Es coneix amb aquest nom un espai força planer i emboscat que es troba al sud del turó del Montcau. Es troba a uns 500 metres d’alçada. En un altre lloc es parla dels forns de calç que hi ha a la zona (vegeu pàgina 129).
L’espai presenta símptomes d’haver estat utilitzat agrícolament (murs de pedra que delimiten algunes feixes, tot i que no molt elevats a causa del poc desnivell del terreny) i algunes sitges ens indiquen la seva utilització per a fer carbonet. També la presència d’alguns rebrots d’alzina permet pensar en una utilització carbonera anterior.
Tot fa pensar que el topònim faria referència a l’existència d’alguna barraca o cabana en algun indret del pla, extrem aquest que no s’ha pogut comprovar. De tota manera, no massa lluny del lloc hi ha el refugi del cingle del pla de la Barraca i el refugi de la solella de Cruells (vegeu pàgina 111).
En concret, en el pla de la Barraca, només s’ha trobat una petita estructura, adossada a un marge, que aprofita un gran bloc de pedra, tot i que molt baix, per fer una petita estança d’1,30 metres de llarg i 90 cm d’ample. Presenta forma d’U invertida, oberta a l’oest. Els tancaments de la banda nord i nord-est estan fets en pedra seca, mentre la banda sud correspon al gran bloc que ja s’ha comentat. Actualment es conserven 75 cm d’alçada dels murs que formaven aquesta estructura.
Podria tractar-se d’una barraca, tot i que les seves dimensions fan pensar més en un espai per guardar les eines prop dels camps.
A l’est del pla de la Barraca es conserven les restes de dos antics forns de calç (41º 45’ 292 – 002º 15’ 821 – 551 i 41º 45’ 275 – 002º 15’ 808 – 550, respectivament) en força mal estat.
El primer està molt malmès i només es conserven dues parts de la paret que formava el seu perímetre, fet que permet calcular el seu diàmetre en uns 3-4 metres. Aquestes restes sobresurten poc més d’1,50 m del terra. La part posterior del forn està completament esfondrada. Només una actuació de neteja i consolidació en permetria la seva conservació. Es troba al costat d’un torrent del qual estava parcialment protegit per un mur de pedra seca. Just a sobre, al nord-est, hi ha una zona de pedra codina, que se suposa que és l’espai d’on s’extreia el material calcari que era enfornat.
El segon forn es troba uns 40 metres al sud-oest, a l’altre costat del torrent i tocant a una pista. Se’n conserva pràcticament tot el perímetre, que fa uns dos metres de diàmetre, i una resta de mur encimentat que es veu fora de lloc.
Es tracta d’un espai parcialment cobert format a recer d’un bloc caigut del cingle en el punt 41º 45’ 154 – 002º 15’ 852 – 554, en un relleix gairebé al cim del penya-segat. El refugi es va construir bastint un mur de pedra seca que li serveix de paret nord-oest. Actualment no presenta cap altra cobertura que l’espai que queda sota del mateix bloc, però és fàcil pensar que podria haver estat cobert amb vegetació o terra.
Mesura 2,40 m de llargada màxima i 1,30 m d’amplada. A la banda est hi ha un petit forat que podria haver servit de xemeneia o de finestra de ventilació. La gran presència de restes vegetals a l’interior no permet apreciar la profunditat ni si s’hi ha fet foc a l’interior.
A tocar del refugi, a la seva banda est i adossat al cingle hi ha les restes d’uns altres murs que segurament constituïen un altre refugi. A les bandes de llevant i ponent hi ha petits murs de contenció per aconseguir uns espais plans.
Cal remarcar que tot el cingle que davalla cap a la solella de Segalars és ple d’antigues feixes.
A la mateixa alçada, però una mica més al nord, a mig cingle, hi ha una petita balma que queda protegida per una llastra despresa. Actualment serveix de refugi per a les cabres, segons s’aprecia en els fems que formen el sòl del lloc. No s’hi evidencia presència humana.
Josep M. Mata-Perelló diu que aquesta zona minera es troba sobre unes mineralitzacions filonianes, de direcció NW-SE, encaixades entre leucogranits. El mineral que s’hi va intentar explotar, sense massa èxit, va ser la fluorita. Es tracta d’un mineral de tons verdosos que aquí no és estrany que es doni en relació amb baritina o quars.
