Antiga masia enrunada, situada al collet de la Costa, just on comença el sot de la Costa de Can Brull.
Com totes les masies de la zona, ha anat creixent en diferents moments històrics.
Al costat es conserva un petit refugi troglodític (vegeu la fotografia)
D’entre les dades històriques que hem pogut recollir, val la pena esmentar que l’11 de febrer de 1693, Benet Garriga, de Sant Martí de Centelles, amo de la Costa, escriu una demanda adreçada al batlle d’Aiguafreda, en què li diu que la casa és molt vella i necessita moltes obres (fusteria i paleta), fins al punt que si no s’hi fan obres es pot ensorrar. A més, necessita fer una bassa per recollir aigua per regar els horts de l’heretat. També s’han de fer les parets dels marges per poder conservar les quintanes i peces de terra.
No s’ha pogut esbrinar per quin motiu aquest home demana la intervenció del batlle i li suplica que ordeni que algú en faci un informe sobre què cal fer amb la casa (segurament era algun tipus de conflicte per la propietat o usdefruit de l’edifici).
També, per un document del 15 de febrer de 1669, sabem que per sobre de l’Aragall hi ha un camp d’oliveres. Al 1701 es diu que es troba sobre l’era de l’Aragall i que era del mas Costa. Però se’l vengueren.
(font: ABEV, Centelles, Santa Coloma, U/7)
Un arrendament de l’any 1664 estableix que els arrendadors hauran de “encortar en dita casa de la Costa lo bestiar tindran la tersera part del any”. (Font:ABEV, El Brull, U/1)
Es tracta d’una antiga masia, avui totalment enrunada, que es troba en el punt 41º 46′ 799 – 002º 16′ 140 – 802. Es troba al costat del GR 2 i està indicada en el mapa de l’editorial Alpina. Conserva vestigis del que podria haver estat el forn de la casa i sembla que hauria tingut dos pisos d’alçada.
El topònim semblaria indicar una masoveria vinculada a can Serra de l’Arca, però no en tenim constància documental.
Algunes persones han vist en dues pedres situades just a la paret nord de la casa un possible dolmen, però no ho podem afirmar amb certesa.
Casanova de Can SerraPossible dolmen de la Casanova de Can Serra
En el mapa de l’editorial Alpina s’indica una creu del Sastre (41º 46′ 836 – 002º 16′ 265 – 789). De moment no en tenim cap més dada. Només que en la seva base hi ha part d’una inscripció que diu “0 – 62) que interpretem com a octubre de l’any 1962, quan la creu hauria estat construïda en aquell lloc.
Es tracta d’una creu de ferro amb uns braços d’una trentena de centímetres i que acaben amb dues puntes bifurcades i corbades.
Una mica per sobre de can Serra de l’Arca (41º 46′ 599 – 002º 16′ 129 – 699), es conserva, tot i que en molt mal estat, una petita mina d’uns tres o quatre metres de recorregut que recollia l’aigua que regalimava aprofitant el contacte entre les calcàries de la part superior i la pedra sorrenca de la inferior (al Saní el mateix contacte va donar lloc a un parell de fonts, també aprofitades per regar).
Pel que sembla, la primera part està perduda (no hi ha evidència de l’inici de la mina), de manera que el que surt a l’exterior seria una de les seves seccions interiors. En aquest punt fa 1,5 m d’altura.
El seu mal estat ha fet que s’hagi apuntalat amb tres puntals, el primer dels quals impedeix l’entrada al seu interior. De tota manera, sembla que s’en veu el final i la major part del recorregut.
La galeria es va eixamplant progressivament fins arribar al punt final que sembla una semicircumferència. Podria ser que l’eixamplament fos degut a la pressió dels materials del voltant, que haurien fet “aprimar” la primera part del conducte.
En els seus escassos metres de recorregut es poden observar dues pedres travesseres, posades de manera que es pugui caminar per sobre seu sense haver de trepitjar l’aigua.
Antigament, l’aigua era conduïda per un petit canal fins a una propera bassa (a uns 10 metres i una mica més avall i al sud). La seva planta és irregular, tot i que tendeix a tenir una forma rectangular de 4,80 x 2,50 m i una profunditat de 1,35 m. Aquesta bassa actualment es troba esfondrada i en un estat inaprofitable a causa de l’obertura d’una pista just a sota seu, fet que ha causat un corriment de terres i la desaparició de part del seu mur oriental.
L’aigua, després de ser emmagatzemada en aquesta bassa, servia per regar uns horts que hi ha una mica per sota.
Com el seu nom indica, es tracta d’una antiga masia en part construïda aprofitant una balma. Es troba en el camí que va d’Aiguafreda a can Serra de l’Arca (4146296 – 0215881 – 541), sota la pista per on passa el GR 2.
El conjunt té unes dimensions aproximades de 10 x 20 m i es tracta d’una edificació que ha anat creixent a partir de diferents cossos al llarg del temps. Podria ser que la part més antiga correspongués a la balma, actualment la part més ben conservada. Aquesta té unes dimensions de 2 x 2,5 metres i,a primera vista, s’hi observa una porta (0,75 x 1,70 m) i dues finestres. Una mirada més atenta, però, indica que es tracta d’una gran columna que aguantava el sostre de la balma. Les obertures a banda i banda varen ser tapades, i això va donar lloc a dues finestres, la més conserva de les quals té forma quadrada (70 cm per cada costat).
A l’extrem oriental conserva l’estructura del forn de la casa i a l’occidental segurament hi havia hagut una bassa o rentador. En els cossos intermitjos sembla que hi havia hagut fins a dos pisos.
Actualment es troba en estat ruïnós i només es conserva mínimament la part de la balma (tot i que força malmesa per l’acció de l’aigua).
Per davant de la casa passava un camí que conduïa a can Serra de l’Arca i a Aiguafreda i cap al vessant sud (solella) hi havia feixes, segurament plantades de vinyes i cereals.
Un cop descartat que la mina de Can Gorgs tingués continuació cap al sud (vegeu això), es planteja la possibilitat que existís una mina que recollís l’aigua al riu Congost, una mica més avall de la presa on comença el rec de Can Jubany, i la dugués fins al nucli de Corró de Vall.
La informació que ara publiquem es basa, sobretot, en dues entrevistes que vàrem fer amb persones que viuen a prop de la mina. Les exploracions les hem fet amb en Joan, de Patrimoni i Muntanyes, que també ens ha deixat les fotografies i elaborat el croquis topogràfic adjunt.
Es tracta d’una construcció de forma arrodonida a l’interior, tot i que des de fora semblaria més aviat quadrada. Es troba en el punt 41º 46′ 250 – 002º 15′ 856 – 531, en el camí que va d’Aiguafreda al Brull, en el mateix traçat del GR 2.
Les mides interiors oscil·len entre 1,50 i 1,60 m, a causa de la seva planta circular però irregular. La paret fa 60 cm de gruix i la porta, orientada al sud, mesura 1,10 x 0,50 m. El sostre està fet per aproximació de filades i recobert amb terra on creixen algunes plantes que la fan impermeable. L’alçada màxima a l’interior és d’1,60 m. A la banda nord hi ha una petita fornícula que servia per deixar-hi algun objecte. No té cap finestra i està construïda amb pedra seca del mateix lloc on es va bastir.
Presenta un petit enderrocament a la part sud-est (a la dreta de la porta), que no afecta l’estructura interior, però que en pot comprometre el seu futur.
Al sud de can Serra de l’Arca (4146483 – 0216153 – 608), al costat mateix d’una balma que es troba per sota d’uns espais delimitats per murs de pedra i que segurament eren antics corrals, es troba la roda de molí que es pot veure a la fotografia.
El seu diàmetre és de 109 cm i el gruix 30 cm. El diàmetre del forat interior són 20 cm.
La roda no s’ha fet servir, perquè encara conserva les marques dels cops de cisell que va rebre en el moment de la seva construcció. Està feta amb pedra rogenca, la mateixa que forma les parets i la balma del lloc on es troba, fets que fan pensar que va ser construïda allà mateix i que esperava ser traslladada a algun altre lloc. Es descarta que hagués estat duta allà per ser utilitzada en algun tipus d’explotació, tant amb aigua com a sang.
Aquesta troballa confirma l’explotació de les pedreres de la zona per a aquest tipus d’usos. És probable que unes marques en unes pedres que s’han trobat a prop del Brull corresponguin a algun tipus d’explotació semblant, en aquest cas, però, en ser la pedra més petita, segurament es tractava de pedres d’esmolar.
La riera d’Avencó és coneguda entre els aficionats a la geologia pel fet de trobar-s’hi una discordança, coneguda com a Discordança del Brull, “una discontinuïtat geològica que separa les dues unitats fonamentals de la geologia de Catalunya que són el sòcol paleozoic i la cobertora mesozoica-cenozoica”.
Aquesta discordança es dóna entre els materials triàsics que es troben per damunt dels paleozoics i “es manifesta com una superfície estructural suaument inclinada cap al nord-est que és la que conforma el Pla de la Calma” (font).
Portat sobre el terreny, això vol dir que en la zona de la serra de l’Arca es troba un nivell de pissarres (paleolítiques) per sobre de les quals hi ha els conglomerats i gresos del triàsic. Un tercer nivell per sobre d’aquest el formen uns estrats de pedres calcàries. A la part superior de la riera, sota el Pujol, apareixen, en el fons de la vall també unes altres calcàries (paleozoiques).
Esquema geològic de la riera d'Avencó, segons Salvador Llobet (1947)
Aquesta diferenciació en el sòl de la muntanya sembla que podria tenir algun tipus de relació amb les activitats d’aprofitament que s’hi varen donar, tot i que altres factors antròpics segurament també hi tingueren un gran pes.
Pel que fa al nivell inferior, el que separa el sòcol paleozoic del nivell dels conglomerats, s’evidencia en tot el vessant oriental de la serra de l’Arca una utilització forestal del nivell inferior (pissarres), tot i que en alguns lloc segurament s’hi havia plantat vinya. Si es divideix el vessant en dues parts, la zona que quedaria entre el Saní i el Brull conserva moltes evidències d’una utilització forestal basada en l’explotació del carbó (carboneres, paradors). En arribar a les cotes superiors, per sobre dels 650 m aproximadament, apareixen les primeres feixes d’antics conreus. En alguns llocs el canvi sembla anar lligat al diferent origen geològic del sòl.
Del Saní cap al sud, les carboneres desapareixen en el nivell inferior, mentre les feixes i camps es mantenen a la part superior. La zona de pissarres aquí presenta les úniques alzines sureres que coneixem a la zona, en una extensió considerable. Enmig de les sureres es troben algunes cabanes, d’una tipologia que fa pensar en un origen vinculat a la vinya, però que no es pot assegurar.
Més enllà del sot de la Costa del Brull (és a dir, en l’extrem sud), desapareixen les sureres, però no es troben estructures associades al carboneig. Només entre la Magesteria i can Serra de l’Arca, però a un nivell inferior, s’ha detectat algunes petites carboneres de les que es feien servir per fer carbonet. A la zona inferior, on hi ha les pissarres, no hi apareix cap mostra d’explotació forestal, però es veuen feixes esparses i les restes del que podria ser un camí que, uns cinquanta metres pel damunt del llit del torrent, recorregués tota la vall en sentit nord-sud (s’hauria de verificar que fos així).
Aquest cas fa pensar en la interacció entre els elements medials (en aquest cas la geologia i la botànica) i els elements humans. Sembla que es podria aplicar algun tipus de plantejament possibilista, en el sentit que mentre la geologia va permetre uns certs usos (la qualitat del sòl pissarrós difícilment serveix per a l’explotació agrària, especialment si és força pendent) la voluntat humana va acabar d’actuar sobre aquest substrat.
El fet que coincideixi la presència de cabanes en la zona d’alzines sureres permet pensar que aquests refugis es fessin servir en les èpoques de pelatge de l’alzina, tot i que podria ser que en el seu origen haguessin estat vinculats a l’explotació de la vinya.
El sot de la costa del Brull recull part de les aigües de la zona intermitja de la Serra de l’Arca, en el seu vessant oriental. Comença a uns 800 m d’altitud i aboca les seves aigües a la riera del Pujol o d’Avencó a uns 450 m, poc al sud de la Bisbal.
Aquest torrent intermitent, com tants altres a la zona, va ser aconduït mitjançant murs que en delimitaven el curs. Poc abans d’arribar a la seva desembocadura, s’endevinen restes d’una presa i un canal excavat directament en el sòl que duia les seves aigües fins als camps que hi ha al sud de la Bisbal. Més amunt, en el mateix torrent, hi ha una altra presa, actualment curulla de sediments, que suposadament serviria per evitar que aquests fessin malbé o tapessin l’entrada de l’aigua al canal.
És un dels pocs casos que es documenten a la zona en què es conserva l’estructura que permetia regar els camps. En altres casos, com a Fondrats, la documentació història obligava als masovers a conservar les rases i canals a ús i costum de bon pagès, però no hem sabut esbrinar si era una fórmula retòrica o si realment feia referència a canals realment existents sobre el lloc.
Patrimoni Existencial 