A Clariana de Cardener, a tocar del pont de Buida-sacs (s’hi arriba des del quilòmetre 66 de la C-55), es conserven les restes del molí de Buida-sacs.
Molí de Buida-sacs
Segons diverses fonts, es tractaria d’una construcció del segle XII o XIII, i el Mapa de Patrimoni de Catalunya diu que “Hi ha una referència testamentària relativa a aquest molí: Engúncia llega “ipsos molinos que ibis unt subtus Cleriana”“.
Tot i que el seu estat és deplorable, encara es conserva la sala de les moles, coberta amb una volta lleugerament apuntada, i la porta de mig punt que permetia accedir-hi. Es conserva també un tram de l’escala de cargol que permetia pujar al primer pis, on hi havia l’habitatge dels moliners, del qual pràcticament no es conserva res.
Escala de caragol
El molí havia de tenir tres moles, tenint en compte que hi ha tres cups arrodonits. La part del carcabà és la que està en més mal estat, i la mina ni es veu.
És una llàstima el seu estat de degradació, perquè no fa massa anys encara era pràcticament sencer, com ho prova aquesta fotografia que extraiem de l’Enciclopèdia Catalana
A escassos metres al nord-est de cal Bernoi (Clariana de Cardener, 31T x=386194 y=4646009), just a tocar de la carretera, es troba un forn excavat al terra de dimensions espectaculars (uns 5 m de llargada per 2,5 m d’amplada, amb una alçada d’1,80 m). Les cantonades són força arrodonides i a la part final hi ha una xemeneia de 20 cm de diàmetre i com a mínim un metre de recorregut (està tapada).
Interior del forn
Possiblement l’aspecte més interessant sigui el fet de tenir la data de 1714 gravada al seu interior, que podria correspondre a l’any de la seva construcció. No sembla que s’hagi fet funcionar, perquè no s’hi troben evidències d’haver-s’hi fet foc.
Tot i que en un principi vàrem pensar que es tractava de forns de pega, cada vegada m’inclino més a pensar que eren forns de fer carbonet.
En un manual notarial de la parròquia de Centelles hem trobat l’arrendament fet per Pau Camp, de Riells del Fai, al seu fill Miquel, el 18 de setembre de 1721, d’un molí fariner amb una mola farinera i una altra de guixera i dues feixes de terra. En aquest arrendament es va pactar que el fill “puga traurer guix de qualsevol part de la heretat de dit arrendador y de alla ahont ell te facultat de arrencarlo sens contradiccio alguna de dit Pau Camp” ni dels seus. A més a més, també acordaven que podia agafar llenya de la propietat, sense poder tallar-ne cap alzina ni roure i sense poder-se enfilar en aquests arbres per esporgar-los (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).
Mig any més tard, el 27 de juliol de 1722, a la capella del Remei de Caldes de Montbui, el mateix Pau Camp venia a Miquel Camp i a Vicenç Camp, fills seus, un molí fariner “et de guix“, amb les moles i altres aparells, basses, rescloses i recs i els emprius corresponents. Tot fa pensar que es tracta del mateix molí, ja que la venda no tindria efecte fins que acabés un arrendament que els havia fet de deu anys de durada, i que el pare el que estava fent era traspassar-ne la propietat als fills abans de perdre el molí per uns deutes que sembla que no podia satisfer.
Sabem que aquest molí limitava amb el riu Tenes a orient i per tant corresponia al que encara avui dia s’anomena molí de can Camp, a tocar de la Parada i de la masia de can Camp. Com en el cas anterior, també en aquesta venda es va pactar que els compradors i els seus hereus “pugan fer y arrencar guix en la mia heretat y pendrer llenya de aquella pera coure dit guix tractant los arbres a us y costum de bon pages” (Centelles, Sta. Coloma, Comunitat, U/5, sp).
El molí d’en Camp (Riells dels Fai)
Una primera visita al lloc ha permès descobrir una primera guixera al sud de la casa, en un espai on hi ha les restes d’una antiga barraca que segons el mapa de l’IGCC es diu barraca de les Roques Blanques, segurament per l’aflorament del guix que s’observa a la fotografia. Del que de moment no tenim cap indici és de cap possible forn de guix a les rodalies.
El torrent de Baumadestral (Tavertet-Santa Maria de Corcó) presenta diversos “molins” dedicats a l’esmolat d’eines de tall, instruments que Quirze Pares anomenava tornalls.
