Menhir de Perafita

Menhir de Perafita

Diu la llegenda que un dia que santa Madrona es dirigia a Seva amb el menhir al cap, per tal d´ajudar a erigir el nou campanar, es creuà amb un home que li va dir que les obres ja havien acabat. En sentir la notícia, santa Madrona llença el roc a terra i quedà clavat en la posició que avui dia el veiem.

El menhir es troba al costat del restaurant del mateix nom, a l’inici de la urbanització homònima, a tocar de l’ermita de Santa Madrona (41º 47’ 766 – 002º 15’ 126 – 646). Fa 2,55 m d’alçada en relació al terra (cal tenir en compte que està inclinat) i té una amplada de 90 cm a la seva base.

Castell d’Esparreguera

Castell d'Esparreguera
Castell d'Esparreguera

L’antic castell o domus d’Esparreguera es troba a ponent del Muntanyà (41º 48’ 119 – 002º 14’ 635 – 602) i va ser el casal on  residia la família del mateix nom. La primera notícia de la seva existència es remunta a l’any 1201.

Actualment es conserven les parets emmurallades que envolten un espai de 12,50 m per 12 m. Els murs fan 1,15 de gruix i estan fets amb pedres treballades lligades amb argamassa. Les cantoneres són molt treballades.

Parlem amb en Joan, el masover del mas, de 88 anys i ens diu que la zona és molt especial per uns fòssils que s’hi troben. També ens indica un forn de calç en el punt (41º 47′ 984 – 002º  14′ 624 – 570), del qual pràcticament no en queda res.

Ens diu que el cant del cu-cut indica el temps que ha de fer. També que aquest animal marxa quan arriba el moment del segar, perquè no el colguin dins d’una garba.

 

 

Les Peces del Cabo

Instal·lació artística
Instal·lació artística a les peces del Cabo

Es troben entre can Garriga del Solei i l’ermita de Sant Antoni de Centelles, al nord de la pedrera d’en Cavaler. Un camí que ve del castell d’Esparreguera hi passa pel mig. Just abans d’arribar-hi, al costat del camí, a la baga del Fitó, es troben les restes d’una barraca de planta quadrada (41º 47’ 898 – 002º 14’ 505 – 572). Les seves mides són de 2,40 m de llargada per 1,50 m d’amplada; la porta es trobava a l’oest i feia 70 cm. Els murs són fets de pedra seca i fan 60 cm de gruix; se’n conserven un parell de pams d’altura. Es troba enganxada al marge que limita el camí.

Una mica més al sud, a l’extrem oriental del camp (41º 47’ 836 – 002º 14’ 453 – 566) hi ha les restes d’una altra barraca una mica més petita però encara coberta. Les dimensions interiors són d’1,90 m de llarg per 90 cm d’ample. La porta també es troba a la banda oest. Actualment l’edifici fa 90 cm d’altura, fet que fa pensar en una reconstrucció posterior a un enderrocament. De fet, el masover del Castell ens diu que va ser ell qui la va cobrir amb una lona per poder-s’hi refugiar.

Més a l’oest es troben les restes d’una altra cabana (41º 47’ 850 – 002º 14’ 353 – 556) de 3,5 m d’ample per 4 m de llarg, i murs de 55 cm de gruix. Se suposa que la porta es trobava a la banda oest. Pràcticament només se’n conserven les primeres filades.

Una mica més a l’oest apareix una altra estructura difícil de classificar (41º 47’ 846 – 002º 14’ 310 – 551). Un petit corriol segueix cap a llevant fins arribar a la riera del Fitó mentre creua pendents terrassats.

Per sobre del camí s’ha trobat un altra estructura, possiblement corresponent a un fons de barraca (41º 47’ 852 – 002º 14’ 506 – 584) i les restes d’un camí delimitat per murs (41º 47’ 862 – 002º 14’ 558 – 590, just a sota d’una línia elèctrica). Aquest camí fa 2,10 m d’ample per 70 cm de gruix i es conserven uns 70 cm d’altura. Està construït en pedra seca.

Enmig d’aquest espai agrari, també s’hi ha construït un objecte no identificat que segurament correspon a una obra artística feta amb pedra seca i fusta (41º 47’ 860 – 002º 14’ 491 – 578).

Horts del Comte de Centelles

La riera Martinet, que recull les aigües del terme municipal del Brull, acostuma a no eixugar-se a l’estiu. Aquest fet la fa molt indicada per al regatge d’alguns horts, i la documentació històrica i les restes arqueològiques conservades, demostren que aquet aprofitament es va dur a terme, com a mínim, a la segona meitat del segle XIX.