La “mina Gato” va ser el darrer intent de mineria subterrània al Montseny. A partir de 1970 l’empresa “Minas de Baritina S.A.” va iniciar-hi les tasques d’investigació i explotació. Entre 1970 i 1975 es van extreure unes 4.000 tones de mineral, però les explotacions mineres varen finalitzar definitivament l’any 1985. Malgrat això, el lloc presenta un aspecte que sembla molt més antic.
Tot i que les mines es troben en terme de Tagamanent, la millor manera d’arribar-hi i el punt des d’on es va produir l’explotació va ser el Figaró (Vallcàrquera). A continuació es donen les coordenades de diferents boques de mina visitades:
La darrera és la que rep el nom particular de mina Gato.
Les dues darreres estan comunicades entre elles i pel seu interior hi circulava una línia de vagonetes.
La boca 1 presenta una galeria que s’endinsa cap a l’interior durant uns 8 m. En aquest punt, incideix perpendicularment en una altra galeria que marxa a la nostra dreta i esquerra, en un total de 17 m. Just a sota de la boca hi ha les restes d’un silo per recollir el material.
La boca 2 es troba al costat de la furgoneta de la qual parlarem més endavant, just a tocar d’un fossat per on circulava la línia de vagonetes. Es tracta d’una única galeria serpentejant que s’endinsa uns 25 o 30 metres dins de la muntanya. Té una porta metàl•lica que està mig oberta i està parcialment tapada per un despreniment.
La boca 3 està perduda enmig de la vegetació i al seu davant hi ha una zona plana en la qual segurament es feien maniobres de treball. Segurament la línia de vagonetes arribava fins aquí i és probable que es volgués fer connectar amb la boca número 1. Com que aquesta entrada comunica amb la següent, la descripció es fa tot seguit.
La boca 4 correspon a una galeria d’uns 140 m de recorregut (en línia recta i fent el càlculs a partir de les dades preses pel GPS hi ha uns 98 metres). La galeria s’endinsa serpentejant durant uns 60 metres gairebé al final dels quals es veu un intent de galeria a la nostra dreta que no va més enllà d’un parell de metres. Passat aquest tram s’arriba a una bifurcació on dues galeries es creuen amb un angle molt tancat. L’explicació es troba arrepenjada a la paret de la galeria de la dreta: aquí hi ha un tram de via fèrria (concretament unes agulles) que indica la connexió de les dues galeries. Per la dreta s’avancen uns 16 metres fins arribar al final.
La galeria de l’esquerra permet fer una tirada de 60 metres més, fins arribar a una bifurcació (16 metres abans hi ha un ensorrament i la mateixa bifurcació està mig tapada per un altre ensorrament). En aquest punt, la galeria de la dreta, després de 15 m ens duen a la boca 3. En canvi, per la dreta, arribem a un final de galeria, també uns 15 m més endavant.
Al peu de la boca 4 hi ha una rampa i un altre silo per recollir el mineral.
El camí que duu a la boca quatre passa pel costat de dues vagonetes abandonades. Es tracta de dues peces de ferro de 80 cm d’ample per 127 cm de llarg (56 cm de profunditat) , a les quals manquen les rodes. Aquestes vagonetes tenien una nansa per on eren empeses i un mecanisme que permetia abocar el seu contingut movent una petita palanca.
Al costat de la boca 2, com ja s’ha dit, hi ha les restes d’una furgoneta que sembla ser força més antiga que les dates d’explotació de la mina. Això i la fesomia que presenta permeten pensar que es tractava d’un lloc per refugi o menjador per als minaires.
La boca 5 presenta un recorregut d’una seixantena de metres, també sinuosos, producte del fet d’anar seguint la beta mineral. En aquesta galeria també s’havia instal•lat una línia de vagonetes. A l’entrada, per la part de fora, hi ha una inscripció feta amb ciment que sembla contenir unes inicials (“EF” o “EA”) i la data de 1973 (escrit 73).
La sisena boca correspon a l’anomenada mina Gato, i és la més gran de totes, amb uns tres-cents metres de recorregut distribuït en dos pisos.
Aquesta boca s’obre en el llit d’un torrent que baixa del turó de Tagamanent. A l’entrada, una estructura de fusta recorda la precarietat d’aquest tipus d’instal•lacions, precarietat que queda patent uns vint metres més endavant, on un ensorrament mig tapa el túnel i permet accedir als dos nivells que, com s’ha dit, presenta la mina.
