Molera dels Cogullons

Les Eres dels Cogullons són una gran codina del terme de Montblanc, molt a prop de l’antic nucli dels Cogullons. Es tracta d’una zona relativament planera formada per gresos vermellosos, alguns dels quals es varen utilitzar per fer moles, segurament d’esmolar.

Dues moles a mig tallar (hi ha una regleta de 20 cm a l’interior)

A la part de sota de la codina, aprofitant el petit cingle, hi ha les restes de parets d’un edifici, segurament vinculat amb aquesta explotació.

Dos negatius de moles més

 

Abric de la Baridana

En un dels dos abrics de la Baridana (Montblanc, Conca de Barberà) es troba una inscripció feta en color vermell i lletra gòtica, que podria ser de finals de l’edat mitjana. Hi ha qui afirma que es tracta d’una frase del llibre de Francesc Eiximenis, “El dotzè del Cristià”.

Inscripció a l’abric de la Baridana

Segons llegim, segurament deia: “Molt (cuy)dar e poch saber/ Molt prear e poch valer“, que com dèiem, seria una frase de Francesc Eiximenis (1330-1409), tot i que no una citació directa (el text d’Eiximenis deia “Poch saber e molt cuydar, poc aver e larch donar, e poch valer e molt prear”).

Sembla ser que el primer a parlar-ne va ser Fèlix Torres i Amat de Palou, l’any 1830. Un segle més tard, l’any 1929, Josep Iglésies i Salvador Vilaseca la varen transcriure, potser parcialment, i la varen datar al segle XV. L’any 1944 Salvador Vilaseca també en va parlar.

Inscripció àrab o JHS?

Al costat hi veiem una imatge que semblaria escrita en lletres àrabs, però que darrerament ha estat transcrita com l’anagrama de Jesucrist (JHS).

Al costat hi ha una inscripció que diu “M. Pons y Glame“, i una data: 1844.

Aquestes dues inscripcions destaquen pel fet que a les parets de la Baridana també trobem algunes pintures rupestres clarament prehistòriques.

Cassoletes d’Avellanet

Avellanet és un poble del municipi de Montferrer i Castellbò, a l’Alt Urgell. Hi passareu sense voler si des d’Adrall pugeu cap al port del Cantó.

Sant Joan d'Avellanet
Sant Joan d’Avellanet, esmentat al segle XI

El poble està dominat per unes petites cingleres de roca, que segons el mapa serien una alternança de gresos i lutites de la formació Jújols. A la carena i en algunes roques eminents situades a llevant del poble, al voltant de les Agudes (1.558 m), s’hi troben algunes cassoletes.

En una exploració hem comptat fins a 10 llocs diferents. Aquestes inscultures van des del 7 fins als 19 cm de diàmetre, ja que la majoria són rodones o el·líptiques.

Algunes es presenten soles, mentre altres estan acompanyades. Un conjunt molt interessant es troba a les Roques Grosses (que estan indicades al mapa de l’ICGC, tot i que es troben una mica més al nord d’on indica aquest document), a 1.530 m sobre el nivell del mar.

Aquí hi ha des de cassoletes petites, concretament sis amb un diàmetre de 7 cm, i amb dues parelles unides per reguerons, fins a altres que són molt grans. Una de les cassoletes fa 13 cm de diàmetre i 9 de produnditat, però la més gran fa 16 cm de diàmetre i 12 de profunditat. El fet que totes es trobin sobre la mateixa roca sembla indicar que les cassoletes es varen fer en moments diferents i que podria ser que tinguessin finalitats també diferents.

Conjunt unit per reguerons a Roques Grosses

 

 

 

 

 

 

 

Aquestes cassoletes es troben relativament a prop del dolmen conegut com a Cabana del Moro d’Avellanet (que està ben situat en el mapa). Algunes teories vinculen tots dos fets i hem de dir que en la llosa que fa de coberta del dolmen hi apareix una cassoleta rodona de 12 cm de diàmetre (també hem de dir que fa la impressió de ser posterior, però només és una impressió).

Cassoleta de la coberta del dolmen d’Avellanet

 

Cassoletes de la Peyra Escrita

A Formiguera (Capcir) hi ha la famosa Peyra Escrita, que Jean Abélanet va descriure en el seu llibre “Signes sans paroles” (Hachette 1986) i que ha estat reinterpretada aquí.

Cassoletes de la Pedra Escrita

La pedra es plena de gravats i inscripcions amb un passat més que mil·lenari. Hi hauria d’haver una sèrie de representacions antropomorfes, segurament altmedievals, una mena de màscara molt més antiga i moltes coses que no són fàcils de datar. Però costen molt de veure (si és que encara hi són, perquè algú es va emportar un tros de pedra a casa seva).

El que sí que hem vist són un conjunt d’11 cassoletes d’uns 4 cm de diàmetre, rodones, i de molt poca profunditat, que semblen distribuïdes (en part) en una línia recta. Tot fa pensar que són més antigues que la resta de gravats, perquè aquests es varen adaptar a les cassoletes per no trepitjar-les, o en algun cas es varen gravar just a sobre. Només n’ha parlat (fins on sabem) mégalithes du monde.

Com es veu en la foto de sota, les cassoletes no han estat polides, sinó que es varen gravar per picoteig.

Detall de les cassoletes

Creu gravada a Moià

Es troba a la banda de dalt de la pista que va del Pla de Maria al Rourell, a Moià.

Imatge del gravat

Es tracta d’un gravat insculpit en una pedra que representa una creu de dos braços pràcticament igual de llargs (60 cm d’altura i 55 cm d’amplada), feta amb un doble traç i amb les puntes arrodonides (creu flordelisada). A les puntes hi ha una mena de borles arrodonides que recorden en alguna manera les creus romàniques, tot i que segurament són molt posteriors
En el mateix bloc, a la part inferior, hi ha una creu llatina d’uns 20 cm d’altura, amb una petita peanya, aquest cop gravada puntejant la roca amb un objecte punxegut.

Segona creu

Casalot Vell del Soca

Es troba al sud del Solà de Sant Esteve, a Moià, i sembla que correspon a un edifici medieval. Consta d’una construcció quadrada de 7 m de costat, de la qual es conserven dues parets i mitja senceres (la nord i l’est).

El Casalot Vell del Soca, a Moià

Presenta una porta d’arc rebaixat al nord-oest (fa 1,60 m d’amplada i no es pot precisar l’altura perquè ha estat tapat posteriorment). Per dins la llinda és de fusta.

Porta d’accés a l’edifici

L’edifici presentava tres pisos fets amb pedra treballada i distribuïda en filades de gruixos diferents. En el segon pis hi ha tres finestres grans (dues de completes), de llinda plana i cinc petites espitlleres. Estan relligades amb morter de calç i amb fang.
Presenta un mur intern de divisió de 60 cm de gruix. El mur exterior fa 70 cm de gruix. El pis inferior té dues petites espitlleres a la banda de llevant.

Podria tractar-se del mas Babota, que encara apareix en un capbreu de 1500, quan encara es diu “que hi és lo casal”. De tota manera, no s’ha pogut comprovar.

Estàtua de Sant Miquel de Setcases

Sembla que l’actual església de Sant Miquel de Setcases (Ripollès) es va construir al segle XVIII sobre les restes d’una església anterior del segle XII. Tot i això té un aire gòtic que li dona un aspecte de passat de moda ja en el moment de la seva construcció.

Segons la Wikipedia, de l’antiga decoració barroca només en resta la imatge de Sant Miquel, que es troba a la façana principal, just a sobre de la porta. Fa uns 70 cm d’altura i té la peculiaritat que és feta de terra cuita, segurament de fabricació popular.

Imatge de Sant Miquel a l’església parroquial de Setcases

Avui dia, que no es pot ni entrar al petit pati que hi ha davant de l’església per mirar l’estàtua amb comoditat, presenta un aspecte força curiós. Vaja, que si no llegeixo la Wikipedia no sé interpretar de què es tractava.

La imatge del sant ha estat pintada, però la seva cara segueix sent de color natural o gris. A més és una figura rabassuda, amb braços i cames curts i gruixuts.

Com sempre en aquesta mena de representacions, el sant està dempeus sobre un monstre que representa el dimoni, de color vermell. El vestit i l’armadura del sant són fets de colors blaus i grocs. Antigament sant Miquel duia una espasa en una mà i una llança en l’altra, que clavava al dimoni, però avui aquestes armes han desaparegut.

La mania de tancar els llocs religiosos a la visita dels forasters no m’ha permès saber si és veritat que al presbiteri de l’església es troba un retaule de Sant Miquel del segle XVIII, però si ho diu la Wikipedia deu ser veritat.

Es veu que el color de la cara del sant deriva del fet que l’any 1936 la imatge es va treure del lloc i quan hi va tornar (1940) ja no tenia cap. La vivor dels colors de la resta de la imatge s’explica perquè ha estat repintada diverses vegades per un artesà d’Olot.