Segons les dades de l’arxiu municipal d’Aiguafreda, l’any 1866 aparegué un conflicte pel fet que Josep Garriga del Soley feia preses a Martinet i prenia l’aigua als altres. Aquesta presa es trobava al límit municipal de Seva i es va començar a fer al 1861, segons la documentació consultada.[1] Sembla ser que finalment el jutjat li va donar la raó.

Trenta anys més tard, concretament el 31 d’agost de 1891, Miquel Aregall denuncia tres dones d’Aiguafreda perquè han gastat tota l’aigua de Martinet per regar els seus horts que són en el lloc que es coneix com horts del Conde de Centelles. Segons aquest document del jutjat municipal d’Aiguafreda, aquestes dones feien servir l’anomenada sèquia del Comte, “que tienen en construccion”.[2] Les dones eren Rosa Creus, Matilde Pascual i Maria Codina i varen ser condemnades a pagar una multa de 10 pessetes. Segons aquesta documentació, el duc de Solferino (comte de Centelles) havia demanat l’ús de l’aigua al 1889, però sembla que l’afer no va quedar totalment resolt en aquell moment.


[1] ACVO, 495.01 Foment (diversos).

[2] ACVO, Jutjat municipal d’Aiguafreda, 3.8.

Forn de ceràmica ibèrica del Pinós

Actualment desaparegut, va ser descobert al voltant de 1927 en el desmunt de la carretera de Ribes, entre els quilòmetres 51 i 52. Estava situat en una marjada de la carretera entre els pobles d’Aiguafreda i Centelles, però en el terme municipal de Seva. Estava excavat al terrer i era construït de tobots i fang endurit pel
foc . S’hi podien comptar nou espiralls de 20 cm ., separades per massissos de 12 cm ., que eren el lloc de comunicació del foc de la fogaina amb la cambra de cocció . L’amplada total del forn era de 2,30 m i segurament tenia planta quadrada. El gruix en la part més prima de l’arc de la fogaina era de 25 cm i tenia a sobre un gruix de terra de 1,90 m.

Vegeu l’article original en què Josep Colomines en donava compte a l’anuari de l’IEC (hi ha una fotografia). Aquest forn es considera que actualment està desaparegut després de les reformes fetes a la carretera C-17.

 

 

 

Coves i font de l'Afrau

L’espeleoindex descriu la cova de l’Afrau en els següents termes:

Cavitat coneguda per gent de la contrada que l’hauria fet servir de refugi o amagatall en època relativament recent (s. XVII) i possiblement posterior.

Explorada per un grup excursionista de Centelles el 1922 i posteriorment pel muntanyenc i escalador del CEC, Albert Casanellas, que el 1958 li ensenya al seu fill Francesc. La imatge de la cova resta en la memòria d’aquest i al cap de 50 anys decideix retrobar-la. La densitat del bosc fa difícil la recerca (la vegetació havia tapat la vista de l’entrada) però després de diferents intents, en Francesc Casanellas i la Maria Garcia (del grup Gafarrons de Sant Martí de Centelles i Aiguafreda) aconsegueixen localitzar-la a les primeries de l’any 2008 i poden entrar a la cova amb l’ajut d’una escala d’alumini.

El gener del 2010 acompanyen a un grup de l’ERE – CEC i SIE – CEA que topografien la petita cavitat.”
 

Toografia de la cova de l'Afrau (font Espeleoindex)

Les coves de l’Afrau són en realitat dues i totes tenen la característica comuna d’estar penjades a mitja paret, fet pel qual s’hi ha d’accedir escalant o amb una escala.

Dibuix de Joaquim Renart, 1919

A banda de les dades reproduïdes anteriorment, cal dir que aquesta cova havia estat explorada el 12 de setembre de 1919 per un grup de gent que incloïa l’artista Joaquim Renart, que en va fer un parell de dibuixos com el que reproduïm. En un d’aquests dibuixos es veuen tres persones buscant restes arqueològiques (terrissa) dins d’una cova, que per la data que porta el document hauria de correspondre a la de l’Afrau.

Avui dia, les coves estan pràcticament perdudes enmig d’un gran bosc ple d’esbarzers. Només unes fixacions artificials denoten l’exploració recent a la que fa referència el text de l’espeleoindex.

Poc abans d’arribar a la primera cova, en el punt 41º 47′ 779 – 002º 15′ 489 – 599, hi ha una font avui dia abandonada. De tota manera, conserva tot el seu encant.

Es tracta d’un petit dipòsit de forma cúbica que recull l’aigua d’un biot i evita que els animals la facin malbé. La resta de l’aigua era recollida per una petita bassa que encara s’endevina.

 

 

Font de la cova de l'Afrau
Font de la cova de l'Afrau