La galeria superior presenta un recorregut d’uns 80 metres (amb un petit intent que no va enlloc) i cinc pous que connecten amb la galeria inferior. Tot i que podrien representar algun perill, són ben visibles i es poden esquivar. En canvi, el darrer de tots els pous ocupa tot el sòl de la galeria. Una escala metàl•lica permet un precari pas. Després d’això la galeria continua serpentejant una setantena de metres més.
La galeria inferior es bifurca al cap poc. Per la banda esquerra s’avancen uns 25 metres fins arribar al final (hi ha una altra bifurcació que tampoc no va enlloc). En canvi, la galeria de la dreta és molt més llarga (una mica més d’un centenar de metres sinuosos). Tant una com l’altra presenten evidències d’haver-hi hagut una línia de vagonetes.
Cal remarcar que a dues terceres parts del recorregut de la galeria inferior hi ha una porta metàl•lica que tapa l’accés al que se suposa que podria ser una altra galeria (també podria ser un lloc per guardar eines).
A sota d’aquesta boca, enmig del torrent i les bardisses, es troba una cabana que era utilitzada pels miners i dues vagonetes mig colgades per la vegetació. La cabana fa 6 m de llarg per 2.20 m d’ample. L’erosió del torrent ha descalçat aquesta estructura, que pot caure i destrossar-se en qualsevol moment.
Dins de la cabana, feta de fusta, hi ha dues estances. Una fa 4,10 metres i semblaria ser un espai utilitzat de refugi i vestidor. Té una finestra a la banda sud. La segona estança fa 1,90 metres d’ample i sembla que correspondria a un magatzem de material o a un rebost. Té una porta a la banda nord. En una paret, escrit en guix, hi ha la data de 1972
Al pla del Torn, on es troben els termes municipals de Tagamanent i Figaró-Montmany hi ha una altra fita semblant a la de Roca Centella o la Creu de can Bosc.
En aquest cas, la part visible fa 50 cm d’alçada. A la cara nord hi ha tres barres i una inscripció que diu “MANT”. A la cara sud troben un altre cop les tres barres i restes d’una inscripció actualment il·legible.
Actualment derruïda, aquesta cabana es troba a la carena del pla del Torn, en una cruïlla de camins (41º 44’ 116 – 002º 17’ 931 – 712). Té una planta irregular però arrodonida d’uns dos metres aproximadament de diàmetre. La porta sembla que hauria estat al sud o sud-oest.
Està adossada parcialment a un marge i construïda amb grans blocs de pedra rogenca i sembla que estaria coberta pel procediment de l’aproximació de filades. Actualment es conserva la primera filada, a 1,20 m d’alçada. El mur fa 65 cm de gruix i està ben aparellat.
Es troba a tocar d’un mur de pedra seca que sembla delimitar una mena de corral, però no s’ha pogut resseguir totalment a causa de l’abundant vegetació que presenta la zona. En aquesta regió apareixen altres estructures que podrien correspondre a antigues cabanes.
En molt mal estat i d’escassa rellevància. Es troba en el punt 41º 44′ 921 – 002º 16′ 570 – 692, a tocar de la pista, just en el primer revolt a l’esquerra que hi ha després de passar la Vila.
Segons Anna Gómez,es tracta de d’una estructura circular i cilíndrica, excavada a la roca que aprofita part del marge d’un petit turó, amb unes mesures de 3’5 m de diàmetre i uns 3 metres de profunditat que presenta les mateixes característiques arquitectòniques dels forns de calç tradicionals: “planta circular-ovalada que configura una secció troncocònica invertida excavada al sòl, amb les parets interiors cremades per les diverses coccions amb les restes del refrectari; amb la boca a la part inferior de l’estructura per recollir les cendres i alimentar el foc. En el cas del forn de la Vila, la boca està en molt mal estat de conservació, i només s’insinua el seu emplaçament, que seria just tocar el camí que puja de la Pedralba al Turó de Tagamanent.”
Segons la mateixa font, la primera notícia històrica que es té de la Vila és del segle XII quan en un document guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó referent als masos que pagaven tribut al castell de Tagamanent, hi apareix en Bernat de Sa Vila. La casa anirà apareixent en els diversos censos cadastrals del 1497 “la Vila viuda”, 1515 “Sebastià Vila” i 1553 “la Casa d’en Vila”; també es documenta que el mas heretat de la Vila tenia dues cases, conegudes com la Casa Gran de la Vila i la Casa Xica, sense cap més especificació.
Ja entrat el segle XVIII, s’esmenta el topònim Vila en un casament entre “Nicolau Vila i Bellit, pagès de Tagamanent i Margarida Nadal pubilla de la casa Nadal”. Al selge XIX ens apareixen com a propietaris de la Vila a Antoni Vila Cornella (1861).
