Diu la llegenda que un dia que santa Madrona es dirigia a Seva amb el menhir al cap, per tal d´ajudar a erigir el nou campanar, es creuà amb un home que li va dir que les obres ja havien acabat. En sentir la notícia, santa Madrona llença el roc a terra i quedà clavat en la posició que avui dia el veiem.
El menhir es troba al costat del restaurant del mateix nom, a l’inici de la urbanització homònima, a tocar de l’ermita de Santa Madrona (41º 47’ 766 – 002º 15’ 126 – 646). Fa 2,55 m d’alçada en relació al terra (cal tenir en compte que està inclinat) i té una amplada de 90 cm a la seva base.
L’antic castell o domus d’Esparreguera es troba a ponent del Muntanyà (41º 48’ 119 – 002º 14’ 635 – 602) i va ser el casal on residia la família del mateix nom. La primera notícia de la seva existència es remunta a l’any 1201.
Actualment es conserven les parets emmurallades que envolten un espai de 12,50 m per 12 m. Els murs fan 1,15 de gruix i estan fets amb pedres treballades lligades amb argamassa. Les cantoneres són molt treballades.
Parlem amb en Joan, el masover del mas, de 88 anys i ens diu que la zona és molt especial per uns fòssils que s’hi troben. També ens indica un forn de calç en el punt (41º 47′ 984 – 002º 14′ 624 – 570), del qual pràcticament no en queda res.
Ens diu que el cant del cu-cut indica el temps que ha de fer. També que aquest animal marxa quan arriba el moment del segar, perquè no el colguin dins d’una garba.
Es troben entre can Garriga del Solei i l’ermita de Sant Antoni de Centelles, al nord de la pedrera d’en Cavaler. Un camí que ve del castell d’Esparreguera hi passa pel mig. Just abans d’arribar-hi, al costat del camí, a la baga del Fitó, es troben les restes d’una barraca de planta quadrada (41º 47’ 898 – 002º 14’ 505 – 572). Les seves mides són de 2,40 m de llargada per 1,50 m d’amplada; la porta es trobava a l’oest i feia 70 cm. Els murs són fets de pedra seca i fan 60 cm de gruix; se’n conserven un parell de pams d’altura. Es troba enganxada al marge que limita el camí.
Una mica més al sud, a l’extrem oriental del camp (41º 47’ 836 – 002º 14’ 453 – 566) hi ha les restes d’una altra barraca una mica més petita però encara coberta. Les dimensions interiors són d’1,90 m de llarg per 90 cm d’ample. La porta també es troba a la banda oest. Actualment l’edifici fa 90 cm d’altura, fet que fa pensar en una reconstrucció posterior a un enderrocament. De fet, el masover del Castell ens diu que va ser ell qui la va cobrir amb una lona per poder-s’hi refugiar.
Més a l’oest es troben les restes d’una altra cabana (41º 47’ 850 – 002º 14’ 353 – 556) de 3,5 m d’ample per 4 m de llarg, i murs de 55 cm de gruix. Se suposa que la porta es trobava a la banda oest. Pràcticament només se’n conserven les primeres filades.
Una mica més a l’oest apareix una altra estructura difícil de classificar (41º 47’ 846 – 002º 14’ 310 – 551). Un petit corriol segueix cap a llevant fins arribar a la riera del Fitó mentre creua pendents terrassats.
Per sobre del camí s’ha trobat un altra estructura, possiblement corresponent a un fons de barraca (41º 47’ 852 – 002º 14’ 506 – 584) i les restes d’un camí delimitat per murs (41º 47’ 862 – 002º 14’ 558 – 590, just a sota d’una línia elèctrica). Aquest camí fa 2,10 m d’ample per 70 cm de gruix i es conserven uns 70 cm d’altura. Està construït en pedra seca.
Enmig d’aquest espai agrari, també s’hi ha construït un objecte no identificat que segurament correspon a una obra artística feta amb pedra seca i fusta (41º 47’ 860 – 002º 14’ 491 – 578).
Es troba uns quatre-cents cinquanta metres al nord del Cerdà (41º 46’ 531 – 002º 13’ 940 – 668).
Antigament era el nucli d’una parròquia, però més endavant es va convertir en sufragània de Santa Coloma de Centelles, fins que al 1868 es va unir a la parròquia de Sant Martí de Centelles. Va ser dotada el 1094 i consagrada el 1097; aleshores era dedicada a Santa Maria.
Actualment és un munt de runes de 16,5 m de llarg per 5,5 m d’ample, amb murs de 80 cm de gruix fets amb pedra treballada i argamassa. Les cantoneres són fetes de pedres ben treballades de mida mitjana. Es conserva la major part de la paret nord-est, fins a l’arrencada de la volta, i algun tram de la sud-oest.
Antiga masia que estava situada uns quatre-cents metres a l’est de l’Ollic, a l’inici d’uns camps (41º 46’ 872 – 002º 14’ 229 – 630).
Actualment es conserva un metre de mur a la cantonada nord-oriental i les restes d’un parell de parets de 55 cm de gruix fetes amb pedra i fang. La cantonera és lleugerament treballada.
Uns metres més al sud, al costat del camí i al límit del bosc, es troben les restes d’un altre mur de 70 cm de gruix, un pam d’alçada i uns 10 m de llarg fet amb pedra i argamassa. Al voltant d’aquestes restes es troben trossos de maó i teula.
En el nomenclàtor de 1860, la Tomba apareix com una casa que es troba a 2,6 quilòmetres del centre del poble, formada per un edifici de dues plantes habitat permanentment.
Es troba a llevant de l’Ollic, sobre el molí de les Canes i arran de cingle (41º 46’ 953 – 002º 14’ 343 – 588).
Es tracta d’una cista coberta per una llosa d’1,50 m x 1,25 m aguantada per tres lloses verticals. La cambra interior fa 1 m x 0,80 m i està més o menys orientada a l’est. Actualment té una alçada d’1,10 m. El mapa de patrimoni de la Diputació diu que s’hi varen trobar un parell de fragments ceràmics, informes i llisos de pasta grollera, 10 peces de rodelles de collaret discoïdals, perforades, de pecten, un disc de pedra, en gres, circular, dos ascles de sílex i una falç/ganivet de sílex blanc, amb retoc, de 7,20 cm.
Sant Cugat de Gavadons (41º 50’ 780 – 002º 10’ 459 – 1030) és un edifici romànic del segle XII, tot i que la primera referència de l’església és del 968. Més endavant fou coneguda com Sant Cugat de Coll-sa-sima. Sembla que s’hi varen fer reformes al segle XVI i al segle XIX el campanar d’espadanya va ser substituït per una torre quadrada (aquesta ampliació encara s’evidencia avui dia).
Avui dia és un mirador privilegiat de tots els encontorns. Entre el mirador i l’església hi ha un pedró, format per una gran pedra arrodonida d’1,60 m de diàmetre i 25 cm de gruix, elevada sobre una altra pedra que li dóna l’aparença d’una taula.
A la perifèria del pedró, a la part superior, hi ha gravades les inicials dels quatre punts cardinals (N, E, S i O), tot i que estan mal orientats (hi ha uns 45º de diferència). El centre de la taula està ocupat per un forat rodó de 20 cm de diàmetre que la travessa totalment. A la banda de llevant hi ha un altre forat, que també travessa tota la pedra, però aquest té forma ovalada i un diàmetre màxim de 18 cm. Finalment, a la part nord hi ha un rectangle excavat, que no arriba a travessar tota la pedra, de 40 cm per 30 cm de costat.
És possible que el forat central rodó servís per aguantar una creu, però, quina funció feien la resta?
Les muntanyes de l’oest de Tona amaguen sota el seu subsòl un mineral sedimentari de gran utilitat per la construcció: el guix. El cas de la Guixera del Garet indica que aquest material es va explotar, com a mínim des del segle XVIII. Ara bé, durant el segle XX va ser objecte una important explotació industrial.
El centre d’aquesta explotació es trobava en uns forns que es troben al sud de Vall-llobera, a sobre el torrent de Sant Cugat (41º 51’ 308 – 002º 11’ 879 – 694), avui dia abandonats. Tot el pany de paret que es troba al nord de Güells i fins arribar al Torrent de Güells és ple d’explotacions de pedreres de guix.
La pista d’explotació arrencava del quilòmetre 40,1 de la N-141C i al cap de poc es dividia en dos ramals. El de la dreta conduïa a les mines que es troben al nord de Güells. Aquí hi ha una petita cabana, segurament per allotjar algun tipus de maquinària, amb la data de 1958 gravada a la façana. Més endavant, hi ha un espai que devia servir de magatzem, de 12 m x 8 m i sostre pla, amb una data de 1963. Aquesta pista anava seguint la beta del guix, de manera que l’únic lloc on en podem veure l’aflorament natural és al final del tot (41º 50’ 739 – 002º 11’ 924 – 847).
La pista de l’esquerra condueix a una altra pedrera situada a ponent del pont de Güells. Aquí cal destacar la presència d’un monòlit de guix que fa equilibris per no caure a la vall i d’una cavitat amb una entrada de 8 m d’ample per 3,5 m d’altura, i un recorregut de 13 metres. El fet que estigui oberta a la mateixa paret de la pedrera fa pensar que es tractava d’un refugi per als treballadors (de fet a l’interior encara hi ha alguns objectes com una nevera vella). En un racó de la banda esquerra (oest) es troba l’entrada a una galeria més estreta i baixa d’uns 10 o 15 m de recorregut, que semblaria ser natural.
Es troba al coll de Mirambell, a tocar d’una bassa rodona, sota una alzina (41º 48’ 186 – 002º 11’ 684 – 961).
A simple vista és molt difícil d’intuir que es tracta d’una cista megalítica de planta rectangular, d’uns 2 m de longitud, 1,40 m d’amplada i 1 m d’alçada màxima. El túmul pràcticament ha desaparegut (Mañé, 1996; 60-61).
En un pla al mig de la urbanització Serrat de la Bassa, justament a tocar de la bassa que li dóna nom (41º 48’ 711 – 002º 11’ 671 – 982).
Es tracta d’una cista megalítica de planta lleugerament trapezoïdal orientada als quatre punts cardinals., formada per tres lloses. La coberta apareix trencada. Fa 1,65 m x 1,10 m x 0,85 m. El túmul es conserva pràcticament en tota la seva alçada original i és fet de pedres i terra (Mañé, 1996; 59-60.
Patrimoni Existencial 