El que aquí presentem es troba al salt de Roques Codines, d’uns 4 metres de caiguda. Just a sobre del salt, una línia d’ancoratges marxa per la riba esquerra (en total s’observen 4 forats dins de llit del torrent i 9 en el rec, distribuïts en una sola línia). Aquesta línia d’ancoratges acaba en un petit pany de pedra (1,5 m) que segurament era part del canal i després desapareix. Aquí hi ha 4 parells d’ancoratges més petits que dibuixen el recorregut, ja pendent, de l’aigua. En aquest lloc hi havia d’haver hagut un canalització de fusta per salvar el torrent de Baumadestral, perquè a l’altre costat, en una gran pedra, trobem excavat el canal per on queia l’aigua. Té una amplada de 65 cm i fa com un tobogan de 2,5 m de llargada. La llargada de tot aquest canal és de 20 metres.
A sota del salt, a la riba de l’aigua, encara s’observen dos o tres forats excavats al terra, possiblement ancoratges per a la maquinària.
Uns cent metres més avall del riu hi ha les restes dels ancoratges d’una altra presa i, encara cent metres més avall, unes altres restes. En principi, d’aquestes estructures no en queda res a part dels ancoratges tallats a la roca, però és gairebé segur que eren rescloses, i no passeres.
Esquema del tornall de Roques Codines, al torrent de Baumadestal
Curiosament, l’Enciclopèdia Catalana defineix un tornall com una “Barrina i torn per a foradar els canons de les armes de foc, que, a les antigues manufactures, eren moguts per la força d’un salt d’aigua.”
Es troba situat a la riba esquerra del torrent de la Foradada (aquí).
En realitat es tracta d’un conjunt format per tres molins diferents, situats consecutivament un sota l’altre i que aprofiten l’aigua que es recollia en una única bassa. La resclosa es troba aigües amunt del torrent, on actualment hi ha el pont que permet creuar-lo. Encara es conserva en força bon estat.
Resclosa del molí del Mir
L’aigua era duta fins a la bassa, que no és massa gran, d’on sortia per un pou tallat a la roca mare. D’aquí queia al carcabà del primer molí, que estava format per dues moles.
Interior de la bassa i pou del molí del Mir
Pou del molí del Mir
El primer molí tenia, a part de l’obrador, diferents estances i possiblement també un forn de pa, fet que indicaria que era també un lloc de residència. Encara es conserven dues de les moles sotanes, una de les quals té gravat el nom de Raimon Mir i la data 1871. Per la seva posició és evident que no es pot tractar d’un gravat original, perquè la mola hauria estat sense funcionar durant gairebé un segle i mig. Segurament es tracta de la data de construcció, donat que el molí no figura en el nomenclàtor de 1860 (com a mínim no amb el nom que el coneixem avui dia), que hauria estat gravada després del seu abandonament.
Salt del Mir
L’aigua del primer molí sortia i anava a parar al carcabà del segon molí, d’on sortia fins a un tercer molí, molt més petit, que es troba pràcticament al llit del torrent.
Val la pena visitar el salt del Mir, de 35 m d’altura, just a sota de tot.
Just al costat de la bassa, en el camí que baixa al primer molí, hi ha les restes d’una antiga construcció.
Es tracta d’una casa, avui totalment enrunada, que es troba sota el cingle de les Queredes (per sobre del nivell de l’església de Sant Martí del Congost) (41º 47′ 274 – 002º 15′ 496 – 615).
Etimològicament, aquest topònim fa referència a una roca o penyal, segurament el caos que rodeja el lloc, provocat per la regressió del cingle.
Tot i la vegetació, que ha envaït el lloc, encara s’evidencien els límits de la construcció: es tractava d’un edifici no massa gran, que semblaria estar format per tres cambres. De tota manera, només una anàlisi arqueològica permetria tenir-ne més detalls. A la banda nord es conserven dos petits contraforts que es mantenen dempeus mentre els murs que aguantaven han acabat caient.
Uns vint metres al sud-est de la casa hi ha una petita mina, actualment molt abandonada tot i que encara se’n recull una mica d’aigua. La casa estava rodejada d’alguns camps i feixes que s’estenien cap al torrent de les Fontetes, de poca extensió i limitats per les grans roques que formen el lloc.
Al costat est de la casa, a un metre de la paret, apareix un petit refugi buidat sota d’un gran bloc. De tota manera, no sembla haver tingut cap ús especial, tant per la seva situació com per les seves característiques (és molt petit).
