de qualsevol cop imprevist.
Sota can Dosrius (41º 43’ 560 – 002º 17’ 804 – 456) es troba un aqüeducte que transportava les aigües que es recollien en una bassa i les conduïa als camps que es troben a l’altre costat de la Riereta.
L’aqüeducte conserva 5 arcs rebaixats amb l’intradós de rajola, però falta l’arc que permetia salvar el torrent. Segons Anna Gómez, “Un dels propietaris del mas Dosrius es va fer un pont per atravessar el riu, en algun moment indeterminat del segle XVIII, i va aprofitar per fer-se un aqüeducte, una mica més amunt. Aquest senyor va tenir una disputa amb l’alcalde, el qual li va fer enderrocar el pont com a càstig, però va restar dempeus l’estructura de l’aqüeducte”.
A la banda de llevant, a una cinquantena de metres d’on comença l’aqüeducte, hi ha una gran bassa
A tocar de la pista que va de Sant Pere de Valldeneu fins a Castellar, en el punt 41º 44′ 580 – 002º 15′ 531 – 520, apareixen les restes d’una antiga cabana, que fa temps que teníem localitzats. Actualment només es conserven les primeres filades del cos de l’edificació, una edificació que feia aproximadament 2 m de llarg per 1,5 m d’amplada. L’edifici es trobava orientat al sud i estava a tocar d’un camí i encastat al marge. Era fet de pedra sorrenca vermella.
Just al davant es conserva el que devia ser la llinda de la barraca, que fa 1,10 m de llarg per 30 cm d’ample i uns 25 cm de gruix. Al fons, a la banda nord, es conserva perfectament una furnícula de 33 cm d’ample per 45 cm d’alt.
Poc metres més al nord, en el punt 41º 44′ 600 – 002º 15′ 522 – 531, es conserva una altra barraca que respon a les mateixes característiques i que, de moment, encara està sencera. Només ha perdut part de la paret est, tot i que el conjunt amenaça ruïna.
Es tracta d’una cabana arrambada a un marge, al costat del camí. Té 2,30 m de llarg per 1,80 m d’ample i l’alçada, en el punt més alt, arriba a 1,60 m. La seva porta també s’obre al sud i fa 65 cm d’ample per 1,25 m d’alt. Mentre les parets de l’edifici fan aproximadament un metre de gruix, a la banda de la porta aquesta amplada es redueix fins als 45 cm. La porta està delimitada per una única llinda plana de 1,20 m per 20 cm per 25 cm de gruix.
La barraca està feta amb pedra sorrenca vermella treballada en angles rectes (tot i que també hi ha algun element de pedra calcària).
A la banda nord hi ha una fornícula de 50 cm d’alt per 32 cm d’ample i 50 cm de profunditat. Aquesta fornícula comença a 50 cm del terra.
A l’angle dret, al fons, hi ha un cocó de 42 cm d’ample per 32 d’alt i 65 cm de profunditat. Es troba al nivell del terra Normalment aquest cocons servien per guardar-hi les eines, d’aquí la seva gran profunditat.
La barraca tanca amb una falsa cúpula, amb una pedra força gran al mig i té algunes bigues fetes amb troncs sense treballar (que actualment estan podrits i amenacen amb l’ensorrament de la volta.
Puig-Agut ('Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya')
El mas Puig-Agut correspon a una explotació agrícola d’època moderna. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l’entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada.
El primer esment documental d’aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: “Miquel Puig Agut”, al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a “En Puig Agut”. Al segle XIX s’esmetna com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Cruells, el Soler, can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l’Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d’altres quedaren abandonats.
Encara avui dia sorprèn el fet que es tracta d’una masia mig construïda. No se sap per quin motiu no va acabar-se’n la construcció.
Al davant de la casa, i a l’altre costat del camí, hi ha una bassa (actualment en desús) i s’endevinen les restes de l’era (que s’aprecia a la dreta de la fotografia que hi ha a sota d’aquest text).
'Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya'
A la baga de Vilardebò, però uns cent metres per sobre del torrent de Cruells (41º 44’ 988 – 002º 16’ 049 – 451) es troben les restes de la masia de Segalars. Segons el mapa de la Diputació només en queda una petita barraca, però el cert és que en queda força més. En realitat, es tracta d’un edifici d’uns 10 m de costat, format per diferents dependències que sembla que han anat apareixent en moments històrics diferents i difícilment precisables. Sembla que hauria tingut, com a mínim, dos pisos i tres cossos. Cal destacar que en diferents llocs, a part de la pedra local, es va fer servir com a element constructiu maons i teules de tipus àrab.
El més interessant d’aquesta masia, però, és el cup que es troba en una dependència de la banda est. Es tracta d’un dipòsit circular de 2,20 m de diàmetre i d’una profunditat que no es pot especificar perquè es troba ple de sediments i hummus. Està construït amb peces de ceràmica cuita de 35 cm x 35 cm de forma lleugerament còncava. El segon nivell d’aquestes peces és uns cinc centímetres més petit, de manera que forma con un petit esgraó que ressegueix el perímetre del cup a 35 cm de la seva boca.
El cup de Segalars
El cup està construït dins d’una estança que fa uns 3 metres de llarg per 2,40 m d’ample i l’ocupa gairebé en la seva totalitat. S’hi accedeix per un petit graó d’un metre d’alçada, tot i que s’ha de pensar que antigament hi devia haver algun tipus d’escala, potser de fusta. Aquesta estança era tancada per una porta de la qual encara es conserven les dues frontisses. Aquesta obertura feia 1,10 metres d’amplada.
Al seu interior hi ha gran quantitat de teules, fet que indica que es tractava d’un espai cobert que es va ensorrar. Des de dins de la casa no es veu la boja del cup.
En alguns indrets s’observen panys de paret arrebossats i un espai on segurament hi havia la xemeneia.
Tot i que no sabem en quin moment es va construir aquesta masia, un document del 25 d’agost de 1698 ens diu que Antoni Vila, hereu de la Vila de Tagamanent, per subvenir unes necessitats “(…) y per pagar [la] partida de blat está devent (…)” arrenda per 1quatre anys dues quarteres “(…) de artiga a la costa del Sagalas (…)” que s’haurà de rompre durant els 4 anys vinents i que haurà d’haver espletat dins de 8 anys. Aquesta artiga confronta pertot arreu amb les terres en Vila, excepte a ponent que ho fa amb un torrent allí.
L’arrendatari és Joan Torn de la Creu, pagès de Tagamanent, que en va pagar vint lliures “(…) pagadoras de constant y dita quantitat es per las pars y palla exirà de dita artiga tots los quatra anys.” També es pacta que en Vila ha de donar a l’arrendatari llenya per fer les jàsseres i que aquest no podrà fer malbé cap arbre. Així mateix, en Torn pot collir els aglans dels roures de l’artiga i tots els aglans que caiguin d’altres arbres dins de l’artiga.[1]
Aquesta cova artificial es troba en un aflorament geològic de pòrfirs (roca ígnia intrusiva). Es tracta d’un indret de gran interès paisatgístic, situat en el punt 41º 42′ 970 – 002º 16′ 533 – 439. La cova, amb algunes figures religioses, es troba tancada per una reixa i un cadenat. Hi ha un parell de bancs per seure al seu davant.
En aquest indret, als anys cinquanta, tenia lloc un petit aplec el dia de la Mare de Déu del Carme, amb la participació de gent del poble i escolars. Com diu Anna Gómez, “Aquesta tradició sembla que es va originar al mateix segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s’hi feia cap altra activitat.”
S’hi accedeix des de la font d’en Llanes, agafant el camí que marxa cap al sud (el més elevat de tots). S’hi pot arribar seguint la pista, però millor agafar el caminet que permet fer drecera.
Patrimoni Existencial 