Toponímia – Pàgina 3 – Patrimoni Existencial

Les Pelunques

Publicat el 12 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.

Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.

Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.

La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.

Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.

El turó de les Pelunques — El "turó" de les Pelunques

Avenc de la Vinya Boja

Publicat el 4 gener 2012 by Francesc Roma Casanovas

Segons l’Espeleoindex, es tracta d’una cova de 42 metres, excavada en roca calcària, situada just en el sender local anomenat “Descobrim Aiguafreda de Dalt“, una mica més enllà de les ruïnes del Saüc (41º 46′ 951 – 002º 15′ 287 – 633). Aquest inventari també diu:

“Una petita boca a tocar del camí dóna pas a un estret conducte de 4’50 metres de llarg amb un petit ressalt d’un metre al mig. Al final del conducte trobem un estret pou de 2 metres que ens situa en una sala en pendent de 5 x 3 metres aproximadament plena de blocs. Pel N. una galeria de 3 metres en fort pendent i el sòl ple de terra acaba en una acumulació de blocs força inestables. Situats novament a la sala seguint cap a l’E. trobarem una galeria entre els blocs on en el sòl trobarem un pouet de 2’20 metres que ens situen en un pis inferior, des d’ací es pot baixar un nou ressalt de 1’63 metres on trobem una galeria de 3 metres que acaba en una zona de blocs inestables. Des del punt anterior al darrer ressalt, trobem un pas entre blocs en direcció N. que ens situa en una petita sala amb continuació cap a l’E. però l’estretor no permet el pas. Situats de nou a la galeria superior a l’entrada del pou de 2’20 metres, seguirem la galeria fins al final on trobarem un pou de 1’79 metres, a la base ens trobem en una diàclasi que cap al NE. ens situa en el pas estret impracticable que dóna a la sala descrita anteriorment, mentre que cap al SO. la diàclasi en pendent es va fent estreta fins assolir els -13 metres de fondària.”

Topografia, font Espeleoíndex — Topografia de la cavitat, font Espeleoíndex

Aquesta mateixa font explica la història de la seva exploració: el grup Els Gafarrons feia temps que coneixien un petit forat bufador al marge del camí. Al maig de 2008, dos membres del grup varen desobstruir la boca i entrar a la cavitat. La primera exploració completa i la topografia hauria tingut lloc el 30de gener de 2010, per part d’espeleòlegs de l’ERE – CEC. “Com que a l’hivern surt per la boca un fort corrent d’aire calent, els amics d’Aiguafreda van decidir anomenar-la cova de l’Infern.”

La història és molt maca, però és radicalment falsa en els seus orígens. Ho tenim clar perquè quan vàrem descobrir aquest bufador ho vàrem posar en coneixement de membres del Grup d’Investigacions Espeleològiques de l’Agrupació Excursionista de Granollers. Entre aquestes persones hi havia el malaguanyat Jordi Icart.

Icart va morir el 24 de febrer de 2007, tal com recull Joan Montoya en el seu bloc. Per tant l’exploració havia de ser anterior a aquella data. El que no s’entén és què varen desobstruir un cop es va penetrar fins al seu fons!

I, de passada, diguem que la solució toponímica de dir-li cova de l’Infern és força errònia. En primer lloc, perquè segurament es tracta d’un avenc (té 13 metres de profunditat i si hi entreu ja ens ho explicareu). I en segon lloc, perquè s’hagués pogut ser una mica més curós a l’hora de batejar el forat. Per això proposem dir-li avenc de la Vinya Boja, pel nom del lloc on es troba (segons indica el mapa de l’Alpina).

Font de la Gallina

Publicat el 18 Novembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta font, normalment seca, es troba en el punt 41º 47′ 529 – 002º 16′ 567 – 769, just a sota de can Brull.

L’aigua prové d’un dipòsit subterrani, que ignorem si en realitat és una mina, perquè està tancat amb un pany i una clau, travessa per sota de la pista per un pont i teòricament es dirigeix on està el broll. Una gallina gravada sobre una placa de ciment sembla que seria el que va donar el nom a la font.

Venda d'un empriu a Santa Fe

Publicat el 24 Octubre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Venda a carta de gràcia de “tot aquell empriu de glans, fages y hervas” de la muntanya de Santa Fe

L’any 1777 Salvador Perepoch, pagès “dueño util y proprietari del mas Perepoch y sas terras de la Parroquia de Sant Christofol de Fogars” ven aquest empriu a Pere Pou i Viladecans, pagès de Sant Esteve de la Costa.

El que es ven és “(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa.”

Aquesta carta de venda especifica que el senyor directe era el duc de Medinacel·li, que al 1669 havia concedir el domini útil als primers membres de la família Perepoch.

Les condicions de la venda estableixen que el comprador podrà dur el seu bestiar a pasturar les fages i herbes de la muntanya, però el venedor es reserva, durant el primer any, el dret de “(…) poder continuar en lo corrent any y no mas el que los tossinos que tinch emboscats pugan pasturar la fage mentres hi voldrán estar (…)”. També es reserva una part dels emprius del mas Dolsa i del mas Riera de Fogàs i de les peces de terra que els altres empriuers tenen comprades, “(…) com y tambe lo poder traurer ó fer traurer artigas y cobrar los preus de la fusta se fará dels Arbres de dita montaña[,] pues unicament vench la facultat de fer pasturar las herbas y fage de la montaña al dit comprador per son propri Bestiar o be altre condecent al seu en qualsevol part que lo tinga. Item ab pacte que podrá fer corral ó geguda per qualcevol bestiar en qualcevol part de la montaña á excepció dalt á la serra.”

Dos anys més tard, Pere Pou venia aquest empriu a Josep Pla, del mas Pla de Fogars.

(ABEV, Centelles, Santa Coloma, U/17)

Sobre les construccions d’aquests emprivers, podeu consultar la revista Pedra Seca, concretament els números 17 (octubre, 2008) i 22 (abril, 2011).

Sant Cristòfol de Monteugues

Publicat el 23 Octubre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Segons l’Enciclopèdia Catalana, era l’antiga església parroquial del municipi del Figueró i Montmany. Ja existia al 1021 i era sufragània de Sant Esteve de la Garriga; més tard fou independent i passà a ésser propietat del monestir de l’Estany (1139). El 1553 posseïa només els masos can Valls i can Plans. Ara depèn de la parròquia del Figueró. La seva església, reformada el 1572, té l’absis romànic.

Continua la lectura de “Sant Cristòfol de Monteugues” →

La Casanova de Can Serra

Publicat el 29 Setembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Es tracta d’una antiga masia, avui totalment enrunada, que es troba en el punt 41º 46′ 799 – 002º 16′ 140 – 802. Es troba al costat del GR 2 i està indicada en el mapa de l’editorial Alpina. Conserva vestigis del que podria haver estat el forn de la casa i sembla que hauria tingut dos pisos d’alçada.

El topònim semblaria indicar una masoveria vinculada a can Serra de l’Arca, però no en tenim constància documental.

Algunes persones han vist en dues pedres situades just a la paret nord de la casa un possible dolmen, però no ho podem afirmar amb certesa.

Possible dolmen de la Casanova de Can Serra

El Bosc del Pi

Publicat el 3 Setembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

Al 1716, Margareta Figuera, vídua, arrenda per 4 anys la masia de Fondrats, amb un tracte en què el bestiar, tant de llana com de pèl, és explotat a mitges. El contracte estableix que durant l’estiu el bestiar de llana només podrà pasturar a la muntanya “del bosch del pi en amunt”.

En un nou arrendament de 1736 es torna a parlar del bosc del Pi com a límit per separar el bestiar i es parla de què cal “encortar las vacas al Bosch del Pi”. Segurament en aquest bosc existia algun tipus de cortal o corral on es refugiaven els animals mentre durava aquest període. El mapa de l’editorial Alpina indica un camp del Pi a un quilòmetre i mig en línia recta de la masia, al sud-est, just al costat de l’artiga de Fondrats. De tota manera, no hem estat capaços de trobar cap resta que indiqui la presència de cap corral a la zona.

Segons aquest document cartogràfic, al sot que hi ha a sota del camp del Pi se li diu el sot de Muntanya, i està clar que en la documentació de l’època la paraula muntanya es fa servir per referir-se a la part superior de la zona estudiada, on es duia el bestiar a pasturar. Així es parlava de “la casa de la muntanya del figuera”[2] i es deia que el bestiar de llana de Fondrats només podria pasturar a la muntanya del bosch del Pi en amunt.[3] En el mateix sentit, al 1734, parlant de la casa de la Neu o del corral d’en Perera es deia que afrontaven amb el camí (via publica) que anava de la muntanya de Tagamanent a Coll Formic.[4]

[2] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, p. 45v.

[3] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3.

[4] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, R/3

El sot de la Creu

Publicat el 1 Setembre 2011 by Francesc Roma Casanovas

En el lloc conegut com a Sot de la Creu hi ha una creu clavada en el tronc d’una alzina (0445084 – 4626161 -1094). L’home de la Cortada explica que al Boscàs tenien un rabadà molt petit a qui varen tractar molt malament durant la seva estada a la casa. Ho va passar molt magre fins que un dia va abandonar el lloc. Anys més tard va tornar a casa de l’amo tan ben vestit i arreglat que no el varen reconèixer. L’home va demanar a l’amo del Boscàs si el podeia acompanyar pel camí que puja al Bassau. Quan varen ser al sot de la Creu li va explicar qui era i li va recordar els tractes que havia rebut. Després de fer això, el va matar allà mateix. La creu recorda aquest fet.

Es tracta d’una petita creu metâl·lica de 30×17 cm, clava al tronc d’una alzina, a escassos metres del petit torrent, normalment sec, que forma el sot de la Creu. Baixant pel camí, després de passar el torrent (on uns mur de pedra defineixen el camí), es troba en una alzina força gran que es veu des del mateix camí (potser a 20-30 m del torrent). Si es fa el camí de pujada, la creu queda a la part del darrere del tronc de l’alzina, de manera que només és visible si es gira la vista enrere.