Després de la primera sortida per visitar els forns de ginebre de Riba-roja, hi hem tornat per fer una segona excursió, aquest cop ben acompanyats pels Amics de Riba-roja (l’Antoni, en Josep, en Miquel i un altre Antoni).
Forn de Serení
Després de poder participar en la festa del primer raig de l’oli (deliciós!), vàrem sortir camí del mas de Serení, on vàrem trobar el primer forn, en un estat força enrunat, però encara recognoscible (41º 12′ 982 – 000º 29′ 039 – 268). Com els altres forns que comentarem, correspon a una tipologia ben coneguda en aquesta zona del sud de Catalunya.
Després visitem el pou de gel de Santa Madrona (41º 14′ 092 – 000º 27′ 113 – 56) i enfilem el camí que travessa l’Ebre pel pont nou i, en direcció nord, ressegueix el barranc de Maials. Ens desviem per marxar cap a llevant i pujar cap a la vall de Miquel del Cim, on trobem un altre forn enmig de la propietat d’en Miquel, que ens explica que ell mateix va artigar aquella terra i que el forn (que avui dia és enmig d’un oliverar) originàriament era dins d’un bosc espès. Com el primer que hem visitat, està força malmès, tot i que se’n pot apreciar l’estructura i la doble cambra. En Miquel ens explica que el que hi ha sota el marge, que podria semblar un aljub, en realitat és la pila on anava a parar l’oli de ginebre. Es troba al punt 41º 17′ 256 -000º 29′ 547 – 219.
Forn de la vall de Miquel del Cim
Parlem una estona i ens assabentem que en Miquel havia podat gairebé totes les oliveres del poble. Tot i això, durant una temporada havia hagut d’anar a treballar a les mines, perquè –quan plovia poc– la terra no era prou productiva.
Cap a migdia arribem al forn de la vall de Valera, el més ben conservat dels tres (41º 18′ 738 – 000º 27′ 736 – 277). La zona està molt bruta i els camins s’han perdut, però el veiem des de lluny i només és qüestió de paciència poder-hi arribar. Tot i que està una mica deformat i el seu interior és mig ple de sediments, es conserva sencer i en força bon estat. Tot i que busquem, no trobem la pila on anava a parar l’oli, però suposem que, com que el forn es va construir just a sobre d’un petit penya-segat, aquest queia per la paret i era recollit a sota. De tota manera, no s’hi veu cap evidència.
Forn de vall de Valera
Durant aquests dos dies, hem tingut temps per poder parlar amb l’Antoni i per saber que l’explotació de l’oli de ginebre va ser molt important a Riba-roja. De fet, segons ells, es podria parlar d’una indústria d’explotació d’aquest producte forestal. Pel que varen poder recollir, en algun moment havien arribat a sortir caravanes de fins a deu animals en direcció al Pirineu (a la fira de Salàs), fet que fa pensar en una producció molt gran. En Josep ens va ensenyar una mostra d’oli de ginebre que havia aparegut en una casa del poble, i l’Antoni una altra petita mostra, una mica més sòlida, que havia aconseguit d’un dels darrers productors del poble.
És molt d’agrair la feina que estan duent a terme els Amics de Riba-roja. Esperem que els seus esforços no caiguin en un sac buit i que, d’aquí no massa mesos, puguem tenir una ruta dels forns d’oli de ginebre de Riba-roja, amb els elements patrimonials ben endreçats i consolidats. Si la nostra opinió pot servir d’alguna cosa, ens agradaria dir que segurament és el cas més didàctic i millor conservat de tot Catalunya. L’esforç, per tant, paga la pena.
Al Museu Episcopal de Vic es troba una peça molt interessant. Està catalogada com una estela amb inscripció, d’època ibèrica (segles III-I aC). Està tallada en pedra calcària grisa i va ser trobada al mas la Roca de Santa Cecília de Voltregà (Osona). En la inscripció, els experts hi veuen la paraula “Sorike” que en llengua ibera segurament feia referència al riu Sorreig o a l’actual municipi de Sora. Segurament va ser una fita territorial.
El més curiós del cas és que el Museu no fa cap referència a la utilització d’aquesta peça com a contrapès per a una premsa de vi o d’oli, funció que queda clarament demostrada amb els encaixos laterals que s’observen a la fotografia i el forat rodó del centre de la peça. El que no sabem és si primer va ser una estela i després es va convertir en contrapès, o al revés. En tot cas, és una peça notable.
Patrimoni Existencial 