Patrimoni Existencial

Sembla que l’actual església de Sant Miquel de Setcases (Ripollès) es va construir al segle XVIII sobre les restes d’una església anterior del segle XII. Tot i això té un aire gòtic que li dona un aspecte de passat de moda ja en el moment de la seva construcció.

Segons la Wikipedia, de l’antiga decoració barroca només en resta la imatge de Sant Miquel, que es troba a la façana principal, just a sobre de la porta. Fa uns 70 cm d’altura i té la peculiaritat que és feta de terra cuita, segurament de fabricació popular.

Avui dia, que no es pot ni entrar al petit pati que hi ha davant de l’església per mirar l’estàtua amb comoditat, presenta un aspecte força curiós. Vaja, que si no llegeixo la Wikipedia no sé interpretar de què es tractava.

La imatge del sant ha estat pintada, però la seva cara segueix sent de color natural o gris. A més és una figura rabassuda, amb braços i cames curts i gruixuts.

Com sempre en aquesta mena de representacions, el sant està dempeus sobre un monstre que representa el dimoni, de color vermell. El vestit i l’armadura del sant són fets de colors blaus i grocs. Antigament sant Miquel duia una espasa en una mà i una llança en l’altra, que clavava al dimoni, però avui aquestes armes han desaparegut.

La mania de tancar els llocs religiosos a la visita dels forasters no m’ha permès saber si és veritat que al presbiteri de l’església es troba un retaule de Sant Miquel del segle XVIII, però si ho diu la Wikipedia deu ser veritat.

Es veu que el color de la cara del sant deriva del fet que l’any 1936 la imatge es va treure del lloc i quan hi va tornar (1940) ja no tenia cap. La vivor dels colors de la resta de la imatge s’explica perquè ha estat repintada diverses vegades per un artesà d’Olot.

Aquesta història la vull fer començat pel final i per Barcelona. Segur que tots i totes recordeu el mamut del parc de la Ciutadella.

Es tracta d’una escultura de ciment, que es va construir l’any 1907-1908 i que havia de ser la primera d’una sèrie de reproduccions d’animals extingits que havien habitat Catalunya. La idea havia sorgit d’una sèrie de personatges que admiro, Jaume Almera, Artur Bofill i Norbert Fonti Sagué (aquest darrer, el pare de l’excursionisme científic).

Però mort el darrer de manera prematura, el projecte va quedar en res. La reproducció del mamut -repeteixo, l’unic que es va dur a la pràctica- es va encarregar a l’escultor Miquel Dalmau (si en sabeu alguna cosa, us agrairé que la compartiu). Primer en va fer una maqueta de guix i finalment el va replicar a mida natural al parc de la Ciutadella (font: Xavi Casinos per a La Vanguardia).

I ara, per què parlo d’un escultor que ningú coneix i que va fer una obra al parc més parc de la capital catalana?

Doncs la resposta es troba a la Vall de Núria.

Si sortiu del Santuari en direcció a la Creu d’en Riba i us enfileu com si volgúessiu anar a Fontalba, trobareu una desviació més o menys senyalitzada que us durà a les coves, primer la de Sant Gil i després la de l’Amadeu.

En la primera de les coves hi havia hagut unes escultures de Miquel Dalmau, dues dècades anteriors al seu mamut barceloní.

En primer lloc, una postal antiga ens deixa veure una imatge de sant Gil en la seva cova, i especifica que era una escultura de Miquel Dalmau:

I, en segon lloc, trobem que encara hi ha dues inscripcions que ens recorden qui havia estat l’autor que havia esculpit alguna cosa en aquestes coves. En una d’elles hi llegim que l’obra havia estat esculpida el maig d’un any que es va esborrar, i en un lloc que diu que és Barcelona. Ara que ho sabem, s’endevina que la inscripció conté el nom del seu autor: Miquel Dalmau.

Per altra banda, en l’altra inscripció feta amb una pintura vermella, s’hi llegeix “Esculpit per Miquel Dalmau 1886” (hem tractat la imatge perquè resulti més fàcil de llegir).

Bé, ara ja ho sabem!

I posats a dir, diguem que l’any 1888, el prevere Agustí Vigo va fer obrir el caminet que duu a les coves. Ho diu Fortià Solà en la seva “Història de Núria” (1952), que afegeix que la cova de Sant Gil és oberta en un relleix de cingle i té al davant “l’ample precipici”. Amb aquesta descripció no hi ha cap dubte que és la que es troba més al sud. I hi afegeix:

“A dins, resguardada per una reixa, es veu la imatge, de talla i de mida natural, del sant abat, de llarga barba, vestit de pells, mig agenollat, amb les mans juntes, al pit i els ulls al cel, en dolça contemplació”

Com veiem, la imatge és la que apareix en la postal. Segons Fortià Solà, al peu del sant hi ha la imatge de la Verge, vestida amb una roba de forma acampanada. Al petit replà que queda just al davant de la cova, hi havia una gran creu de fusta (ara no en queda res, però apareix en algunes fotos antigues). I Solà conclou: “Són de l’escultor Dalmau, les imatges d’aquesta cova.”

Seguint el corriol cap al nord, s’arriba a la cova de l’Amadeu, on hi havia “les expressives escultures d’aquest personatge i de dos pastors, els quals, posats un a cada costat, escolten embadalits la providencial missió que ha guiat Amadeu cap aquestes muntanyes. Són obra de l’escultor Carbonell, de Barcelona.”

Finalment, diguem que una postal enviada per Enric Casanovas des de Núria, el 7 d’agost de 1906, a Josep Poch, conté un anvers en què es veu com Amadeu anuncia als pastors la voluntat de Maria de ser venerada en aquell lloc. Segons la font que seguim, les imatges que surten a la postal serien obra de l’escultor Miquel Dalmau (font).