També segons Anna Gómez, a uns 120 m al nord de la masia hi hauria les restes d’una teuleria.
Es tracta d’una cabana adossada al marge d’unes feixes, que fa 3 metres de llarg per 2 d’ample i que presenta una porta de 80 cm al nord-oest. Està construïda en pedra vermella relligada amb ciment, fet que permet que les seves parets siguin molt primes (uns 30 cm de gruix).
Es troba a tocar de la pista que puja al Bellver, poc després del collet de Penjacans (41º 44′ 836 – 002º 17′ 579 – 931) i es veu des del cotxe.
Cabana de Penjacans
En el catàleg patrimonial de Tagamanent, Anna Gómez anomena a aquesta cabana la “Barraca sota el Turó de Tagamanent”. També comenta que les pedres que la formen estan lligades amb fang, fet que fa pensar en algun procés de consolidació de l’estructura per evitar que aquesta es malmetés. Del que no queda ni rastre és de l’arrebossat que ella encara va poder veure en una de les parets. Segons aquesta arqueòloga, correspondria a una cabana de pastor.
El mapa de l’editorial Alpina indica que als plans del Soler, en el punt 41º 45′ 350 – 002º 17′ 076 – 789, hi ha un element arquitectònic identificat com Santa Cecília.
Sobre el terreny, amagat per la vegetació, es troben les restes d’un edifici d’uns 10 m x 5 m, orientat al sud-est. Les parets fan un metre de gruix, fet que indica una edificació força consistent. Tot i el topònim, res no fa pensar que es tracti d’un edifici religiós, a no ser la mida ja indicada de les seves parets. Tampoc n’hem trobat cap referència documental.
Al costat, hi ha evidències de què la zona va ser utilitzada com a pedrera que abastia de pedres rogenques tallades. Una d’aquestes pedres fa uns 45 cm de llarg en la seva part més estreta i 53 en la més ampla per 60 de llarg. El seu gruix és d’uns 30 cm. Té la peculiaritat de tenir dos rebaixos en els extrems d’entre 18 i 20 cm de profunditat, de manera que no arriba a travessar tota la peça.
Suposem que es tracta d’un gran carreu que havia de servir per a una edificació i que aquestes incisions servien per encaixar la peça amb alguna altra. No queda clar que aquesta peça hagués format part de l’edifici enrunat, perquè podria tractar-se d’una peça tallada per un picapedrer esperant ser traslladada fins al lloc del seu muntatge definitiu.
Croquis fet sobre el terreny de la pedra de Santa Cecília
Anna Gómez, en fer la fitxa del catàleg patrimonial del Soler, comenta que “També es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font.”
I Jaume Oliver, a Tagamanent a l’edat mitjana (p. 57) diu que la capella de Santa Cecília, com la de Sant Nicolau (al Bellit) “es documenten per primera vegada l’any 1333 amb motiu de sengles deixes testamentàries“.
Es troba al costat de la pista, entre l’Agustí i el Bellver (41º 44’ 959 – 002º 18’ 371 – 1015). Té planta quadrada i es conserva força bé la part inferior, amb dues petites boques.
Les dues boques de la teuleria de l'Agustí
Ha estat descrit com un forn de calç, però considerem que no es correspon a aquesta tipologia, fonamentalment per dues raons: la llunyania de roca calcària per coure del lloc on es troba i la seva estructura.
En el primer sentit, les calcàries més properes es troben a la franja superior del turó de Tagamanent. No tindria cap sentit fer un forn de calç a gairebé un quilòmetre de distància en línia recta i havent, a més, de remuntar la matèria primera.
En el segon sentit, tot i que s’ha dit que la planta és rodona i que fa 2,50 m de diàmetre i 1,90 de profunditat, el que resulta evident sobre el lloc és que la seva planta és quadrada.
La presència de rajols sobre el lloc sembla indicar que es tracta d’una teuleria. Malgrat que no es pot entrar a les fogaines, una fotografia del seu interior mostra que la separació entre aquest espai i el lloc on es posaven les peces que calia coure està formada per dues voltes independents fetes amb arcs rebaixats de roca sorrenca (arenisca).
En molt mal estat i d’escassa rellevància. Es troba en el punt 41º 44′ 921 – 002º 16′ 570 – 692, a tocar de la pista, just en el primer revolt a l’esquerra que hi ha després de passar la Vila.
Patrimoni Existencial 