Mina del Pujol o de Ferreres

Publicat el 30 Agost 2011 by Francesc Roma Casanovas

A la pista que puja de Ferreres Vell fins al Pujol, en el punt 4148033 – 0218190 – 572, a la banda de muntanya s’insinua un petit forat actualment tapat per pedres, terra i alguna bardissa.

L’estret forat dóna pas a una rampa de pedra i sorra que acaba en un sòl horitzontal i ens permet accedir a una petita galeria de 8 o 10 metres de llarg, sense ramificacions. La mina, que va resultar un fracàs o que només es tractava d’una prospecció, té les dimensions i la morfologia normals d’aquest tipus d’estructures. S’hi pot caminar dret, però en tot moment es toca el sostre i les parets laterals. Al final, una acumulació de pedres sembla tapar la continuació, però no sembla que es tracti d’un enderroc i, per tant, la mina acaba al cap de poc d’haver començat.

La proximitat de les masies de Ferreres i Ferreres Vell -i una mica més al sud, Picamena- havia permès formular la hipòtesi d’una explotació minera o de l’existència d’una farga en aquesta zona.En principi havíem descartat aquesta hipòtesi, perquè la documentació de l’edat moderna indica que el nom de la masia de Ferreres derivaria del fet que el seu fundador havia estat una persona anomenada o coneguda com a Ferrer de la Plana, que vivia a la casa del mateix nom. Més endavant, aquest home la va mudar dalt d’un serrat i li va posar el nom de Ferreres, segurament en relació al cognom (o renom) del seu inquilí[1] i no a una suposada explotació de ferro que no hi ha cap evidència arqueològica que hagués existit. És possible que la masia originària fos el que el mapa de l’Alpina identifica amb el nom de Ferreres Vell, edifici del qual sobre el terreny només s’identifiquen alguns panys de paret.

Caldrà també intentar recuperar el lloc on fa alguns anys vàrem trobar el que podrien ser restes de mineral de ferro fos, en un punt indeterminat a l’altre costat de la riera d’Avencó.

[1] Llibre de las Rendas … 1730. La Móra, Sant Cebrià, I-L/2. ABEV, la Móra, Sant Cebrià, L/1.

Nota: si hi voleu entrar, una corda de 8-10 metres us anirà bé a l’hora de sortir (es pot lligar en una arrel que hi ha just a sobre).

Visites

Roca dels Aubats

Publicat el 29 Agost 2011 by Francesc Roma Casanovas

Aquesta pedra es troba a uns 750 metres en línia recta de la casa de la Perera, en el punt 0442553 – 4625228 – 963. Només apareix representada, i encara de manera aproximada, al mapa del Parc Natural del Montseny. Es tracta d’una pedra sorrenca sobre la qual es varen gravar entre 10 i 15 creus, a més d’altres figures com cassoletes i una peça rectangular de poca profunditat.

És possible que aquesta pedra estigués situada a prop del lloc on es varen enterrar uns albats morts en un episodi contagiós de 1652 (vegeu La pesta de 1652 al Clot de la Móra). De tota manera, si les morts d’aquest episodi són ben documentades pel que fa a la masia del Clot, no passa el mateix amb cap dels altres masos de la parròquia. Això fa que no es pugui plantejar cap tipus de cronologia per a aquestes inscripcions.

També podria ser que tingués algun tipus de relació amb la desatenció que va patir el servei religiós de l’església de la Móra al segle XIV: una visita pastoral de l’any 1330 dóna una imatge bastant nefasta del capellà de la parròquia. Aquest home, de qui ignorem el nom, passava temporades llargues, fins i tot mesos, fora de la parròquia, i l’església estava frequentissime tancada i sense llum. Això feia que els veïns es trobessin que no tenien ningú a qui confessar-se, ni podien batejar les criatures o donar l’extremunció als malalts. A vegades els morts s’estaven durant tres o quatre dies sense enterrar, perquè calia anar a buscar el rector de la Castanya o de Tagamanent. Com que no sabien si el rector hi seria, els parroquians a vegades ni es molestaven per anar a missa (quan es va fer la visita feia més de dos mesos que no s’havia fet missa). A més a més, el rector havia llaurat el cementiri per fer-hi un hort, això a part de què tenia una concubina (Oliver, 2003; Ginebra , 1999).

De tota manera, i a falta de noves dades, no hi ha cap evidència que el lloc fos utilitzat com a enterrament (però cal recordar que no són estranys aquests enterraments fora de l’espai sagrat, com es veu, per exemple, en el cas del Fossar dels Moros, entre el Bellit i Fondrats).

Agraïm al Joan, del Servei de Guies del Montseny, la informació que ens va facilitar sobre la roca.

També agraïm al Pep i al Joan M. que ens acompanyessin al lloc per fer-ne un reconeixement.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: