Patrimoni Existencial

Santa Cecília

Publicat el 20 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

El mapa de l’editorial Alpina indica que als plans del Soler, en el punt 41º 45′ 350 – 002º 17′ 076 – 789, hi ha un element arquitectònic identificat com Santa Cecília.

Sobre el terreny, amagat per la vegetació, es troben les restes d’un edifici d’uns 10 m x 5 m, orientat al sud-est. Les parets fan un metre de gruix, fet que indica una edificació força consistent. Tot i el topònim, res no fa pensar que es tracti d’un edifici religiós, a no ser la mida ja indicada de les seves parets. Tampoc n’hem trobat cap referència documental.

Al costat, hi ha evidències de què la zona va ser utilitzada com a pedrera que abastia de pedres rogenques tallades. Una d’aquestes pedres fa uns 45 cm de llarg en la seva part més estreta i 53 en la més ampla per 60 de llarg. El seu gruix és d’uns 30 cm. Té la peculiaritat de tenir dos rebaixos en els extrems d’entre 18 i 20 cm de profunditat, de manera que no arriba a travessar tota la peça.

Suposem que es tracta d’un gran carreu que havia de servir per a una edificació i que aquestes incisions servien per encaixar la peça amb alguna altra. No queda clar que aquesta peça hagués format part de l’edifici enrunat, perquè podria tractar-se d’una peça tallada per un picapedrer esperant ser traslladada fins al lloc del seu muntatge definitiu.

Anna Gómez, en fer la fitxa del catàleg patrimonial del Soler, comenta que “També es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font.”

I Jaume Oliver, a Tagamanent a l’edat mitjana (p. 57) diu que la capella de Santa Cecília, com la de Sant Nicolau (al Bellit) “es documenten per primera vegada l’any 1333 amb motiu de sengles deixes testamentàries“.

Teuleria de l'Agustí

Publicat el 19 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Es troba al costat de la pista, entre l’Agustí i el Bellver (41º 44’ 959 – 002º 18’ 371 – 1015). Té planta quadrada i es conserva força bé la part inferior, amb dues petites boques.

teuleria de l'agustí — Les dues boques de la teuleria de l'Agustí

Ha estat descrit com un forn de calç, però considerem que no es correspon a aquesta tipologia, fonamentalment per dues raons: la llunyania de roca calcària per coure del lloc on es troba i la seva estructura.
En el primer sentit, les calcàries més properes es troben a la franja superior del turó de Tagamanent. No tindria cap sentit fer un forn de calç a gairebé un quilòmetre de distància en línia recta i havent, a més, de remuntar la matèria primera.
En el segon sentit, tot i que s’ha dit que la planta és rodona i que fa 2,50 m de diàmetre i 1,90 de profunditat, el que resulta evident sobre el lloc és que la seva planta és quadrada.
La presència de rajols sobre el lloc sembla indicar que es tracta d’una teuleria. Malgrat que no es pot entrar a les fogaines, una fotografia del seu interior mostra que la separació entre aquest espai i el lloc on es posaven les peces que calia coure està formada per dues voltes independents fetes amb arcs rebaixats de roca sorrenca (arenisca).

forn de l'agustí — Interior d'una de les fogaines

El Solà

Publicat el 18 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Masia avui enrunada situada al nord de Rovirals i a l’est de Vilardebò (41º 44 708 – 002º 17′ 223 – 795). Actualment l’estructura està partida per una pista que passa pel mig, a tocar de l’era de la casa. Això dibuixa un edifici amb tres cossos.

La casa presenta la curiositat de què les parets de la banda nord, part que dóna a la muntanya, estan aguantades per un parell de contraforts, per evitar que caiguin. Aquest fet sembla indicar un moviment del terreny pendent avall, moviment que sembla insinuar-se també en alguns dels murs de les feixes que rodegen la casa.

Del conjunt, en destaquem l’era, situada a l’est de la casa, a uns cinquanta metres i en l’espai que queda entre els tres edificis. Se’n conserven, perfectament arrenglerades, les 13 peces que formaven la part sud, amb un realç per evitar la pèrdua del gra.

La peça que tanca l’era per la part sud-est fa 1,68 m de llarg per 45 cm d’ample i uns 25 cm de gruix. A 8 cm de la banda més llarga i a 20 de la curta hi ha el rebaix de 4-5 cm que evitava la pèrdua del gra.

L’era feia 13,75 m de llarg i uns 13 d’ample (aquesta mida caldria verificar-la en una excavació). Al nord-est de l’era hi ha les restes d’un edifici de dos pisos que segurament corresponia a la pallissa, que sembla que havia tingut entrades per la part superior i per la inferior.

Segons Anna Gómez, aquesta masia apareix documentada en els fogatges de 1497, 1515 i 1553, tot i que el topònim ens apareix des del segle XII, en un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó on es fa referència a “P. de Solano”. La seva cronologia constructiva és poc precisa, ja que no es conserven elements arquitectònics clars per poder ajustar dates, ni es conserva cap llinda amb cap inscripció indicativa. La tècnica constructiva de la casa i la presència de rajola i els arrebossats, ens fan pensar en una cronologia força tardana, segle XVIII, moment de gran auge constructiu arreu de Catalunya. Aquesta ocupació hauria perdurant fins a principis del segle XX, com ens documenta el Registre de la Propietat (1912) i el Cadastre de 1947.

Un aiguat al Figaró (1791)

Publicat el 17 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

El registre de defuncions de la parròquia de Sant Pere de Vallcàrquera (ABEV, Vallcàrquera, St. Pere, D/1) recull com el dia 9 de juny de 1791, “(…) en la parroquia de St. Pere de Vallcarcara hi hague un fort aiguat y se creu que la abundacnia del aigua que inapropiadament baixa per lo torrent de la font den Llanas del mas Antich sen porta á Joan Draper brasser dela present parroquia casat ab Maria Xicola, lo qual se judica se havia suplogat sota lo pont del Camí Ral, y la aigua lo tragué en la Garriga hont lo trobaren lo endema mort y fou sepultat alá mateixa Iglesia parroquial de la Garriga”.

Forn de Vilardebò

Publicat el 16 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Forn de calç a tocar de la pista que puja al Bellver, en el punt 41º 44′ 812 – 002º 17′ 001 – 778, indicat en el mapa de l’editorial Alpina.

Fa uns 4 m de diàmetre i la seva alçada és de 3,5 m a la banda nord (part més alta) i de 2 m a la part sud (més baixa). Té una boca, orientada al sud de 0,90 m d’ample (no es pot saber l’alçada a causa de l’acumulació de sediments i matèria orgànica que el pou presenta a l’interior).

La diferència d’alçada entre el llavi superior i l’inferior s’explica per la comoditat de realitzar la càrrega i la descàrrega de les pedres per la part més baixa, que acostuma a coincidir amb la zona on hi ha la boca per on s’alimentava el foc.

Creu de Can Bosc

Publicat el 15 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Fita de separació entre Montmany i Tagamanent — Fita de separació entre Figaró-Montmany i Tagamanent al lloc dit Creu de Can Bosc

El mapa de l’editorial Alpina indica una “Creu de Can Bosc” a la carena de la Roca del Cau, que separa el sot del Socau de la Riereta (41º 43′ 728 – 002º 18′ 485 – 753). S’hi accedeix pel camí que va de can Bosc al Socau, fins que el camí travessa la carena i comença a baixar. Aquí cal seguir carena amunt (en direcció nord-est) durant poc menys d’un centenar de metres.
No sabem si antigament hi havia hagut una creu en aquest indret o en algun de proper. Actualment s’hi troba una fita que fa uns 40 cm d’alçada i de planta quadrada de 20 cm de costat. En una de les cares té escrit “MANET” i hi apareixen tres barres verticals. A la cara oposada la inscripció diu “MANY” i també hi ha les tres barres verticals. Podria ser que a sobre la fita hi hagués hagut una creu, però no es pot assegurar.
Aquesta fita té la mateixa tipologia que la que va descriure Antoni Gallardo que es troba encara dalt de Roca Centella.

Refugi superior de la Solella de l’Oller

Publicat el 14 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Precari refugi format sota un gran bloc calcari caigut, de dimensions expectaculars. El gran bloc superior, de més de dos metres d’alçada, permet un sostre pràcticament pla. Reposa entre els materials sedimentaris caiguts del cingle (pedres i terra), a la banda de ponent, i un altre gran bloc, a llevant. L’espai original es va eixamplar fins a aconseguir una superfície força irregular de 4,10 m x 2,50 m i una alçada mitjana d’1,50 m.

A la cara nord, l’obertura, que ja era més petita, ha estat parcialment tancada amb un mur de pedra seca. El fet de quedar lleugerament més elevada li dóna l’aparença d’una finestra. En canvi, a la cara sud-oest hi ha una gran obertura per on s’accedeix a l’interior.

Aquest refugi presenta mostres evidents d’haver estat ocupat esporàdicament en els darrers anys.

Es troba en el punt 41º 45′ 228 – 002º 14′ 104 – 577, una vintena de metres per sobre de la pista.

Entre la pista i aquest refugi hi ha un altre bloc amb un precari recer tancat per un petit mur de pedres, segurament de construcció recent. Es troba en el punt 41º 45′ 229 – 002º 14′ 117 – 568.

Francesc Roma i Casanovas

Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost

Aquesta obra està subjecta a una llicència de 
Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons

Ca l’Hoste

Publicat el 13 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

El sot de Ca l’Hoste és un afluent del sot del Socau. Un camí molt embardissat i perdedor permet arribar-hi des del revolt que hi ha passat el Socau (masia). Ca l’Hoste es troba en el punt 41º 43′ 657 – 002º 18′ 654 – 641, una mica al nord del que indica el mapa de l’editorial Alpina, enmig d’un magnífic alzinar molt net que ha crescut sobre les antigues feixes de la casa.
L’alzinar conserva mostres d’haver estat carbonejat de manera continuada (segurament després de l’abandonament de la masia). És possible que una petita estructura de pedra seca que hi ha en un dels bancals correspongués a un aparador de barraca de carboners. Les feixes varen ser protegides dels torrents mitjançant murs de pedra seca.
De la casa, actualment en restes tres parets. Sembla que l’edifici era d’un sol pis, de planta rectangular, de 9 m x 5 m, amb dues estances, la millor conservada de les quals feia 4 m d’ample. El mur sud feia 60 cm de gruix, mentre el nord es troba adossat a la paret natural. En aquest darrer es troben dues fornícules d’aproximadament 55 cm de llarg per 40 cm d’ample i 40 cm de fons. Sobre la fornícula oest, que està mig tapada de sediments, apareix una pedra que sobresurt 24 cm del mur i que devia servir de penjador o per sostenir alguna cosa. L’edificació està feta amb pedra local en sec, amb algunes pedres més petites entrades a pressió per assolir la solidesa de l’estructura.

Cabanes II i III de la Solella de l'Oller

Publicat el 12 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

La primera, actualment enrunada, es troba en el punt 41º 45′ 289 – 002º 14′ 299 – 496, a tocar de la pista i amagada entre la vegetació.

Es tracta d’una cabana de 2,50 x 1,50 m i d’una alçada que segurament permetia estar-hi drets (no es pot precisar perquè està ensorrada). Als costats est i oest hi ha dues fornícules. La de ponent és molt petita i podria correspondre a la pèrdua d’un dels blocs que formaven la paret. La de llevant fa 0,35 d’ample per 0,45 d’altura i una profunditat de 0,60 m.

La porta obria cap al sud i tenia una amplada de 60 cm. La coberta segurament era feta de volta per aproximació de filades. Es trobava al costat d’un camí delimitat per murs de pedres i d’aproximadament 1,10 m d’amplada i encaixada dins d’un marge.

El seu estat de conservació és molt precari.

La segona cabana es troba en el punt 41º 45′ 285 – 002º 14′ 189 – 544, per tant una mica més a ponent i més amunt de la primera. Està, també, al costat mateix de la pista i igualment està totalment esfondrada. El seu estat és tan precari que no s’ha pogut ni prendre’n les mides.

El Socau

Publicat el 11 febrer 2012 by Francesc Roma Casanovas

Gran casa amb dos edificis, situada al sot del Socau, a llevant de can Dosrius (41º 43′ 491 – 002º 18′ 200 – 522). S’hi pot accedir des de Vallcàrquera, passant pel costat de can Matamoros (can Pere Planes al mapa de l’Alpina).
L’edifici principal (zona occidental) presenta un seguit d’estances distribuïdes en dos pisos adaptades a la morfologia del terreny. El pany de paret més gran, que es conserva gairebé complet, correspon a l’angle sud-est i està format per una cantonera de grans blocs en la qual l’angle recte ha estat truncat.
Al pis inferior hi trobem les quadres i presenta la peculiaritat de tenir una part coberta amb dues voltes catalanes fets de pedra tosca. Una de les galeries fa 1,17 m de llarg i l’altra 1,90. Estan separades per un pilar de 50 cm d’ample i una longitud 1,50 m (que és el recorregut que es conserva de la galeria). La galeria oriental està tancada amb un mur de pedra seca, mentre l’occidental deixa veure la roca mare original del lloc (pissarres).
Al pis superior es conserva una porta que va ser tapiada posteriorment, de la qual es va deixar només la part superior que ara, vista des de fora, fa l’efecte de ser una finestra amb arc de mig punt. En algun indret es veuen restes d’arrebossat.

L’edifici oriental és de dimensions més reduïdes, i segurament corresponia a la pallisa. Tenia dos pisos i per bastir-lo es va haver de rebaixar la roca mare i utilitzar un petit arc rebaixat per aguantar el mur de la banda nord de l’edifici. Aquest arc té una llum d’1,50 metres i es recolza sobre la roca a 1,70 m del terra. En el primer pis es veuen un seguit de fornícules i una porta que fa 1,2o m d’ample i uns 2 m d’altura, feta amb un arc rebaixat i pedra tosca. A la banda sud, s’hi troben una finestra rectangular feta amb pedra tosca i tres fornícules tapades posteriorment.
A la banda de ponent, a la part baixa de la casa (angle S-W) hi ha una galeria de mig punt que fa 1,75 m d’alçada. La volta es recolza sobre uns murs de pedra seca de 80 cm de llarg. L’amplada de la galeria és també 1,75 m. Actualment, aquesta galeria té dos metres de recorregut, però podria haver estat més gran.

El mapa de la Diputació diu que l’edifici estava format per una coberta a dues vessants i orientada d’est a oest. També recull que la façana principal conservava la porta amb brancals de pedra i llinda de fusta.
Les notícies històriques que en tenim són força recents, de mitjan segle XVIII o del XIX, perquè aquest mas no apareix en els fogatges i capbreus d’època medieval i moderna. La primera referència que n’hem trobat és de 1750, quan el16 d’abril, al cementiri de Sant Pere de Vallcàrquera, s’enterra Maria Bosch, vídua de Benet Bosch, que vivia a la casa dita “lo Socau de Baix”.

Sembla que al segle XX, amb l’explotació de les mines del Socau (poc abans de la casa, ) aquest edifici va adquirir uns nous usos. De tota manera, no respon a la tipologia d’una explotació agrícola o ramadera.

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this:

Rate this: